31/1/10

RESPIRA FORT

A mi el camp em recarrega. Se m'oxigena el cervell i així el preparo a consciència per fer front a les envestides del transcórrer de la vida diària. Tot i que tinc al·lèrgia a gairebé totes les coses que s'hi respiren procuro respirar-hi fort cada cop que el trepitjo.
Tan sols hi he passat un dia, un dia sencer, amb totes les hores, i l'he respirat tan i tan profundament que penso que me n'hauré impregnat prou almenys per quinze dies.
El temps passa més lentament al camp, de manera que el pots palpar més intensament. El dia no hi té hores. I s'agraeix. S'ha de provar: enfunda't el xandall i les bambes per tot un dia, envolta't de gossos i de terra, de bona companyia, de foc a terra, de música i de silenci, de paraules i de silencis. Oblida't de la resta, obre bé els ulls i captura-ho tot, i respira fort. Pot ser que passis una nit en blanc: empatx d'aire pur. Però un dia així val per quinze com a mínim, amb totes les seves nits.
Una mica em passa el mateix amb el mar. Quan m'apropo al mar tinc una sensació similar. El respiro profundament també. I el capturo. Res no em fa al·lèrgia prop del mar.
Aquest cap de setmana, des del camp he vist el mar, i això ja no té preu. Quinze dies als pulmons i a la retina per cadascun. Retinc la seva olor i la seva forma. He guanyat un mes de pau, com a mínim.

27/1/10

Sr. Rex

El meu fill té la teoria que els ninots som nosaltres. Diu que són els dinosaures els que ens fan moure a nosaltres i no a l’inrevés. A mi no em desquadra del tot aquesta seva teoria, així que no m’atreveixo a rebatre-li. Després d’haver-hi pensat amb deteniment i per si de cas, des d’aquí vull fer arribar una petició al tiranosaure Rex que, sospito, és qui em mou.

Benvolgut Sr. Rex,

En primer lloc voldria fer-li saber que per a mi és un plaer trobar-me a les seves mans. No tinc motiu de queixa per la manera com m’està manipulant però m’agradaria fer-li una petició que penso que pot ajudar-nos a tots dos a millorar la nostra relació, cadascú dins del paper que li pertoca.
Si us plau voldria que no em fes moure tan de pressa. Ha de saber que pot fer-me anar un dia a un lloc i un altre a un altre, que no cal ser tots els dies a tots els llocs, que vostès tenen milions d’anys per endavant i no els cal córrer.
Vull demanar-li, si és possible, que a estones em deixi reposar. Deu ser conscient que els ninots han de descansar. És opcional col·locar-nos horitzontalment i tapar-nos amb una manta i tampoc no és imprescindible el petó de bona nit, però haurien de deixar-nos descansar de tant en tant perquè puguem continuar movent-nos.
Li vull demanar també una petita ampliació de la llibertat que ens deixen. Seria possible ser una mica més lliure si us plau? Disposar d’un xic més d’espai per respirar?
Li agrairia que tingués la bona voluntat de fer extensiva aquesta meva petició als seus companys per tal que la tinguin en compte a l’hora de manipular els meus d’aquí a baix. La idea és que juguin amb nosaltres amb més calma, que provin de tractar-nos més amablement i que afavoreixin la bona relació entre nosaltres. Que ja hem participat massa temps als seus jocs bèl·lics i n’estem una mica tips. Penso que ja ens hem trencat prou el cap mirant de solucionar coses que al cap i a la fi solucionen vostès de la manera que els plau. És per això que li demano que intentin comunicar-se amb nosaltres d’alguna manera cada cert temps per veure com estan funcionant les coses i per canviar les que calgui si no van bé. Què li semblaria?
Atentament,
La seva nina.

Sincerament penso que és més difícil que el sr. Rex que em manipula atengui les meves peticions que no pas que la teoria del meu fill sigui real. Ben mirat no la trobo del tot descabellada...

13/1/10

QUÈ ENS PASSA?

He rebut el fulletó de gener de la Casa de Cultura. L'he fullejat i m'he aturat a la pàgina de cursos nous: Intel·ligència emocional, les emocions que ens fan patir; Programació neurolingüística, PNL i creixement personal; Autoestima i relacions personals, la construcció del jo i les relacions personals. Dic jo que si els programen deu ser perquè hi ha una demanda. Què ens passa? Cursos de la que, en opinió meva, és mal anomenada "autoajuda". Si realment es tractés d'autoajuda no ens apuntaríem a cursos que ens ajudessin, oi?
Fa uns anys, quan treballava en una llibreria, teníem un apartat extensíssim de prestatgeries dedicat a l'autoajuda. Es venien com xurros els llibres d'aquest gènere. Entenc que la cosa segueix igual o que fins i tot ha crescut. Es venien sobretot els llibres de Jorge Bucay, que els publicava com xurros, també. A la Wikipèdia defineixen Jorge Bucay com un psicodramatista, terapeuta gestàltic i escriptor argentí. Psicodramatista?? Segueixo a la Wikipèdia per veure què me'n diu. Diu que el psicodrama és una forma de psicoteràpia ideada per J. L. Moreno (vull pensar que no és el de los muñecos), inspirada en el teatre d'improvisació i concebuda inicialment com a grupal o psicoteràpia profunda de grup. El senyor Moreno diu que "és una nova forma de psicoteràpia que pot ser àmpliament aplicada". D'acord, plego. Autoajuda? No. Qui llegeix Bucay o Eduard Punset -per escombrar cap a casa- i companyia no fa autoajuda, recorre als llibres d'aquesta gent. L'ajuden. No s'autoajuda.
Jo no els he llegit mai res, així que no m'atreviré a opinar sobre el que diuen o deixen de dir, sobre si ajuden o desajuden. No ho sé. Entenc que una mica sí que deuen ajudar, si no no vendrien. Si no no tindrien l'èxit que tenen. Però, com és que tenen tant èxit? I com és que la Casa de Cultura programa cursos de la, per a mi mal anomenada, autoajuda? Per què? Què ens passa? Massa temps lliure? Massa poc? Per què un dia tot de sobte es van començar a consumir com xurros les obres d'aquest gènere? per què un dia tot de sobte els psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, psicodramatistes, es van començar a multiplicar? quan no hi eren, quan no escrivien, les emocions no feien patir la gent? tothom sabia com créixer personalment? les relacions personals eren fantàstiques i el jo de cadascú era complet? Com ens ho fèiem abans que descobríssim que aquesta gent ens pot ajudar mentre ens autoenganyem pensant que ens autoajudem?

10/1/10

ANEM DE REBAIXES

Rebaixes: període de temps que generalment se celebra bianualment en què hom -bàsicament del gènere femení- es torna boig, gasta compulsivament, oblida la crisi i cau en bona part dels paranys inventats per a l'ocasió.
Diumenge, les botigues de roba, calçat i complements són obertes. Els aparadors atapeïts de cartells que busquen captar l'atenció de les seves potencials víctimes per tal que acabin essent les seves preses. Percentatges de colors vius, amb lletra gran i amb exclamacions i missatges en diferents idiomes -ara es porta molt la varietat idiomàtica- del tipus: gangues, saldos, liquidació, rebentem preus... N'hi ha que comencen amb una mòdica rebaixa del 30%, n'hi ha que el primer dia ja ofereixen el 70%.
"Rebaixa" al diccionari de l'IEC és acció de rebaixar (fer més baix) l'import d'una cosa. És així realment? En principi està prohibit posar a la venda rampoines de l'any passat, de l'altre o l'altre, o d'en fa 15. Ejem, ejem. En principi els descomptes han de ser clars i han de ser reals. Ejem, ejem. Hi ha botigues on no t'expliquen el funcionament -la trampa- del descompte fins que no ets a la caixa, després de fer una cua d'un quart d'hora mínim i amb la cartera a la mà. Ai! Resulta que només feien el 50% si t'enduies 3 peces. Si te n'endus una et fan el 30%. Ja t'han fotut. I aquells guants que has trobat en un cistell que presideix un gran cartell que resa "tot a 6 euros" i resulta que te'n cobren 12. Com és? "Alguien los debe haber cambiado de sitio". Normalment t'ho diuen en castellà. Ja t'han fotut un altre cop. I la venedora que et surt amb frases de l'estil "esto siempre se lleva, es un básico, mire una señora se acaba de llevar uno de cada color". Trola! O "yo me he quedado uno como este (trola també, la majoria de vegades), se pone muy bien y este naranja le va a favorecer mucho". La pobra víctima, rossa supertenyida (d'aquelles que es veuen adinerades i que s'amaguen quan entren a una botiga de roba "barata", com si les dones adinerades no poguessin comprar a bon preu), no vol veure que aquell taronja a ella li quedarà com una patada a l'estòmac. I compra. Comprem.
I després hi ha aquella peça que veus cada any. A mi em passa amb les sabates de la foto. Les de sevillana, vermelles amb topos blancs. Genials! Quan era petita vaig plorar i tot perquè els meus pares no me les van voler comprar. Afortunadament. Aquestes ja les venien quan jo era petita. Parlo de fa almenys 25 anys. Potser hi ha qui les compra i les canvien cada any. Ho dubto. Són del mateix número i les cobreix una pàtina del pas del temps molt sospitosa. Jo diria que són les mateixes. La gràcia és que en aquesta botiga de calçat les tenen a la venda tot l'any, només que per Rebaixes les rebaixen. Com ha de ser. Potser, després de tants anys, haurien d'haver caigut en què si les rebaixessin molt més (com es poden demanar 25€ per aquestes sabates?), algun dia les vendrien a alguna nena hortera com ho vaig ser jo. Fa 25 anys, la meva àvia, extremenya ella, me les hauria comprat.