Una de dues: o el món és ple de gent rara o tota la gent rara puja al mateix autobús que jo. L'agafo poc sovint però sempre sempre m'hi trobo gent rara. Avui havia d'anar a Salt. A les 9.o5h era a la primera parada, inici de recorregut. L'autobús de la línia 4 -un dels exemplars més vells de la flota de busos urbans, que no té ni marcador electrònic exterior sinó que s'identifica com a L4 amb un cartellet al vidre escrit amb bolígraf- anava buit. He estat la primera, de quatre, a pujar. La noia que anava just darrera meu s'ha assegut al seient del meu costat. El bus estava totalment buit! Però ella se m'ha assegut al costat. No era catalana, no sabria dir ben bé d'on era però tenia un castellà estrany, que costava d'entendre. M'ha estat xerrant tota l'estona. L'hi he entès la meitat.
Pel camí ha pujat més gent. Una dona ha passat la targeta multi-viatge pel lector, que ha emès un soroll semblant a un tit-tit-tit. "Està caducada", li ha dit el conductor. "Impossible, em queden tres viatges", li ha respost la dona. El conductor l'hi ha fet tornar a passar pel lector: novament tit-tit-tit. "Està caducada", ha repetit l'home. Han estat discutint durant bona part del trajecte fins que la dona finalment ha accedit a pagar-li 1,25€. S'ha assegut just darrera del conductor, al costat meu i de la noia de vés-a-saber-on, i no ha parat de fer-li preguntes. L'home en tenia la pipa plena perquè havia d'abaixar el volum de la ràdio cada cop que la dona li feia una pregunta. Rares totes. Fins i tot a mi em treia de polleguera aquella dona. I la tartana s'anava movent com si circuléssim per un vell camí de carro, em tremolava fins l'ànima. En una parada baixava una monja i el conductor ha tancat les portes abans d'hora i gairebé l'esclafa. Un grup de dones del darrere li han dedicat a l'home un reguitzell d'adjectius, cap d'agradable. Algú hauria d'haver fet callar aquella dona.
En arribar a l'hospital -la meva parada- la noia del meu costat m'ha preguntat si era la última parada de Salt. Ni idea, mai no he anat més enllà de l'hospital amb la línia 4. Li podia haver preguntat al conductor, érem assegudes al primer seient, al seu costat. Però no. Jo he baixat i ella no. A saber on ha anat a parar.
A la parada de l'hospital, per tornar, he vist passar tres autobusos de la línia 4 que no anaven cap a Girona. El quart sí. Era el mateix, el vell amb el cartellet. El conductor no. El d'abans devia haver anat a buscar trankimazin a la farmàcia. Aquest cop anava gairebé ple. Al costat se m'ha assegut una senyora ben mudada, acabada de sortir de la perruqueria, amb uns morros tipus Marujita Díaz, que feia olor de naftalina. Jo sempre m'assec al costat de la finestra. No sé què li ha agafat a aquella senyora que cada cop se m'anava acostant més, com si tingués por de caure al passadís del bus. I jo m'anava encastant cada cop més al vidre. I s'agafava al seient del davant com si estigués pujada a una atracció de fira d'aquelles que et fan viure emocions fortes -patir, més aviat. Ha baixat al cap de dues parades. Li haurien anat bé un parell de trankimazin a ella també. Mentrestant el conductor mantenia una conversa sobre el partit de dissabte amb una parella: "cuando se vaya Raúl estamos muertos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada