29/6/10

UN ALTRE ESTIU

A casa el Sant Joan marca de manera molt clara un final de període i l'inici d'un altre. D'una banda acaba amb la follia del tancament de curs i de l'altra obre, d'un dia per l'altre, un període de relaxament progressiu que culmina amb les vacances. El mateix dia de la revetlla el ritme maratonià del final de curs arriba al seu punt àlgid per caure l'endemà en picat al vèrtex oposat. Celebracions, notes de l'escola, informes de menjador, entrevistes amb els mestres, inscripcions als casals, malabarismes per endreçar els nens a les tardes durant la jornada intensiva, assemblees escolars, renovacions de carnets de soci, noves propostes d'activitats per al curs vinent, quadraments d'agendes, etc., passen de ser en l'ordre del dia a caure en l'oblit en poques hores.
Amb el Sant Joan arriba la calma. I la calor. Aquest any li ha costat d'arribar. Els canvis d'armari ens han enganxat a mitges. I encara ho estan. Ara, tot amb calma. Poc a poquet hem anat enretirant les vànoves dels llits, canviant les botes per sandàlies, el coll alt pel biquini, el blanc pel bru... I tothom sembla més distès. La gent omple les terrasses, els adolescents (i els que no ho són tant) s'enamoren i es desenamoren amb una facilitat que esparvera, els nens juguen a la plaça fins tard -ja quedarà temps per fer els quaderns d'estiu-, els passejos s'allarguen... No hi ha pressa. És estiu. La calor aplatana una mica, amb ella arriben les mosques i els mosquits, i els canvis de temperatura de dins a fora dels llocs trasbalsen l'organisme, però en general l'estiu, l'allargament del dia, convida a prendre's les coses més relaxadament, les fa més portables, més lleugeres. Com si hi tingués alguna cosa a veure la lleugeresa en el vestir, l'humor ens millora.
Just per Sant Joan els guiris sembla que s'hagin posat d'acord per desembarcar tots alhora i les nostres platges, fins ara tranquil·les, han deixat d'estar-ho. És temps de buscar aquells racons que només els que vivim prop de la costa coneixem i de convertir-los en refugi. L'aigua del mar és força freda encara però entre els guiris i el sol aconseguiran escalfar-la en qüestió de dies. Les barques de passeig, durant tot l'any amarrades, veuen ara el seu moment de fer-se a la mar. Qui sap si fins a Menorca. Tot i que, de Cadaqués estant, jo no em mouria.
I aviat vindran les vacances. Les més esperades. Aquest any, fent cas als meteoròlegs, que s'han aventurat a afirmar que aquest estiu serà poc calorós, hem decidit anar cap al sud. Veurem què ens hi depara. I un any més celebrarem el nostre particular Gran Hermano familiar. Aquest cop a l'Alt Empordà. Prop del mar, per si de cas.
I passades les vacances estarem ja una mica tips d'estiu. Com cada any ens preguntarem per què ens passem els mesos de fred anhelant la calor. I desitjarem que torni a començar l'escola -aquest curs serà una mica més d'hora- i reprendre el ritme "normal" de la resta de l'any.

16/6/10

EL FUNCIONARI NO HAURIA D'EXISTIR

No hauria de ser possible tenir un lloc de treball fix. Seria la manera d'assegurar que tothom s'escarrassa al màxim en la feina que fa. Per poder-s'hi mantenir. Sempre amb la por de perdre la feina al clatell, en benefici d'algú que s'hi escarrassi encara més. És un desastre que qualsevol persona que sigui capaç de dedicar centenars d'hores de la seva vida a estudiar-se un temari que sovint tindrà poc a veure amb la feina que haurà de fer cada dia, es col·loqui en un lloc durant uns 40 anys. I que no sigui possible, en cas que fos necessari o recomanable, un relleu en el lloc en tot aquest temps! És un desastre. El procés no garanteix que la persona que el superi serà eficient. I mentrestant es veta aquest lloc a una altra persona que potser és més vàlida però que no té l'oportunitat de demostrar-ho a través d'un sistema tan absurd com aquest. Ho demostra en canvi fent la seva feina tan bé com pot cada dia que passa. I és possible que ho faci millor que aquella que té el lloc assegurat. I és possible també que aquesta última, pel fet de tenir el lloc assegurat, s'apalanqui. Molt possible. De fet això passa. I novament és un desastre. Aquest sistema no només no motiva a qui ja té el lloc sinó que, el que és més greu, pot desmotivar a qui no el té i potser és més vàlid, i probablement s'esforça més en la feina que fa. Per la por al clatell.
També és un desastre el fet que la persona que ha aconseguit el lloc no es mogui mai més quan podria ser que fos més eficient i fins i tot que es sentís més realitzada en un altre lloc, fent una altra feina. Perquè no s'arrisca a perdre un lloc de treball segur. La finalitat no hauria de ser aconseguir un lloc de feina per sempre sinó donar el màxim d'un mateix en allò que sabem fer.
Penso que el sistema de funcionariat està molt mal ideat. D'aquesta manera poca gent desenvolupa les tasques que millor sap fer, molta gent ocupa llocs de treball en què no és eficient i molta altra no podrà fer mai allò que millor sap fer. Òbviament a tot arreu hi ha de tot però entre aquest tot hi ha autèntiques lacres escalfant cadires in eternum mentre s'escapen veritables talents. Un desastre monumental.
Puc semblar agosarada per com estan les coses però... algú ho havia de dir!

9/6/10

MANIES CULINÀRIES

El meu perruquer diu que no menja fruita perquè li fa mandra pelar-la. Li he dit que hi ha molta fruita que es pot menjar amb pela i que, de fet, és la part més nutritiva de moltes fruites. No l'he convençut.
Es poden encetar les converses més trivials en una perruqueria.
La senyora que es tenyia les arrels al meu costat s'ha sumat al debat. Tant ella com jo tallem a trossets la fruita als nostres fills. El meu perruquer li demana a la seva dona si li pot fer, demanda a la que ella respon amb un contundent "que no tens mans tu o què?". A tot això hem anat a parar a les gambes. Jo fa poquets anys que pelo gambes. Sempre me les havia pelat la meva àvia i em va costar molt posar-m'hi. Això sí, ho faig amb forquilla i ganivet. També menjo el plàtan amb forquilla i ganivet. I el kiwi. I el meló. I la síndria. Aquí hem arribat a un punt d'encontre el meu perruquer i jo. No es tracta de mandra a pelar les fruites o les gambes sinó a embrutar-nos les mans. Quan peles una taronja se't fica allò blanc entre les ungles i l'olor sembla que no ha de marxar mai per més que et rentis les mans. Jo no en menjo de taronges si no és en suc. Les pomes no les pelo. Les peres, tampoc. Menjo cireres. De petita les meves amigues em miraven estranyades perquè menjava magrana. És de bon fer la magrana. De raïm només en menjo per Cap d'Any, perquè l'he de pelar i desgranar, si no no me'l menjo.
I hem tornat a les gambes. La senyora de les arrels ha explicat que les fa flamejades en conyac. Primer les descongela a la nevera, després les sala durant unes hores i després incendia mitja cuina. Però diu que li queden boníssimes. El meu perruquer les descongela en capes de sal gruixuda i després les fa a la planxa. Tots dos les compren congelades al Mercadona. A 13 o 14 euros els dos quilos. Jo no n'he cuinat mai de gambes a casa. Ni sardines. Ni brunyols. Ni res que suposi haver de ventilar la casa durant dies.
A través de les converses més trivials, de perruqueria, pots descobrir que tens les manies més tontes. I t'estalvies de mirar l'Hola o el Lecturas de fa un segle.