23/1/09

NADEIA

Nadia, Mireia, Nedella, Nadine, Nereia, Nideia, Naideia, Medeia, Medea... Fa pocs dies un noi que conec des que anava a l'escola em va confessar que tota la vida havia estat convençut que em deia Anna Deia. No, no, no, no i no! Em dic Nadeia!
És una traducció del rus Nadiezhda i, en el meu cas, el va inspirar l'esposa de Lenin: Nadiezhda Krúpskaia. I significa esperança. Aquí no se sent gaire però en d'altres països, en les seves versions convenientment traduides, és més corrent.
Hi ha qui diu que és especial, com jo, estrany, com jo, diferent, com jo, rar, com jo. Però jo no sóc ni especial, ni estranya, ni diferent, ni rara. Sóc com les annes, martes, maries i montserrats, Nadeia simplement és el nom que em van posar els meus pares. I a mi m'agrada. No sé quin dia és el meu sant, però no em preocupa gens ni mica.
És cert que el fet de tenir un nom poc comú m'ha condicionat des de petita. Ara ja hi estem avesats a sentir noms poc corrents, però quan jo era petita això no era tan habitual. He hagut de corregir infinitat de vegades -i ho faig encara- la majoria de gent que repeteix el meu nom quan el sent per primer cop. Normalment ningú no l'entén a la primera. Rebo cartes adreçades a tota mena de noms menys al meu. En part sí que m'ha fet sentir i em fa sentir una mica rara.
Però també té avantatges això de tenir un nom diferent. Quan treballava a la ràdio tothom qui em coneixia o havia sentit a parlar de mi pel que fos, sabia que la Nadeia que sentien parlar era jo. No coneixien ningú més que es digués així. I la gent que no havia sentit mai aquest nom sempre el recordava més que d'altres de més corrents. Unes quantes vegades em vaig trobar botiguers que em preguntaven per notícies que havia tractat a la ràdio en veure el meu nom a la targeta de crèdit. Em reconeixien. També passa que quan he de deixar les dades en algun lloc n'hi ha prou que digui el nom, no em demanen més informació. No em confondran amb cap altra Nadeia.
Però és veritat que sona estrany. I entenc les equivocacions. De vegades, encara ara, jo mateixa em repeteixo el meu nom, Nadeia Nadeia Nadeia Nadeia... I fins i tot a mi em sona estrany.
Suposo que aquests són alguns dels motius pels quals el meu fill es diu Andreu.

4 comentaris:

Salva Piqueras ha dit...

Bentornada, Mirèia!! O era Madèia? Bé, això, que bentornada al món de les actualitzacions blogístiques. I hem de muntar un programa de pradio ja!! Que jo també començo a tenir el mono!!!

Anònim ha dit...

Ni rara, ni estranya, Nadeia

Anna ha dit...

Doncs trobo que és un nom ben xulo: té música... Mira el meu, ben corrent, tant que al final la gent et diu pel cognom i sembla que vagis per la vida arrossegant l'arbre genealògic.

nadeia ha dit...

És com la peli infantil d'en Tarzàn, que pobre té crisi d'identitat i no sap ben bé què és, fins que se'ls acudeix que no és més que això, un tarzàn.
Doncs jo sóc això, una Nadeia! XD