"RESCATS" A LA CARTERA

Avui m'he passat hores remenant caixes i carpetes. Buscava uns escrits que no he trobat, però en canvi he trobat coses que no m'esperava. D'una de les caixes n'ha sortit una cartera vella. Me l'he ben mirada preguntant-me per quin motiu la podia haver guardat. N'he tret les típiques coses que pots trobar en una cartera a part de diners (òbviament no n'hi havia): tiquets de compra mig esborrats pel pas del temps, algunes fotos mida carnet de familiars i amics, la llicència de conducció de ciclomotors (de fa 17 anys). M'han cridat l'atenció dos paperets escrits a mà. L'un de la meva mà, l'altre de la d'un antic amic. Per què els guardava en una cartera aquests papers? Els he llegit i ho he entès. Eren una mena de "rescat" a llegir en determinades situacions. Un suport moral escrit, vaja.

El que vaig escriure jo contenia, en majúscules i subratllats, els motius pels quals vaig decidir deixar de fumar l'última vegada que ho vaig decidir i, en lletra més gran encara, les satisfaccions que m'esperaven un cop ho aconseguís. Del tipus: "no necessites fumar per viure, necessites no fumar per VIURE" o "ja n'hi ha prou de cedir a la trampa del Govern i de les tabacaleres, a ells no els importa si MORS". Lleig, lleig. I "començaràs una NOVA VIDA, estimant-te més i sentint-te més segura". Entenc que ho vaig escriure per poder llegir-ho en cas que tingués algun moment de debilitat. No recordo haver obert la cartera per llegir-lo en cap ocasió.

El que va escriure l'antic amic contenia la voluntat expressa que el portés sempre a sobre: "podries guardar, ben guardadet, aquest regal en algun racó de la cartera o del bolso, o a on et vagi millor". I també tenia l'objectiu de servir-me de suport: "perquè sempre que passis per un mal moment o tinguis un mal dia, o hi hagi alguna cosa que et preocupi especialment, el puguis llegir i saber que hi ha algú que et fa i et farà costat en tot, sigui el què sigui. En certa forma aquest sempre pots comptar amb mi ara queda escrit, saps? I costa molt d'esborrar". I acaba expressant el desig que no l'hagi de llegir gaire vegades "perquè això voldrà dir que ets feliç i que les coses et van molt bé". Tampoc no recordo haver obert la cartera per agafar aquest escrit en cap moment.

De fet no recordava, fins que he trobat la cartera, que mai hagués decidit portar a sobre aquesta mena de "rescats" per si els necessitava per fer front a situacions determinades. Té gràcia. De vegades em sorprenc a mi mateixa.

TIPUS D'ESTRÈS

A mi, patir cert nivell d'estrès, m'agrada. El diccionari de l'IEC el defineix com "tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia". Per això dic cert nivell. No voldria emmalaltir. Jo distingiria al diccionari dos tipus d'estrès: el malaltís i el saludable. El de l'IEC només parla del primer. Jo els he patit tots dos i tots dos han estat relacionats amb la feina, com li passa, penso, a la majoria de la gent. He patit cert nivell de tots dos. Que els excessos mai no són bons. I evidentment em quedo amb el segon.
Jo definiria l'estrés saludable com aquell estat de tensió mental i corporal controlada provocat per un factor emocional positiu. Aquest el vaig patir quan treballava de periodista. Si la feina t'agrada, aquest tipus d'estrès, més que molestar-te, forma part de l'encant de la feina, la tensió et fa mantenir viu, amb ganes de tot i de més, corres amunt i avall, amb presses, vols abarcar-ho tot i vols fer-ho bé. I s'acaba el dia que encara et tremolen les cames però tanques els ulls i dibuixes un gran somriure. El dia ha estat frenètic però genial. Sense la tensió, la pressió, les presses, sense l'estrès, la feina que t'agrada no té prou encant. Penso. Almenys el meu estrès saludable era aquest.
L'estrès malaltís el definiria com aquell estat de tensió mental o corporal involuntari provocat per un factor emocional negatiu. Aquest l'he patit en una feina que també m'agradava però en què les relacions amb els altres eren del tot perjudicials per a la meva salut. Hi havia també la pressió per abarcar-ho tot i per fer-ho bé, però amb impediments constants per poder fer-ho així. No corria amunt i avall, ni amb presses. No hi havia pressa, en aquest cas. Hi havia malentesos i mal ambient. Aquests factors eren els que em provocaven l'estrès malaltís que, afortunadament mai no va arribar a generar en mi una malaltia, però que en altra gent sí que hi desemboca. És aquest el que, per poc que pugui, no voldria patir mai més. Hi hauré de fer alguna cosa...

Entrar en un hospital em deprimeix d'allò més. Només d'entrar trobes amics i familiars de pacients -dels que tenen la sort de tenir-ne- amb cara de preocupació. Te'ls trobes a l'ascensor, als passadissos, a les sales de descans, a la cafeteria... Ningú no hi és per gust a l'hospital i això es respira només d'entrar-hi. I s'encomana.

Avui hi he anat a veure el meu avi. Està malalt. Si ja m'angoixa veure'l a casa, visitar-lo a l'hospital em remou i m'entristeix. Pateix. I veure's amb camisola curta d'hospital, estirat al llit i enganxat a uns tubs, el fa patir més encara. I a mi també. El seu company d'habitació és gran, també. I està malalt, també. I no té visites. Tots dos tenen els ulls d'un color indeterminat i la mirada perduda, igual com els nadons els primers dies de vida. Igual com ells transmeten una sensació: por. Se senten indefensos, vulnerables, no saben què els passarà en les properes hores, en els propers dies. Al nadons però, tenim la capacitat de transmetre'ls seguretat. Als avis no. Als nadons se'ls tornaran els ulls d'un color viu. Als avis ja no. No pas al meu. Se sap malalt i té por. I jo no puc transmetre-li seguretat. Només puc visitar-lo i tallar-li la cuixa de pollastre que li han portat per dinar. Res més. Després, sortint de l'hospital encomanaré la cara de preocupació -d'impotència, més aviat- als que hi entrin, me'n tornaré a casa, miraré de continuar transmetent seguretat al meu fill, de mantenir la meva i de no pensar massa en què algun dia la puc perdre i que ningú no m'en podrà oferir. El meu avi no hi devia haver pensat mai.

PREVENIR ÉS COSA DE TOTS. HO SENTO.

Avui al CAP Güell he vist aquest cartell. Suposo que n'hi ha a tots els CAPs, sinó com aquest, algun de similar. Al Güell no hi havia ningú que portés la mascareta posada. Dubto però que no hi hagués ningú amb febre (38º o més), i fins i tot amb febre, tos o esternuts. Ho dubto. Sobretot perquè pel carrer, a l'escola, a la feina, una de cada tres persones amb qui parlo té algun familiar engripat. Potser al taulell d'admissions no en tenien? Ho dubto. Ningú no portava mascareta. I ho trobo lògic. Al CAP hi vas a què et diguin què tens, no hi vas sabent que tens Grip A (o B o C.... o Z), no saps què tens i l'últim que vols pensar és que tens la que diuen que és la pitjor grip de totes. I encara que algun dels allà presents hagués tingut el convenciment, tot i no tenir-ne diagnòstic, que pateix aquesta grip, la pitjor de totes, dubto que hagués demanat una mascareta com la del cartell. Què hagués passat si algú hagués decidit posar-se-la? d'entrada s'hauria quedat sol al banc d'espera, sinó a la sala sencera, sinó a tot el CAP. La gent hauria sortit corrent. O potser haurien estat discrets, però s'haurien apartat de l'emmascarat igualment. Jo, d'haver anat al CAP amb febre (38º o més) i amb tos o esternuts, que no era el cas, no m'hauria posat la mascareta. Digueu-me insolidària o temerària. Jo no me l'hauria posat. Potser ja no hauria anat al CAP, però d'haver-hi anat, no me l'hauria posat. Ho sento.

A GIRONA SÓN FIRES

Des que, fa més d'una setmana, van començar a muntar les atraccions, i fins ben bé d'aquí a una setmana més, a Girona són fires. El temps sembla que acompanya aquest any, així que tothom és al carrer. Sents música a per tot, olor de castanyes, sents ambient de fires. Hi ha gent arreu. Impossible aparcar prop de la devesa. Una odissea. Els nens estan esverats, els joves també. I els més granadets... alguns es planyen, altres no deixen d'anar a les barraques i es repeteixen el mateix de cada any: "ens fem grans". No falten els sopars de colla, de joves i de no tan joves.

Els nens volen pujar a totes les atraccions. Els pares ens escurem les butxaques: 3,5 euros cadascuna. A casa hem prohibit els globus. L'Andreu al·lucina amb "el ratón vacilón", una mena de muntanya russa temàtica a la qual ha de pujar acompanyat. De moment jo me n'he salvat. Té una foto (et venen fotos, de qualitat més que discutible, de l'esdeveniment a la sortida) amb el seu avi i una altra amb el seu tiet. El seu pare també l'hi ha acompanyat però no n'ha deixat testimoni gràfic. La pesca d'ànecs, un clàssic. El tokito i aquella dels toros en què els pinten la cara, els posen unes plomes de cartolina al cap i una noia que mai no perd el somriure els va animant: "jau!".

Les cercaviles, els espectacles per a grans i petits, la fira comercial, els castellers, les fires artesanals, els concerts... tots fem vida al carrer.

Els joves esperen ansiosos que arribi la nit. Es troben a les barraques. S'hi troba tothom a les barraques. Els que viuen a Girona, els que ja no hi viuen però venen per fires, els que viuen als voltants, els que hi han estat algun cop... Em consta que els estudiants que fa uns anys van venir d'Erasmus s'hi retroben a cada edició.

Els que ja no som ben bé joves acusem el canvi d'hora, que sempre s'escau per fires. Dies en què anem a dormir més tard de l'habitual, també ens retrobem amb gent a qui fa almenys un any que no veiem... Alguns beuen com no ho fan la resta de l'any. L'ambient els hi porta. I l'endemà recorden que quan eren més joves tot era de més bon portar.

I entre els que ja són més grandets alguns se senten del tot desubicats a les barraques, d'altres se senten com peix a l'aigua i la resta es queda a casa i pensa que aquestes coses ja no van amb ells. Però la majoria continuen gaudint de la resta d'activitats que s'organitzen per fires a la ciutat i hi van amb fills, nebots o néts.

A Girona es viu ambient de fires des de fa dies.

PERQUÈ SÍ, NO

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.

ÀVIES: EMBOLICA QUE FA FORT

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts. Les meves dues àvies, veïnes de barri, no tenen més en comú que el fet de compartir néta, o sigui jo. No coincideixen gairebé mai tot i que fa dos dies van descobrir que compren a la mateixa carnisseria. S'hi van trobar i, òbviament, el tema de conversa va ser la seva néta, o sigui jo. Van repassar la meva vida (la seva versió de la meva vida) en deu minuts. Com si les sentís: que si per què la nena s'havia de separar, que si no s'entén que es porti tan bé amb el seu ex i en canvi no tornin a estar junts, que si això a la llarga és pitjor per al nen, que si tots dos deuen tenir els seus "amics" però no ens expliquen res perquè ara es porta molt això... Entre que una sordeja i l'altra interpreta el que vol, van acabar resolent que jo m'entenc amb un veí de l'edifici d'una d'elles, la qual opina que és un tarambana. Petons i abraçades i fins la propera.
Tot això ho sé perquè l'endemà em va trucar la meva mare per dir-me que la seva, veïna del tarambana en qüestió, estava ben preocupada perquè creia que havia ficat la pota i que la meva altra àvia es devia haver fet una idea equivocada arran de la conversa que sobre mi havien mantingut. I no s'equivocava, la meva altra àvia m'havia atribuït una relació secreta amb un tarambana del seu barri, veí d'edifici de la seva companya de conversa. Jo tan tranquil·la, sabia que avui (hem fet un dinar familiar) no s'estaria de treure'm el tema. I ho ha fet. I jo li he aclarit: no conec cap tarambana del seu barri, de fet no conec cap persona d'aquell barri tret de les meves dues àvies! Ha callat però m'ha fet una mirada d'aquelles de noséperquèperònoetcrec. Total que se n'ha anat a casa amb la convicció que la seva néta l'enganya. I d'aquí a uns mesos, quan torni a coincidir amb la meva altra àvia a la carnisseria del barri se n'inventaran una altra sobre mi.

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts.

EN JOAN I LES DONES

M'he trobat en Joan al súper. S'ha aprimat i té tot de taques a la cara. L'he vist gran. Ja el veia gran fa 25 anys! El conec des que era petita. La seva tia vivia al mateix bloc de pisos que nosaltres i la visitava tot sovint. Cada dia. Des que ens trobava a l'entrada de l'edifici i durant tot el trajecte de l'ascensor xerrava i xerrava. Ara encara xerra i xerra. Llavors iniciava la conversa amb un "heu anat al cine?" i repetia "al cine, al cine, al cine?". Se sabia tota la cartellera de memòria. I continuava "no portes mitges i faldilles?" i repetia "mitges i faldilles, mitges i faldilles?". Repetia aquesta conversa a tothom qui coneixia. Des de casa seva fins la de la seva tia, uns 300 metres, feia unes 15 parades. No sé ben bé quin tipus de malaltia pateix ni ben bé en quin grau, però té alguna mena de transtorn mental des de sempre. Ja l'havia sentit parlar amb els meus pares d'un cert tipus de dones a qui pagava a canvi de rebre d'elles un tracte més que carinyós. Jo ho entenia així fa 25 anys.

Des de fa uns anys quan me'l trobo ja no em pregunta pel cine ni per les mitges i faldilles, ja directament em parla de les seves relacions amb prostitutes. Ell ho diu així: "he anat amb una dona" i repeteix "una dona, una dona" i afegeix "val molts diners, molts diners". Però ja fa unes setmanes que no hi va. Diu que no té prou diners, que les dones demanen 500 euros! "500 euros, 500 euros". Suposo que qui li dóna els diners s'ha cansat de tants anys de despesa. Ell pensa que és just que demanin tants diners perquè "han de poder menjar aquestes dones". I sobretot pensa que tenen dret a cobrar això les dels voltants del Camp Nou perquè "es despullen pel carrer, clar, ho fan tot per poder menjar, ho fan tot, ho fan tot". M'ho explicava aquesta tarda a la cua de la caixa del súper i es mirava un nen d'uns 9 o 10 anys que tenia al costat i es preocupava "que no ens senti, que no ens senti". M'ha explicat també que en coneix un que va trobar una dona que no li demanava diners i "ho feien cada dia, cada dia, sis vegades, sis vegades"!! L'he deixat passar perquè portava menys coses que jo i mentre pagava m'ha dit que "s'ha d'anar en compte amb la viagra, és molt dolenta!". I abans de marxar encara m'ha demanat: "no li expliquis a la teva mare".

Ja quan m'ha arribat el torn m'he oblidat de donar a la caixera els vals de descompte que portava a la mà. Ja m'havia cobrat però ha entès que "Juan te despistó" i m'ha tornat els diners dels descomptes. El coneix mig Girona en Joan.

EL FRUIT DE L'ETERNA JOVENTUT

Ara s'han posat de moda. Semblen ser la panacea. Són bones per a tot. Cultivades a l'Himàlaia, al Tíbet i a Mongòlia, diuen que els que en mengen gaudeixen d'una extraordinària salut i que viuen més de 100 anys.
Utilitzades en la medicina tradicional xinesa, a les baies de Goji se'ls atribueixen propietats nutricionals i terapèutiques extraordinàries.
Diuen, els que les venen, que s'han de consumir perquè allarguen la vida, augmenten la força i l'energia, enforteixen el cor i la sang, redueixen el colesterol, prevenen el càncer, milloren la visió, ajuden a perdre pes, milloren la resposta sexual i la fertilitat, protegeixen el fetge, milloren la memòria, redueixen l'ansietat i l'estrés, milloren la digestió, enforteixen el sistema inmunitari, són analgèsiques, antibacterianes, antiinflamatòries, desintoxicants... i no sé quantes coses més! La panacea, ja ho deia.
Se n'han de prendre una quantitat determinada al dia. Jo en prenc des de fa uns dies. Sóc de provar coses, jo. O de comprovar.
Es cultiven des de fa milers d'anys i tot just ara s'estan estenent a casa nostra. Però la varietat autèntica només creix, salvatge, a l'Himàlaia. Aconseguiran els habitants d'aquella zona -a més de 4.000 metres d'alçada, lliure de contaminació, aquells que viuen més de 100 anys, que per cert fan molt exercici, mantenen una alimentació saníssima i a més a més, només a més a més, mengen Goji-, produir per satisfer la creixent demanda que està experimentant aquest fruit? Jo crec que ens acabaran venent gat per llebre. Queda dit.

TANTS CAPS, TANTS CELS

De vegades m'encanto mirant el cel i penso com n'és de gran. I em pregunto per què la majoria de nosaltres el mirem sempre des del mateix lloc.

Com es deu veure el cel des de Madagascar? i des del Japó? com es deu veure des d'Austràlia? i des del Canadà? des de Xile o des d'Islàndia? Com es deu veure des del Kazakhstan? Com deu ser el cel a tots aquests llocs al llarg de l'any?

I penso que hauríem de poder mirar el cel des d'aquests llocs i des de molts altres i poder decidir amb quin cel ens quedem. Hauríem de poder triar el nostre cel. Hauríem de poder veure el cel durant tot un any a cada lloc i quedar-nos finalment amb un.

Un conegut que és amant del surf va marxar fa uns anys a viure a Fuerteventura, el seu somni. Va aconseguir que la companyia per la qual treballa el destinés allà. Després d'un temps ha comprovat que aquell no és el seu cel. Però no té possibilitats de fer gaire més proves. O es queda amb aquell o torna al cel que mirava des d'aquí. Pocs elements per poder triar. Com la majoria de nosaltres. La companyia no ens destina un any a Madagascar, un altre al Canadà i el següent a Islàndia. I sense companyia a darrera no ens és possible moure'ns. Una llàstima. Tal i com funciona el món actualment no podrem descobrir quin és el nostre cel, tants com n'hi ha!

El que jo miro es veu sempre igual des d'aquí... I si aquest no és el meu cel?