31/1/09

PIANO PIANO SI VA LONTANO

- Per què el papa ha anat a Madrid amb l'AVE?
- Per anar més de pressa. Igual com la gent prefereix viajar en avió i no en cotxe, vaixell o tren: per arribar més de pressa als llocs.
- I per què hi volen arribar més de pressa?
Molt bona pregunta.
Per a un nen de cinc anys el pas del temps no és una preocupació. No ho era per a mi quan era petita i anava a Lleó amb els meus avis a visitar la família que tenim allà. Passàvem hores i hores al cotxe i paràvem cada poca estona. Ens hi estàvem tot un dia per arribar a Lleó! El viatge d'anada, com el de tornada, formaven part de les nostres vacances. Hi dedicàvem dos dies sencers. A mi no em preocupava el temps que trigàvem en arribar. Als meus avis tampoc. A ells, com als nens petits, continua sense preocupar-los. Han viscut la vida sense presses, assaborint tots els moments, els bons i els dolents, amb deteniment. I continuen fent-ho. Els admiro en això. A mi el temps se m'escapa, com crec que passa a la major part de la gent més o menys jove que m'envolta. Quantes vegades no ens preguntem com és que ja torna a ser dilluns per tot seguit adonar-nos que s'ha tornat a acabar la setmana? Com és possible? Si el temps passa a la mateixa velocitat per a mi, per al meu fill i per als meus avis! Com és que ells no s'ho pregunten?
Per què ara volem arribar més de pressa als llocs? Per què volem abarcar-ho TOT? Per què ens entestem a ser superhomes i superdones intentant fer moltes coses, més i més coses? Que no és un superhome el meu avi? I una superdona la meva àvia? Més i tot! Que van tenir vuit fills! Mentre ells s'han fet grans tan tranquil·lament jo no paro de sentir “aprofita ara a fer coses que d'aquí a dos dies això s'acaba”. NO! No s'acaba res d'aquí a DOS dies! Per què aquesta pressió? Jo tinc els mateixos anys per endavant que tenien els meus avis quan en comptaven trenta i a ells no els angoixava! He fet coses que molta gent a la meva edat encara té pendents: he tingut un fill, he escrit un llibre i he plantat un arbre. En canvi encara no he fet moltes altres coses que aquesta molta gent sí que ha fet. Però les faré. Puc fer moltíssimes coses -important: no cal que siguin TOTES-, que tinc una pila d'anys per fer-ne, molt temps, per de pressa que em sembli que passa! Només cal que aprengui a mirar-me'l amb ulls de nen. O d'avi.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Els 4 dies de vida, donen per molt, si. Però no ens hem d'adormir!
Jo per sort d'aquests 4 dies en tinc 3 de festa! ;-)

albert ha dit...

tranquil.la, avui encara no és demà.