23/9/09

EN JOAN I LES DONES

M'he trobat en Joan al súper. S'ha aprimat i té tot de taques a la cara. L'he vist gran. Ja el veia gran fa 25 anys! El conec des que era petita. La seva tia vivia al mateix bloc de pisos que nosaltres i la visitava tot sovint. Cada dia. Des que ens trobava a l'entrada de l'edifici i durant tot el trajecte de l'ascensor xerrava i xerrava. Ara encara xerra i xerra. Llavors iniciava la conversa amb un "heu anat al cine?" i repetia "al cine, al cine, al cine?". Se sabia tota la cartellera de memòria. I continuava "no portes mitges i faldilles?" i repetia "mitges i faldilles, mitges i faldilles?". Repetia aquesta conversa a tothom qui coneixia. Des de casa seva fins la de la seva tia, uns 300 metres, feia unes 15 parades. No sé ben bé quin tipus de malaltia pateix ni ben bé en quin grau, però té alguna mena de transtorn mental des de sempre. Ja l'havia sentit parlar amb els meus pares d'un cert tipus de dones a qui pagava a canvi de rebre d'elles un tracte més que carinyós. Jo ho entenia així fa 25 anys.
Des de fa uns anys quan me'l trobo ja no em pregunta pel cine ni per les mitges i faldilles, ja directament em parla de les seves relacions amb prostitutes. Ell ho diu així: "he anat amb una dona" i repeteix "una dona, una dona" i afegeix "val molts diners, molts diners". Però ja fa unes setmanes que no hi va. Diu que no té prou diners, que les dones demanen 500 euros! "500 euros, 500 euros". Suposo que qui li dóna els diners s'ha cansat de tants anys de despesa. Ell pensa que és just que demanin tants diners perquè "han de poder menjar aquestes dones". I sobretot pensa que tenen dret a cobrar això les dels voltants del Camp Nou perquè "es despullen pel carrer, clar, ho fan tot per poder menjar, ho fan tot, ho fan tot". M'ho explicava aquesta tarda a la cua de la caixa del súper i es mirava un nen d'uns 9 o 10 anys que tenia al costat i es preocupava "que no ens senti, que no ens senti". M'ha explicat també que en coneix un que va trobar una dona que no li demanava diners i "ho feien cada dia, cada dia, sis vegades, sis vegades"!! L'he deixat passar perquè portava menys coses que jo i mentre pagava m'ha dit que "s'ha d'anar en compte amb la viagra, és molt dolenta!". I abans de marxar encara m'ha demanat: "no li expliquis a la teva mare".

Ja quan m'ha arribat el torn m'he oblidat de donar a la caixera els vals de descompte que portava a la mà. Ja m'havia cobrat però ha entès que "Juan te despistó" i m'ha tornat els diners dels descomptes. El coneix mig Girona en Joan.

16/9/09

EL FRUIT DE L'ETERNA JOVENTUT

Ara s'han posat de moda. Semblen ser la panacea. Són bones per a tot. Cultivades a l'Himàlaia, al Tíbet i a Mongòlia, diuen que els que en mengen gaudeixen d'una extraordinària salut i que viuen més de 100 anys.
Utilitzades en la medicina tradicional xinesa, a les baies de Goji se'ls atribueixen propietats nutricionals i terapèutiques extraordinàries.
Diuen, els que les venen, que s'han de consumir perquè allarguen la vida, augmenten la força i l'energia, enforteixen el cor i la sang, redueixen el colesterol, prevenen el càncer, milloren la visió, ajuden a perdre pes, milloren la resposta sexual i la fertilitat, protegeixen el fetge, milloren la memòria, redueixen l'ansietat i l'estrés, milloren la digestió, enforteixen el sistema inmunitari, són analgèsiques, antibacterianes, antiinflamatòries, desintoxicants... i no sé quantes coses més! La panacea, ja ho deia.
Se n'han de prendre una quantitat determinada al dia. Jo en prenc des de fa uns dies. Sóc de provar coses, jo. O de comprovar.
Es cultiven des de fa milers d'anys i tot just ara s'estan estenent a casa nostra. Però la varietat autèntica només creix, salvatge, a l'Himàlaia. Aconseguiran els habitants d'aquella zona -a més de 4.000 metres d'alçada, lliure de contaminació, aquells que viuen més de 100 anys, que per cert fan molt exercici, mantenen una alimentació saníssima i a més a més, només a més a més, mengen Goji-, produir per satisfer la creixent demanda que està experimentant aquest fruit? Jo crec que ens acabaran venent gat per llebre. Queda dit.

12/9/09

TANTS CAPS, TANTS CELS

De vegades m'encanto mirant el cel i penso com n'és de gran. I em pregunto per què la majoria de nosaltres el mirem sempre des del mateix lloc.
Com es deu veure el cel des de Madagascar? i des del Japó? com es deu veure des d'Austràlia? i des del Canadà? des de Xile o des d'Islàndia? Com es deu veure des del Kazakhstan? Com deu ser el cel a tots aquests llocs al llarg de l'any?
I penso que hauríem de poder mirar el cel des d'aquests llocs i des de molts altres i poder decidir amb quin cel ens quedem. Hauríem de poder triar el nostre cel. Hauríem de poder veure el cel durant tot un any a cada lloc i quedar-nos finalment amb un.
Un conegut que és amant del surf va marxar fa uns anys a viure a Fuerteventura, el seu somni. Va aconseguir que la companyia per la qual treballa el destinés allà. Després d'un temps ha comprovat que aquell no és el seu cel. Però no té possibilitats de fer gaire més proves. O es queda amb aquell o torna al cel que mirava des d'aquí. Pocs elements per poder triar. Com la majoria de nosaltres. La companyia no ens destina un any a Madagascar, un altre al Canadà i el següent a Islàndia. I sense companyia a darrera no ens és possible moure'ns. Una llàstima. Tal i com funciona el món actualment no podrem descobrir quin és el nostre cel, tants com n'hi ha!
El que jo miro es veu sempre igual des d'aquí... I si aquest no és el meu cel?