Ja s'ha acabat la cinquena edició del meu particular Gran Hermano. Molt bé aquest any. Per a mi ha estat el millor. I per als nens també.
La tornada sempre és dura. Aquesta, per a mi, ho ha estat particularment. Hem estat deu persones convivint i compartint-ho tot durant set dies, perduts enmig de muntanyes. Lògicament quan obres la porta de casa, tot de cop t'hi falta alguna cosa. Deu ser veritat allò que diuen els que participen al Gran Hermano de debó, que tot es magnifica mentre són a la casa. A la nostra tot ha estat molt intens. Tots som de la mateixa família i, en major o menor mesura, sovint en funció del grau de consanguinitat, ens tenim estima. És veritat que sempre hi ha algun moment de tensió, però deu ser normal tenint en compte que som deu persones sota un mateix sostre, que hi ha nens, que ens ha plogut dos dies -cosa que ens ha fet tancar dins la casa durant hores-, que entre nosaltres ens veiem comptades vegades durant la resta de l'any i que no tenim massa coses en comú els uns amb els altres. Mirant-ho així penso que ens mereixeríem un premi i tot.
En només una setmana tots ens hem tornat una mica més salvatges, com els gats, com la guilla que teníem per veïna, com les vespes (ovispas per alguns, avespes per a uns altres) que ens han perseguit a tots cada dia pel voltant de la piscina i que s'han cobrat més d'una víctima...
Les caipirinyes (còctel de la casa) molt bones aquest any. Relax total i cura de son. Poca lectura i poc esport però enfortiment de les relacions familiars, que això no fa mal a ningú. Aviat començarem a buscar casa per a la sisena edició. Amb més exigències, és clar.
6 comentaris:
genial
Lites
Em sap greu admetre-ho: sento enveja. Sana, però enveja.
Et veig molt familiar i bucòlica. És cert que ha estat una experiència excel·lent, i enfortidora de les relacions, especialment entre els més petits. I jo he copsat nous detalls de la meva filla gran, molt receptiva i conciliadora, i he estret els vincles afectius amb la meva filla petita, de manera que me les estimo una mica més encara a les dues.
Jo vaig estar a un dinar familiar el diumenge, pares, germà i cunyada, els dos tiets i un del seu fill.... a les 18:30 marxavem de lleida amb un bon regust,la veritat, pero 10 dies, no sé jo, eh? Cadascú se sap la seva a casa d'un mateix.... diuen que "nobleza obliga", oi? Salutacions :)
No sé, crec que l'expressió "Gran Hermano" que utilitzes i que potser acabaria batejant per sempre més les trobades familiars estiuenques no és encertada. M'explico: qualsevol que hagi llegit "1984" de George Orwell sap que el Big Brother es refereix a l'ull, a la vigilància perpètua del poder sobre la intimitat de les persones a través de càmeres situades arreu. Amb el programa televisiu, aquesta percepció del Big Brother (que porta com a logotip l'ull que vigila persistentment) pot haver canviat i haver generat la idea que representa un grup tancat en un espai. Però el programa televisiu remet, en un principi, a aquell ull que vigila sempre: és a dir a les càmeres de televisió i als espectadors tanoques que no tenen res millor a fer.
Aquí volia arribar: de la percepció original del Big Brother, la trobada familiar no en té res de res. De la percepció televisiva d'un grup tancat en un espai limitat, sí. Però és una percepció esbiaixada, errònia. I em resisteixo a fer un paral·lel entre una trobada familiar i aquest programa de format internacional on impera la competitivitat més estúpida, el mal gust i la inanitat per a uns espectadors que, lògicament, combreguen amb aquest perfil. No hi ha res d'això en la trobada familiar anual. Proposo, doncs, cercar una denominació més adequada a la realitat, ni que sigui irònicament, per definir un grup tancat en un espai limitat. Ara mateix no se m'acut cap, ho confesso. Però podem fer una volta pel cinema, per la literatura (Robinson 10?) o per la cultura popular i cercar-ne un paral·lel més precís i menys lamentable. És una proposta.
VALSA! En mala hora et van parlar del meu bloc!! A mi Gran Hermano Familiar em semblava bé per això que ens aïllem una mica del món uns dies tots en una mateixa casa. Lo de l'Ull no... clar que tampoc no seria una mala idea... més que Ull, Orella... jeje.
D'acord, rebateja'l si vols. Endavant!
Per cert, la teva filla gran, receptiva i conciliadora... és clar que sí! I la petita està preciosa. Nosaltres també t'estimem encara més ;)
JOSEP, enveja... no t'ho pensis, tot són famílies i tot són moments... Però sí, en resum és una bona experiència.
CRIS, 7 dies justos, que tampoc cal més...
Publica un comentari a l'entrada