NUMERETS AL CAP

Aquest matí tenia hora de visita al CAP. Com que conec de fa temps el ritme amb què visita la meva metgessa de capçalera m'he presentat 20 minuts més tard de l'hora. Encara he hagut d'esperar mitja hora més. Pretenia estalviar-me els numerets que cada vegada que hi vaig, sense excepció, visc a la sala d'espera. Però no he fet sort.

Potser un 30% de les persones que hi havia a la sala eren sudamericans. Tots en silenci esperaven pacientment que els cridessin, vaja, això és el que fèiem tots. Però ai! a la meva metgessa se li ha acudit fer passar a la consulta una jove sudamericana per davant de la senyora, d'uns 70 anys, que anava just davant meu. Tot i que la metgessa ens ha donat una explicació, la senyora s'ha empipat com una mona: "sempre fan el que volen aquests! sempre ens passen a davant els de fora! que se'n vagin al seu país aquests fastigosos de merda!". Cap resposta a la provocació. Ningú no s'ha ofès. Uns han optat per ignorar-la i els altres més aviat hem sentit vergonya aliena. Al cap de només 4 minuts la noia ha sortit de la consulta i ens ha fet un gest d'agraïment.

La senyora ha entrat a la consulta amb una muntanya de retalls de capses de medicaments perquè n'hi fessin receptes, deixant un rastre d'olor de talc que ofenia. No ha sortit de la consulta fins al cap de 25 minuts. I ha sortit amb el mateix posat d'indignació amb el qual havia entrat.

SENSACIONS A MÜNCHEN

He passat quatre dies a Munich. Poquet temps per poder fer una valoració encertada de com és la ciutat, de com són els seus habitants, però suficient perquè unes quantes coses m'hagin cridat l'atenció. Tinc per costum fixar-me en les petites coses que conformen la quotidianitat d'una societat. I també tinc per costum comparar-les amb la nostra manera de fer.

A Munich m'he fixat en què tots els cotxes que circulen són cotxassos; en què a totes hores els bars i restaurants són plens a vessar, a dins i també a fora a les terrasses on la gent s'asseu desafiant el fred; en què costa trobar una paperera però els carrers són nets; en què els edificis tenen una alçada mitjana que imagino que deu estar regulada, en què no hi ha ni un gratacels, ni cap edifici que desentoni amb la resta. He comprovat que a Munich tot és més car. Hi ha moltíssimes botigues i moltes d'elles són de coses per a la llar, des de mobles de disseny fins al més petit estri de cuina. Costa en canvi trobar botigues de joguines.

La gent de Munich menja moltes amanides -amanides gegants- i molta fruita. Hi ha parades de fruita a totes les cantonades del centre. I també beuen molta cervesa. A totes hores beuen grans gerres plenes de cervesa. Però és una cervesa més suau i menys alcoholitzada.

M'he fixat en què la gent és molt educada, molt civilitzada, en què tothom compra bitllet per pujar al tren o al metro tot i que no hi ha cap mena de control; en què no lliguen amb cadenes les taules i cadires de les terrasses i l'endemà no els en falta cap; en què tothom aparca la bicicleta a qualsevol lloc sense haver de treure el seient ni preocupar-se per si els punxen o els roben les rodes. A Munich la bicicleta és el transport més utilitzat per còrrer per la ciutat i fins i tot hi ha semàfors destinats únicament als ciclistes. I no hi funciona el bicing. La resta de transports són nets, tranquils i puntuals.

L'ETERN TANCAMENT DELS GIRONINS

Una companya de ioga va preguntar ahir al nostre iogui si era de Girona. Ell va respondre: "no, sóc de Palamós, per què ho preguntes?". "Perquè es nota", va dir ella. Es va explicar. Considerava que en David no és tan tancat com la resta de la gent que ha conegut a Girona. En David no és precisament l' "alegria de la huerta" però ella, que és de Barcelona, s'ha relacionat amb ben pocs gironins des que viu i treballa a la ciutat -ja fa un temps considerable- i s'ha sorprès que amb ell el tracte li resulti fàcil.

No és la primera vegada que ho sento i és que els gironins tenen certa fama de tancats. I dic tenen perquè, tot i haver nascut a Girona, almenys en aquest aspecte, jo no em sento gens d'aquí. De fet a mi m'ha passat una cosa semblant al que explicava aquella noia. He viscut deu anys en una ciutat més petita, a només 36 quilòmetres de Girona, i m'he relacionat amb moltíssima més gent allà en aquest temps que no pas en els 18 anys anteriors que havia viscut a Girona. I ara que en fa quatre que he tornat, em continua passant el mateix. No sé què ho fa que costa moltíssim conèixer la gent aquí.

En David és de Palamós, de ben a prop de Girona, però es nota que no és de Girona. Jo vaig viure deu anys a Figueres i podria dir que em sento més d'allà que no pas d'aquí. I només gràcies a l'actitud de la gent d'allà. Menys tancada, més afable, més senzilla... Potser a mi també se'm nota.

La veritat és que em sento com forània en aquesta ciutat que m'ha vist néixer. M'hi sento estranya. Fa un temps havia pensat que potser la culpa que no em relacionés amb gent aquí era meva. Que potser per algun motiu que desconeixia no congeniava amb la gent. Però llavors, com és que a pocs quilòmetres d'aquí, m'he relacionat amb tanta facilitat i tan senzillament? No, no, la culpa no és meva. I ho corroboro dia rere dia des que he tornat a la meva ciutat. No cal venir de Barcelona per adonar-se'n.

Tenia l'esperança que, amb el creixement de la població, amb la vinguda d'estudiants i altra gent de fora, els gironins s'anirien obrint. Però no. Jo no veig obertura per enlloc.

Parlo en general, de gent n'hi ha de molta mena a tot arreu, per sort! Però en general penso que la postura dels gironins continua i que, tristament continuarà essent, de tancament.

CLIENTS MISTERIOSOS

Fa uns dies vaig apuntar-me a fer de clienta misteriosa a través d'un web que en recluta a nivell internacional. Em picava la curiositat. A més he de confessar que jo m'apunto al que sigui, mentre no comporti massa complicacions. Això semblava ben senzill. Total es tractava de donar-los quatre detalls sobre mi i, el més important, especificar a quina zona podia dedicar-me a anar de botigues i comprar coses. De seguida m'havia convertit en una clienta misteriosa. Sonava bé i tot.

Segons la informació del web, rebria sobre 10€ per anar a una botiga a fer un encàrrec que em donarien per telèfon. Em donaven un marge de temps raonable per poder complir amb l'encàrrec i no hi havia horaris estrictes. Només havia de poder anar a la botiga i fer el que em diguessin.

Se suposa que hi ha empreses que contracten aquest servei amb l'objectiu de controlar que els seus treballadors compleixen amb la filosofia que els han inculcat. L'intermediari, via web, contacta amb els seus clients misteriosos de la zona i els encarrega la feina.

La mateixa tarda vaig rebre una trucada. Em van mig explicar l'encàrrec i em van dir que m'enviarien les instruccions precises via mail. Total havia d'anar a una botiga que hi ha ben a prop de casa i comprar unes sabates per retornar-les al cap d'una estona i esperar que em tornessin els diners. M'asseguraven que me'ls tornarien a través d'una clàusula de les obligacions de l'empresa, a la qual pertanyia la botiga.

En fi, vaig obrir el correu i vaig descarregar les instruccions. Mare meva!! No les vaig acabar de llegir. Pretenien que els fes una inspecció en tota regla, per 10€! Que no eren 10! A la descripció de l'encàrrec quedava clar que, per ser el primer serien 7, i que després la cosa aniria augmentant.

Des de l'entrada a l'establiment calia observar tots els detalls: la neteja, la quantitat de miralls que hi havia, quants clients, quants treballadors, què feien, quant trigaven a fer-ho, quina actitud hi posaven... Després calia inspeccionar les etiquetes de tots els articles per comprovar que estiguessin penjades segons la descripció del que l'empresa entén com a correctament, i calia mirar si als taulells hi havia fulletons sobre unes promocions concretes. Mentrestant calia estar comptant el temps que trigaven a atendre'm. Quan ho fessin no els podia dir el meu número de peu sinó vacil·lar per forçar que em medissin el peu! No m'ho han fet mai això! Havia de dubtar entre diferents sabates, aprofitar per despistar i mirar la roba que tenien penjada, anar al vestidor (per inspeccionar-lo, clar), tornar, analitzar exhaustivament el/la dependent/a recordant què és el que entén l'empresa per actitud correcta, vestuari adient, etc. Finalment havia de comprar unes sabates, fer una fotografia del tiquet de compra, tornar al cap de mitja hora a la botiga, tornar les sabates amb l'excusa que no em convencien i discutir-me perquè em retornessin els diners. Segons política de l'empresa, només ho feien si el client insistia!

Després de tot això, suposant que hagués aconseguit que em tornessin els diners sense haver hagut d'ensenyar el paper de les normes de l'empresa, calia omplir un informe, penjar la foto i respondre un qüestionari detallat que m'havia de fer arribar l'intermediari de tot aquest sarau. Aquí vaig parar de llegir. Segurament encara hi havia més passos.

Els qui treballin en una botiga podran detectar els clients misteriosos d'una hora lluny, segur, perquè si han de complir fil per randa amb l'encàrrec, deuran portar lupa i almenys s'estaran a l'establiment tres quarts d'hora! I els clients misteriosos, si n'hi ha, pobres! No se m'acut res més per dir-los.

SUPORT A SANTI FARO

Des d'aquí vull fer una crida en suport de Santi Faro. Vull lloar la valentia que demostra als informatius de TV3. Mentre els presentadors s'entesten a presentar-lo com a Santi Faro, ell insisteix, quan signa les informacions, en destacar que es diu Santi "Faru". En el seu viatge des del món de la música al món del motor, el noi s'ha tornat agosarat. Perquè penso que representa tot un acte d'heroïcitat presentar-se com a Santi "Faru" en uns informatius en què els matalassers han passat a ser colchoneros, en què Angela Merkel és la cancellera alemana, en què ETA consegueix coses, en què ens parlen de la crisis, en què ens diuen que les coses passen dos vegades... i en què, a més, les coses passen i molt.
Ara ric quan recordo una vegada, quan feia poc temps que treballava per Catalunya Ràdio, ja fa força anys, que em van picar la cresta quan en una crònica per als informatius nacionals vaig dir que a l'Alt Empordà hi feia molta fred. En el meu cas no era un castellanisme sinó un "gironisme".
Des d'aquí t'envio tot el meu suport, Santi Faro, en el teu intent de recatalanitzar "la nostra".

ASTÉCAGAFÀNUMBRU

Feia un any que no m’acostava a una botiga de betes i fils. Només hi vaig un cop l’any, com a màxim, a comprar botons. Sempre vaig a la mateixa, a la més emblemàtica de Girona. I la més plena de gent. Sempre hi ha cues, de manera que un dia van prendre la decisió de fer com a les carnisseries i posar ordre. Només d’entrar-hi una senyora m’adverteix: “astécagafànumbru”.
Vaja, van pel 20, només hi ha tres persones que s’esperen i a mi em surt el 27. No ho entenc. Més tard ho entenc. Els números que hi havia entremig han anat desistint, segur. Una senyora vol comprar una diadema: en té deu a la mà i triga 12 minuts a decidir-se per una d’elles. Una altra demana un parell de metros de goma i no surt de la botiga fins al cap de 20 minuts, almenys.
Dins la botiga tot són senyores. La més jove, amb diferència, és una de les tres dependentes de la botiga. Immediatament després d’ella, la més jove sóc jo. Amb total seguretat. Durant l’espera observo la botiga. Hi venen gomes de cabell d’estètica retro -per no dir totalment passades de moda i que a més semblen de segona mà-, igual com el mobiliari –aquells taulells deuen haver viscut tantes coses... Les caixes de betes i fils tenen segles de vida!
Per fi em toca: entre centenars, milers, milions de botons diferents, a la noia que m’atén, la jove, li costa molt trobar-ne un d’igual al que li porto de mostra i que vaig comprar allà mateix ara fa un any. És el botó més normal i corrent que hi pugui haver entre tots els botons del món: és de la bata de l’escola de l’Andreu. Al final la noia ho aconsegueix. Crec que ha assolit el rècord: ha venut 5 botons en només 7 minuts!!

BARRAQUES PER PALAUS

Llogar un pis no és com comprar el pa. Que si la barra és més llarga o més curta, més gruixuda o més estreta, més torrada o menys, tampoc no és que ens importi massa. Però un pis?! Un lloga un pis perquè no es pot permetre llogar una casa i, en la majoria dels casos, un lloga perquè no es pot permetre comprar. Però igualment, sobretot a partir d'una certa edat, un busca la que ha de ser la seva llar! Seva i dels seus! Té en compte la situació del pis, el nombre d'habitacions, els metres quadrats, la distribució dels espais, si hi ha sortides, si hi ha mobles, l'estat de conservació, l'orientació... I vol que per 700-800€ -comptant que no caldran més de 2 habitacions-al mes tot això sigui perfecte.
700-800€ -quantitat a la qual haurà de sumar els consums i el menjar del mes almenys, si no té cotxe, ni internet...- al mes!!! Que no és com comprar el pa!
Hi deu haver gent a qui això no li semblen massa diners, perquè s'atreveixen a oferir autèntiques barraques, o bé amaguen alguns desperfectes que tard o d'hora afloren, o deixen d'explicar al llogater que els veïns són problemàtics, que el pis és un congelador... I quan el llogater s'ho troba, després d'haver-ne visitat un centenar, després d'haver-se convençut que aquell pis és el millor d'entre els que es podria permetre, després d'haver pagat el mes d'agència, dos de fiança i el mes en curs (de cop uns 2.800-3.200€), després d'haver fet el trasllat, etc., es vol fondre.
Per 700-800€ al mes, que al cap de l'any, fet i fotut, venen a ser cap a 10.000€, i tenint en compte que aquell piset mai no serà seu ni dels seus i que fins i tot en poden fer fora el llogater, haurien d'oferir palaus!!
És que no s'adonen del que signifiquen aquestes quantitats en el sou d'una persona??
L'alternativa és compartir pis, de manera que el lloguer es reparteixi en més d'un sou. I doncs? Hem de tenir parella per força? O hem de posar-nos gent a casa per permetre'ns tenir casa?
D'acord, hi ha els ajuts al lloguer. L'estatal beneficia el llogater fins el dia en què compleix 30 anys. El català s'estira fins als 35. S'ha d'entendre que a partir d'aquesta edat un es guanya millor la vida que 5-10 anys enrere? o que ha tingut temps de posar més gent -en edat de treballar- a casa seva? I són ajuts, i Hisenda els observa com a tals.

EN GARFIELD ODIA ELS DILLUNS

"Mama, per què en Garfield odia els dilluns?". El meu fill, gran aficionat al cinema infantil, em feia aquesta pregunta l'altre dia. D'entrada em va semblar obvi. Li vaig explicar per què la gent que treballa entre setmana, odia el moment en què sona el despertador, els dilluns. Però evidentment l'Andreu continuava sense entendre per què en Garfield odia els dilluns. De fet, no és tan obvi que un gat que dedica tots els dies de la setmana a "tocar la pera", trobi que, precisament els dilluns, són odiosos. Vaig donar-hi unes quantes voltes -les justes, tampoc calia trencar-s'hi el cap- i vaig arribar a la conclusió que, de fet, no cal treballar per odiar els dilluns si tot el que t'envolta et fa viure'ls com a una cosa odiosa igualment.
"La setmana que ve entendràs en Garfield", li vaig contestar. Sense anar més lluny, dilluns que ve jo faig "festa". No sé per què en diem dia de "festa" a un dia que pot ser molt més dur que si el treballéssim. Serà el dia de retorn a l'escola de l'Andreu. S'engega una setmana frenètica! Comença P5 amb una mestra nova que no sabem com es diu ni quina cara fa, hem de portar tot el material el primer dia, recollir l'agenda... La mateixa tarda comença la natació. L'endemà Escola Esportiva, igual que els dijous. Entremig el seu pare se l'enduu a Figueres, dia que jo aprofitaré per fer el CAP i anar a ioga. El divendres, útima classe de natació de la setmana. Sort que hem pogut triar quins dies hi anirà... Cal haver pensat prèviament a tenir a punt les bates, el xandall de l'escola, la roba marcada, cal haver equipat la nevera i els armaris de la cuina amb tot allò necessari per fer els esmorzars i berenars...
Puc dir que, com en Garfield, jo també odio els dilluns, fins i tot els de "festa". Segur que l'Andreu ho podrà entendre la setmana vinent.

LA CUA A LES CAIXES

Tinc la curiosa virtud de triar sempre la caixa equivocada. Al supermercat i a qualsevol superfície comercial amb més d'una caixa per cobrar. Passo ben bé 15 segons intentant analitzar quina de les cues avança més ràpidament. Observo la quantitat de productes que han de passar per la màquina i el número d'operacions pagament-cobrament que s'han de realitzar en funció del nombre de persones que hi ha a la cua. Em decideixo sempre tenint la sensació d'haver fet la millor tria. Però ai! Sempre sempre m'equivoco. La targeta no passa, un codi que la màquina no llegeix, un producte en mal estat, un altre trencat, s'acaba el paper dels tiquets... Les cues de les altres caixes van avançant i la que jo he triat, sempre sempre, resulta ser la més lenta!
Té gràcia que quan ho comento resulta que tothom diu que li passa el mateix! Com pot ser? La conclusió serà que tota la gent que conec tria malament la cua on situar-se? O que totes les caixes tenen problemes? Però llavors per què quan hi sóc jo només és a la que jo he triat que passen coses?

EL NOSTRE SUD