QUIN ENSURT!

Les 9h del matí. Just darrere del quiosc per on passo cada matí, un senyor de 102 anys -pel cap baix- assegut al banc -un d'aquests centenars de bancs que hi ha a totes les ciutats i que mai no aconsegueixes entendre amb quin criteri els de l'ajuntament han decidit orientar-lo com l'han orientat- mig encorbat. Només li veia el cap i mig cos. Esquifit tot ell. Estava de perfil. Mentre m'hi acostava he pogut apreciar que l'home es movia, cada cop més ràpidament, com espasmòdicament. M'ha envaït de cop una suor freda. La idea de trobar-me davant d'algú que estava patint una mena d'atac que gairebé amb tota seguretat, tenint en compte l'avançada edat de l'home, el conduiria a la mort, m'ha paralitzat. M'he quedat allà dreta, immòbil, durant uns segons mirant-me el pobre home com tremolava com una fulla. Finalment he agafat aire i no sentint altra cosa que els batecs del meu cor accelerat, m'hi he plantat davant. Gairebé em ve un cobriment quan he vist el que feia l'home: estava rascant enèrgicament una butlleta de loteria d'aquesta del rasca i guanya! M'he assegut al seu costat. Al banc mal orientat. Ha alçat la vista i m'ha dedicat un somriure. Recuperant l'alè, m'he posat a pensar per què coi deu jugar a la loteria un senyor de 102 anys!