25/2/09

VA DE NENS

Últimament el meu bloc va de nens. Concretament del meu, però estic convençuda que totes les experiències que explico són familiars a tots els pares i mares del món. Jo només en tinc un de fill i per això cada seva nova etapa és també nova per a mi, cada seu nou descobriment em trasbalsa també a mi. Cada dia em sorprèn el meu fill.
Als matins quan el desperto està d'allò més inspirat. A les vuit del matí jo encara em frego les lleganyes quan em dispara com qui no vol la cosa una de les seves preguntes fulminants i em desperto de cop. La meva resposta sempre sol ser la mateixa: “vinga Andreu acaba d'esmorzar que farem tard a l'escola, a la tarda en parlem”. I després em passo el dia pensant la resposta que li donaré, tot i que normalment a la tarda, quan ens tornem a veure, ja no es recorda de la pregunta i el tema queda enterrat.
He fet una petita compil·lació de les preguntes matineres que més m'han impactat els últims dies:












- Què vol dir jubilar?
- Per què a la tele tot el dia diuen Obama, Obama, Obama...?
- Com és que podem moure les mans i els peus alhora?
- Què és el futur?
- Per què les nenes criden més fort que els nens?
- Per què els superherois són superherois?
- Per què els nens del casal em diuen “nen” si em dic Andreu?
- Què vol dir pau i joia?

No n'hi ha cap de fàcil resposta, sobretot tenint en compte que qui l'espera és un nen de només cinc anys.

16/2/09

ERASMUS

Quan estudiava mai no hauria aprofitat l'oportunitat d'anar a fer una part de la carrera a un altre país. Sempre he estat molt “de casa” i la idea de viure durant més de quinze dies en un país estranger em feia pànic. L'oportunitat hi era. Existia, com ara, el programa Erasmus d'intercanvi d'estudiants entre universitat europees. Ara em penedeixo de no haver-hi participat. Actualment treballo per mirar de facilitar la vida als estudiants de la Universitat de Girona que volen fer un Erasmus, i confesso em fan enveja. Sana, però enveja. Tot i que en el meu cas el problema era un altre, llavors la beca per anar a fer un període d'estudis a un altre país era molt minsa i això limitava molt la mobilitat dels estudiants. Però, tot i així, n'hi havia que marxaven. En aquest moment els ajuts per fer un Erasmus són força més elevats: cada estudiant pot rebre, en funció de la seva situació econòmica i dels seus resultats acadèmics, 310, 510, 730 o 930€ mensuals per viure la que en molts casos serà la més gran experiència de la seva vida i que, en tots, serà inoblidable. Així ho asseguren tant els estudiants que marxen com els que arriben aquí provinents d'altres països a través del mateix programa, que estarien disposats a repetir l'experiència encara que fos sense beca.
Aquesta setmana he estat fent sessions informatives sobre l'Erasmus a totes les facultats de la UdG amb l'objectiu de “convèncer” els estudiants que hi participin. Els he dit que a la UdG tots els estudiants que sol·liciten una plaça de mobilitat, sense excepció, reben automàticament la beca, cosa que no passa a totes les universitats. Per tant són uns privilegiats. Els he explicat que fa uns anys no hi havia ni la meitat de diners per als Erasmus i que la gent marxava i que ha marxat des dels inicis de l'Erasmus. Tot i això n'hi ha que protesten perquè la beca no cobreix totes les despeses que tindran al país on volen anar. Clar, totes les despeses no les cobrirà mai. Evidentment tot depèn de com vius aquí, del país on vas i de la mena de vida que hi penses portar, però hi ha estudiants a qui la beca ha permès cobrir les despeses d'allotjament i que encara els n'ha sobrat, n'hi ha que asseguren que els surt més a compte marxar que no pas quedar-se i, és clar, també n'hi ha, segurament la majoria, que han d'afegir-hi força diners. No compten que s'estalvien els diners de la matrícula a la universitat on van, que pot arribar a ser infinitament més cara que no pas aquí, no compten que només d'aquesta manera tenen l'oportunitat de cursar part dels seus estudis fora i sobretot no compten que estan rebent diners per viure una gran experiència. Jo em canviava per ells ara mateix i amb els ulls tancats.

6/2/09

EL DESCANS, A LA FLECA

És veritat que als ascensors no es parla de les reaccions químiques dels hidrocarburs, ni del rendiment de la caldera. S'hi parla del temps i de poca cosa més. Però hi ha certs espais on es debaten temes d'interés general i on hom té la sensació que els que intervenen en la conversa tenen voluntat de salvar el món. Jo hi participo sempre que puc. La cua de la carnisseria o de la peixateria mai no m'han atret però en canvi la fleca m'inspira d'allò més. A la fleca les converses duren poc més de tres minuts. Mai no saps quina és la capacitat intel·lectual dels contertulians ni quin abast té el seu coneixement sobre el tema que tracten, però tant ells com la pròpia flequera, que sol ser dona igual com les clientes, no ens enganyarem ara, parlen amb una seguretat tal que fa pensar que els dominen totalment.
La crisi ara és un dels temes candents. Cadascú deixa anar una sola frase, una sentència lapidària, i es queda tan ample. En tres minuts ningú no rebat ningú. Només es tracta d'anar afegint comentaris i veure qui la diu més grossa. Si vols participar-hi només has de ficar-hi cullerada: “ostres! Encara sort que no puja el preu del pa!”. Amb una frase com aquesta n'hi ha prou per donar peu a que la flequera tingui tema de conversa amb la propera clienta, i amb l'altra i amb l'altra, que es van renovant cada tres minuts. I així es distreu la pobra, que fa més hores que un rellotge i distreure's sembla que li fa passar el temps més depressa. Ho agraeix, se li veu. I si no hi ha més clientes quan hi entres no cal patir que ella ja treu tema, sigui la crisi, el preu del pa, el temps o, si cal, les reaccions químiques dels hidrocarburs. Jo la distrec a ella i ella a mi perquè, ni que sigui durant només tres minuts, centro tota la meva atenció a aportar nimieses a les converses més banals que mantinc al llarg del dia. És com donar un respir al cervell. Em calgui o no pa miro d'entrar a la fleca cada dia.

3/2/09

LA PREGUNTA

Avui me l'ha fet. El meu fill m'ha fet la pregunta. Però no l'ha formulat a la manera clàssica. Ho ha fet així:
- Qui la fa a la gent?
- Els seus pares i les seves mares.
- I com ho fan?
- Doncs estimant-se molt i molt.
Mentre el responia sabia que per a ell seria encara més complicat que per als altres nens entendre una cosa com aquesta. I per a mi més difícil explicar-li. Ha continuat:
- I per què jo no tinc cap germà?
- Perquè el teu pare i la teva mare ja no s'estimen molt i molt.
- Per què no?
No només li havia d'explicar d'on vénen els nens sinó també per quin motiu el seu pare i jo, quan el vam tenir a ell ens estimàvem i en canvi ara ja no estem junts i, per tant, un germà per part de tots dos no el tindrà.
Just entràvem a la biblioteca i la imposició del silenci en aquella sala m'ha ajudat a tancar el tema.
Però ell continuava donant-hi voltes i un cop a casa ha seguit amb l'interrogatori. Li he posat l'exemple dels meus pares, que ara tenen parelles diferents cadascun i el meu pare té una filla més, germana meva tot i que de mare diferent. Llavors no ha entès per què la meva mare, tot i tenir una parella a qui s'estima, no té més fills... I sense que jo ho hagués pogut preveure això li ha donat peu a fer-me una nova pregunta:
- A tu t'agradaria tenir nòvio?
Crec que ha estat pitjor aquesta que la primera.
I el tema no acabarà aquí, n'estic del tot convençuda.
Ben pensat, allò de la cigonya i de París no estava tan malament...