ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador ESPRIU, Obres completes, 1.
3 comentaris:
No estic gens d'acord amb el comentari anterior. És un poema que m'agrada molt. :-)
Gràcies per afegir-te a l'homenatge!
i com m'agradaria d'allunyar-me'n nord enllà...
A vegades ens sentim lligats per una corda. A vegades sembla que el nostre llibre l'escrigui algu altre. El rebuig dels qui més vols és un mal molt intens. Si deixéssim parlar als cors... La corda es trenca.
La ignorància és el pitjor insult. La utilitza la gent intel·ligent per mostrar rebuig. I costa molt acceptar-la. I més, quan el temps que no ho cura tot, passa, i jo igual, amb el mateix dessig.
Publica un comentari a l'entrada