15/12/08

LA TORTUGA I ELS SEUS RECORDS

Els meus pares es van separar quan jo tenia deu anys. Des de llavors no he parat de canviar de casa. Amb un i amb l'altra vaig viure a sis llocs diferents, que recordi, i des que vaig fer els divuit he viscut en uns altres vuit. Catorze en vint-i-un anys. Crec que no me'n deixo cap. Amb aquest currículum puc dir que tinc la mà trencada en fer trasllats. L'últim l'he fet aquest cap de setmana.
La gràcia és que hi ha una sèrie de caixes que tragino des de fa 21 anys, de casa en casa. I no sé ben bé què hi ha a dins. Records, sí, però quins? De quin moment? Sempre els acabo encabint en un traster o en algun armari de poc ús. Però mai no obro les caixes. Per què? Exactament no ho sé. Suposo que és una barreja de mandra i de por.
En tots els trasllats he anat llençant i donant coses que ja no em feien servei, menys les que hi ha en aquestes caixes. No vull llençar res del que contenen. Si les he anat traginant tot aquest temps imagino que deu ser perquè les coses que hi ha dins són importants per a mi, o ho han estat en algun moment. I no voldria, per la pressa d'un trasllat, per allò de voler-te treure coses de sobre, d'un dia per l'altre, acabar decidint llençar-les. Sé que més tard o més d'hora em sabria greu. Per la consistència m'atreviria a afirmar que, en la seva major part, contenen papers. Escrivia molt jo anys enrere! Però no vull saber què hi diuen. Tinc la curiosa mania de mirar sempre endavant i molt poques vegades em paro a repassar el que he fet fins ara. Suposo que em fa por arribar a pensar que ho he fet malament, i prefereixo no arriscar-me. Els trasllats formen part d'aquesta meva mania. Sempre formen part d'un pas endavant que he decidit fer i sempre prenc la decisió de canviar de casa quan pressenteixo que s'acosta un canvi important a la meva vida. En el moment no en sóc conscient, però al cap de poc temps m'adono que de nou han coincidit una cosa i l'altra. Ara no sé quin canvi m'espera. Potser ho sabré d'aquí a un poc temps. De moment ja he millorat amb el canvi de casa. I això també puc dir que cada cop em passa. Cada cop que em moc vaig a viure a un lloc millor. Vull pensar que aquest és el millor dels millors, i que no m'esperen més trasllats ja! Però no goso posar les mans al foc.
Les caixes velles ja són al fons d'un armari. Potser algun dia les obriré. Si fa uns mesos vaig retrobar una persona que havia estat molt important per a mi fa una colla d'anys i he comprovat que continua essent-ho, per què no pensar que els records que tinc a les caixes podrien ser encara també importants per a mi?

P.S.: Dels divuit cap aquí he comptat, en tots els trasllats, amb el suport inestimable del pare del meu fill. Fins i tot en els que he fet després que ens separéssim. I vull agrair-li així públicament, que s'ho mereix, la paciència que ha tingut sempre i la bona voluntat que hi ha posat en tot moment.

29/11/08

REIS D'ORIENT:


Transcripció literal de la carta als Reis de l'Andreu:

(sense introducció)

- TIRANOSAURAREX
- ARCA DANUÉ
- TELE DAN LLAMMACUIN
- RUBOT
- LILLA DAL INDIANAJONIES
- UNALAFAN CATIRAPAPALLONAS
- BATARIA
- LLAMACUIN CA PARLA
- ALBOULUT CA PARLA
- AN LLAMACUIN CASADASMONTA
- AN MAC CASADASMONTA
- UNABIÓ DATELADIRIGIT
- 1BOLA DALMON
- UNC ABALL DABROMA
- UN AMASCARA DASTARUORS
- UN SUMARI
- UNCASTELL MALETI
- LILLA DSPIDRMAN

(s'han acabat les línies per escriure)

ELS PAPERETS DE NADAL

Demà tenim dinar familiar dels Balsalobre i Valsalobre (aquest tema potser el tractaré un altre dia). L'excusa és que ens hem de repartir els "paperets de Nadal". Es tracta que cadascú (dels 8 adults) escrigui en un paperet el/s regal/s que li agradaria rebre tenint en compte que hi ha un pressupost limitat. Ens repartim els paperets i a cadascun de nosaltres li toca el d'algú altre a qui li haurem de fer el regal sense comentar-ho a ningú. No és pas que després fem un joc per endevinar qui ens ha fet el regal, de manera que no sé ben bé quina és la finalitat d'amagar-nos... El que està clar és que l'objectiu és que tots ens gastem el mateix, ni més ni menys, i que l'encertem amb el regal. Som una família molt pragmàtica...
La llista cada any és més curta, perquè el pressupost assignat no augmenta i en canvi sí que ho fan els preus de les coses, de manera que si fa uns anys podíem rebre un parell o tres de regals cadascú, ara la cosa s'ha reduit a un de sol, i així el ritual de donar/rebre/desembolicar/agraïr/etc. s'ha escurçat considerablement. Sortosament ara, des de fa pocs anys, hi ha nens petits a la família, o sigui que en certa manera hem recuperat la màgia del Nadal. Els grans continuem amb la fredor de sempre però per als petits no hi ha ni paperets, ni llistes, ni límit pressupostari.
Tenim encara una altra peculiaritat els Balsalobre/Valsalobre. La data per donar-nos els regals va sempre en funció dels nens, i més concretament del meu. Canvia cada any. L'Andreu és a casa per Reis un any i per Nadal el següent. Aquest any ho hem avançat tot, perquè hi serà per Nadal. Després, per Reis, els nens encara rebran algun altre regal. Els adults ja no.

27/11/08

UN DIA ESTRANY

La primera hora del matí sol donar-nos pistes de com serà la resta del dia.
La normalitat no se'ns fa evident fins el moment en què deixa de ser-ho. Cada dia em creuo amb les mateixes persones al matí anant a l'escola i a la feina, al migdia anant a dinar a casa, a la tarda tornant a l'escola... Però avui ha estat un dia estrany. Quan m'he llevat, era més fosc que altres dies. Anant a l'escola de l'Andreu no m'he creuat amb cap altre/a pare/mare amb nen/a, que anés cap a l'escola. Amb cap ni un! M'he mirat el rellotge unes quantes vegades per comprovar que no m'hagués equivocat d'hora. Però no. L'escola era oberta i ha sonat el timbre a les 9h, com cada dia, a la mateixa hora. Anant cap a la feina m'ha sobtat no trobar cap estudiant pujant cap a la universitat. Ni un! M'he tornat a mirar el rellotge unes quantes vegades. La mateixa hora que cada dia. He trobat una companya de feina pel camí i li he comentat la meva estranyesa. A ella li ha passat exactament el mateix avui! A ella, com a mi, només el timbre de l'escola on porta els seus fills, li ha donat la seguretat que efectivament estava fent el mateix que fa cada dia a la mateixa hora.
La resta del dia ha sigut ben estranya, també. Per començar he rebut trucades que no esperava. He anat a dinar més tard de l'habitual, de manera que tampoc no m'he creuat amb les cares habituals. He recollit l'Andreu a l'escola abans del compte. He tornat els llibres a la biblioteca el dia que tocava, cosa rara en mi. Després de mesos i mesos de recerca, avui he visitat un pis que m'ha agradat i que possiblement llogaré. Les veïnes m'han passat la factura del wi-fi que compartim i que teniem endarrerida des del mes de febrer passat. He fet i he rebut altres trucades que no esperava... I, estranyament, l'Andreu se n'ha anat al llit sense protestar.
Un dia tot estrany, avui.

18/11/08

CONQUERINT TERRITORI AMB "CARINYO"

Un òs panda amb la panxa plena de joguines presideix l'entrada de casa. Mitja llibreria del menjador l'ocupa una gran exposició de dinosaures de totes les espècies: uns criden, altres caminen o se'ls il·luminen els ulls... L'habitació de l'Andreu sembla un centre de Toys'R'us. La nevera no es veu, pateix una invasió d'imants de tot tipus. Els preferits de l'ordinador són el Club Súper 3, Bob el Manetes, Nesquick...
Amb només cinc anys, el meu fill és l'amo de la casa. S'ha anat fent amb la major part dels espais sense que ni me n'hagi adonat. I és que els nens tenen la virtud d'aconseguir el que volen posant cara d'angelet. I és que quan em diu "ets la millor mama que ningú pot tenir" sap que em té a la butxaca, que em pot demanar el que vulgui i que no seré capaç de dir-li que no. Coneix perfectament el poder de les seves armes. Quatre abraçades, un "gràcies mama", una carona i quatre mimitus tenen més poder que cap arma química! L'Andreu ha anat fent ús del seu poder de persuassió i, mica en mica, granet a granet, ha anat guanyant territori.
Però té el detall de crear zones temàtiques. El menjador és dels dinosaures, indiscutiblement, tret d'un petit racó per als instruments (guitarra, bateria i flauta). L'entrada és del panda panxut. A l'habitació té una zona dedicada als contes, una altra als vehicles de tot tipus (des de motos fins a retroexcavadores, passant per scalèxtric, hot wheels, camions...), una altra per als animals de granja, que estan separats dels animals salvatges, hi ha una gran part reservada als vaixells pirates i a totes les bèsties marines imaginables i també s'hi ha fet el raconet de l'artista (amb pissarres, blocs, dacs i plastilina).
Arribats a aquest punt, qui seria capaç d'iniciar una guerra de reconquesta?

4/11/08

NUMERETS AL CAP

Aquest matí tenia hora de visita al CAP. Com que conec de fa temps el ritme amb què visita la meva metgessa de capçalera m'he presentat 20 minuts més tard de l'hora. Encara he hagut d'esperar mitja hora més. Pretenia estalviar-me els numerets que cada vegada que hi vaig, sense excepció, visc a la sala d'espera. Però no he fet sort.
Potser un 30% de les persones que hi havia a la sala eren sudamericans. Tots en silenci esperaven pacientment que els cridessin, vaja, això és el que fèiem tots. Però ai! a la meva metgessa se li ha acudit fer passar a la consulta una jove sudamericana per davant de la senyora, d'uns 70 anys, que anava just davant meu. Tot i que la metgessa ens ha donat una explicació, la senyora s'ha empipat com una mona: "sempre fan el que volen aquests! sempre ens passen a davant els de fora! que se'n vagin al seu país aquests fastigosos de merda!". Cap resposta a la provocació. Ningú no s'ha ofès. Uns han optat per ignorar-la i els altres més aviat hem sentit vergonya aliena. Al cap de només 4 minuts la noia ha sortit de la consulta i ens ha fet un gest d'agraïment.
La senyora ha entrat a la consulta amb una muntanya de retalls de capses de medicaments perquè n'hi fessin receptes, deixant un rastre d'olor de talc que ofenia. No ha sortit de la consulta fins al cap de 25 minuts. I ha sortit amb el mateix posat d'indignació amb el qual havia entrat.

27/10/08

SENSACIONS A MÜNCHEN

He passat quatre dies a Munich. Poquet temps per poder fer una valoració encertada de com és la ciutat, de com són els seus habitants, però suficient perquè unes quantes coses m'hagin cridat l'atenció. Tinc per costum fixar-me en les petites coses que conformen la quotidianitat d'una societat. I també tinc per costum comparar-les amb la nostra manera de fer.
A Munich m'he fixat en què tots els cotxes que circulen són cotxassos; en què a totes hores els bars i restaurants són plens a vessar, a dins i també a fora a les terrasses on la gent s'asseu desafiant el fred; en què costa trobar una paperera però els carrers són nets; en què els edificis tenen una alçada mitjana que imagino que deu estar regulada, en què no hi ha ni un gratacels, ni cap edifici que desentoni amb la resta. He comprovat que a Munich tot és més car. Hi ha moltíssimes botigues i moltes d'elles són de coses per a la llar, des de mobles de disseny fins al més petit estri de cuina. Costa en canvi trobar botigues de joguines.
La gent de Munich menja moltes amanides -amanides gegants- i molta fruita. Hi ha parades de fruita a totes les cantonades del centre. I també beuen molta cervesa. A totes hores beuen grans gerres plenes de cervesa. Però és una cervesa més suau i menys alcoholitzada.
M'he fixat en què la gent és molt educada, molt civilitzada, en què tothom compra bitllet per pujar al tren o al metro tot i que no hi ha cap mena de control; en què no lliguen amb cadenes les taules i cadires de les terrasses i l'endemà no els en falta cap; en què tothom aparca la bicicleta a qualsevol lloc sense haver de treure el seient ni preocupar-se per si els punxen o els roben les rodes. A Munich la bicicleta és el transport més utilitzat per còrrer per la ciutat i fins i tot hi ha semàfors destinats únicament als ciclistes. I no hi funciona el bicing. La resta de transports són nets, tranquils i puntuals.

16/10/08

L'ETERN TANCAMENT DELS GIRONINS

Una companya de ioga va preguntar ahir al nostre iogui si era de Girona. Ell va respondre: "no, sóc de Palamós, per què ho preguntes?". "Perquè es nota", va dir ella. Es va explicar. Considerava que en David no és tan tancat com la resta de la gent que ha conegut a Girona. En David no és precisament l' "alegria de la huerta" però ella, que és de Barcelona, s'ha relacionat amb ben pocs gironins des que viu i treballa a la ciutat -ja fa un temps considerable- i s'ha sorprès que amb ell el tracte li resulti fàcil.
No és la primera vegada que ho sento i és que els gironins tenen certa fama de tancats. I dic tenen perquè, tot i haver nascut a Girona, almenys en aquest aspecte, jo no em sento gens d'aquí. De fet a mi m'ha passat una cosa semblant al que explicava aquella noia. He viscut deu anys en una ciutat més petita, a només 36 quilòmetres de Girona, i m'he relacionat amb moltíssima més gent allà en aquest temps que no pas en els 18 anys anteriors que havia viscut a Girona. I ara que en fa quatre que he tornat, em continua passant el mateix. No sé què ho fa que costa moltíssim conèixer la gent aquí.
En David és de Palamós, de ben a prop de Girona, però es nota que no és de Girona. Jo vaig viure deu anys a Figueres i podria dir que em sento més d'allà que no pas d'aquí. I només gràcies a l'actitud de la gent d'allà. Menys tancada, més afable, més senzilla... Potser a mi també se'm nota.
La veritat és que em sento com forània en aquesta ciutat que m'ha vist néixer. M'hi sento estranya. Fa un temps havia pensat que potser la culpa que no em relacionés amb gent aquí era meva. Que potser per algun motiu que desconeixia no congeniava amb la gent. Però llavors, com és que a pocs quilòmetres d'aquí, m'he relacionat amb tanta facilitat i tan senzillament? No, no, la culpa no és meva. I ho corroboro dia rere dia des que he tornat a la meva ciutat. No cal venir de Barcelona per adonar-se'n.
Tenia l'esperança que, amb el creixement de la població, amb la vinguda d'estudiants i altra gent de fora, els gironins s'anirien obrint. Però no. Jo no veig obertura per enlloc.
Parlo en general, de gent n'hi ha de molta mena a tot arreu, per sort! Però en general penso que la postura dels gironins continua i que, tristament continuarà essent, de tancament.

8/10/08

CLIENTS MISTERIOSOS

Fa uns dies vaig apuntar-me a fer de clienta misteriosa a través d'un web que en recluta a nivell internacional. Em picava la curiositat. A més he de confessar que jo m'apunto al que sigui, mentre no comporti massa complicacions. Això semblava ben senzill. Total es tractava de donar-los quatre detalls sobre mi i, el més important, especificar a quina zona podia dedicar-me a anar de botigues i comprar coses. De seguida m'havia convertit en una clienta misteriosa. Sonava bé i tot.
Segons la informació del web, rebria sobre 10€ per anar a una botiga a fer un encàrrec que em donarien per telèfon. Em donaven un marge de temps raonable per poder complir amb l'encàrrec i no hi havia horaris estrictes. Només havia de poder anar a la botiga i fer el que em diguessin.
Se suposa que hi ha empreses que contracten aquest servei amb l'objectiu de controlar que els seus treballadors compleixen amb la filosofia que els han inculcat. L'intermediari, via web, contacta amb els seus clients misteriosos de la zona i els encarrega la feina.
La mateixa tarda vaig rebre una trucada. Em van mig explicar l'encàrrec i em van dir que m'enviarien les instruccions precises via mail. Total havia d'anar a una botiga que hi ha ben a prop de casa i comprar unes sabates per retornar-les al cap d'una estona i esperar que em tornessin els diners. M'asseguraven que me'ls tornarien a través d'una clàusula de les obligacions de l'empresa, a la qual pertanyia la botiga.
En fi, vaig obrir el correu i vaig descarregar les instruccions. Mare meva!! No les vaig acabar de llegir. Pretenien que els fes una inspecció en tota regla, per 10€! Que no eren 10! A la descripció de l'encàrrec quedava clar que, per ser el primer serien 7, i que després la cosa aniria augmentant.
Des de l'entrada a l'establiment calia observar tots els detalls: la neteja, la quantitat de miralls que hi havia, quants clients, quants treballadors, què feien, quant trigaven a fer-ho, quina actitud hi posaven... Després calia inspeccionar les etiquetes de tots els articles per comprovar que estiguessin penjades segons la descripció del que l'empresa entén com a correctament, i calia mirar si als taulells hi havia fulletons sobre unes promocions concretes. Mentrestant calia estar comptant el temps que trigaven a atendre'm. Quan ho fessin no els podia dir el meu número de peu sinó vacil·lar per forçar que em medissin el peu! No m'ho han fet mai això! Havia de dubtar entre diferents sabates, aprofitar per despistar i mirar la roba que tenien penjada, anar al vestidor (per inspeccionar-lo, clar), tornar, analitzar exhaustivament el/la dependent/a recordant què és el que entén l'empresa per actitud correcta, vestuari adient, etc. Finalment havia de comprar unes sabates, fer una fotografia del tiquet de compra, tornar al cap de mitja hora a la botiga, tornar les sabates amb l'excusa que no em convencien i discutir-me perquè em retornessin els diners. Segons política de l'empresa, només ho feien si el client insistia!
Després de tot això, suposant que hagués aconseguit que em tornessin els diners sense haver hagut d'ensenyar el paper de les normes de l'empresa, calia omplir un informe, penjar la foto i respondre un qüestionari detallat que m'havia de fer arribar l'intermediari de tot aquest sarau. Aquí vaig parar de llegir. Segurament encara hi havia més passos.
Els qui treballin en una botiga podran detectar els clients misteriosos d'una hora lluny, segur, perquè si han de complir fil per randa amb l'encàrrec, deuran portar lupa i almenys s'estaran a l'establiment tres quarts d'hora! I els clients misteriosos, si n'hi ha, pobres! No se m'acut res més per dir-los.

4/10/08

SUPORT A SANTI FARO

Des d'aquí vull fer una crida en suport de Santi Faro. Vull lloar la valentia que demostra als informatius de TV3. Mentre els presentadors s'entesten a presentar-lo com a Santi Faro, ell insisteix, quan signa les informacions, en destacar que es diu Santi "Faru". En el seu viatge des del món de la música al món del motor, el noi s'ha tornat agosarat. Perquè penso que representa tot un acte d'heroïcitat presentar-se com a Santi "Faru" en uns informatius en què els matalassers han passat a ser colchoneros, en què Angela Merkel és la cancellera alemana, en què ETA consegueix coses, en què ens parlen de la crisis, en què ens diuen que les coses passen dos vegades... i en què, a més, les coses passen i molt.
Ara ric quan recordo una vegada, quan feia poc temps que treballava per Catalunya Ràdio, ja fa força anys, que em van picar la cresta quan en una crònica per als informatius nacionals vaig dir que a l'Alt Empordà hi feia molta fred. En el meu cas no era un castellanisme sinó un "gironisme".
Des d'aquí t'envio tot el meu suport, Santi Faro, en el teu intent de recatalanitzar "la nostra".

23/9/08

ASTÉCAGAFÀNUMBRU

Feia un any que no m’acostava a una botiga de betes i fils. Només hi vaig un cop l’any, com a màxim, a comprar botons. Sempre vaig a la mateixa, a la més emblemàtica de Girona. I la més plena de gent. Sempre hi ha cues, de manera que un dia van prendre la decisió de fer com a les carnisseries i posar ordre. Només d’entrar-hi una senyora m’adverteix: “astécagafànumbru”.
Vaja, van pel 20, només hi ha tres persones que s’esperen i a mi em surt el 27. No ho entenc. Més tard ho entenc. Els números que hi havia entremig han anat desistint, segur. Una senyora vol comprar una diadema: en té deu a la mà i triga 12 minuts a decidir-se per una d’elles. Una altra demana un parell de metros de goma i no surt de la botiga fins al cap de 20 minuts, almenys.
Dins la botiga tot són senyores. La més jove, amb diferència, és una de les tres dependentes de la botiga. Immediatament després d’ella, la més jove sóc jo. Amb total seguretat. Durant l’espera observo la botiga. Hi venen gomes de cabell d’estètica retro -per no dir totalment passades de moda i que a més semblen de segona mà-, igual com el mobiliari –aquells taulells deuen haver viscut tantes coses... Les caixes de betes i fils tenen segles de vida!
Per fi em toca: entre centenars, milers, milions de botons diferents, a la noia que m’atén, la jove, li costa molt trobar-ne un d’igual al que li porto de mostra i que vaig comprar allà mateix ara fa un any. És el botó més normal i corrent que hi pugui haver entre tots els botons del món: és de la bata de l’escola de l’Andreu. Al final la noia ho aconsegueix. Crec que ha assolit el rècord: ha venut 5 botons en només 7 minuts!!

16/9/08

BARRAQUES PER PALAUS

Llogar un pis no és com comprar el pa. Que si la barra és més llarga o més curta, més gruixuda o més estreta, més torrada o menys, tampoc no és que ens importi massa. Però un pis?! Un lloga un pis perquè no es pot permetre llogar una casa i, en la majoria dels casos, un lloga perquè no es pot permetre comprar. Però igualment, sobretot a partir d'una certa edat, un busca la que ha de ser la seva llar! Seva i dels seus! Té en compte la situació del pis, el nombre d'habitacions, els metres quadrats, la distribució dels espais, si hi ha sortides, si hi ha mobles, l'estat de conservació, l'orientació... I vol que per 700-800€ -comptant que no caldran més de 2 habitacions-al mes tot això sigui perfecte.
700-800€ -quantitat a la qual haurà de sumar els consums i el menjar del mes almenys, si no té cotxe, ni internet...- al mes!!! Que no és com comprar el pa!
Hi deu haver gent a qui això no li semblen massa diners, perquè s'atreveixen a oferir autèntiques barraques, o bé amaguen alguns desperfectes que tard o d'hora afloren, o deixen d'explicar al llogater que els veïns són problemàtics, que el pis és un congelador... I quan el llogater s'ho troba, després d'haver-ne visitat un centenar, després d'haver-se convençut que aquell pis és el millor d'entre els que es podria permetre, després d'haver pagat el mes d'agència, dos de fiança i el mes en curs (de cop uns 2.800-3.200€), després d'haver fet el trasllat, etc., es vol fondre.
Per 700-800€ al mes, que al cap de l'any, fet i fotut, venen a ser cap a 10.000€, i tenint en compte que aquell piset mai no serà seu ni dels seus i que fins i tot en poden fer fora el llogater, haurien d'oferir palaus!!
És que no s'adonen del que signifiquen aquestes quantitats en el sou d'una persona??
L'alternativa és compartir pis, de manera que el lloguer es reparteixi en més d'un sou. I doncs? Hem de tenir parella per força? O hem de posar-nos gent a casa per permetre'ns tenir casa?
D'acord, hi ha els ajuts al lloguer. L'estatal beneficia el llogater fins el dia en què compleix 30 anys. El català s'estira fins als 35. S'ha d'entendre que a partir d'aquesta edat un es guanya millor la vida que 5-10 anys enrere? o que ha tingut temps de posar més gent -en edat de treballar- a casa seva? I són ajuts, i Hisenda els observa com a tals.

13/9/08

EN GARFIELD ODIA ELS DILLUNS

"Mama, per què en Garfield odia els dilluns?". El meu fill, gran aficionat al cinema infantil, em feia aquesta pregunta l'altre dia. D'entrada em va semblar obvi. Li vaig explicar per què la gent que treballa entre setmana, odia el moment en què sona el despertador, els dilluns. Però evidentment l'Andreu continuava sense entendre per què en Garfield odia els dilluns. De fet, no és tan obvi que un gat que dedica tots els dies de la setmana a "tocar la pera", trobi que, precisament els dilluns, són odiosos. Vaig donar-hi unes quantes voltes -les justes, tampoc calia trencar-s'hi el cap- i vaig arribar a la conclusió que, de fet, no cal treballar per odiar els dilluns si tot el que t'envolta et fa viure'ls com a una cosa odiosa igualment.
"La setmana que ve entendràs en Garfield", li vaig contestar. Sense anar més lluny, dilluns que ve jo faig "festa". No sé per què en diem dia de "festa" a un dia que pot ser molt més dur que si el treballéssim. Serà el dia de retorn a l'escola de l'Andreu. S'engega una setmana frenètica! Comença P5 amb una mestra nova que no sabem com es diu ni quina cara fa, hem de portar tot el material el primer dia, recollir l'agenda... La mateixa tarda comença la natació. L'endemà Escola Esportiva, igual que els dijous. Entremig el seu pare se l'enduu a Figueres, dia que jo aprofitaré per fer el CAP i anar a ioga. El divendres, útima classe de natació de la setmana. Sort que hem pogut triar quins dies hi anirà... Cal haver pensat prèviament a tenir a punt les bates, el xandall de l'escola, la roba marcada, cal haver equipat la nevera i els armaris de la cuina amb tot allò necessari per fer els esmorzars i berenars...
Puc dir que, com en Garfield, jo també odio els dilluns, fins i tot els de "festa". Segur que l'Andreu ho podrà entendre la setmana vinent.

17/8/08

LA CUA A LES CAIXES

Tinc la curiosa virtud de triar sempre la caixa equivocada. Al supermercat i a qualsevol superfície comercial amb més d'una caixa per cobrar. Passo ben bé 15 segons intentant analitzar quina de les cues avança més ràpidament. Observo la quantitat de productes que han de passar per la màquina i el número d'operacions pagament-cobrament que s'han de realitzar en funció del nombre de persones que hi ha a la cua. Em decideixo sempre tenint la sensació d'haver fet la millor tria. Però ai! Sempre sempre m'equivoco. La targeta no passa, un codi que la màquina no llegeix, un producte en mal estat, un altre trencat, s'acaba el paper dels tiquets... Les cues de les altres caixes van avançant i la que jo he triat, sempre sempre, resulta ser la més lenta!
Té gràcia que quan ho comento resulta que tothom diu que li passa el mateix! Com pot ser? La conclusió serà que tota la gent que conec tria malament la cua on situar-se? O que totes les caixes tenen problemes? Però llavors per què quan hi sóc jo només és a la que jo he triat que passen coses?

10/8/08

EL PARA-SOL

Aquest matí anava per la nacional cap a l'Escala i he vist com un cotxe que anava tres o quatre per davant del meu parava en sec al voral de la carretera. Ens ha fet afluixar la marxa als que anavem darrera seu i hem vist com en baixava un noi, arrencava de terra el parasol que hi havia clavat al costat d'una cadira d'una d'aquestes noies que jo li dic al meu fill que esperen l'autobús, aprofitant que no hi era. Ha carregat l'estri al cotxe i a tota marxa s'ha reincorporat a la carretera. Tot això en qüestió de segons.
Li ha robat el para-sol a una prostituta!
M'ha fet recordar que jo me l'havia deixat a casa i justament anavem cap a la platja. He parat a una botiga de l'entrada de l'Escala i n'he comprat un per 13€.

9/8/08

S'HA ACABAT EL GRAN HERMANO IV

Ja ha passat una altra edició del meu Gran Hermano Familiar. La quarta. Aquest cop érem molt a propet, al Pla de l'Estany. La casa molt xula, al mig del no res, sense sorolls... això sí, bitxos per donar i per vendre! I la calor tampoc no ens l'hem treta de sobre. Això sí, s'agraïa la piscina.
Entre sis adults ens hem pulit crec que fins a 5 ampolles de cachaça. Clar, el còctel oficial, la caipirinya, no podia faltar cap nit! La meva àvia sempre col·labora en tot excepte en això.
Els nens (3: un de gairebé 5, una 2,5 i una altra d'1,5 anys) s'ho han passat molt bé. Tots tres són únics, de manera que poder barallar-se (el que més han fet) i jugar junts, els ha provat. I als grans, així fent un balanç global, també ens ha provat. Crec.
Han estat vuit dies. Suficients.
I ara a pensar en la cinquena.

29/7/08

LES "NOTÍCIES" A L'ESTIU

A l'estiu tot es relaxa. És per això que als periodistes els costa trobar temes a tractar. Rescaten coses de sota les pedres. Normal. La política està de vacances i, entre estadístiques i percentatges, imperen els temes de societat. Em va fer gràcia el comentari d'un amic fa uns dies: "ostres, no vull deixar res als vestuaris, que diuen que hi ha robatoris". Érem a la piscina del GEiEG, a Sant Ponç. Jo hi vaig gairebé a diari des de fa quasi un any i des del primer dia hi he vist uns cartells penjats a les portes dels vestuaris que adverteixen del perill de deixar coses al vestuari i informen que s'han donat alguns casos de robatori. D'entrada no és una cosa nova. Des de sempre als vestuaris de tot arreu hem sabut que a algú li ha desaparegut alguna cosa. I tampoc no caldria el cartell d'advertència, en general ningú no acabem de refiar-nos del tot dels altres i mirem de guardar les nostres coses a les caselles tancades amb clau, que per alguna cosa hi són! Algun periodista deu haver començat a anar a la piscina a l'estiu, ha vist els cartells ara i donada l'escassetat de notícies, n'ha creat una que ni és actual ni, entenc jo, noticiable. És veritat que és ara que han col·locat càmeres de vigilància a les instal·lacions, però vaja, la notícia no seria la col·locació dels aparells sinó allò que ha motivat -ja fa un temps- aquesta acció. Digo yo. La gent llegeix el diari i corre la veu. "Ostres, no vull deixar res als vestuaris, que diuen que hi ha robatoris". Clar, la reacció natural és aquesta. Hem llegit la notícia al diari ara i ens sembla que és cosa d'ara. I com aquesta, quantes?

19/7/08

ENS N'ANEM A ANDORRA

He començat les vacances! De la mateixa manera que el Gran Hermano Familiar, fer una escapada a Andorra és ja un clàssic de l'estiu. Hi passem tres o quatre dies, no més. Som l'Andreu, el seu pare i jo. Cosa estranya per a molts comparteixo part de les meves vacances amb la meva ex-parella. És un bon company de viatge, ens avenim i ens ho passem bé. I el que és més important: l'Andreu ho agraeix. No m'importa que tot darrera la família i els amics facin conjectures. Que imaginin el que vulguin, aquí qui sap el que hi ha i, de fet, qui ha de saber-ho, som nosaltres mateixos. En general és difícil d'entendre per a molts que, després de quatre anys de fer vides separades continuem marxant de vacances junts, sortint a sopar junts i encara compartint coses. La única explicació és que ens portem bé. Hem fet una mena de pacte no explícit. Cadascú fa la seva vida i compartim coses com els bons amics, amb l'afegitó que hi ha un fill en comú. Què millor? Doncs això, que ja estic preparant la maleta. Demà ens n'anem a Andorra.

8/7/08

I TU QUÈ OFEREIXES?

Una amiga m'explicava fa uns dies que a Barcelona (crec recordar) havia funcionat -i potser encara funciona- una iniciativa per fer la vida quotidiana més fàcil a la gent, ara que cada dia som més els que vivim sols o, si més no, ens hem d'espavilar amb les nostres coses tots sols. Pel que deia vaig entendre que es tractava d'una mena d'organització que coordinava el que venia a ser un intercanvi de serveis. Tu em cuides el nen unes hores, jo li planxo la roba a un altre, un altre necessita que li cuidin la mascota mentre és de viatge i a canvi s'ofereix per corregir o passar a net treballs a qui ho necessiti, un acompanya l'àvia d'un altre al metge i a canvi demana que algú passi pel supermercat a recollir la seva compra setmanal... Per cada servei que feies a algú se suposava que et donaven una mena de xec que et servia per sol·licitar un servei que tu necessitaves i que algú altre s'havia ofert a fer. Sense intercanvi monetari, sense horaris establerts. No sé qui ni com es fixava quina mena de serveis es podien rebre en funció dels que un prestava. Suposo que només seria qüestió de pensar-hi. I suposo que caldria tenir en compte les habilitats de cadascú. A més de la disponibilitat. Penso que la iniciativa, ben pensada i ben organitzada, ha de ser genial. Potser estic donant una idea a algú. Tant de bo. Jo m'hi apuntaria. Segur.

3/7/08

LLUÏSOS BENEJAMS

Fa uns quants anys, quan exercia de periodista, vaig conèixer un personatge curiós. Curiós perquè n'hi ha pocs. Per mèrit seu però sobretot per demèrit de la resta. Ja llavors vaig pensar que si n'hi hagués força com ell segur que les coses ens anirien millor. A totes les manifestacions, protestes, declaracions i actes en favor d'alguna cosa que tingués a veure amb la defensa del medi ambient i la preservació del territori, ell hi era. N'hi havia d'altres, però ell sempre hi era. Omnipresent i incansable Lluís Benejam. Defensant lo seu i lo nostre. Amb ganes, amb voluntat ferma d'incidir en el transcurs dels esdeveniments. Llavors encapçalava, entre d'altres organitzacions, la plataforma Salvem l'Empordà. Crec que estudiava a la Facultat de Ciències de la UdG, i crec que està encara vinculat a l'Institut d'Ecologia Aquàtica. De fet avui l'he vist novament participant en una protesta. Al rectorat. Crec que aquesta vegada era per les condicions laborals dels becaris. Tot un personatge en Lluís Benejam. Lluitador de mena. Som molts els que ens queixem. Són pocs els que lluiten. Són pocs els que defensen el que creuen, els que es mobilitzen contra el que consideren injust. Som molts els adormits. Un món amb més Lluïsos Benejams batallant amb convenciment pel que creiem de ben segur que seria més just.

27/6/08

I QUAN VIVIM?

El temps passa volant. M'ho miri com m'ho miri, aquestes 24 hores, de les quals almenys 7 intento passar dormint, se'm fan curtíssimes. Finalment són 17: almenys 7 les passo treballant, n'hi sumem 2 entre que em llevo i arribo a la feina i entre que plego i arribo a casa; com a mínim 2 per als àpats; 3 més per preparar-los, cosa que inclou anar al súper, a la carnisseria, peixateria, fruiteria, etc.; en queden 3: la casa, el nen... Un bon amic em preguntava fa uns dies quins eren els meus hobbies...

19/6/08

ESTEU NOMINATS

L'Anna m'ha posat deures i com a persona aplicada que sóc, vaig a complir. D'entrada li agraeixo que m'hagi inclós a la seva selecció de blocs per als Premis Dardo. I vaig a fer lo pertinent. Sóc novata a la blogosfera i reconec que dedico poc temps a saber què fan els altres, de manera que conec poquíssims blocs. De tota manera m'atreveixo a seleccionar-ne tres que conec i m'agraden:
Estratega
Amb lletra de pal
aquelles petites coses...

18/6/08

AL SÓNAR!

I PARLEM EL MATEIX IDIOMA

No sé què ho fa que, tot i que parlem el mateix idioma, la comunicació amb les persones més properes, falla sovint. Avui he trobat un amic a qui feia temps que no veia. M'ha explicat que viu en un pis que, vés quina sort, li han deixat en herència a la seva parella. No l'ofega una hipoteca però té un inconvenient que, de vegades, pot resultar encara més molest: la comunitat de veïns. M'ha parlat de les reunions que celebren i m'il·lustrava un zoo. "Tothom crida, tothom hi diu la seva i al final no sabem ni què és el que hem acordat". Això és el que em deia. Jo visc de lloguer i tot això m'ho estalvio, però tinc una altra mala sort. A la meva escala hi ha només tres pisos, un per planta. I jo tinc seriosos problemes amb els veïns de sota. Tenim conceptes diferents del que significa la convivència respectuosa, portem ritmes de vida diferents, horaris diferents... I ens costa molt entendren's. Tothom entén que el que fa ho fa bé. L'altre dia vaig assistir a una reunió de l'AMPA de l'escola on va el meu fill. Un altre exemple de mala comunicació entre persones. L'associació de pares té una postura, el claustre de professors en té una de diferent. Aquest últim l'exposa amb la intenció de ser constructiu. Almenys això vull pensar. Però el cas és que la interpretació falla i l'altra banda pren aquesta postura com un atac frontal. Es fan retrets mutuament i s'ofenen. No s'han entès? S'han malinterpretat? Finalment han estat constructius? No. Com en les reunions de la comunitat de veïns del meu amic. I això passa entre amics també, i entre persones que s'estimen. Quantes vegades no ens hem enfadat amb algú perquè hem malinterpretat les seves paraules? Quantes vegades fins i tot no hem trencat llaços pel mateix motiu? I quantes vegades no hem intentat explicar-nos tan bé com sabem i no hem aconseguit fer-nos entendre? I això que parlem el mateix dioma!

17/6/08

10/6/08

QUI DEIXA QUÈ, QUÈ DEIXA A QUI...

Fa molts anys vaig deixar de mossegar-me les ungles. El dia abans que el meu avi morís li vaig prometre que faria cas de la seva insistència. Fa uns mesos vaig deixar de fumar. Ho havia fet altres vegades. La més seriosa: quan vaig decidir tenir un fill. Hi vaig tornar. Ara ho he deixat de nou seriosament i, vull pensar que definitivament. Aquestes són coses que he deixat voluntàriament i en aquests casos la decisió només depenia de mi. En un altre ordre de coses les circumstàncies em van portar, fa uns anys, a deixar el periodisme. O em va deixar Ell a mi? Altres circumstàncies em van portar a deixar el meu matrimoni. O em va deixar Ell a mi? Fa molt més temps vaig deixar el piano, vaig deixar la natació. O em van deixar Ells a mi? Pel camí he deixat bons amics, llocs on he viscut, he deixat feines, he deixat somnis... Els he deixat o m'han deixat Ells a mi? En les qüestions en què intervé altra gent o altres factors, sempre sap més greu deixar coses enrere. No són decisions que es prenen per què sí. Hi ha motius que no depenen exclusivament d'un. I la vida és un constant deixar i que et deixin. És més habitual deixar i que et deixin que prendre i que et prenguin. Tristament confesso que jo he deixat i m'han deixat a mi més coses/llocs/persones/situacions/etc. que les que jo he pogut prendre o deixar que em prenguessin. Buido i em buiden més que no pas omplo o m'omplen.

7/6/08

A L'ESTIU: GRAN HERMANO

Ja som al mes de juny, tot i que últimament el temps sembla més propi de finals de setembre... Però ja s'acosten les vacances! Jo, un any més, no tinc plans. Més o menys puc triar quan les vull fer i això ja és molt de guanyat. Però de plans no en tinc. Només tinc clar què faré durant una setmana: participaré al Gran Hermano Familiar. Sí, a casa meva fem aquestes coses. Ja van unes quantes edicions. En total onze persones, familiars de sang i polítics, ens "tanquem" en una casa de turisme rural amb piscina que ja hem reservat fa uns mesos, sempre dins de Catalunya, i allà passem entre una setmana i deu dies tots junts. I ens aïllem una mica del món. Una iniciativa així només la podia tenir la meva àvia. A ella li fa il·lusió. I els nens s'ho passen bé. Els grans... doncs tret d'alguna que altra discussió, sobretot per temes organitzatius, també ens ho passem prou bé. Segur que no seria la nostra prioritat a l'hora de triar com volem passar les vacances, sobretot si tenim en compte que tots portem vides prou diferents, però ens ho passem prou bé. Està institucionalitzada la graellada, almenys un dia. El còctel oficial: la caipirinya. Cada any algú porta un nou joc de taula. En alguna edició hi ha hagut pràctica de ioga a diari. Els que en fan habitualment l'ensenyen a la resta. Tot molt bàsic, evidentment. Els nens se salven de les nominacions. Els grans ens nominem els uns als altres constantment. No hi ha però, conseqüències. El confessionari és a qualsevol lloc i el confessor qualsevol de nosaltres. No ens cal la Mercedes Milà. Aquest any el Gran Hermano Familiar el celebrarem la primera setmana d'agost.

5/6/08

GERMANES

Tinc una germana de 16 mesos! L'Aina és filla del meu pare, que va tenir la seva primera filla -és a dir jo- als 20 anys, i la segona als 50. Sí, ens portem 30 anys! És la tieta del meu fill que va camí dels 5. I la seva mare té 10 anys més que jo i 10 menys que el meu pare. Com són les coses! Quan l'Aina tingui l'edat que jo tinc ara, jo en tindré 60! Unes germanes ben curioses!

3/6/08

EL LUXE SÓN LES PETITES COSES

Tenim la trista tendència a pensar que el que vol la majoria és el millor. Avui es considera un luxe tenir una parella, tenir un pis/casa en propietat, tenir un cotxe (o més d'un), tenir una feina fixa... Tenir, tenir, tenir... Jo no tinc cap d'aquestes coses. I sóc menys feliç? No! Rotundament no! Confesso que he passat èpoques al llarg de la vida en què he aspirat a tot això. En què m'he deprimit profundament per no tenir-ho. L'entorn social ens hi porta sovint. Però... jo tinc un fill i tinc la llibertat de dedicar el meu temps lliure a fer el que em doni la real gana! No predomina però... no és el millor?? Qui s'atreveix a dir que no?! Avui mateix m'he dedicat la tarda i la nit. He anat a nedar, que és el que més m'agrada, he anat a la perruqueria, he passat per l'escola a fer un petó i una abraçada al meu fill abans que marxés a casa del seu pare i m'he preparat un bon sopar, l'he acompanyat d'un bon vi i de la música que més m'agrada... I tot això no té preu. Qui s'atreveix a dir que això no és un luxe?? El luxe, per a mi, és això. Un luxe és poder passejar vora el mar una tarda qualsevol. Un luxe és poder jugar amb dinosaures de goma, a dracs i cavallers amb el meu fill. És el meu luxe! I el luxe màxim ha de ser poder tenir el temps per fer totes aquestes coses.

FER SAFAREIG

Avui m'he dedicat la tarda. De tant en tant ja m'ho mereixo. Sortint de la feina he anat a fer unes quantes piscines i després, cap a la perruqueria. M'encanta anar a la perruqueria. Només d'asseure'm ja m'han endossat un "lecturas". La senyora que tenia al costat encara riu. He fet un comentari sense intenció i és que a la revista hi deia "4 de junio" i això és demà! Aquella senyora s'ha fet un tip de riure! I m'ha dit "vols dir que no és de l'any passat"? Doncs no, era la d'aquesta setmana. Però podria haver estat de l'any passat tranquil·lament. Això passa a les perruqueries. Després ens hem passat una estona criticant l'Ana Obregón. Això em desestressa. Una cosa tan simple com criticar els famosos. Fer safareig. I la perruqueria és el context ideal. Tothom et segueix el joc. Tothom hi posa cullerada. Perruqueres i clientes. Vaja, que hem repassat tots els famosos del moment i ens hem quedat tan a gust! De vegades em sap greu no fer-me permanents, ni metxes, ni tints... com a molt un bany de color, però això no dóna prou temps per criticar la indumentària i les operacions estètiques de tota la gent que ocupa pàgines i pàgines de les revistes del cor. Jo voldria passar-m'hi la tarda. I això que a mi no m'agrada el safareig. De debó. A la vida real m'importa ben poc el que fa la gent que m'envolta i normalment sóc l'última a saber si fulanito s'ha casat o s'ha separat o si li va malament el negoci... Ni sé ni m'agrada ficar-me en la vida dels altres. Suposo que hi ajuda el fet que no m'agrada que es fiquin en la meva...

1/6/08

L'HORA DEL PATI

Vaja, s'ha acabat el cap de setmana... i demà a l'escola comencen a 2/4 de 9h! Me n'acabo d'enrecordar! Jo també faré un altre horari: entraré abans a treballar i sortiré abans... o no? o potser surto més tard i faig l'horari intensiu i així no he de treballar les dues tardes... Bé, ja ho veuré demà. Ara l'Andreu, abans de ficar-se al llit m'ha preguntat: "allà a la universitat teniu hora del pati?". Li he dit que sí, que no una hora sencera però sí mitja horeta. "I què feu?", m'ha preguntat. "Jo vaig a prendre un cafè i em menjo l'entrepà que em preparo a casa al matí, quan també faig el teu". I continua: "i quan s'acaba l'hora del pati què fas?". Responc: "treballar". I sentencia "jo! quin avorriment!".

30/5/08

EM PRESENTO

D'entrada explicaré quatre coses sobre mi...
Vaig néixer a Girona fa 31 anys (mare meva, ja!). Tot el que sé i no m'ha ensenyat la vida, ho he après a l'escola Eiximenis, a l'institut J. Vicens Vives, a l'Escola de Màrqueting i Comunicació i a la UdG. Sóc llicenciada en Història però no m'hi he dedicat mai. He treballat de moooooltes coses, però on he durat més temps ha estat en el món del periodisme. L'enyoro moltíssim. El vaig deixar, o millor dit, ell em va deixar a mi, fa uns quatre anys (mare meva, ja!), poc després que naixés el meu fill: l'Andreu! He viscut la major part de la vida a Girona però els millors anys els he passat a l'Empordà. També l'enyoro moltíssim. Em vaig sentir empordanesa durant gairebé deu anys. Allà m'hi vaig casar. Allà va néixer el meu fill. Fa un temps que torno a ser a Girona. L'enyorava -això passa eh?! sovint enyorem el que no tenim, i quan ho tenim enyorem el que hem deixat enrere... A Girona em vaig separar, ja fa uns anys, i a Girona visc amb el meu fill i hi treballo. A la UdG. Roda el món i torna al Born.

INICI

Avui m'he decidit a crear el meu propi bloc. No sóc especialista en aquestes coses ni he visitat gaires blogs per poder saber tots els tipus de comentaris que hi fa la gent que els crea, però sé amb quina intenció l'he creat jo, i això és el que compta per a mi i ara. Pot semblar egoïsta i no em sap greu, però he creat aquest blog com a teràpia. Autoteràpia. A mi m'agrada molt escriure i alhora tinc una necessitat imperiosa d'expressar les coses que em passen, les coses que sento, les que m'afecten... Fins ara les he anat plasmant en papers que sempre acaben guardats en un calaix, i he pensat, pobres! quina mala fi! Ni jo mateixa no me'ls tornaré a mirar mai més! I què? Clar, tampoc no passa res. Però ja que m'hi poso... deixem-les sortir a la llum aquestes coses que em passen! No hi perdo res. És possible que no li interessin a ningú les coses que em passen! I què? A qui li vingui de gust que se les llegeixi i, si vol, les comenti, i a qui no, doncs no. Tan senzill com això. Potser a algú li passen coses semblants i les podem compartir! I si no, doncs tampoc passa res. Jo contenta de donar sortida a les meves dues inquietuds/necessitats... escriure i expressar-me. Què millor? He de confessar que m'han donat una empenteta... el meu ex-marit (quina paraula més lletja) és qui m'ha animat a crear el meu propi blog. No sé quant durarà aquesta meva nova experiència perquè sóc especialista en començar un munt de coses i deixar-les a mitges, però la voluntat de continuitat hi és. Veurem què en surt de tot això...