EL DESCANS, A LA FLECA

És veritat que als ascensors no es parla de les reaccions químiques dels hidrocarburs, ni del rendiment de la caldera. S'hi parla del temps i de poca cosa més. Però hi ha certs espais on es debaten temes d'interés general i on hom té la sensació que els que intervenen en la conversa tenen voluntat de salvar el món. Jo hi participo sempre que puc. La cua de la carnisseria o de la peixateria mai no m'han atret però en canvi la fleca m'inspira d'allò més. A la fleca les converses duren poc més de tres minuts. Mai no saps quina és la capacitat intel·lectual dels contertulians ni quin abast té el seu coneixement sobre el tema que tracten, però tant ells com la pròpia flequera, que sol ser dona igual com les clientes, no ens enganyarem ara, parlen amb una seguretat tal que fa pensar que els dominen totalment.
La crisi ara és un dels temes candents. Cadascú deixa anar una sola frase, una sentència lapidària, i es queda tan ample. En tres minuts ningú no rebat ningú. Només es tracta d'anar afegint comentaris i veure qui la diu més grossa. Si vols participar-hi només has de ficar-hi cullerada: “ostres! Encara sort que no puja el preu del pa!”. Amb una frase com aquesta n'hi ha prou per donar peu a que la flequera tingui tema de conversa amb la propera clienta, i amb l'altra i amb l'altra, que es van renovant cada tres minuts. I així es distreu la pobra, que fa més hores que un rellotge i distreure's sembla que li fa passar el temps més depressa. Ho agraeix, se li veu. I si no hi ha més clientes quan hi entres no cal patir que ella ja treu tema, sigui la crisi, el preu del pa, el temps o, si cal, les reaccions químiques dels hidrocarburs. Jo la distrec a ella i ella a mi perquè, ni que sigui durant només tres minuts, centro tota la meva atenció a aportar nimieses a les converses més banals que mantinc al llarg del dia. És com donar un respir al cervell. Em calgui o no pa miro d'entrar a la fleca cada dia.