UN ALTRE ESTIU

Jo odio els canvis. Però està comprovat que els humans tenim una capacitat extraordinària per adaptar-nos-hi. Almenys als que ens passen al llarg de l'any i any rere any.
Ja hi tornem a ser. S'ha acabat la primavera, s'ha acabat el curs escolar, s'han acabat les activitats extraescolars, els entrenaments... Per al comiat hem tingut Sant Joan, sopar de final de curs a l'escola, festes de final de temporada, pica-pica a la feina... I tot s'ha acabat la mateixa setmana! A mi em costa horrors adaptar-me als canvis però si a més es donen tots alhora ja em col·lapso. Fa dos dies d'això però ara ja ens sentim com si fóssim a ple estiu. No només per la temperatura. Comença l'horari intensiu a la feina, s'acosten les vacances. Els nens al casal o amb els avis, més temps lliure, en el meu cas almenys. Taules i cadires al balcó, com una terrasseta per sopar a la fresca, finestres obertes, riuades de gent pels carrers, les piscines plenes, les platges plenes, tots els dies i tothora... Tot de cop canviem el fons d'armari i anem pel carrer amb xancletes i amb el banyador sota la roba i planyem els que per raons de feina van amb americana i corbata. Sortim a sopar dia sí i dia també, es barregen els dies d'entre setmana i els de cap de setmana, es relaxen els horaris... El meu fill ja fa dies que s'ha plantat! Ni parlar-ne d'anar a dormir a les nou!
En quinze dies o un mes que tenim de vacances pretenem fer realitat tots els nostres somnis, aquells que l'hivern no ens permet ni pensar.
A mi tants canvis així concentradets m'estressen. Però com tothom, m'hi acabo adaptant. I llavors em ve al cap la reflexió que cada any per aquesta època feia un avi que vaig conèixer a Espolla quan hi passava els estius: les vacances s'acaben de seguida, en un tres i no res tornarem a ser setembre i de nou l'hivern. És veritat, és poquet temps i volem fer tantes coses! Però quan torni a ser setembre, quan tot torni a començar, ens hi tornarem a adaptar, tornarem a canviar el fons d'armari, endreçarem les sandàlies i ja pensarem en el Nadal.
A mi particularment l'hivern m'apaga, de manera que vaig a pensar quant suc puc treure d'aquest estiu que tot just comença!

DE RELATS PERSONALS

El món és ple de persones interessants. Jo he tingut ocasió de conèixer-ne unes quantes, sempre gràcies a una de ben interessant que conec molt bé des de fa una colla d'anys.

Avui he assistit a la presentació del llibre d'Antonio Núñez "¡Será mejor que lo cuentes!". No me l'he llegit però prometo posar-m'hi avui mateix. Penso que és una persona interessantíssima. No sé quin és el seu currículum ni exactament en què treballa, això podria trobar-ho de seguida a Internet però seria per curiositat, perquè no em cal per saber que és interessant. Més que presentar el seu llibre s'ha presentat a sí mateix, ens ha parlat de qui és. Ens ha explicat la seva història, el relat de la seva vida. De fet d'això tracta el seu llibre, d'històries, de relats, de storytelling. Això i els quatre minuts de rellotge (l'esperaven) que he estat parlant amb ell han estat suficients. En aquest temps jo li he relatat la meva d'història. Un segment, clar. Compartim passió: escriure. Li he dit que jo escric des de sempre, sobre coses meves, coses que em passen, una mica com en aquest bloc. I m'ha animat a publicar-ho, a intentar-ho. Crec que les coses que jo escric no interessarien a ningú, li he dit. Per què no? És cert, es publiquen un munt de coses, algunes de bones, d'altres que no ho són tant i d'altres que no ho són gens ni mica. M'he de llançar, li he dit. Això no prometo fer-ho, prometo pensar-m'ho, que venint de mi ja serà molt. Deixa't assessorar, m'ha aconsellat. Ho pensaré, també.

Ja abans que jo li narrés la meva història m'ha fet una dedicatòria al llibre en vermell: "Para Nadeia, contadora de relatos universitarios, para que pronto se pueda dedicar a contar sus propios relatos personales".

GIMNÀSTICA CRANIAL

Ara a la meva perruqueria s'estilen els massatges cranials. No capil·lars, no. Cranials. Les noies que et renten el cap deuen haver fet un curset de gimnàstica cranial on de segur els han dit "sobretot apreteu fort" i elles, alumnes modèliques, ho apliquen com si els hi anés la vida. Entre el reposacaps que et destrossa l'occipital i els dits d'aquestes noies clavant-se't en els parietals, en el frontal, en tot el crani i fins al cervell, per força surts de la perruqueria amb un pensament renovat.

Dic jo que ha d'anar bé com a remei contra la migranya: els vasos sanguinis s'han de posar a to sí o sí.

Però a mi m'agraden aquests massatges incisius, em sacsegen les idees i em relaxen. I aplaudeixo la iniciativa: massatges al cervell gratuïts i surts de la perruqueria amb la ment en blanc.

Els qui pateixen de migranya o de col·lapse neuronal haurien d'anar a tallar-se els cabells allà.

ESCRIVINT LA MEMÒRIA

Cada dia quan recullo el meu fill a l'escola li pregunto pel que ha fet a classe, pel que ha dinat, a què ha jugat al pati... i la resposta sempre és la mateixa: no me'n recordo. Evidentment no és una qüestió de falta de memòria, simplement li fa mandra explicar-ho. Ho confirma el fet que de vegades em crida des del llit perquè li treu el son algun record de quan tenia dos o tres anys. Aviat en farà sis. La memòria no li falla. Està clar.

A mi, sí. Em falla des de sempre. Tinc seriosos problemes per recordar tot allò que no he escrit prèviament. Sóc incapaç de fer la compra al supermercat sense una llista. Tinc molt pocs records de la meva infantesa i, en part, és perquè no escrivia les coses que em passaven. A l'institut i durant la carrera era incapaç d'estudiar amb apunts que no hagués pres jo mateixa: els havia de reescriure per tal que es gravessin a la meva memòria. Quan estudiava vaig escriure un diari personal, encara sort, crec que sinó no recordaria la meitat de les coses que vaig viure en aquella època. Em costa recordar els arguments dels llibres que llegeixo perquè no els he escrit jo. El mateix em passa amb les pel·lícules. Les receptes de cuina les oblido si no les he escrit jo.

He tingut agendes però m'han servit de ben poc perquè enlloc no m'escrivia que hi havia d'escriure. Tampoc no em serveixen les agendes amb alarma de recordatori perquè m'oblido d'escriure-hi el que m'han de recordar.

Recordo en canvi la llista de la compra que vaig escriure el mes passat. Recordo amb punts i comes les cròniques que escrivia per la ràdio ja fa més de cinc anys. Recordo poemes que vaig escriure fa quinze anys. Els recordo sencers.

Potser la funció principal d'aquest bloc (i la de tantes altres coses que escric), ara me n'adono, és la d'evitar que m'oblidi de les coses que em passen.

Això o em passo al brain training.

DORMIU, DORMIU NINETES

No cal que ho digui Bob Dylan: els temps estan canviant. Llavors, ara i demà. El burro malalt n'és una bona metàfora. Sí, el de "dormiu, dormiu ninetes". Continua estant malalt, té mal a la poteta i el ventre li fa mal, pobre. Encara no pot menjar civada, però ja no es conforma amb pinyons pelats, ara vol que a més siguin salats. No pot dormir a l'estable, pobre. Però no es conforma amb un un matalàs, ara necessita coixins daurats.

TANCO EL CERCLE AMB UN ALTRE GRAN HERMANO

Bellvís (Pla d'Urgell), Vall de Llémena (Gironès), Puig-reig (Berguedà), Pla de Martís (Pla de l'Estany)... ja s'acosta la cinquena edició del Gran Hermano Familiar i ja tenim casa, aquest cop a la Vall de Bianya (Garrotxa). Anem perfeccionant els detalls (com en el Gran Hermano de veritat): aquest cop disposarem de bany a cada habitació. Que la casa sigui aïllada i d'una sola ocupació, que tingui almenys cinc habitacions, res de lliteres, que la piscina tingui diferents fondàries, que no hi hagi gossos pels voltants, que les granges estiguin a prou distància per evitar olors i bestioles diverses, que tot plegat sigui prop d'algun nucli urbà per poder anar a comprar menjar i diaris amb certa facilitat, que hi hagi espai per còrrer però sense possibilitat de riscos, per als nens, que hi hagi alguna sala d'entreteniment (amb futbolí o billar, o el que sigui que distregui), terrassa solàrium (no fos cas que ens marxés el moreno) que a més ens permeti celebrar els sopars a l'aire lliure i complir amb el nostre ritual caipirinya... són exigències de la meva família, que a cada edició puja el llistó. Però cada cop aconseguim trobar casa al nostre gust. I cada cop a un preu més elevat, clar. I ara a més tindrem bany privat cada dos, tres, o un, depenent de la formació de cada nostre particular nucli familiar. Només ens hi falta la Mercedes Milà.

Tot això em fa adonar que ja fa un any que existeix aquest meu bloc. Un dels meus primers temes va ser precisament aquest, el del Gran Hermano Familiar de l'any passat. Hem anat polint detalls respecte de l'edició anterior pel que fa a la casa; els tres nens, l'ànima del Gran Hermano, tenen un any més... i els seus pares i mares també; i en ve un altre en camí, un/a cosinet/a meu/va, encara no ho sabem. A la propera edició ja seran quatre. En un any també hem anat polint detalls sobre nosaltres mateixos. Jo també. Vosaltres també. Un any passa molt de pressa, però ens passen tantes coses...! O no?

"TENGO UNA CARTA PARA TI"

He estat designada primera suplent de president/a de mesa electoral per al proper 7 de juny. M'ho ha fet saber una noia de no sé exactament quin servei de correu exprés a les 8h d'aquest matí.
- Ostres (crec que no li he dit tan formalment)! A les 8h del matí heu de venir a trucar a casa?!
- Clar, és que si no no us hi trobem!
Tenia raó, ja ho veia, però a mi em sona el despertador a les 8h del matí! I no sabia ben bé què m'estava dient aquella noia ni què hi deia exactament al paper que m'ha plantat al davant i m'ha fet signar. Amb la carpeta en vertical era molt complicat omplir les dades d'entrega i l'he fet passar. No ha volgut seure. Hi hem estat menys de cinc minuts. Hem arribat tard a l'escola (sempre anem amb el temps just). Unes hores després m'he llegit el paperet que m'ha fet signar aquella noia, la cara de la qual no aconsegueixo recordar. Em convoquen (amb caràcter obligatori) a les 8h del matí (maleïda hora) d'un diumenge (d'un diumenge!). Encara sort que el col·legi electoral és just davant de casa. Ja estic resant perquè el/la president/a s'hi presenti.

"VIGILANT" L'AEAT

Vull donar les gràcies per la seva inestimable col·laboració a tots els vigilants de seguretat que durant la campanya de Renda els toca "vigilar" les dependències habilitades per l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) per tal que els "experts" confeccionin les declaracions d'IRPF dels ciutadans. Sense ells no seria el mateix. Fan una gran tasca. Són d'una ajuda impagable. Tots, absolutament tots, parlen castellà, tenen una edat d'entre 45 i 60 anys, si no més, la dona els ha cosit la vora dels pantalons massa amunt i la de les mànigues de la jaqueta massa avall, o a l'inversa. Ells decideixen formar part del procés. "Señorita dígame su DNI" i tot seguit et donen una combinació de lletres i números que recorda els noms dels robots i et fan seure en una sala entre una multitud de persones que esperen el seu torn. I fan aquella cara de satisfets perquè es consideren així part de l'engranatge de l'Administració. I no s'acaba aquí la seva tasca, no. També es dediquen a calmar els ànims d'aquells que tenen hora a les 10:30h, han arribat a les 9:00h i a les 9:30h es queixen que encara no els han atès, i d'aquells que tenien hora a les 10:30h i es queixen que a les 12h encara no els han atès. El vigilant sempre té respostes que justifiquen els "experts". I sempre té a punt uns quants "por favor", que remata amb uns "muchas gracias". Correctíssims. Què seria de l'Administració pública si no existissin aquests personatges?

FLORS, COLORS i GENT, MOLTA GENT

Cinquanta-quatre anys fa que se celebra i jo sense haver-la visitat. Fins avui. Avui he participat en una visita guiada al Girona Temps de Flors. Sembla estrany que la gent de Girona ens apuntem a una visita guiada pels carrers de la nostra ciutat quan la temàtica són les flors. Però no ens havien d'explicar quin tipus de flors són les que s'han utilitzat per a les composicions. De ser així no hi hauria anat. La gràcia és que ens han explicat detalls sobre aquells espais on s'han fet les composicions. Sobretot dels patis que només s'obren al públic durant nou dies en motiu de l'exposició i que la resta de l'any no podem visitar. L'activitat d'avui m'ha permès conèixer-ne la història. Aquesta és la gràcia. Les flors eren per a mi l'excusa.
Evidentment no hem visitat tots i cadasun dels espais que alberguen exposicions. Bàsicament degut a l'aglomeració de gent. Girona s'omple de gent i més gent en cada edició de l'exposició. És increïble veure les cues d'hores d'espera que es formen per entrar als Banys Àrabs per exemple, o a les Sarraïnes! He pensat: ja cal que valgui la pena el que hi ha dins! La guia ens ha alertat que vigiléssim les bosses de mà perquè es produeixen robatoris. Unes quantes persones del grup ho han corroborat: en altres edicions han perdut alguna de les seves pertinences. Quanta gent! Una bogeria! És curiós veure com les flors, fora del camp, desperten tant interés!

Pel que fa a l'exposició floral, doncs hi he vist una mica de tot. Composicions harmòniques i d'altres que no he acabat d'entendre per què se les ha inclós a la mostra... He posat les fotos de les tres que més gràcia m'han fet. A la primera no hi ha flors però hi són representades en forma de tambors de rentadora i centenars de llapis de colors (Alpino ha col·laborat en aquesta composició), la segona m'ha fet gràcia pel muntatge i la tercera pel mateix motiu.

Gràcies per la visita (per cert, gratuïta), Rosa (molt en consonància).

DIFERENT

Sempre he tingut la sensació que faig les coses al revés que l'altra gent. O no ben bé al revés, però de manera diferent sí, gairebé sempre. No és una cosa que jo m'hagi proposat. El cas és que no m'adono d'això quan les faig. Jo estic convençuda que la meva és la manera més natural de fer-les i després, comentant-ho, m'adono que la majoria de gent les fa d'una mateixa manera, que gairebé mai no és ni semblant a la meva.

La meva relació amb els homes és diferent de la que amb ells tenen les altres dones, me n'adono parlant amb elles. La meva relació amb les dones és diferent de la que normalment tenen elles entre sí, me n'adono tota sola d'això. La meva relació amb el meu fill és diferent de la que tenen la majoria de mares amb els seus fills, me n'adono comentant-ho amb elles. La meva relació amb el pare del meu fill és diferent de la que tenen altres mares separades amb els pares dels seus fills o amb les seves exparelles, també me n'adono. Pel que fa a la feina m'adono que no em preocupen les mateixes coses que a les altres persones que treballen en condicions similars a la meva. La crisi, les pandèmies, les coses que passsen i que ens afecten a tots a mi em preocupen d'una manera diferent també.

La gent en general actúa seguint uns patrons semblants. Jo tinc els meus. El que no sé és per què són habitualment tan distants! Jo he crescut i he viscut envoltada d'aquesta gent. Estimo, menjo, dormo (i inclús somio), llegeixo, treballo, miro la televisió (les mateixes notícies, les mateixes pel·lícules que veu l'altra gent), compro, passejo, viatjo... com gairebé tothom. Llavors, per què actúo de manera diferent en tantes coses?