27/6/08

I QUAN VIVIM?

El temps passa volant. M'ho miri com m'ho miri, aquestes 24 hores, de les quals almenys 7 intento passar dormint, se'm fan curtíssimes. Finalment són 17: almenys 7 les passo treballant, n'hi sumem 2 entre que em llevo i arribo a la feina i entre que plego i arribo a casa; com a mínim 2 per als àpats; 3 més per preparar-los, cosa que inclou anar al súper, a la carnisseria, peixateria, fruiteria, etc.; en queden 3: la casa, el nen... Un bon amic em preguntava fa uns dies quins eren els meus hobbies...

19/6/08

ESTEU NOMINATS

L'Anna m'ha posat deures i com a persona aplicada que sóc, vaig a complir. D'entrada li agraeixo que m'hagi inclós a la seva selecció de blocs per als Premis Dardo. I vaig a fer lo pertinent. Sóc novata a la blogosfera i reconec que dedico poc temps a saber què fan els altres, de manera que conec poquíssims blocs. De tota manera m'atreveixo a seleccionar-ne tres que conec i m'agraden:
Estratega
Amb lletra de pal
aquelles petites coses...

18/6/08

AL SÓNAR!

I PARLEM EL MATEIX IDIOMA

No sé què ho fa que, tot i que parlem el mateix idioma, la comunicació amb les persones més properes, falla sovint. Avui he trobat un amic a qui feia temps que no veia. M'ha explicat que viu en un pis que, vés quina sort, li han deixat en herència a la seva parella. No l'ofega una hipoteca però té un inconvenient que, de vegades, pot resultar encara més molest: la comunitat de veïns. M'ha parlat de les reunions que celebren i m'il·lustrava un zoo. "Tothom crida, tothom hi diu la seva i al final no sabem ni què és el que hem acordat". Això és el que em deia. Jo visc de lloguer i tot això m'ho estalvio, però tinc una altra mala sort. A la meva escala hi ha només tres pisos, un per planta. I jo tinc seriosos problemes amb els veïns de sota. Tenim conceptes diferents del que significa la convivència respectuosa, portem ritmes de vida diferents, horaris diferents... I ens costa molt entendren's. Tothom entén que el que fa ho fa bé. L'altre dia vaig assistir a una reunió de l'AMPA de l'escola on va el meu fill. Un altre exemple de mala comunicació entre persones. L'associació de pares té una postura, el claustre de professors en té una de diferent. Aquest últim l'exposa amb la intenció de ser constructiu. Almenys això vull pensar. Però el cas és que la interpretació falla i l'altra banda pren aquesta postura com un atac frontal. Es fan retrets mutuament i s'ofenen. No s'han entès? S'han malinterpretat? Finalment han estat constructius? No. Com en les reunions de la comunitat de veïns del meu amic. I això passa entre amics també, i entre persones que s'estimen. Quantes vegades no ens hem enfadat amb algú perquè hem malinterpretat les seves paraules? Quantes vegades fins i tot no hem trencat llaços pel mateix motiu? I quantes vegades no hem intentat explicar-nos tan bé com sabem i no hem aconseguit fer-nos entendre? I això que parlem el mateix dioma!

17/6/08

10/6/08

QUI DEIXA QUÈ, QUÈ DEIXA A QUI...

Fa molts anys vaig deixar de mossegar-me les ungles. El dia abans que el meu avi morís li vaig prometre que faria cas de la seva insistència. Fa uns mesos vaig deixar de fumar. Ho havia fet altres vegades. La més seriosa: quan vaig decidir tenir un fill. Hi vaig tornar. Ara ho he deixat de nou seriosament i, vull pensar que definitivament. Aquestes són coses que he deixat voluntàriament i en aquests casos la decisió només depenia de mi. En un altre ordre de coses les circumstàncies em van portar, fa uns anys, a deixar el periodisme. O em va deixar Ell a mi? Altres circumstàncies em van portar a deixar el meu matrimoni. O em va deixar Ell a mi? Fa molt més temps vaig deixar el piano, vaig deixar la natació. O em van deixar Ells a mi? Pel camí he deixat bons amics, llocs on he viscut, he deixat feines, he deixat somnis... Els he deixat o m'han deixat Ells a mi? En les qüestions en què intervé altra gent o altres factors, sempre sap més greu deixar coses enrere. No són decisions que es prenen per què sí. Hi ha motius que no depenen exclusivament d'un. I la vida és un constant deixar i que et deixin. És més habitual deixar i que et deixin que prendre i que et prenguin. Tristament confesso que jo he deixat i m'han deixat a mi més coses/llocs/persones/situacions/etc. que les que jo he pogut prendre o deixar que em prenguessin. Buido i em buiden més que no pas omplo o m'omplen.

7/6/08

A L'ESTIU: GRAN HERMANO

Ja som al mes de juny, tot i que últimament el temps sembla més propi de finals de setembre... Però ja s'acosten les vacances! Jo, un any més, no tinc plans. Més o menys puc triar quan les vull fer i això ja és molt de guanyat. Però de plans no en tinc. Només tinc clar què faré durant una setmana: participaré al Gran Hermano Familiar. Sí, a casa meva fem aquestes coses. Ja van unes quantes edicions. En total onze persones, familiars de sang i polítics, ens "tanquem" en una casa de turisme rural amb piscina que ja hem reservat fa uns mesos, sempre dins de Catalunya, i allà passem entre una setmana i deu dies tots junts. I ens aïllem una mica del món. Una iniciativa així només la podia tenir la meva àvia. A ella li fa il·lusió. I els nens s'ho passen bé. Els grans... doncs tret d'alguna que altra discussió, sobretot per temes organitzatius, també ens ho passem prou bé. Segur que no seria la nostra prioritat a l'hora de triar com volem passar les vacances, sobretot si tenim en compte que tots portem vides prou diferents, però ens ho passem prou bé. Està institucionalitzada la graellada, almenys un dia. El còctel oficial: la caipirinya. Cada any algú porta un nou joc de taula. En alguna edició hi ha hagut pràctica de ioga a diari. Els que en fan habitualment l'ensenyen a la resta. Tot molt bàsic, evidentment. Els nens se salven de les nominacions. Els grans ens nominem els uns als altres constantment. No hi ha però, conseqüències. El confessionari és a qualsevol lloc i el confessor qualsevol de nosaltres. No ens cal la Mercedes Milà. Aquest any el Gran Hermano Familiar el celebrarem la primera setmana d'agost.

5/6/08

GERMANES

Tinc una germana de 16 mesos! L'Aina és filla del meu pare, que va tenir la seva primera filla -és a dir jo- als 20 anys, i la segona als 50. Sí, ens portem 30 anys! És la tieta del meu fill que va camí dels 5. I la seva mare té 10 anys més que jo i 10 menys que el meu pare. Com són les coses! Quan l'Aina tingui l'edat que jo tinc ara, jo en tindré 60! Unes germanes ben curioses!

3/6/08

EL LUXE SÓN LES PETITES COSES

Tenim la trista tendència a pensar que el que vol la majoria és el millor. Avui es considera un luxe tenir una parella, tenir un pis/casa en propietat, tenir un cotxe (o més d'un), tenir una feina fixa... Tenir, tenir, tenir... Jo no tinc cap d'aquestes coses. I sóc menys feliç? No! Rotundament no! Confesso que he passat èpoques al llarg de la vida en què he aspirat a tot això. En què m'he deprimit profundament per no tenir-ho. L'entorn social ens hi porta sovint. Però... jo tinc un fill i tinc la llibertat de dedicar el meu temps lliure a fer el que em doni la real gana! No predomina però... no és el millor?? Qui s'atreveix a dir que no?! Avui mateix m'he dedicat la tarda i la nit. He anat a nedar, que és el que més m'agrada, he anat a la perruqueria, he passat per l'escola a fer un petó i una abraçada al meu fill abans que marxés a casa del seu pare i m'he preparat un bon sopar, l'he acompanyat d'un bon vi i de la música que més m'agrada... I tot això no té preu. Qui s'atreveix a dir que això no és un luxe?? El luxe, per a mi, és això. Un luxe és poder passejar vora el mar una tarda qualsevol. Un luxe és poder jugar amb dinosaures de goma, a dracs i cavallers amb el meu fill. És el meu luxe! I el luxe màxim ha de ser poder tenir el temps per fer totes aquestes coses.

FER SAFAREIG

Avui m'he dedicat la tarda. De tant en tant ja m'ho mereixo. Sortint de la feina he anat a fer unes quantes piscines i després, cap a la perruqueria. M'encanta anar a la perruqueria. Només d'asseure'm ja m'han endossat un "lecturas". La senyora que tenia al costat encara riu. He fet un comentari sense intenció i és que a la revista hi deia "4 de junio" i això és demà! Aquella senyora s'ha fet un tip de riure! I m'ha dit "vols dir que no és de l'any passat"? Doncs no, era la d'aquesta setmana. Però podria haver estat de l'any passat tranquil·lament. Això passa a les perruqueries. Després ens hem passat una estona criticant l'Ana Obregón. Això em desestressa. Una cosa tan simple com criticar els famosos. Fer safareig. I la perruqueria és el context ideal. Tothom et segueix el joc. Tothom hi posa cullerada. Perruqueres i clientes. Vaja, que hem repassat tots els famosos del moment i ens hem quedat tan a gust! De vegades em sap greu no fer-me permanents, ni metxes, ni tints... com a molt un bany de color, però això no dóna prou temps per criticar la indumentària i les operacions estètiques de tota la gent que ocupa pàgines i pàgines de les revistes del cor. Jo voldria passar-m'hi la tarda. I això que a mi no m'agrada el safareig. De debó. A la vida real m'importa ben poc el que fa la gent que m'envolta i normalment sóc l'última a saber si fulanito s'ha casat o s'ha separat o si li va malament el negoci... Ni sé ni m'agrada ficar-me en la vida dels altres. Suposo que hi ajuda el fet que no m'agrada que es fiquin en la meva...

1/6/08

L'HORA DEL PATI

Vaja, s'ha acabat el cap de setmana... i demà a l'escola comencen a 2/4 de 9h! Me n'acabo d'enrecordar! Jo també faré un altre horari: entraré abans a treballar i sortiré abans... o no? o potser surto més tard i faig l'horari intensiu i així no he de treballar les dues tardes... Bé, ja ho veuré demà. Ara l'Andreu, abans de ficar-se al llit m'ha preguntat: "allà a la universitat teniu hora del pati?". Li he dit que sí, que no una hora sencera però sí mitja horeta. "I què feu?", m'ha preguntat. "Jo vaig a prendre un cafè i em menjo l'entrepà que em preparo a casa al matí, quan també faig el teu". I continua: "i quan s'acaba l'hora del pati què fas?". Responc: "treballar". I sentencia "jo! quin avorriment!".