QUIN DESORI

Oficina Municipal d'Habitatge. Quan hi entres et cau l'ànima (per no dir una altra cosa) als peus. Vaja, ja abans d'entrar-hi, perquè la cua s'allarga fins a fora. Qui és l'últim? D'entre els pocs que t'entenen un te n'assenyala a un altre, aquell el de més enllà. Ningú no és l'últim. Quan has pogut posar cert ordre i has identificat la persona de la qual en principi vas darrera, aquesta desapareix. En el seu lloc, la dona i els fills. Que no van a l'escola els nens? No, aquests es veu que no. Passes una estona entretinguda escoltant unes converses que la majoria de vegades no entens, ja que l'àmplia majoria dels presents són d'origen àrab, però ho agraeixes. Una bona manera d'oblidar-te del fred que estàs patint allà fora. Si tens algun tipus d'incontinència val més que te'n tornis a casa i t'oblidis de sol·licitar res. Mai no podràs esperar-te prou temps per aconseguir-ho. Per fi et fas un lloc dins l'oficina. Divises una cadira. Ja te l'han près. Qui no corre, vola. Resulta que el dia que tu has triat per presentar una documentació sempre és el pitjor dia. Avui coincidia que era l'últim dia per presentar sol·licituds per al lloguer de pisos protegits. Ple a vessar de gent. Famílies senceres. Amb la paperassa per omplir i la documentació a presentar incompleta. No podia ser d'altra manera. I t'adones que en aquella oficina el personal es passa el matí esmorzant. No sé com s'ho fan de manera que, tot i els relleus, sempre hi ha una sola persona per atendre tots els que fem cua. "Cuantos de sus hijos trabajan?", "estan casados ustedes o son pareja de hecho o solo novios?", "por qué marca usted la casilla A si es para menores de 35 años y usted tiene 62?". Santa paciència i en castellà sempre. S'ha de poder entendre. Si pretenguessin que tota aquella gent els entengués en català jo no hauria pogut escriure això ni demà passat. Ja en castellà se'ls fa prou difícil. Si escoltes les llargues -molt llargues- converses entre l'administratiu de torn i cadascun dels seus "clients" ets capaç de fer un estudi sociològic ben acurat. Quan et toca el torn -han passat ja unes hores i unes quantes cares per davant teu- una senyora que acaba d'arribar i ja ha trobat cadira s'aixeca i et diu que li toca a ella: "este señor me ha dado la tanda a mi ahí fuera". Ah no!! "No senyora, me l'ha donada a mi allà a fora quan vostè encara no havia arribat". A mi què m'explica si l'home es dedica a donar tanda a tothom?! I t'asseus davant l'administratiu. La teva gestió triga més o menys 2 minuts. Ara aquella senyora s'asseu gairebé a sobre teu perquè ningú no li prengui la tanda.
La majoria dels que han passat davant meu hauran de tornar-hi aquesta tarda a completar la documentació. A mi no em cal. No ho resistiria.
Mal m'està a mi dir-ho però això de l'Administració és un desori. Ho és per als administradors i per als administrats. Per a tots.