26/11/09

JA NO HI "TREBALLEN"

Què vol dir?
Aquesta setmana m'hi he trobat dues vegades. En una perfumeria demanava una barra de llavis igual que la que m'hi vaig comprar fa uns quatre anys -em pinto poc, jo-, de la mateixa casa de cosmètics. "Ja no hi treballem", em va respondre una de les noies. Què vol dir "ja no hi treballem"? Em podia haver dit que ja no tenen productes d'aquella marca o que han deixat de comprar-los pels motius que sigui però, "ja no hi treballem"? Me'n va ensenyar una quinzena més, d'un color similar. No, jo en volia una d'idèntica a la que tenia.
El mateix m'ha passat avui al supermercat. Només vaig a aquell supermercat per un motiu, perquè és l'únic lloc on venen els croissantets integrals que obro cada matí i farceixo amb un gruix considerable -molt considerable, ho confesso- de nutella. Els hi venien, vaja. He preguntat per quin motiu ja fa dies que no els trobo a la prestatgeria on eren. "Ja no hi treballem", m'ha respost la caixera. Aquest cas encara ha estat més estrany. Amb la casa de productes baixos en calories responsable de la fabricació dels meus croissantets encara hi "treballen". Ho sé perquè les prestatgeries eren plenes de galetes, magdalenes i altra rebosteria d'aquella marca. Ja no "treballen" amb els croissants. I ara què esmorzaré?
Vaja. M'he descobert una mica Jack Nicholson a Millor impossible. Espero que les altres botigues on acostumo a comprar no hagin deixat de "treballar" amb els productes que jo acostumo a utilitzar. Si fos així optaria per deixar de "treballar-hi".

21/11/09

"RESCATS" A LA CARTERA

Avui m'he passat hores remenant caixes i carpetes. Buscava uns escrits que no he trobat, però en canvi he trobat coses que no m'esperava. D'una de les caixes n'ha sortit una cartera vella. Me l'he ben mirada preguntant-me per quin motiu la podia haver guardat. N'he tret les típiques coses que pots trobar en una cartera a part de diners (òbviament no n'hi havia): tiquets de compra mig esborrats pel pas del temps, algunes fotos mida carnet de familiars i amics, la llicència de conducció de ciclomotors (de fa 17 anys). M'han cridat l'atenció dos paperets escrits a mà. L'un de la meva mà, l'altre de la d'un antic amic. Per què els guardava en una cartera aquests papers? Els he llegit i ho he entès. Eren una mena de "rescat" a llegir en determinades situacions. Un suport moral escrit, vaja.
El que vaig escriure jo contenia, en majúscules i subratllats, els motius pels quals vaig decidir deixar de fumar l'última vegada que ho vaig decidir i, en lletra més gran encara, les satisfaccions que m'esperaven un cop ho aconseguís. Del tipus: "no necessites fumar per viure, necessites no fumar per VIURE" o "ja n'hi ha prou de cedir a la trampa del Govern i de les tabacaleres, a ells no els importa si MORS". Lleig, lleig. I "començaràs una NOVA VIDA, estimant-te més i sentint-te més segura". Entenc que ho vaig escriure per poder llegir-ho en cas que tingués algun moment de debilitat. No recordo haver obert la cartera per llegir-lo en cap ocasió.
El que va escriure l'antic amic contenia la voluntat expressa que el portés sempre a sobre: "podries guardar, ben guardadet, aquest regal en algun racó de la cartera o del bolso, o a on et vagi millor". I també tenia l'objectiu de servir-me de suport: "perquè sempre que passis per un mal moment o tinguis un mal dia, o hi hagi alguna cosa que et preocupi especialment, el puguis llegir i saber que hi ha algú que et fa i et farà costat en tot, sigui el què sigui. En certa forma aquest sempre pots comptar amb mi ara queda escrit, saps? I costa molt d'esborrar". I acaba expressant el desig que no l'hagi de llegir gaire vegades "perquè això voldrà dir que ets feliç i que les coses et van molt bé". Tampoc no recordo haver obert la cartera per agafar aquest escrit en cap moment.
De fet no recordava, fins que he trobat la cartera, que mai hagués decidit portar a sobre aquesta mena de "rescats" per si els necessitava per fer front a situacions determinades. Té gràcia. De vegades em sorprenc a mi mateixa.

19/11/09

TIPUS D'ESTRÈS

A mi, patir cert nivell d'estrès, m'agrada. El diccionari de l'IEC el defineix com "tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia". Per això dic cert nivell. No voldria emmalaltir. Jo distingiria al diccionari dos tipus d'estrès: el malaltís i el saludable. El de l'IEC només parla del primer. Jo els he patit tots dos i tots dos han estat relacionats amb la feina, com li passa, penso, a la majoria de la gent. He patit cert nivell de tots dos. Que els excessos mai no són bons. I evidentment em quedo amb el segon.
Jo definiria l'estrés saludable com aquell estat de tensió mental i corporal controlada provocat per un factor emocional positiu. Aquest el vaig patir quan treballava de periodista. Si la feina t'agrada, aquest tipus d'estrès, més que molestar-te, forma part de l'encant de la feina, la tensió et fa mantenir viu, amb ganes de tot i de més, corres amunt i avall, amb presses, vols abarcar-ho tot i vols fer-ho bé. I s'acaba el dia que encara et tremolen les cames però tanques els ulls i dibuixes un gran somriure. El dia ha estat frenètic però genial. Sense la tensió, la pressió, les presses, sense l'estrès, la feina que t'agrada no té prou encant. Penso. Almenys el meu estrès saludable era aquest.
L'estrès malaltís el definiria com aquell estat de tensió mental o corporal involuntari provocat per un factor emocional negatiu. Aquest l'he patit en una feina que també m'agradava però en què les relacions amb els altres eren del tot perjudicials per a la meva salut. Hi havia també la pressió per abarcar-ho tot i per fer-ho bé, però amb impediments constants per poder fer-ho així. No corria amunt i avall, ni amb presses. No hi havia pressa, en aquest cas. Hi havia malentesos i mal ambient. Aquests factors eren els que em provocaven l'estrès malaltís que, afortunadament mai no va arribar a generar en mi una malaltia, però que en altra gent sí que hi desemboca. És aquest el que, per poc que pugui, no voldria patir mai més. Hi hauré de fer alguna cosa...

14/11/09

Entrar en un hospital em deprimeix d'allò més. Només d'entrar trobes amics i familiars de pacients -dels que tenen la sort de tenir-ne- amb cara de preocupació. Te'ls trobes a l'ascensor, als passadissos, a les sales de descans, a la cafeteria... Ningú no hi és per gust a l'hospital i això es respira només d'entrar-hi. I s'encomana.
Avui hi he anat a veure el meu avi. Està malalt. Si ja m'angoixa veure'l a casa, visitar-lo a l'hospital em remou i m'entristeix. Pateix. I veure's amb camisola curta d'hospital, estirat al llit i enganxat a uns tubs, el fa patir més encara. I a mi també. El seu company d'habitació és gran, també. I està malalt, també. I no té visites. Tots dos tenen els ulls d'un color indeterminat i la mirada perduda, igual com els nadons els primers dies de vida. Igual com ells transmeten una sensació: por. Se senten indefensos, vulnerables, no saben què els passarà en les properes hores, en els propers dies. Al nadons però, tenim la capacitat de transmetre'ls seguretat. Als avis no. Als nadons se'ls tornaran els ulls d'un color viu. Als avis ja no. No pas al meu. Se sap malalt i té por. I jo no puc transmetre-li seguretat. Només puc visitar-lo i tallar-li la cuixa de pollastre que li han portat per dinar. Res més. Després, sortint de l'hospital encomanaré la cara de preocupació -d'impotència, més aviat- als que hi entrin, me'n tornaré a casa, miraré de continuar transmetent seguretat al meu fill, de mantenir la meva i de no pensar massa en què algun dia la puc perdre i que ningú no m'en podrà oferir. El meu avi no hi devia haver pensat mai.

9/11/09

PREVENIR ÉS COSA DE TOTS. HO SENTO.


Avui al CAP Güell he vist aquest cartell. Suposo que n'hi ha a tots els CAPs, sinó com aquest, algun de similar. Al Güell no hi havia ningú que portés la mascareta posada. Dubto però que no hi hagués ningú amb febre (38º o més), i fins i tot amb febre, tos o esternuts. Ho dubto. Sobretot perquè pel carrer, a l'escola, a la feina, una de cada tres persones amb qui parlo té algun familiar engripat. Potser al taulell d'admissions no en tenien? Ho dubto. Ningú no portava mascareta. I ho trobo lògic. Al CAP hi vas a què et diguin què tens, no hi vas sabent que tens Grip A (o B o C.... o Z), no saps què tens i l'últim que vols pensar és que tens la que diuen que és la pitjor grip de totes. I encara que algun dels allà presents hagués tingut el convenciment, tot i no tenir-ne diagnòstic, que pateix aquesta grip, la pitjor de totes, dubto que hagués demanat una mascareta com la del cartell. Què hagués passat si algú hagués decidit posar-se-la? d'entrada s'hauria quedat sol al banc d'espera, sinó a la sala sencera, sinó a tot el CAP. La gent hauria sortit corrent. O potser haurien estat discrets, però s'haurien apartat de l'emmascarat igualment. Jo, d'haver anat al CAP amb febre (38º o més) i amb tos o esternuts, que no era el cas, no m'hauria posat la mascareta. Digueu-me insolidària o temerària. Jo no me l'hauria posat. Potser ja no hauria anat al CAP, però d'haver-hi anat, no me l'hauria posat. Ho sento.