15/12/08

LA TORTUGA I ELS SEUS RECORDS

Els meus pares es van separar quan jo tenia deu anys. Des de llavors no he parat de canviar de casa. Amb un i amb l'altra vaig viure a sis llocs diferents, que recordi, i des que vaig fer els divuit he viscut en uns altres vuit. Catorze en vint-i-un anys. Crec que no me'n deixo cap. Amb aquest currículum puc dir que tinc la mà trencada en fer trasllats. L'últim l'he fet aquest cap de setmana.
La gràcia és que hi ha una sèrie de caixes que tragino des de fa 21 anys, de casa en casa. I no sé ben bé què hi ha a dins. Records, sí, però quins? De quin moment? Sempre els acabo encabint en un traster o en algun armari de poc ús. Però mai no obro les caixes. Per què? Exactament no ho sé. Suposo que és una barreja de mandra i de por.
En tots els trasllats he anat llençant i donant coses que ja no em feien servei, menys les que hi ha en aquestes caixes. No vull llençar res del que contenen. Si les he anat traginant tot aquest temps imagino que deu ser perquè les coses que hi ha dins són importants per a mi, o ho han estat en algun moment. I no voldria, per la pressa d'un trasllat, per allò de voler-te treure coses de sobre, d'un dia per l'altre, acabar decidint llençar-les. Sé que més tard o més d'hora em sabria greu. Per la consistència m'atreviria a afirmar que, en la seva major part, contenen papers. Escrivia molt jo anys enrere! Però no vull saber què hi diuen. Tinc la curiosa mania de mirar sempre endavant i molt poques vegades em paro a repassar el que he fet fins ara. Suposo que em fa por arribar a pensar que ho he fet malament, i prefereixo no arriscar-me. Els trasllats formen part d'aquesta meva mania. Sempre formen part d'un pas endavant que he decidit fer i sempre prenc la decisió de canviar de casa quan pressenteixo que s'acosta un canvi important a la meva vida. En el moment no en sóc conscient, però al cap de poc temps m'adono que de nou han coincidit una cosa i l'altra. Ara no sé quin canvi m'espera. Potser ho sabré d'aquí a un poc temps. De moment ja he millorat amb el canvi de casa. I això també puc dir que cada cop em passa. Cada cop que em moc vaig a viure a un lloc millor. Vull pensar que aquest és el millor dels millors, i que no m'esperen més trasllats ja! Però no goso posar les mans al foc.
Les caixes velles ja són al fons d'un armari. Potser algun dia les obriré. Si fa uns mesos vaig retrobar una persona que havia estat molt important per a mi fa una colla d'anys i he comprovat que continua essent-ho, per què no pensar que els records que tinc a les caixes podrien ser encara també importants per a mi?

P.S.: Dels divuit cap aquí he comptat, en tots els trasllats, amb el suport inestimable del pare del meu fill. Fins i tot en els que he fet després que ens separéssim. I vull agrair-li així públicament, que s'ho mereix, la paciència que ha tingut sempre i la bona voluntat que hi ha posat en tot moment.

6 comentaris:

Dani ha dit...

espero que et vagi molt bé al nou pis!!

òscar ha dit...

jo soc de molt poc tirar. "per si de cas", sempre penso.
així que, tot i que tens un mestratge en trasllats, millor conservar "per si de cas" algun dia vols fer una ullada al passat, oi?

Salva Piqueras ha dit...

Jo sóc de l'opinió que no cal guardar allò que no saps ni que tens. La vida és prou curta com per tornar a treure objectes de moments passats. Al cap i a la fi, si un moment ha estat important, el recordaràs sense cap mena de recordatori material.

Anònim ha dit...

Conserva la caixa si en ella hi ha els teus records. Pot ser que algun dia t'agradi recordar aquesta persona important. ;-)

splendid ha dit...

aodaliya
kanpeila
moerben
xini056
riben668

Anònim ha dit...

A vegades per voler més menystenim el que disfrutem avui. Jo voldria més, és cert. Ho voldria tot. Però també és veritat que no he sabut valorar el que he tingut fins ara. Una lectura. Una trobada. Una caminada a. Una mirada... Tot m'enriqueix. De tot no en voldria més.
És cert, no ho he valorat prou. Ni t'ho he agraït mai prou.
Gràcies tortuga. Una carta preciosa.