PERQUÈ SÍ, NO

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.