16/3/10

ADDICTA AL ZARA

Ho reconec: sóc addicta al Zara. Però no a l'imperi tèxtil del senyor Ortega. No. A la regalèssia Zara. L'estrep, jo n'he dit sempre. Es veu que existeix des del 1924. Jo la conec de vora 60 anys després. La vaig descobrir ajudant la meva àvia a repartir el correu. Ella era portera d'un edifici de veïns, dels pocs que hi havia a Girona amb porteria fa 25 anys i que crec que encara la manté. Cada dia repartia el correu. De dalt a baix. I jo l'acompanyava sempre que podia. Començàvem pel setè pis i anar baixant. Gairebé sempre hi havia correu per a cada porta. Ens obrien alguns veïns amb bata, uns més joves, uns més grans, esperrucats, ben arreglats, secretàries, filles, néts, etc. No recordo exactament a quina planta era, hi vivien tres germanes que eren perruqueres. Ho devien ser totes tres perquè la meva àvia sempre es referia a "las peluqueras". Potser llavors ja no s'hi dedicaven, perquè sempre que repartíem el correu la meva àvia i jo, elles eren a casa, totes tres. Sortien totes tres a la porta a rebre el correu i sempre, sempre sempre, em deien "espera un moment reina" i sortien amb un parell de Zara per a mi. Només era per aquest moment que volia acompanyar la meva àvia a repartir el correu sempre que podia. Entre el pis de "las peluqueras" i la planta baixa ja m'havia menjat tots dos Zara. Les lletres pel final, sempre m'han semblat més saboroses (quina tonteria). "Mañana te acompañaré también". Quan la meva àvia va deixar de repartir el correu en aquella escala a mi ja em donaven setmanada. Des de llavors en compro cada setmana.
Quan el vaig descobrir no hi posava res a l'embolcall, només la marca. Ara sé des de quan existeix, el pes i els ingredients del Zara. I en sóc addicta. Al cinema, res de crispetes, ni dolces ni salades, jo Zara. Fins fa poc les acompanyava d'un potet de sidral. Anava sucant la regalèssia (més d'una) fins que s'acabava el pot, coincidint amb el final de la peli. Tot estudiat. Ara, d'un temps cap aquí, no trobo sidral enlloc. Però vaja, mentre el Zara vagi complint anys, jo seguiré anant al cinema.

12/3/10

BEN SEVA

Ja té 82 anys, les ha vist de tots colors, però no ha suavitzat gens ni mica (he buscat la traducció de "ni un ápice" però "ni un àpex" no m'hi quadrava) la seva aspror. Viu sola perquè pot, perquè de tot el que pot arribar a patir la gent a la seva edat, a ella només li ha tocat la duresa d'oïda. Sordeja. Cada dia més. Però res més. És forta com un roure. De vegades penso que viurà per sempre i que ens enterrarà a tots. Però es queixa. S'ha queixat sempre. De tot. De la salut que li falta i de la que no, dels que l'estimem per com ho fem i dels que no. I critica. Molt. De vegades penso que s'ho passa bé ficant-se a la vida dels altres. I sol fer-ho amb la dels que ens l'estimem.
La meva àvia és molt seva. Extremenya de naixement, ha viscut a Girona des de l'adolescència. I continua parlant en castellà. El català l'entén perfectament. No el parla. I ara tampoc no el sent. Des que va morir el meu avi ha fet més excursions que mai. Amb les seves amigues. En té unes quantes d'amigues. Ballen juntes, surten a caminar, van a les festes de barri, i pinten i es diverteixen a la llar d'avis. Té tres fills, quatre nétes i un besnét. Però ella es queixa.
La seva màxima il·lusió és reunir la família al seu voltant. Ho aconsegueix quan organitza dinars familiars o quan fem el Gran Hermano Familiar (la "tancada" d'una setmana que fem tots cada estiu en una casa de turisme rural per fer-la contenta), però llavors no ens fa ni cas. I també es queixa. Jo penso que pateix d'insatisfacció permanent. Hauria d'estar tipificat com a malaltia crònica això. Llàstima que no existeixi un remei per combatre-la.
És veritat que la família la visitem poc. Alguns més, alguns menys. Però poc tots. És veritat que ho podríem fer més. Però no ho fem. També és veritat que la podríem trucar més. Tampoc no ho fem. Ni ella tampoc, tot s'ha de dir. I quan ho fem, o ho fa, la primera frase que deixa anar, fins i tot abans de dir hola, és: "ya está bien, no?".
I jo em pregunto: a 82 anys, cal? Consti que me l'estimo molt i que sé que quan no hi sigui em retrauré no haver-la visitat més ni haver-la trucat més. Però... cal?

11/3/10

PELS LABERINTS DE LA SALUT

Tinc un problema de salut. No em condiciona la vida, de manera que no es considera greu. Però és un problema. No és de manual, de manera que cap metge -n'he visitat cinc de cinc especialitats diferents- no ha aconseguit posar-li nom. Però continua essent un problema. Un m'envia amb l'altre, aquell amb un altre i anar fent. Paciència. Només fa 8 mesos que el pateixo. L'últim diagnòstic d'un no-metge: sòl pèlvic gandul. Quines coses se senten a dir! Amb aquesta definició demano visita a una fisioterapeuta experta en el tema (n'hi ha!). Me la programen per al cap de quatre mesos. A la Seguretat Social, clar. Mentrestant continuo la ruta per diverses consultes mèdiques, sense èxit. Arriba el dia. Una carta prèvia m'adverteix: la visita durarà 90 minuts. Carai! Sí que farem feina! A les 10h en punt sóc a l'hospital. No està bé fer esperar els metges. Ells a tu et poden fer esperar hores i hores, però és lleig que els facis esperar tu a ells. I sol passar que el dia que et confies i hi vas tard expressament, quan arribes ja t'han cridat i com que no hi eres t'han passat al final de la llista. Jo, com que ja n'he anat aprenent, a les 10h en punt sóc a l'hospital. Pregunto on m'he de dirigir. "A la sala de docència", em diuen. A la sala de docència?? M'indiquen com arribar-hi. Experts en laberints, els dissenyadors d'hospitals! Finalment arribo a lloc. Hi diu "aula 1", però vaja, és la sala de docència. La fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic: la docent. Una vintena d'alumnes. Divuit àvies (àvies àvies) i dues noies amb els respectius nounats en braços. Títol del power point que visualitzen: La incontinència. Què??? Jo no en tinc d'això! La Marta (es diu Marta la fisioterapeuta docent) està passant llista i diu el meu nom. M'assenyala una cadira i m'hi assec. 90 minuts de classe. Ja estic preparadíssima per si mai a la vida pateixo d'incontinència. Si se n'aprenen de coses als hospitals! En acabar la classe la Marta ens diu que a la visita següent ens explorarà internament i que serà individualitzada. Sort! M'ha passat pel cap un instant la imatge de les divuit àvies i les dues mares recents i la Marta anar-les explorant una a una a la sala de docència! "Ara quan baixeu demaneu visita amb mi per d'aquí a una setmana o quinze dies i aneu al lavabo". Jo sóc la més àgil de l'aula -no costa gaire- i em planto la primera a la cua. "Vull demanar una segona visita amb la fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic per la setmana que ve". "Haurà de ser pel 23 de març", em diuen. "En què cau?", demano. "En dimarts, la Marta només visita els dimarts". A la pobra àvia que ha arribat última a la cua, la menys àgil de totes, que potser ha hagut de passar primer pel lavabo, amb una mica de sort l'exploraran l'any que ve.

2/3/10

QUIN ENSURT!

Les 9h del matí. Just darrere del quiosc per on passo cada matí, un senyor de 102 anys -pel cap baix- assegut al banc -un d'aquests centenars de bancs que hi ha a totes les ciutats i que mai no aconsegueixes entendre amb quin criteri els de l'ajuntament han decidit orientar-lo com l'han orientat- mig encorbat. Només li veia el cap i mig cos. Esquifit tot ell. Estava de perfil. Mentre m'hi acostava he pogut apreciar que l'home es movia, cada cop més ràpidament, com espasmòdicament. M'ha envaït de cop una suor freda. La idea de trobar-me davant d'algú que estava patint una mena d'atac que gairebé amb tota seguretat, tenint en compte l'avançada edat de l'home, el conduiria a la mort, m'ha paralitzat. M'he quedat allà dreta, immòbil, durant uns segons mirant-me el pobre home com tremolava com una fulla. Finalment he agafat aire i no sentint altra cosa que els batecs del meu cor accelerat, m'hi he plantat davant. Gairebé em ve un cobriment quan he vist el que feia l'home: estava rascant enèrgicament una butlleta de loteria d'aquesta del rasca i guanya! M'he assegut al seu costat. Al banc mal orientat. Ha alçat la vista i m'ha dedicat un somriure. Recuperant l'alè, m'he posat a pensar per què coi deu jugar a la loteria un senyor de 102 anys!