9/8/09


Ja s'ha acabat la cinquena edició del meu particular Gran Hermano. Molt bé aquest any. Per a mi ha estat el millor. I per als nens també.
La tornada sempre és dura. Aquesta, per a mi, ho ha estat particularment. Hem estat deu persones convivint i compartint-ho tot durant set dies, perduts enmig de muntanyes. Lògicament quan obres la porta de casa, tot de cop t'hi falta alguna cosa. Deu ser veritat allò que diuen els que participen al Gran Hermano de debó, que tot es magnifica mentre són a la casa. A la nostra tot ha estat molt intens. Tots som de la mateixa família i, en major o menor mesura, sovint en funció del grau de consanguinitat, ens tenim estima. És veritat que sempre hi ha algun moment de tensió, però deu ser normal tenint en compte que som deu persones sota un mateix sostre, que hi ha nens, que ens ha plogut dos dies -cosa que ens ha fet tancar dins la casa durant hores-, que entre nosaltres ens veiem comptades vegades durant la resta de l'any i que no tenim massa coses en comú els uns amb els altres. Mirant-ho així penso que ens mereixeríem un premi i tot.

En només una setmana tots ens hem tornat una mica més salvatges, com els gats, com la guilla que teníem per veïna, com les vespes (ovispas per alguns, avespes per a uns altres) que ens han perseguit a tots cada dia pel voltant de la piscina i que s'han cobrat més d'una víctima...

Les caipirinyes (còctel de la casa) molt bones aquest any. Relax total i cura de son. Poca lectura i poc esport però enfortiment de les relacions familiars, que això no fa mal a ningú. Aviat començarem a buscar casa per a la sisena edició. Amb més exigències, és clar.