QUÈ ENS PASSA?

He rebut el fulletó de gener de la Casa de Cultura. L'he fullejat i m'he aturat a la pàgina de cursos nous: Intel·ligència emocional, les emocions que ens fan patir; Programació neurolingüística, PNL i creixement personal; Autoestima i relacions personals, la construcció del jo i les relacions personals. Dic jo que si els programen deu ser perquè hi ha una demanda. Què ens passa? Cursos de la que, en opinió meva, és mal anomenada "autoajuda". Si realment es tractés d'autoajuda no ens apuntaríem a cursos que ens ajudessin, oi?

Fa uns anys, quan treballava en una llibreria, teníem un apartat extensíssim de prestatgeries dedicat a l'autoajuda. Es venien com xurros els llibres d'aquest gènere. Entenc que la cosa segueix igual o que fins i tot ha crescut. Es venien sobretot els llibres de Jorge Bucay, que els publicava com xurros, també. A la Wikipèdia defineixen Jorge Bucay com un psicodramatista, terapeuta gestàltic i escriptor argentí. Psicodramatista?? Segueixo a la Wikipèdia per veure què me'n diu. Diu que el psicodrama és una forma de psicoteràpia ideada per J. L. Moreno (vull pensar que no és el de los muñecos), inspirada en el teatre d'improvisació i concebuda inicialment com a grupal o psicoteràpia profunda de grup. El senyor Moreno diu que "és una nova forma de psicoteràpia que pot ser àmpliament aplicada". D'acord, plego. Autoajuda? No. Qui llegeix Bucay o Eduard Punset -per escombrar cap a casa- i companyia no fa autoajuda, recorre als llibres d'aquesta gent. L'ajuden. No s'autoajuda.

Jo no els he llegit mai res, així que no m'atreviré a opinar sobre el que diuen o deixen de dir, sobre si ajuden o desajuden. No ho sé. Entenc que una mica sí que deuen ajudar, si no no vendrien. Si no no tindrien l'èxit que tenen. Però, com és que tenen tant èxit? I com és que la Casa de Cultura programa cursos de la, per a mi mal anomenada, autoajuda? Per què? Què ens passa? Massa temps lliure? Massa poc? Per què un dia tot de sobte es van començar a consumir com xurros les obres d'aquest gènere? per què un dia tot de sobte els psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, psicodramatistes, es van començar a multiplicar? quan no hi eren, quan no escrivien, les emocions no feien patir la gent? tothom sabia com créixer personalment? les relacions personals eren fantàstiques i el jo de cadascú era complet? Com ens ho fèiem abans que descobríssim que aquesta gent ens pot ajudar mentre ens autoenganyem pensant que ens autoajudem?