29/11/08

REIS D'ORIENT:


Transcripció literal de la carta als Reis de l'Andreu:

(sense introducció)

- TIRANOSAURAREX
- ARCA DANUÉ
- TELE DAN LLAMMACUIN
- RUBOT
- LILLA DAL INDIANAJONIES
- UNALAFAN CATIRAPAPALLONAS
- BATARIA
- LLAMACUIN CA PARLA
- ALBOULUT CA PARLA
- AN LLAMACUIN CASADASMONTA
- AN MAC CASADASMONTA
- UNABIÓ DATELADIRIGIT
- 1BOLA DALMON
- UNC ABALL DABROMA
- UN AMASCARA DASTARUORS
- UN SUMARI
- UNCASTELL MALETI
- LILLA DSPIDRMAN

(s'han acabat les línies per escriure)

ELS PAPERETS DE NADAL

Demà tenim dinar familiar dels Balsalobre i Valsalobre (aquest tema potser el tractaré un altre dia). L'excusa és que ens hem de repartir els "paperets de Nadal". Es tracta que cadascú (dels 8 adults) escrigui en un paperet el/s regal/s que li agradaria rebre tenint en compte que hi ha un pressupost limitat. Ens repartim els paperets i a cadascun de nosaltres li toca el d'algú altre a qui li haurem de fer el regal sense comentar-ho a ningú. No és pas que després fem un joc per endevinar qui ens ha fet el regal, de manera que no sé ben bé quina és la finalitat d'amagar-nos... El que està clar és que l'objectiu és que tots ens gastem el mateix, ni més ni menys, i que l'encertem amb el regal. Som una família molt pragmàtica...
La llista cada any és més curta, perquè el pressupost assignat no augmenta i en canvi sí que ho fan els preus de les coses, de manera que si fa uns anys podíem rebre un parell o tres de regals cadascú, ara la cosa s'ha reduit a un de sol, i així el ritual de donar/rebre/desembolicar/agraïr/etc. s'ha escurçat considerablement. Sortosament ara, des de fa pocs anys, hi ha nens petits a la família, o sigui que en certa manera hem recuperat la màgia del Nadal. Els grans continuem amb la fredor de sempre però per als petits no hi ha ni paperets, ni llistes, ni límit pressupostari.
Tenim encara una altra peculiaritat els Balsalobre/Valsalobre. La data per donar-nos els regals va sempre en funció dels nens, i més concretament del meu. Canvia cada any. L'Andreu és a casa per Reis un any i per Nadal el següent. Aquest any ho hem avançat tot, perquè hi serà per Nadal. Després, per Reis, els nens encara rebran algun altre regal. Els adults ja no.

27/11/08

UN DIA ESTRANY

La primera hora del matí sol donar-nos pistes de com serà la resta del dia.
La normalitat no se'ns fa evident fins el moment en què deixa de ser-ho. Cada dia em creuo amb les mateixes persones al matí anant a l'escola i a la feina, al migdia anant a dinar a casa, a la tarda tornant a l'escola... Però avui ha estat un dia estrany. Quan m'he llevat, era més fosc que altres dies. Anant a l'escola de l'Andreu no m'he creuat amb cap altre/a pare/mare amb nen/a, que anés cap a l'escola. Amb cap ni un! M'he mirat el rellotge unes quantes vegades per comprovar que no m'hagués equivocat d'hora. Però no. L'escola era oberta i ha sonat el timbre a les 9h, com cada dia, a la mateixa hora. Anant cap a la feina m'ha sobtat no trobar cap estudiant pujant cap a la universitat. Ni un! M'he tornat a mirar el rellotge unes quantes vegades. La mateixa hora que cada dia. He trobat una companya de feina pel camí i li he comentat la meva estranyesa. A ella li ha passat exactament el mateix avui! A ella, com a mi, només el timbre de l'escola on porta els seus fills, li ha donat la seguretat que efectivament estava fent el mateix que fa cada dia a la mateixa hora.
La resta del dia ha sigut ben estranya, també. Per començar he rebut trucades que no esperava. He anat a dinar més tard de l'habitual, de manera que tampoc no m'he creuat amb les cares habituals. He recollit l'Andreu a l'escola abans del compte. He tornat els llibres a la biblioteca el dia que tocava, cosa rara en mi. Després de mesos i mesos de recerca, avui he visitat un pis que m'ha agradat i que possiblement llogaré. Les veïnes m'han passat la factura del wi-fi que compartim i que teniem endarrerida des del mes de febrer passat. He fet i he rebut altres trucades que no esperava... I, estranyament, l'Andreu se n'ha anat al llit sense protestar.
Un dia tot estrany, avui.

18/11/08

CONQUERINT TERRITORI AMB "CARINYO"

Un òs panda amb la panxa plena de joguines presideix l'entrada de casa. Mitja llibreria del menjador l'ocupa una gran exposició de dinosaures de totes les espècies: uns criden, altres caminen o se'ls il·luminen els ulls... L'habitació de l'Andreu sembla un centre de Toys'R'us. La nevera no es veu, pateix una invasió d'imants de tot tipus. Els preferits de l'ordinador són el Club Súper 3, Bob el Manetes, Nesquick...
Amb només cinc anys, el meu fill és l'amo de la casa. S'ha anat fent amb la major part dels espais sense que ni me n'hagi adonat. I és que els nens tenen la virtud d'aconseguir el que volen posant cara d'angelet. I és que quan em diu "ets la millor mama que ningú pot tenir" sap que em té a la butxaca, que em pot demanar el que vulgui i que no seré capaç de dir-li que no. Coneix perfectament el poder de les seves armes. Quatre abraçades, un "gràcies mama", una carona i quatre mimitus tenen més poder que cap arma química! L'Andreu ha anat fent ús del seu poder de persuassió i, mica en mica, granet a granet, ha anat guanyant territori.
Però té el detall de crear zones temàtiques. El menjador és dels dinosaures, indiscutiblement, tret d'un petit racó per als instruments (guitarra, bateria i flauta). L'entrada és del panda panxut. A l'habitació té una zona dedicada als contes, una altra als vehicles de tot tipus (des de motos fins a retroexcavadores, passant per scalèxtric, hot wheels, camions...), una altra per als animals de granja, que estan separats dels animals salvatges, hi ha una gran part reservada als vaixells pirates i a totes les bèsties marines imaginables i també s'hi ha fet el raconet de l'artista (amb pissarres, blocs, dacs i plastilina).
Arribats a aquest punt, qui seria capaç d'iniciar una guerra de reconquesta?

4/11/08

NUMERETS AL CAP

Aquest matí tenia hora de visita al CAP. Com que conec de fa temps el ritme amb què visita la meva metgessa de capçalera m'he presentat 20 minuts més tard de l'hora. Encara he hagut d'esperar mitja hora més. Pretenia estalviar-me els numerets que cada vegada que hi vaig, sense excepció, visc a la sala d'espera. Però no he fet sort.
Potser un 30% de les persones que hi havia a la sala eren sudamericans. Tots en silenci esperaven pacientment que els cridessin, vaja, això és el que fèiem tots. Però ai! a la meva metgessa se li ha acudit fer passar a la consulta una jove sudamericana per davant de la senyora, d'uns 70 anys, que anava just davant meu. Tot i que la metgessa ens ha donat una explicació, la senyora s'ha empipat com una mona: "sempre fan el que volen aquests! sempre ens passen a davant els de fora! que se'n vagin al seu país aquests fastigosos de merda!". Cap resposta a la provocació. Ningú no s'ha ofès. Uns han optat per ignorar-la i els altres més aviat hem sentit vergonya aliena. Al cap de només 4 minuts la noia ha sortit de la consulta i ens ha fet un gest d'agraïment.
La senyora ha entrat a la consulta amb una muntanya de retalls de capses de medicaments perquè n'hi fessin receptes, deixant un rastre d'olor de talc que ofenia. No ha sortit de la consulta fins al cap de 25 minuts. I ha sortit amb el mateix posat d'indignació amb el qual havia entrat.