Entrar en un hospital em deprimeix d'allò més. Només d'entrar trobes amics i familiars de pacients -dels que tenen la sort de tenir-ne- amb cara de preocupació. Te'ls trobes a l'ascensor, als passadissos, a les sales de descans, a la cafeteria... Ningú no hi és per gust a l'hospital i això es respira només d'entrar-hi. I s'encomana.

Avui hi he anat a veure el meu avi. Està malalt. Si ja m'angoixa veure'l a casa, visitar-lo a l'hospital em remou i m'entristeix. Pateix. I veure's amb camisola curta d'hospital, estirat al llit i enganxat a uns tubs, el fa patir més encara. I a mi també. El seu company d'habitació és gran, també. I està malalt, també. I no té visites. Tots dos tenen els ulls d'un color indeterminat i la mirada perduda, igual com els nadons els primers dies de vida. Igual com ells transmeten una sensació: por. Se senten indefensos, vulnerables, no saben què els passarà en les properes hores, en els propers dies. Al nadons però, tenim la capacitat de transmetre'ls seguretat. Als avis no. Als nadons se'ls tornaran els ulls d'un color viu. Als avis ja no. No pas al meu. Se sap malalt i té por. I jo no puc transmetre-li seguretat. Només puc visitar-lo i tallar-li la cuixa de pollastre que li han portat per dinar. Res més. Després, sortint de l'hospital encomanaré la cara de preocupació -d'impotència, més aviat- als que hi entrin, me'n tornaré a casa, miraré de continuar transmetent seguretat al meu fill, de mantenir la meva i de no pensar massa en què algun dia la puc perdre i que ningú no m'en podrà oferir. El meu avi no hi devia haver pensat mai.