EL REGAL

Tinc un amic a qui la pressió del temps cau com un pes immens damunt les espatlles. De la seva veu he sentit més d'un cop una obvietat en la qual massa sovint no pensem: en aquesta vida hi som de passada, tothom neix amb una predeterminació i la finalitat última és morir -ui, que gran i que lluny que ens sembla!-, tot el que ens passa entremig és un regal. I massa poques vegades ens qüestionem de quina manera volem aprofitar-lo. Ens preguntem poc què volem que ens passi i ens deixem portar pel que passa al nostre voltant ajudat pel transcòrrer del temps, sense incidir així en el nostre pervindre. Ens passen les hores, els dies, els anys pel costat i ens els mirem com si no ens afectessin. Però ens afecten. Ens afecta el temps i les coses que ens passen. Massa com per no intervenir-hi, com per no decidir allò que volem per a nosaltres, com per no triar com volem gestionar el nostre regal. És nostre i de ningú més. Som amos i senyors del nostre regal. Sobre cap altra cosa no tindrem tant poder de decisió.

Però el regal s'ha d'amotllar a infinitat de coses, moments i a multitud d'altres regals. El regal evoluciona amb el propi pas del temps. Hi ha moments per a cada cosa i no els podem deixar passar.

En trenta-dos anys jo tot això m'ho he qüestionat massa poques vegades. Algunes coses m'han sortit bé, d'altres no tant. Però no vull deixar que em continuin sortint així sense més, a mercè dels designis. Vull intervenir-hi i vull fer del meu regal EL REGAL. Hi ha coses per les quals ja m'ha passat el moment, és cert. Però vindran més moments -mai no sabré si seran molts o seran pocs, això ningú no ho sap, però seran moments- i vull decidir quines coses vull que em passin mentre els visc.

Al meu amic el pas del temps li pesa molt i té pressa. Jo, entre poc i massa, sóc del parer que ni hem de creure que som eterns ni tampoc no hem de patir com una pressió esgotadora el pes del temps damunt les espatlles.