23/9/08

ASTÉCAGAFÀNUMBRU

Feia un any que no m’acostava a una botiga de betes i fils. Només hi vaig un cop l’any, com a màxim, a comprar botons. Sempre vaig a la mateixa, a la més emblemàtica de Girona. I la més plena de gent. Sempre hi ha cues, de manera que un dia van prendre la decisió de fer com a les carnisseries i posar ordre. Només d’entrar-hi una senyora m’adverteix: “astécagafànumbru”.
Vaja, van pel 20, només hi ha tres persones que s’esperen i a mi em surt el 27. No ho entenc. Més tard ho entenc. Els números que hi havia entremig han anat desistint, segur. Una senyora vol comprar una diadema: en té deu a la mà i triga 12 minuts a decidir-se per una d’elles. Una altra demana un parell de metros de goma i no surt de la botiga fins al cap de 20 minuts, almenys.
Dins la botiga tot són senyores. La més jove, amb diferència, és una de les tres dependentes de la botiga. Immediatament després d’ella, la més jove sóc jo. Amb total seguretat. Durant l’espera observo la botiga. Hi venen gomes de cabell d’estètica retro -per no dir totalment passades de moda i que a més semblen de segona mà-, igual com el mobiliari –aquells taulells deuen haver viscut tantes coses... Les caixes de betes i fils tenen segles de vida!
Per fi em toca: entre centenars, milers, milions de botons diferents, a la noia que m’atén, la jove, li costa molt trobar-ne un d’igual al que li porto de mostra i que vaig comprar allà mateix ara fa un any. És el botó més normal i corrent que hi pugui haver entre tots els botons del món: és de la bata de l’escola de l’Andreu. Al final la noia ho aconsegueix. Crec que ha assolit el rècord: ha venut 5 botons en només 7 minuts!!

16/9/08

BARRAQUES PER PALAUS

Llogar un pis no és com comprar el pa. Que si la barra és més llarga o més curta, més gruixuda o més estreta, més torrada o menys, tampoc no és que ens importi massa. Però un pis?! Un lloga un pis perquè no es pot permetre llogar una casa i, en la majoria dels casos, un lloga perquè no es pot permetre comprar. Però igualment, sobretot a partir d'una certa edat, un busca la que ha de ser la seva llar! Seva i dels seus! Té en compte la situació del pis, el nombre d'habitacions, els metres quadrats, la distribució dels espais, si hi ha sortides, si hi ha mobles, l'estat de conservació, l'orientació... I vol que per 700-800€ -comptant que no caldran més de 2 habitacions-al mes tot això sigui perfecte.
700-800€ -quantitat a la qual haurà de sumar els consums i el menjar del mes almenys, si no té cotxe, ni internet...- al mes!!! Que no és com comprar el pa!
Hi deu haver gent a qui això no li semblen massa diners, perquè s'atreveixen a oferir autèntiques barraques, o bé amaguen alguns desperfectes que tard o d'hora afloren, o deixen d'explicar al llogater que els veïns són problemàtics, que el pis és un congelador... I quan el llogater s'ho troba, després d'haver-ne visitat un centenar, després d'haver-se convençut que aquell pis és el millor d'entre els que es podria permetre, després d'haver pagat el mes d'agència, dos de fiança i el mes en curs (de cop uns 2.800-3.200€), després d'haver fet el trasllat, etc., es vol fondre.
Per 700-800€ al mes, que al cap de l'any, fet i fotut, venen a ser cap a 10.000€, i tenint en compte que aquell piset mai no serà seu ni dels seus i que fins i tot en poden fer fora el llogater, haurien d'oferir palaus!!
És que no s'adonen del que signifiquen aquestes quantitats en el sou d'una persona??
L'alternativa és compartir pis, de manera que el lloguer es reparteixi en més d'un sou. I doncs? Hem de tenir parella per força? O hem de posar-nos gent a casa per permetre'ns tenir casa?
D'acord, hi ha els ajuts al lloguer. L'estatal beneficia el llogater fins el dia en què compleix 30 anys. El català s'estira fins als 35. S'ha d'entendre que a partir d'aquesta edat un es guanya millor la vida que 5-10 anys enrere? o que ha tingut temps de posar més gent -en edat de treballar- a casa seva? I són ajuts, i Hisenda els observa com a tals.

13/9/08

EN GARFIELD ODIA ELS DILLUNS

"Mama, per què en Garfield odia els dilluns?". El meu fill, gran aficionat al cinema infantil, em feia aquesta pregunta l'altre dia. D'entrada em va semblar obvi. Li vaig explicar per què la gent que treballa entre setmana, odia el moment en què sona el despertador, els dilluns. Però evidentment l'Andreu continuava sense entendre per què en Garfield odia els dilluns. De fet, no és tan obvi que un gat que dedica tots els dies de la setmana a "tocar la pera", trobi que, precisament els dilluns, són odiosos. Vaig donar-hi unes quantes voltes -les justes, tampoc calia trencar-s'hi el cap- i vaig arribar a la conclusió que, de fet, no cal treballar per odiar els dilluns si tot el que t'envolta et fa viure'ls com a una cosa odiosa igualment.
"La setmana que ve entendràs en Garfield", li vaig contestar. Sense anar més lluny, dilluns que ve jo faig "festa". No sé per què en diem dia de "festa" a un dia que pot ser molt més dur que si el treballéssim. Serà el dia de retorn a l'escola de l'Andreu. S'engega una setmana frenètica! Comença P5 amb una mestra nova que no sabem com es diu ni quina cara fa, hem de portar tot el material el primer dia, recollir l'agenda... La mateixa tarda comença la natació. L'endemà Escola Esportiva, igual que els dijous. Entremig el seu pare se l'enduu a Figueres, dia que jo aprofitaré per fer el CAP i anar a ioga. El divendres, útima classe de natació de la setmana. Sort que hem pogut triar quins dies hi anirà... Cal haver pensat prèviament a tenir a punt les bates, el xandall de l'escola, la roba marcada, cal haver equipat la nevera i els armaris de la cuina amb tot allò necessari per fer els esmorzars i berenars...
Puc dir que, com en Garfield, jo també odio els dilluns, fins i tot els de "festa". Segur que l'Andreu ho podrà entendre la setmana vinent.