Fins aquí arriba la història d'aquest bloc. Dos anys i mig de vida profitosa acaben avui. Per què? doncs perquè n'he engegat un altre -que em resulta més àgil, en l'edició i en gairebé tot- i perquè escric en dos altres més. Pretenia mantenir dos blocs personals però des que escric també al Bitts Costa Brava i als Blocs d'El Punt, la cosa es complica, i una no dóna per a tant... I aquest era el que tenia més punts per desaparèixer.
No plego: em redefineixo. Tanco una porta per obrir-ne d'altres. De manera que convido tots els que m'heu seguit des d'aquest espai -i us ho agraeixo- a que ho continueu fent des del NOU BLOC i també, si ho voleu, des dels altres dos.
Així doncs, aquest no és un ADÉU sinó un ARREVEURE.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

M'hi havia compromès. Passades les vacances i vist que el dels perquès ha funcionat, m'aventuro a encetar un nou "joc". Tal i com s'endevina pel títol, es tracta que proposem sentències originals sobre coses evidents, obvietats que en algun cas no ens atrevim a formular de paraula, i que puguem acompanyar d'un "algú ho havia de dir!".

Per començar en proposo una que no és meva però que em va fer molta gràcia sentir:

- En Bob Esponja i en Patricio tenen quelcom més que una relació d'amistat. ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Animeu-vos, que hi ha molt a dir!!

em sap greu

Tinc mitja família emprenyada amb mi. Molt emprenyada. Van llegir dos posts sobre ells en aquest bloc. És un dels perills d'aquest mitjà. Tu escrius amb una intenció i cadascú ho interpreta com vol. Han interpretat malament. Ja els ho he dit. Molt malament. I s'han ofès. Res més lluny de la meva intenció. També els ho he dit. I m'he disculpat perquè calia fer-ho. I he esborrat els posts. N'hi ha que faran un esforç per entendre les explicacions que els he donat. D'altres potser ni ho intentaran i seran en va. Em sap greu. Em sap molt greu. 
Els qui em segueixen saben que miro de donar un toc d'humor a les coses que em passen, un punt de vista graciós al dia a dia, una pàtina irònica a les coses corrents. Tots els posts en van  plens d'això. Tots. D'això i de res més. I cap ni un no té la intenció d'ofendre ningú. És obvi que si volgués fer-ho no triaria aquest mitjà.

Lamento que una part de la meva família em conegui tan poc.
Bé, això també forma part de les coses que em passen...

Tota aquesta qüestió m'ha portat de cap durant mig estiu i... vaja, que aquesta breu explicació és per respondre a qui em demana perquè no publico nous posts aquí i també és el motiu pel qual he deixat obert a la participació l'anterior post sobre els perquès més temps del que havia previst. Per cert, us animo a que continueu fent-hi comentaris perquè acabat l'estiu reprendré el tema... :-)

Mentrestant trobareu noves entrades meves al bloc que escric -des de fa molt poquet- paral·lelament a aquest.

Fins aviat!

ELS PERQUÈS

Anem a veure què tal surt això. A partir de quatre reflexions que se m'han plantejat avui i d'un parell de lectures sobre l'avorriment que significa per a alguns l'estiu, se m'ha acudit que podia crear una mena de fòrum de perquès. No serà un exercici intel·lectual ni res que se li assembli. És només una manera de compartir preguntes que ens fem cada dia i comprovar així que no només se'ns plantegen a nosaltres. És possible que no sigui aquest el mitjà més àgil per fer una cosa com aquesta, però m'ha vingut de gust fer-ho així. A veure qui s'anima a plantejar perquès a través dels comentaris... Poden ser d'allò més banals i d'allò més profunds. Això ja serà al gust de cadascú. Tot s'hi val (sempre dins del respecte, clar).

Per començar aquí van els meus primers perquès:

- Per què Damm es trenca les banyes a fer gran anuncis d'Estrella i dedica en canvi tan pocs esforços per fer els de Damm Lemon?

- Per què Gallo (i altres marques) continua fent paquets de pasta amb tancament adhesiu si no enganxa?

- Per què va desaparèixer tot de cop l'aigua Font Picant que anunciava Miki Moto?

- Per què hem deixat de dir-li Miki Moto?

- Per què el pa que ens venen com de mig cada cop és més de quart?

- Per què els gelats són (o m'ho semblen?) ara més petits que quan els menjava de petita?

A LES TARDES, PISCINA

Com cada any per aquesta època torno a anar cada dia a la piscina. Hi vaig al migdia sortint de la feina. La pitjor hora pel sol però la més tranquil·la. A les 15h tothom és a dinar, trobes gandules lliures i els carrils no estan massa atapeïts, de manera que pots nedar amb comoditat. Tinc el temps just per fer quatre piscines ja que a les 16h s'acaba la tranquil·litat. Desembarquen a la gespa famílies senceres que tornen de fer un menú al bar -perquè no és permès fer pícnic que si no... S'ha instaurat l'estil platja a la piscina: entre 2 i 3 generacions d'una mateixa família paguen l'entrada de bon matí i no hi ha qui els mogui de les instal·lacions fins que marxa el sol. Mentre els més petits es banyen, la resta s'estarrassa a qualsevol ombra o es rosteixen al sol i passen conversa. No pots evitar sentir les converses dels altres. N'hi ha de ben interessants. N'hi ha que no ho són tant. En una setmana pots fer un estudi sociològic acurat de la gent que va a la piscina.

Ahir per exemple vaig ser testimoni de la conversa entre una parella que s'ha conegut fa ben poc. Es van estirar a l'ombra. Parlaven de btt, cosa que sembla que és el motor de la recent unió entre ells. Ell va fer una migdiada de més d'un quart d'hora, temps durant el qual ella no sabia on mirar ni què fer. Quan es va despertar es va excusar. La conversa va prendre un altre caire. A ella no li havia agradat que ell s'adormís. Comprensible.

Avui no he pogut evitar riure amb la conversa dels veïns del costat. Una mare i una tieta que portaven dos nens. Un de seu i un amic. La mare posava crema de protecció solar al seu fill, que devia tenir entre sis i set anys. L'amic ha comentat que el factor de protecció 15 és massa baix, que la seva mare n'hi posa de 50. La mare de l'altre li ha preguntat amb to burleta si ja n'hi havia posat la seva mare. "Sí, la setmana passada", ha respost ell amb total naturalitat, i ha afegit "ja en tinc prou perquè dura 50 dies". La mare i la tia s'han posat a riure i jo també. I quan els nens han anat a banyar-se -l'amic sense crema- s'han posat a criticar la mare de l'espavilat. M'ha sobtat que la mare repetia tota l'estona una frase: "yo creo que algo". Era com una frase crossa. La deixava anar al final de cada conversa. No he acabat d'entendre'n el significat.

Hi ha mares molt soles a la piscina. Es veu que van allà perquè el nen estigui entretingut i no passi calor, però que per si elles fos serien a qualsevol altre lloc, a poder ser acompanyades. Hi ha pares que proven de recuperar en una tarda el temps que no dediquen als seus fills en tot l'any. Hi ha famílies que no es parlen durant hores. No creuen ni un mot. Hi ha gent totalment sola. N'hi ha que fan les 20 piscines diàries i marxen. N'hi ha que llegeixen llibres sencers estirats a les gandules. Per cert, ben incòmodes. No sé com poden estar-se al sol estirats en aquella cosa i a més sostenir un llibre entre les mans. No crec que sàpiguen ben bé què llegeixen. Per llegir cal pau. I d'això n'hi ha poc a la piscina a partir de les 16h...

UN ALTRE ESTIU (vist des de casa)

Com cada estiu ha aterrat a la plaça de sota de casa un campament o no sé exactament què, en definitiva un grup de joves que, tot i que ja fa uns quants dies que van deixar enrere l'acné, cada nit juguen al joc de les cadires sense cadires. A una llumenera se li va ocòrrer construir una graderia a la plaça, de manera que grups com aquest amb ganes de passar-ho bé, hi troben l'escenari perfecte per fer... el que fan. En baixa un i el públic des de la grada el crida perquè actúi, l'altre es posa una perruca i li canten, l'altre canta i l'aplaudeixen. Un merder, vaja. A més de tenir un sentit de la bellesa molt i molt allunyat del que tinc jo, la llumenera no va pensar en l'acústica de la plaça quan la va dissenyar, de manera que fins i tot una trepitjada amb taló d'agulla ressona als edificis que l'envolten. Així la setantena de joves es converteixen en 300 des de dins de casa, amb les finestres tancades, clar. Obertes deuen semblar 3.000. I dic jo: no podríem arribar a una mena de compatibilitat? que ells s'ho puguin passar bé (suposo que és l'objectiu) i que els veïns puguem dormir. Si anessin a fer això que fan al mig de la devesa o a les ribes del Ter, per exemple, no molestarien ningú i s'ho passarien igual de bé, o millor. Cada principi de juliol han de venir a fer performances a sota de casa meva? I cada vegada els municipals, alertats pels veïns, han d'acabar demanant-los amablement que se'n vagin-cosa que solen aconseguir amb una mica de sort l'últim dia de campament?

El respecte al son dels veïns és un tema que tenim mal resolt a Girona, o almenys al meu barri. Fa uns dies varem sobreviure a una nova edició del sopar-festa de final de curs que celebra l'escola de davant de casa. Aquest any van plegar més d'hora que l'anterior. Després vaig saber que hi havien intervingut els municipals. Jaume, jo no hi vaig tenir res a veure. Em vas dir que plegaríeu d'hora i m'ho vaig creure. Però la resta de veïns no ho sabien. I devien considerar que no cal contractar cada any una disco mòbil i un senyor amb un micro per celebrar el final de curs en una plaça al mig de la ciutat. De la mateixa manera que no cal fer els jocs de campaments d'estiu allà al mig. Penso jo.

UN ALTRE ESTIU

A casa el Sant Joan marca de manera molt clara un final de període i l'inici d'un altre. D'una banda acaba amb la follia del tancament de curs i de l'altra obre, d'un dia per l'altre, un període de relaxament progressiu que culmina amb les vacances. El mateix dia de la revetlla el ritme maratonià del final de curs arriba al seu punt àlgid per caure l'endemà en picat al vèrtex oposat. Celebracions, notes de l'escola, informes de menjador, entrevistes amb els mestres, inscripcions als casals, malabarismes per endreçar els nens a les tardes durant la jornada intensiva, assemblees escolars, renovacions de carnets de soci, noves propostes d'activitats per al curs vinent, quadraments d'agendes, etc., passen de ser en l'ordre del dia a caure en l'oblit en poques hores.

Amb el Sant Joan arriba la calma. I la calor. Aquest any li ha costat d'arribar. Els canvis d'armari ens han enganxat a mitges. I encara ho estan. Ara, tot amb calma. Poc a poquet hem anat enretirant les vànoves dels llits, canviant les botes per sandàlies, el coll alt pel biquini, el blanc pel bru... I tothom sembla més distès. La gent omple les terrasses, els adolescents (i els que no ho són tant) s'enamoren i es desenamoren amb una facilitat que esparvera, els nens juguen a la plaça fins tard -ja quedarà temps per fer els quaderns d'estiu-, els passejos s'allarguen... No hi ha pressa. És estiu. La calor aplatana una mica, amb ella arriben les mosques i els mosquits, i els canvis de temperatura de dins a fora dels llocs trasbalsen l'organisme, però en general l'estiu, l'allargament del dia, convida a prendre's les coses més relaxadament, les fa més portables, més lleugeres. Com si hi tingués alguna cosa a veure la lleugeresa en el vestir, l'humor ens millora.

Just per Sant Joan els guiris sembla que s'hagin posat d'acord per desembarcar tots alhora i les nostres platges, fins ara tranquil·les, han deixat d'estar-ho. És temps de buscar aquells racons que només els que vivim prop de la costa coneixem i de convertir-los en refugi. L'aigua del mar és força freda encara però entre els guiris i el sol aconseguiran escalfar-la en qüestió de dies. Les barques de passeig, durant tot l'any amarrades, veuen ara el seu moment de fer-se a la mar. Qui sap si fins a Menorca. Tot i que, de Cadaqués estant, jo no em mouria.

I aviat vindran les vacances. Les més esperades. Aquest any, fent cas als meteoròlegs, que s'han aventurat a afirmar que aquest estiu serà poc calorós, hem decidit anar cap al sud. Veurem què ens hi depara. I un any més celebrarem el nostre particular Gran Hermano familiar. Aquest cop a l'Alt Empordà. Prop del mar, per si de cas.

I passades les vacances estarem ja una mica tips d'estiu. Com cada any ens preguntarem per què ens passem els mesos de fred anhelant la calor. I desitjarem que torni a començar l'escola -aquest curs serà una mica més d'hora- i reprendre el ritme "normal" de la resta de l'any.

Sol d'estiu.

EL FUNCIONARI NO HAURIA D'EXISTIR

No hauria de ser possible tenir un lloc de treball fix. Seria la manera d'assegurar que tothom s'escarrassa al màxim en la feina que fa. Per poder-s'hi mantenir. Sempre amb la por de perdre la feina al clatell, en benefici d'algú que s'hi escarrassi encara més. És un desastre que qualsevol persona que sigui capaç de dedicar centenars d'hores de la seva vida a estudiar-se un temari que sovint tindrà poc a veure amb la feina que haurà de fer cada dia, es col·loqui en un lloc durant uns 40 anys. I que no sigui possible, en cas que fos necessari o recomanable, un relleu en el lloc en tot aquest temps! És un desastre. El procés no garanteix que la persona que el superi serà eficient. I mentrestant es veta aquest lloc a una altra persona que potser és més vàlida però que no té l'oportunitat de demostrar-ho a través d'un sistema tan absurd com aquest. Ho demostra en canvi fent la seva feina tan bé com pot cada dia que passa. I és possible que ho faci millor que aquella que té el lloc assegurat. I és possible també que aquesta última, pel fet de tenir el lloc assegurat, s'apalanqui. Molt possible. De fet això passa. I novament és un desastre. Aquest sistema no només no motiva a qui ja té el lloc sinó que, el que és més greu, pot desmotivar a qui no el té i potser és més vàlid, i probablement s'esforça més en la feina que fa. Per la por al clatell.

També és un desastre el fet que la persona que ha aconseguit el lloc no es mogui mai més quan podria ser que fos més eficient i fins i tot que es sentís més realitzada en un altre lloc, fent una altra feina. Perquè no s'arrisca a perdre un lloc de treball segur. La finalitat no hauria de ser aconseguir un lloc de feina per sempre sinó donar el màxim d'un mateix en allò que sabem fer.

Penso que el sistema de funcionariat està molt mal ideat. D'aquesta manera poca gent desenvolupa les tasques que millor sap fer, molta gent ocupa llocs de treball en què no és eficient i molta altra no podrà fer mai allò que millor sap fer. Òbviament a tot arreu hi ha de tot però entre aquest tot hi ha autèntiques lacres escalfant cadires in eternum mentre s'escapen veritables talents. Un desastre monumental.

Puc semblar agosarada per com estan les coses però... algú ho havia de dir!

MANIES CULINÀRIES

El meu perruquer diu que no menja fruita perquè li fa mandra pelar-la. Li he dit que hi ha molta fruita que es pot menjar amb pela i que, de fet, és la part més nutritiva de moltes fruites. No l'he convençut.

Es poden encetar les converses més trivials en una perruqueria.

La senyora que es tenyia les arrels al meu costat s'ha sumat al debat. Tant ella com jo tallem a trossets la fruita als nostres fills. El meu perruquer li demana a la seva dona si li pot fer, demanda a la que ella respon amb un contundent "que no tens mans tu o què?". A tot això hem anat a parar a les gambes. Jo fa poquets anys que pelo gambes. Sempre me les havia pelat la meva àvia i em va costar molt posar-m'hi. Això sí, ho faig amb forquilla i ganivet. També menjo el plàtan amb forquilla i ganivet. I el kiwi. I el meló. I la síndria. Aquí hem arribat a un punt d'encontre el meu perruquer i jo. No es tracta de mandra a pelar les fruites o les gambes sinó a embrutar-nos les mans. Quan peles una taronja se't fica allò blanc entre les ungles i l'olor sembla que no ha de marxar mai per més que et rentis les mans. Jo no en menjo de taronges si no és en suc. Les pomes no les pelo. Les peres, tampoc. Menjo cireres. De petita les meves amigues em miraven estranyades perquè menjava magrana. És de bon fer la magrana. De raïm només en menjo per Cap d'Any, perquè l'he de pelar i desgranar, si no no me'l menjo.

I hem tornat a les gambes. La senyora de les arrels ha explicat que les fa flamejades en conyac. Primer les descongela a la nevera, després les sala durant unes hores i després incendia mitja cuina. Però diu que li queden boníssimes. El meu perruquer les descongela en capes de sal gruixuda i després les fa a la planxa. Tots dos les compren congelades al Mercadona. A 13 o 14 euros els dos quilos. Jo no n'he cuinat mai de gambes a casa. Ni sardines. Ni brunyols. Ni res que suposi haver de ventilar la casa durant dies.

A través de les converses més trivials, de perruqueria, pots descobrir que tens les manies més tontes. I t'estalvies de mirar l'Hola o el Lecturas de fa un segle.

VOLIA IGNORAR-LA, SIMPLEMENT

Jo, com sempre a deshora, vaig començar a veure Lost al principi de tot, llavors quan molt poqueta gent ho veia, no sé si per horari o perquè competia amb algun altre programa interessant perquè no recordo quan ho feien, però el cas és que en voler comentar els capítols que veia em vaig trobar gairebé sola. I vaig abandonar la sèrie. Just quan vaig deixar de veure-la la resta de gent es va posar a seguir-la. Cosa curiosa.

Amb les pel·lícules hipercomercials prenc una actitud voluntària de no-participació. Mai no vaig al cinema a veure una pel·lícula que aixequi molta expectació. Ja la veuré a la tele o on sigui quan hagi deixat d'estar en boca de tothom. Habitualment em deceben les que espero que seran grans pel·lícules, de manera que m'estalvio l'entrada i espero a veure-la més endavant. Tampoc no suporto les aglomeracions, ni les cues, ni les modes, i això hi ajuda.

Però amb Lost no va ser ben bé aquesta l'actitud. Va ser una cosa involuntària. Vaig deixar de veure-la perquè, sincerament, no m'apassionava. I no la vaig veure mai més. Mai més. De fet ignoro quin dia la feien, inclús a quin canal la feien. Pots arribar a ser molt ignorant si t'ho proposes. I com més volada prenia jo més me n'allunyava.

Trobo una bestiesa les dimensions que ha acabat prenent una sèrie de televisió com Lost entre la gent que m'envolta. I encara que l'hagués seguit fins el final, aquesta bogeria que ha desencadenat, em semblaria exactament el mateix. Quanta gent a qui posa de molt mal humor que els fills els despertin de matinada es va llevar per plantar-se davant la tele a les 6h (unes hores abans i tot els que ho seguien en rigorós directe) en punt el dia del capítol final de ja no sé quina temporada?? (i quants no es van emprenyar per l'emissió que en van fer en àmbit estatal?). A quants llocs, fins i tot institucionals, es va fer un passi col·lectiu d'aquell final? Quants debats, fòrums i col·loquis sobre aquella sèrie s'han organitzat? quantes tertúlies hem sentit sobre el tema en emissores de ràdio públiques -que s'adrecen als seguidors de Lost però també als que no ho som- fins i tot amb connexions en directe? Quanta gent no va vessar llàgrimes aquell dia? quants no van parlar d'altra cosa durant una setmana (almenys)? Quants milers de seguidors hi ha a cadascun dels centenars de grups que sobre la sèrie s'han creat al facebook, per exemple? I quanta gent que no seguia la sèrie s'ha enganxat arrel de l'expectació que va aixecar l'emissió de matinada de l'últim capítol, i ara corren a buscar els capítols anteriors de tota la temporada? I quanta ha comprat totes les temporades en DVD per veure-ho només una vegada?

Teràpies de grup.

Aquí un gran devot. No te m'enfadis, Pep.

A mi, la vida dels supervivents d'un accident aeri en una illa deserta on hi passen tot de coses rares, sincerament, no em treu el son. L'argument en si m'atrau ben poc. I la bogeria en què ha desembocat, ha acabat provocant en mi un rebuig similar al que sento per les pel·lis hipercomercials. I no tenia cap intenció que això fos així. Jo simplement ignorava la sèrie. Però no m'han deixat fer-ho tranquil·lament. Ara la detesto. No puc evitar-ho.

INCIVISME IMPUNE

El nombre de persones amb problemes greus d'alcoholèmia està creixent a la ciutat de Girona. O creix o es deixen veure més. No ho sé. Sense anar més lluny, al meu barri n'hi ha uns quants. En grupet formen unes escenes del tot pintoresques, per no dir res malsonant. Orinen i defequen -hi ha qui diu que també practiquen sexe, afortunadament jo no n'he estat testimoni- en una plaça pública, just al costat d'una escola, sense cap mena de problema i, el que em sembla més greu, ho fan amb total impunitat. Ningú no els diu res. És lamentable. També ho és el fet que un altre grup més jove de persones amb aquest tipus de problemes, ha sabut que als bars de les facultats es pot beure a preus universitaris. I ara en sovintegen alguns. Pel que he sabut, al campus Barri Vell de la Universitat de Girona ja hi ha hagut problemes. Aquesta mateixa setmana han amenaçat una noia amb una navalla per treure-li els diners i han intentat robar a l'aparcament de motos. No dic que siguin els mateixos. És casualitat?

És que ningú no pensa fer-hi res? El primer cas és claríssim: el grup és a la plaça cada dia. El segon potser és més complicat, pel fet que ha de ser difícil restringir l'accés de joves als bars de les facultats ja que costa distingir d'entrada si són o no estudiants. Però alguna cosa s'hi deu poder fer!

El meu fill va portar a casa ahir un joc que l'Ajuntament fa arribar als ciutadans, a través de les escoles, per donar a conèixer la Bústia d'Avisos i ens animen a participar-hi. La gent hi adreça queixes com que hi ha esquerdes en voreres, brutícia a tal carrer, sorolls a tal altre, etc. Provaré d'enviar-hi aquest post. Aviam què passa. Serà el meu segon intent d'aconseguir que posin en marxa alguna actuació. El primer va ser fallit del tot.

RENFE CUTRE

Es pot ser més cutre?? L'horari de trens de mitja distància de Renfe, vàlid des de l'1 de gener d'aquest any, sembla un joc d'enginy. No només és com un llençol, per la mida del desplegable, sinó que a més va néixer i perviu amb errades. Porta grapat un paperet -originàriament de mida foli, en això han millorat-, de l'inrevés, amb una fe d'errates. Quin és l'error més gran? El més imperdonable. El paperet resa -també en castellà-: "Manca el nom de Barcelona Sants com a primera estació en el sentit Barcelona-Portbou els dies feiners". Increïble! Si hi falta això com és possible que s'hagin imprès i donat per bons els horaris que s'estan repartint? i com és possible que després de gairebé mig any no hagin estat corregits?

Un altre error: "El tren amb sortida de Portbou a les 6:59 -sempre m'han fet gràcia aquests horaris- els dissabtes, diumenges i festius NOMÉS circula els DISSABTES. Manca l'observació: NO circula els diumenges ni festius". Clar, manca, manca!

Ara que s'han decidit a diferenciar els horaris dels dies feiners dels de la resta -cosa que explica la mida del llençol- i evitar així les confusions dels asteriscs, resulta que és tot plegat encara més embolicat.

Això sí, el preu del bitllet sí que el van corregint, a l'alça, clar. No sé com van de puntualitat perquè ara fa temps que no hi pujo, al tren. Sigui com sigui ho realment cutre. I miserable.

NO COMUNICAR ÉS MÉS CAR

El cap de setmana passat vaig assistir al primer seminari Propaganda sobre comunicació institucional, que es va celebrar a la vila de Roses. En un marc excepcional i amb un programa d'alt nivell, estava convençuda que hi aprendria moltes coses. La majoria de les qüestions sobre la comunicació que s'hi varen plantejar ens poden semblar òbvies quan les sentim però en canvi no hi reflexionem fins que ens en parlen. I és llavors quan ens adonem que, de fet, no les estem tenint en compte.

Apassionant, el món de la comunicació. Apassionant i complex. Com fer arribar a la gent allò que volem fer-li arribar? Sembla fàcil però no ho és. Gens ni mica. Se n'ha de saber. S'ha de saber què es vol fer arribar, a qui, per què, i com. Els ponents ens van proposar un seguit d'estratègies, per aconseguir comunicar -en aquest cas les institucions- amb èxit en el món actual. Vaig prendre poques notes. No volia perdre detall. Les ponències tenien un alt contingut visual. A través de presentacions, imatges, vídeos i, en alguns casos, representacions gairebé teatrals, cadascun dels especialistes que varen trepitjar l'escenari del teatre de Roses ens varen transmetre el seu coneixement, la seva manera de fer. Es varen comunicar perfectament amb nosaltres. Varen captar la nostra atenció. És d'això que es tracta.

Només vaig anotar quatre referències bibliogràfiques que m'interessen, els punts clau en tota comunicació, i quatre frases que, penso, ho resumeixen tot.

Comparteixo aquí aquestes últimes:

- Si m'estimes, et compro (Xavier Oliver).

- William James deia que la funció principal de la memòria és l'oblit. Tendim a percebre i recordar només allò que és nou o important per a nosaltres. Per aconseguir que alguna cosa sigui recordada no s'han de fer sermons sinó fer pensar i reflexionar. Diga'm alguna cosa i l'oblidaré; fes-me partícep d'alguna cosa i l'aprendré, de Confuci, 500 aC (Marçal Moliné).

- La gent només connecta amb allò que és entretingut. S'ha de captar l'atenció. Ens hem criat amb un comandament a distància a la mà i canviem de canal si no ens interessa o no ens sembla entretingut o interessant (Daniel Ureña [a la foto]).

- L'ordre dels factors SÍ que altera el producte: la comunicació ha de ser la inversió primera (Toni Puig).

- La ciutat és ja una realitat híbrida, amb xarxes de persones que es relacionen entre elles on i offline. Cal entendre aquestes xarxes i relacionar-se amb elles des de les institucions (Antoni Gutiérrez-Rubí).

La majoria varen coincidir en què, en comunicació, el model de publicitat tradicional va perdent efectivitat en benefici de les eines 2.0 que, ben utilitzades, estan donant cada cop més bon resultat en aquest terreny.

Malauradament hi ha moltes institucions que no s'han adonat de res d'això i que van fent sense saber que el seu missatge, tal i com intenten transmetre'l -partint de la suposició que estan provant de fer-ho-, mai no arribarà al seu destinatari. Una llàstima. Si es deixessin aconsellar els anirien millor les coses i els sortiria molt més a compte, perquè:

- No comunicar sempre resulta més car (Toni Puig).

UN ATREVIT ENTRE MOBLES

Traieu per uns dies el cartellet "Aquí publicitat no, gràcies" de les vostres bústies, o millor encara, enganxeu-hi un adhesiu on hi posi "Aquí només volem publicitat d'Hipo Gegant". No us en penedireu. I si no us arriba el catàleg feu per manera d'aconseguir-ne un. És genial. D'un fulletó publicitari sobre mobles a preus barats normalment esperaríem trobar-hi això: mobles a preus barats. Però el fulletó d'Hipo Gegant és molt més que això! Es titula "Fets!!". D'entrada semblaria una propaganda política, però no! És un pou de ciència! Tot i que estranya ciència i de credibilitat més que dubtosa. Veureu...

Obriu el catàleg per qualsevol pàgina, per la última per exemple -jo sempre començo els diaris pel final; els catàlegs, també-, la 70 (sí, en té 70!); hi trobareu taules de televisor de cirerer model Turquia, Anatòlia, Alèxia... varietat, molta varietat. En un raconet de la pàgina hi ha un requadre. Aquí és on es vessa l'expressió artística d'algú a qui qualificaria, com a mínim d'atrevit. "Els estels", es titula l'escrit del requadre de la pàgina 70. I resa (transcric literalment): "Tant els xinesos, com els grecs, segons ells les varen inventar. Son les fonts inspiradores del firmament, les aus, el vent, el so. Elles han estat les percusores de grans invents tecnológics".

Calla, calla, que n'hi ha més. Anem a veure els models de cadires d'oficina de la pàgina 64. Requadre també! Títol: "El Quixot". Text: "L'editor Manuel Rivadeneyra-Argamasilla (Ciutat Real), es diu que va montar a la cova de Medrano una imprenta i va imprimir al 1863 tan rara (per poc divulgada) edició. Segons va informar el heraldo de Madrid el 21 de març de 1905 per el seu periodista Coronado".

Saps què? m'importa ben poc el mobiliari del catàleg. La saviesa del gran escriptor dels requadres em té hipnotitzada. Si se n'arriben a "aprendre" de coses en aquest fulletó! A la pàgina 17 l'atrevit ens explica que "Els licors: amb aquesta denominació es comprenen les begudes alcoholiques que contenen una elevada proporció de sucre. Existeixen que arrivan a contindre més del 60%". Interessantíssim Hipo Gegant!

Segur que no sabíeu que "Any 1999: es troba aigua líquida dintre d'un meteorit de prop de 5.000 milions d'anys. Aquesta va ser la primera mostra, segons diuen els investigadors del H2O extraterrestre". De la pàgina 11, on s'anuncien sofàs llit amb un 49% de descompte.

"Dar sopas con hondas", a la pàgina 34: "Ser els primers. Aclaparadora superioritat en alguna parcel·la de la vida o la feina. Aquesta dita evoca, la difícil qualitat d'un individu en donar de menjar sopes amb onda i no amb cullera". Simplement genial.

Vull anar a l'Hipo Gegant. Però no a mirar o comprar mobles a preus barats, no. Vull conèixer l'atrevit! Quin pou de saviesa. Quin poeta! Quin gran relator de "Fets!!".

I si, per alguna estranya raó, no hagués decidit fullejar el catàleg d'Hipo Gegant! Tot això que m'hauria perdut! A partir d'ara m'ho pensaré dues vegades abans de llençar directament els fulletons publicitaris.

EL NOSTRE UNIVERSAL

Un amic m'ha demanat que escrigui sobre un espai que va marcar les nostres vides. Li he promès que ho faria, així que: aquí va Raül!

Quan tenia 18 anys vaig començar a sortir amb el que ara és pare del meu fill i me'n vaig anar a viure a Figueres. Allà vaig entrar a formar part de la seva colla d'amics, que va esdevenir també la meva colla d'amics. Un dels llocs que més varem sovintejar tots junts, l'espai de trobada més emblemàtic, va ser el bar Universal de la plaça del Sol. No hi quedàvem a cap hora. Ens hi trobàvem. Com que érem també amics dels dos nois que el portaven, en Quim i en Carlos, no importava si un hi arribava el primer tot sol. Uns venien de casa, d'altres de sopar fora, uns més contents, d'altres no tant. Teníem dies, tots. Nosaltres dos hi anàvem sempre després d'haver sopat al mateix restaurant i haver menjat els mateixos plats de sempre. Érem d'idees fixes. Ho som encara. Això va ser motiu de mofa durant molt temps. No de burla, era amb carinyo. Ens en rèiem junts. Ho fem encara. Tenia gràcia el nostre ritual.

Hi varem passar moltes hores a l'Universal, hi varem creuar moltes converses, moltes riallades, hi varem ballar, hi varem cantar, hi varem vessar llàgrimes, hi varem dipositar secrets i confessar il·lusions. Hi jugàvem, ens hi divertíem. Hi varem arreglar el món. Uns s'hi varen barallar, uns s'hi varen aparellar, d'altres ens hi varem desparellar. Se'ns afegia gent nova, alguns marxaven, d'altres s'hi varen quedar. I són de la mateixa colla encara. Una colla forta que, en part es va anar gestant en aquell bar. I s'ha anat fent gran.

Durant molts anys l'Universal va ser el punt de trobada de tots nosaltres, el punt d'unió. Hi va haver èpoques en què semblava que el bar era nostre. Només nostre. I ens l'en sentíem. Inclús tancaven amb nosaltres dins. I continuàvem fent colla allà, amb el bar tancat. Jo ja feia un temps que havia deixat d'anar-hi quan el van tancar per sempre, però em va saber greu igualment. S'esborrava una part d'aquella colla, de la qual jo m'havia anat separant després de gairebé deu anys.

Ens varem retrobar tots ahir al casament d'una parella que es va gestar allà. En Quim també hi era. En Raül em va dir: "Nadeia, escriu un llibre sobre la nostra època a l'Universal". Potser ja portàvem unes copes de més? "Un post, en faré un post, va".

CURIOSITATS

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

No sóc lectora habitual de la revista del supermercat on faig la compra setmanal, però aquest cap de setmana l'he fullejat i he après un munt de coses. Curiositats que tenen gràcia, com per exemple que el brownie té el seu origen en un error. Diu la revista que un cuiner nord-americà va oblidar el llevat en l'elaboració d'un pastís de xocolata, i que d'aquesta badada en va néixer el deliciós brownie.

També explica l'origen de la crema catalana al segle XVIII, que es veu que també va ser per accident: unes monges, davant la visita d'un bisbe, preparaven un flam, en el que es veu que eren especialistes, i no van aconseguir que quallés a temps, però van decidir servir-lo igualment i hi van afegir una capa de sucre que van cremar; el senyor bisbe, en tastar-ho va exclamar "crema!", i diu la revista que d'aquí prové el nom de "crema cremada".

També hi diu que la patata cuinada al vapor, bullida o rostida al forn manté les seves propietats nutritives, mentre que si es fregeix o es guisa, el seu contingut calòric es triplica.

L'altre descobriment que he fet és que els espinacs no aporten la quantitat de ferro que jo li vull fer creure al meu fill. De moment cola la història de Popeye, que menjar espinacs fa augmentar la força. Es veu que aquest personatge es va crear el 1929 per promocionar als Estats Units el consum d'aquesta verdura tot reforçant la creença popular que era rica en ferro. Però a finals dels anys 30 es va demostrar que no era així: la secretària d'un científic va cometre un error de transcripció en la col·locació d'una coma, de manera que va apujar deu vegades l'aportació de ferro dels espinacs.

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

I es veu que dels errors en poden sortir productes finals deliciosos.

LLEVATAPS DEL DIMONI!

Sempre se m'ha donat malament obrir ampolles de vi. La meva primera feina -fa... mil anys?- va ser com a cambrera en un hotel de Begur. Sempre demanava ajuda als companys a l'hora d'obrir ampolles i servir sopa. Lo de la sopa era perquè el vol metàl·lic d'on se servia pesava massa perquè un sol dels meus petits canells pogués aguantar-lo sense vessar-ne el contingut. Els llevataps eren un malson per a mi. I ho són encara.

Sempre faig entrar el tirabuixó de tort i tot sovint se m'esmicola el suro i la meitat queda dins l'ampolla... i els taps de cautxú sintètic directament no volen sortir. És una lluita inútil. Sóc negada per a això. El meu ex-sogre col·leccionava taps per fer escultures i poc el vaig ajudar, pobre. Un cop em van regalar un llevataps d'aquests tan moderns que només has de fer baixar i pujar un mànec i el tirabuixó es cargola i descargola tot sol. Me'n vaig sortir prou bé fins que un bon dia el mànec va quedar travat. Ara ni puja ni baixa. He tornat al llevataps normal, però res, que no n'aprenc. Sóc totalment inútil a l'hora d'obrir una ampolla de vi.

Res a veure amb el que em passa amb les de cava! La meva segona o tercera feina -fa... 999 anys?- va ser al Museu Dalí. Els de Caves de Peralada, les nits d'estiu en què obren el museu, munten -encara ara- una paradeta en una terrassa perquè els visitants puguin degustar el Rosé de Foc que se suposa que era el preferit de Dalí. Allà me'n vaig fer un fart d'obrir ampolles de cava. Clar, no calia llevataps. Tot i que existeixen llevataps per a ampolles de cava. Però, a qui li calen? Des de llavors a totes les celebracions em toca a mi obrir l'ampolla de cava. Hi tinc la mà trencada.

Aviam quan surt el geni que inventi la manera d'obrir ampolles de vi sense necessitat de llevataps!

RARESES AL BUS

Una de dues: o el món és ple de gent rara o tota la gent rara puja al mateix autobús que jo. L'agafo poc sovint però sempre sempre m'hi trobo gent rara. Avui havia d'anar a Salt. A les 9.o5h era a la primera parada, inici de recorregut. L'autobús de la línia 4 -un dels exemplars més vells de la flota de busos urbans, que no té ni marcador electrònic exterior sinó que s'identifica com a L4 amb un cartellet al vidre escrit amb bolígraf- anava buit. He estat la primera, de quatre, a pujar. La noia que anava just darrera meu s'ha assegut al seient del meu costat. El bus estava totalment buit! Però ella se m'ha assegut al costat. No era catalana, no sabria dir ben bé d'on era però tenia un castellà estrany, que costava d'entendre. M'ha estat xerrant tota l'estona. L'hi he entès la meitat.

Pel camí ha pujat més gent. Una dona ha passat la targeta multi-viatge pel lector, que ha emès un soroll semblant a un tit-tit-tit. "Està caducada", li ha dit el conductor. "Impossible, em queden tres viatges", li ha respost la dona. El conductor l'hi ha fet tornar a passar pel lector: novament tit-tit-tit. "Està caducada", ha repetit l'home. Han estat discutint durant bona part del trajecte fins que la dona finalment ha accedit a pagar-li 1,25€. S'ha assegut just darrera del conductor, al costat meu i de la noia de vés-a-saber-on, i no ha parat de fer-li preguntes. L'home en tenia la pipa plena perquè havia d'abaixar el volum de la ràdio cada cop que la dona li feia una pregunta. Rares totes. Fins i tot a mi em treia de polleguera aquella dona. I la tartana s'anava movent com si circuléssim per un vell camí de carro, em tremolava fins l'ànima. En una parada baixava una monja i el conductor ha tancat les portes abans d'hora i gairebé l'esclafa. Un grup de dones del darrere li han dedicat a l'home un reguitzell d'adjectius, cap d'agradable. Algú hauria d'haver fet callar aquella dona.

En arribar a l'hospital -la meva parada- la noia del meu costat m'ha preguntat si era la última parada de Salt. Ni idea, mai no he anat més enllà de l'hospital amb la línia 4. Li podia haver preguntat al conductor, érem assegudes al primer seient, al seu costat. Però no. Jo he baixat i ella no. A saber on ha anat a parar.

A la parada de l'hospital, per tornar, he vist passar tres autobusos de la línia 4 que no anaven cap a Girona. El quart sí. Era el mateix, el vell amb el cartellet. El conductor no. El d'abans devia haver anat a buscar trankimazin a la farmàcia. Aquest cop anava gairebé ple. Al costat se m'ha assegut una senyora ben mudada, acabada de sortir de la perruqueria, amb uns morros tipus Marujita Díaz, que feia olor de naftalina. Jo sempre m'assec al costat de la finestra. No sé què li ha agafat a aquella senyora que cada cop se m'anava acostant més, com si tingués por de caure al passadís del bus. I jo m'anava encastant cada cop més al vidre. I s'agafava al seient del davant com si estigués pujada a una atracció de fira d'aquelles que et fan viure emocions fortes -patir, més aviat. Ha baixat al cap de dues parades. Li haurien anat bé un parell de trankimazin a ella també. Mentrestant el conductor mantenia una conversa sobre el partit de dissabte amb una parella: "cuando se vaya Raúl estamos muertos".

MESSI NO ÉS DÉU

Quantes vegades no hem sentit en els últims temps -i avui especialment- que el blaugrana Leo Messi és Déu, que Déu és argentí i que porta el número 10 a la samarreta? Per què aquest símil? Messi no és Déu. Messi és un boníssim jugador de futbol. I què fa Messi? Messi marca gols.

Déu no és argentí. Ni blaugrana. No juga a futbol. Ni marca gols. I Déu no fa hat tricks, tot i ser tres en un, o un en tres. Deu fer alguna altra cosa, no dic pas que no -no és el lloc ni el moment per debatre això- però és segur que no fa res del que fa Messi.

Si de cas el podrien assimilar a Un déu, aquells que li atribueixen poders sobrenaturals i consideren que l'home li deu culte. I fent referència als déus i deesses de tots els temps. Als mitològics més concretament. Això encara tindria un passi.

D'acord, els quatre gols que ha marcat avui en un partit de quarts de final de la Lliga de Campions potser l'acosten a la condició de "divinitat" del futbol.

Però... per l'amor de Déu! Messi no és Déu ni Déu és Messi! Messi és un boníssim jugador de futbol, potser el millor de tots els temps.

I forma part d'un gran equip.

LA PRIMERA REGLA D'UN GRAN COMUNICADOR: ESTAR PREPARAT

"Un senador de los Estados Unidos tenía un hombre entre su equipo que era un excelente escritor de discursos. Un día, este escritor de discursos, un joven más que tímido, dijo al senador: Señor, pienso que las cosas han marchado bien. Los discursos que he escrito para usted han sido ampliamente aplaudidos por su estilo y contenido. Así que quiero un aumento". El senador replicó: "Continúa escribiendo discursos". Y le negó el aumento.

Al día siguiente, el senador tenía una importante presentación en la televisión, y empezó a leer la primera página del discurso. "Hoy", dijo, "voy a hablarles sobre los cuatro mayores problemas que afrontamos como nación", y leyó la lista. Después dijo: "Ahora voy a contarles las propuestas que tengo para solucionar estos problemas". Giró la página y leyó: "Ya puedes llorar: ahora estás solo".

Ailes, Roger i Kraushar, Jon; Tú eres el Mensaje. La comunicación a través de los gestos, la imagen y las palabras. Paidós.

ADDICTA AL ZARA

Ho reconec: sóc addicta al Zara. Però no a l'imperi tèxtil del senyor Ortega. No. A la regalèssia Zara. L'estrep, jo n'he dit sempre. Es veu que existeix des del 1924. Jo la conec de vora 60 anys després. La vaig descobrir ajudant la meva àvia a repartir el correu. Ella era portera d'un edifici de veïns, dels pocs que hi havia a Girona amb porteria fa 25 anys i que crec que encara la manté. Cada dia repartia el correu. De dalt a baix. I jo l'acompanyava sempre que podia. Començàvem pel setè pis i anar baixant. Gairebé sempre hi havia correu per a cada porta. Ens obrien alguns veïns amb bata, uns més joves, uns més grans, esperrucats, ben arreglats, secretàries, filles, néts, etc. No recordo exactament a quina planta era, hi vivien tres germanes que eren perruqueres. Ho devien ser totes tres perquè la meva àvia sempre es referia a "las peluqueras". Potser llavors ja no s'hi dedicaven, perquè sempre que repartíem el correu la meva àvia i jo, elles eren a casa, totes tres. Sortien totes tres a la porta a rebre el correu i sempre, sempre sempre, em deien "espera un moment reina" i sortien amb un parell de Zara per a mi. Només era per aquest moment que volia acompanyar la meva àvia a repartir el correu sempre que podia. Entre el pis de "las peluqueras" i la planta baixa ja m'havia menjat tots dos Zara. Les lletres pel final, sempre m'han semblat més saboroses (quina tonteria). "Mañana te acompañaré también". Quan la meva àvia va deixar de repartir el correu en aquella escala a mi ja em donaven setmanada. Des de llavors en compro cada setmana.

Quan el vaig descobrir no hi posava res a l'embolcall, només la marca. Ara sé des de quan existeix, el pes i els ingredients del Zara. I en sóc addicta. Al cinema, res de crispetes, ni dolces ni salades, jo Zara. Fins fa poc les acompanyava d'un potet de sidral. Anava sucant la regalèssia (més d'una) fins que s'acabava el pot, coincidint amb el final de la peli. Tot estudiat. Ara, d'un temps cap aquí, no trobo sidral enlloc. Però vaja, mentre el Zara vagi complint anys, jo seguiré anant al cinema.

BEN SEVA

Ja té 82 anys, les ha vist de tots colors, però no ha suavitzat gens ni mica (he buscat la traducció de "ni un ápice" però "ni un àpex" no m'hi quadrava) la seva aspror. Viu sola perquè pot, perquè de tot el que pot arribar a patir la gent a la seva edat, a ella només li ha tocat la duresa d'oïda. Sordeja. Cada dia més. Però res més. És forta com un roure. De vegades penso que viurà per sempre i que ens enterrarà a tots. Però es queixa. S'ha queixat sempre. De tot. De la salut que li falta i de la que no, dels que l'estimem per com ho fem i dels que no. I critica. Molt. De vegades penso que s'ho passa bé ficant-se a la vida dels altres. I sol fer-ho amb la dels que ens l'estimem.

La meva àvia és molt seva. Extremenya de naixement, ha viscut a Girona des de l'adolescència. I continua parlant en castellà. El català l'entén perfectament. No el parla. I ara tampoc no el sent. Des que va morir el meu avi ha fet més excursions que mai. Amb les seves amigues. En té unes quantes d'amigues. Ballen juntes, surten a caminar, van a les festes de barri, i pinten i es diverteixen a la llar d'avis. Té tres fills, quatre nétes i un besnét. Però ella es queixa.

La seva màxima il·lusió és reunir la família al seu voltant. Ho aconsegueix quan organitza dinars familiars o quan fem el Gran Hermano Familiar (la "tancada" d'una setmana que fem tots cada estiu en una casa de turisme rural per fer-la contenta), però llavors no ens fa ni cas. I també es queixa. Jo penso que pateix d'insatisfacció permanent. Hauria d'estar tipificat com a malaltia crònica això. Llàstima que no existeixi un remei per combatre-la.

És veritat que la família la visitem poc. Alguns més, alguns menys. Però poc tots. És veritat que ho podríem fer més. Però no ho fem. També és veritat que la podríem trucar més. Tampoc no ho fem. Ni ella tampoc, tot s'ha de dir. I quan ho fem, o ho fa, la primera frase que deixa anar, fins i tot abans de dir hola, és: "ya está bien, no?".

I jo em pregunto: a 82 anys, cal? Consti que me l'estimo molt i que sé que quan no hi sigui em retrauré no haver-la visitat més ni haver-la trucat més. Però... cal?

PELS LABERINTS DE LA SALUT

Tinc un problema de salut. No em condiciona la vida, de manera que no es considera greu. Però és un problema. No és de manual, de manera que cap metge -n'he visitat cinc de cinc especialitats diferents- no ha aconseguit posar-li nom. Però continua essent un problema. Un m'envia amb l'altre, aquell amb un altre i anar fent. Paciència. Només fa 8 mesos que el pateixo. L'últim diagnòstic d'un no-metge: sòl pèlvic gandul. Quines coses se senten a dir! Amb aquesta definició demano visita a una fisioterapeuta experta en el tema (n'hi ha!). Me la programen per al cap de quatre mesos. A la Seguretat Social, clar. Mentrestant continuo la ruta per diverses consultes mèdiques, sense èxit. Arriba el dia. Una carta prèvia m'adverteix: la visita durarà 90 minuts. Carai! Sí que farem feina! A les 10h en punt sóc a l'hospital. No està bé fer esperar els metges. Ells a tu et poden fer esperar hores i hores, però és lleig que els facis esperar tu a ells. I sol passar que el dia que et confies i hi vas tard expressament, quan arribes ja t'han cridat i com que no hi eres t'han passat al final de la llista. Jo, com que ja n'he anat aprenent, a les 10h en punt sóc a l'hospital. Pregunto on m'he de dirigir. "A la sala de docència", em diuen. A la sala de docència?? M'indiquen com arribar-hi. Experts en laberints, els dissenyadors d'hospitals! Finalment arribo a lloc. Hi diu "aula 1", però vaja, és la sala de docència. La fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic: la docent. Una vintena d'alumnes. Divuit àvies (àvies àvies) i dues noies amb els respectius nounats en braços. Títol del power point que visualitzen: La incontinència. Què??? Jo no en tinc d'això! La Marta (es diu Marta la fisioterapeuta docent) està passant llista i diu el meu nom. M'assenyala una cadira i m'hi assec. 90 minuts de classe. Ja estic preparadíssima per si mai a la vida pateixo d'incontinència. Si se n'aprenen de coses als hospitals! En acabar la classe la Marta ens diu que a la visita següent ens explorarà internament i que serà individualitzada. Sort! M'ha passat pel cap un instant la imatge de les divuit àvies i les dues mares recents i la Marta anar-les explorant una a una a la sala de docència! "Ara quan baixeu demaneu visita amb mi per d'aquí a una setmana o quinze dies i aneu al lavabo". Jo sóc la més àgil de l'aula -no costa gaire- i em planto la primera a la cua. "Vull demanar una segona visita amb la fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic per la setmana que ve". "Haurà de ser pel 23 de març", em diuen. "En què cau?", demano. "En dimarts, la Marta només visita els dimarts". A la pobra àvia que ha arribat última a la cua, la menys àgil de totes, que potser ha hagut de passar primer pel lavabo, amb una mica de sort l'exploraran l'any que ve.

QUIN ENSURT!

Les 9h del matí. Just darrere del quiosc per on passo cada matí, un senyor de 102 anys -pel cap baix- assegut al banc -un d'aquests centenars de bancs que hi ha a totes les ciutats i que mai no aconsegueixes entendre amb quin criteri els de l'ajuntament han decidit orientar-lo com l'han orientat- mig encorbat. Només li veia el cap i mig cos. Esquifit tot ell. Estava de perfil. Mentre m'hi acostava he pogut apreciar que l'home es movia, cada cop més ràpidament, com espasmòdicament. M'ha envaït de cop una suor freda. La idea de trobar-me davant d'algú que estava patint una mena d'atac que gairebé amb tota seguretat, tenint en compte l'avançada edat de l'home, el conduiria a la mort, m'ha paralitzat. M'he quedat allà dreta, immòbil, durant uns segons mirant-me el pobre home com tremolava com una fulla. Finalment he agafat aire i no sentint altra cosa que els batecs del meu cor accelerat, m'hi he plantat davant. Gairebé em ve un cobriment quan he vist el que feia l'home: estava rascant enèrgicament una butlleta de loteria d'aquesta del rasca i guanya! M'he assegut al seu costat. Al banc mal orientat. Ha alçat la vista i m'ha dedicat un somriure. Recuperant l'alè, m'he posat a pensar per què coi deu jugar a la loteria un senyor de 102 anys!

DE REFRANYS

Tot buscant l'equivalent català del refrany vísteme despacio que tengo prisa m'he adonat que, en aquest gènere, la nostra llengua és bastant menys il·lustrativa en força casos, bastant més simple -més planera-, més pobra, més buida de sentit metafòric.

Uns exemples:

- vísteme despacio que tengo prisa / qui va depressa plega tard - com més depressa més a poc a poc.

- más vale pájaro en mano que ciento volando / val més un té que dos et daré

- que cada palo aguante su vela / cadascú que carregui amb la seva culpa

- cada oveja con su pareja / cadascú amb els seus

- la avarícia rompe el saco / qui tot ho vol tot ho perd

- por la boca muere el pez / qui té boca s'equivoca

- cría cuervos y te sacarán los ojos / de desagraïts el món n'és ple

- ponerse las botas / afartar-se com un lladre - menjar com una llima

- del dicho al hecho hay un buen trecho / de prometre a complir hi ha molt a dir

- perro ladrador, poco mordedor /com més por té el ca, més lladra

- de mala mata, nunca buena caza / dels dolents no n'esperis bona cosa

- de mal cuervo mal huevo / de dolent arbre no esperis bon fruit

- nadie se alabe hasta que acabe / encara no som allà on anem

- del padre en la vejez, baculo el buen hijo es / dels pares quan són vells, no descuidis un punt d'ells

- del bien al mal no hay más que un canto del real / del bé al mal tan sols hi ha un petit salt - el bé i el mal es toquen

- de hombre arraigado, no te verás vengado / home ric, mal enemic

El meu avi n'usava molts de refranys. Era castellà.

[Homenatge a Salvador Espriu, avui que fa 25 anys de la seva mort].

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

---

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1.

QUIN DESORI

Oficina Municipal d'Habitatge. Quan hi entres et cau l'ànima (per no dir una altra cosa) als peus. Vaja, ja abans d'entrar-hi, perquè la cua s'allarga fins a fora. Qui és l'últim? D'entre els pocs que t'entenen un te n'assenyala a un altre, aquell el de més enllà. Ningú no és l'últim. Quan has pogut posar cert ordre i has identificat la persona de la qual en principi vas darrera, aquesta desapareix. En el seu lloc, la dona i els fills. Que no van a l'escola els nens? No, aquests es veu que no. Passes una estona entretinguda escoltant unes converses que la majoria de vegades no entens, ja que l'àmplia majoria dels presents són d'origen àrab, però ho agraeixes. Una bona manera d'oblidar-te del fred que estàs patint allà fora. Si tens algun tipus d'incontinència val més que te'n tornis a casa i t'oblidis de sol·licitar res. Mai no podràs esperar-te prou temps per aconseguir-ho. Per fi et fas un lloc dins l'oficina. Divises una cadira. Ja te l'han près. Qui no corre, vola. Resulta que el dia que tu has triat per presentar una documentació sempre és el pitjor dia. Avui coincidia que era l'últim dia per presentar sol·licituds per al lloguer de pisos protegits. Ple a vessar de gent. Famílies senceres. Amb la paperassa per omplir i la documentació a presentar incompleta. No podia ser d'altra manera. I t'adones que en aquella oficina el personal es passa el matí esmorzant. No sé com s'ho fan de manera que, tot i els relleus, sempre hi ha una sola persona per atendre tots els que fem cua. "Cuantos de sus hijos trabajan?", "estan casados ustedes o son pareja de hecho o solo novios?", "por qué marca usted la casilla A si es para menores de 35 años y usted tiene 62?". Santa paciència i en castellà sempre. S'ha de poder entendre. Si pretenguessin que tota aquella gent els entengués en català jo no hauria pogut escriure això ni demà passat. Ja en castellà se'ls fa prou difícil. Si escoltes les llargues -molt llargues- converses entre l'administratiu de torn i cadascun dels seus "clients" ets capaç de fer un estudi sociològic ben acurat. Quan et toca el torn -han passat ja unes hores i unes quantes cares per davant teu- una senyora que acaba d'arribar i ja ha trobat cadira s'aixeca i et diu que li toca a ella: "este señor me ha dado la tanda a mi ahí fuera". Ah no!! "No senyora, me l'ha donada a mi allà a fora quan vostè encara no havia arribat". A mi què m'explica si l'home es dedica a donar tanda a tothom?! I t'asseus davant l'administratiu. La teva gestió triga més o menys 2 minuts. Ara aquella senyora s'asseu gairebé a sobre teu perquè ningú no li prengui la tanda.
La majoria dels que han passat davant meu hauran de tornar-hi aquesta tarda a completar la documentació. A mi no em cal. No ho resistiria.
Mal m'està a mi dir-ho però això de l'Administració és un desori. Ho és per als administradors i per als administrats. Per a tots.

POCA BROMA AMB EL MENJAR

Quina mania a batejar les coses amb noms d'altres! N'hi ha de ben desafortunats. En el menjar sobretot. Les bategem per l'aspecte, per exemple. "Posa'm un fuet d'aquests prims que tens aquí", li dic al carnisser. "Vols dir una cua de gat o cua de mico?". Quèeeeee?? "saps què? deixa-ho, posa'm un fuet normal". La pobra secallona no hi té cap culpa, però no me la podria menjar si em venia al cap el desgraciat nom amb què l'han batejat.
Igual em passa amb els pets de monja. Què voleu que us digui, també ho trobo desafortunat. Tindrà la seva història -sospito que no es diuen així per similitud d'aspecte- però a mi aquest nom no m'agrada. Ni el de les llengües de gat. El del cabell d'àngel, encara. El pijama, també. I els taps de Cadaqués. Però els Chochos de Salamanca no, si us plau. Al braç de gitano suposo que m'hi he acostumat.
Té gràcia que el croissant es digui així perquè ve de creixent, perquè té forma de lluna creixent. I dic jo, potser té forma de lluna minvant. I en podríem dir décroissant. O no?
Per cert, he descobert que hi ha un aiguardent que es diu Hijoputa.

MOMENTS MUSICALS

Partint de la creença que la música amanseix les feres, a casa s'escolta de tot. La majoria de les vegades Les choristes, o més conegut aquí com "Los chicos del coro". Aquesta és la d'amansir. Prenent aquesta com a base, tenim un ampli ventall de músiques per a tots els moments. Entre setmana, per començar contents el nou dia: musiquetes per a la bressola. Els caps de setmana ens desmelenem i cridem -literalment- el Toto Cotugno i el seu Lasciatemi cantare. Si estem refredats, pel xarop: Sangtraït. Per "fer país" sintonitzem el Joanjo més tranquil, o Obrint Pas. Però al cap de poc, pobres, els rematem amb el gominola, ja sense fer país, clar. Al cotxe, la ràdio. El meu fill se sap de memòria les sintonies i fins i tot imita l'Aleix Vidal-Quadras i el seu "hem de reaccionar, hem de sortir d'aquesta merda" -he buscat l'arxiu de so però no me n'he sortit- que emet des de fa dos anys ja Rac1. Si estem inspirats, podem escoltar des de la Piaf fins a Banda Bassotti, passant per Paco Ibáñez i Calypso.

Ja es veu que no tenim un estil molt definit. Com en moltes coses, penso, tot depèn del moment.

L'Andreu diu que li agradaria aprendre a tocar la guitarra elèctrica...

DE CAMPANES

Per coses del seu hobbie tinc un amic que s'ha dedicat a comptar les campanades que una església pot arribar a fer sonar en un sol dia. N'ha comptat cap a 700. La que ell ha près com a referència repeteix les de cada hora un o dos minuts després de l'hora. La que prenc jo, la de just al costat de casa, no ho fa. Així que serien menys de 700. Però aquesta meva en toca noséquantes -no les penso comptar- pocs minuts després de 3/4 de 9h del matí -cada dia de cada dia-, poc abans de les 12h -per "cridar" a missa- almenys els diumenges -els altres dies no hi sóc a prop a aquesta hora per comprovar-ho- i poc abans de les 20h, pel mateix motiu. Les de poc abans de les 9h del matí no les entenc. A mi em recorden que estem fent tard a l'escola, però sospito que volen tenir una altra funció. No hi entenc de litúrgia i no em posaré ara a fer-ne estudi però potser un dia aniré a trobar el rector de la parròquia perquè me'n faci cinc cèntims. Reconec les de morts, les de casaments, les de la "crida" i les de quarts i hores. No més.

No em molesten a mi les campanes. Si de cas als veïns, que a les 21h en punt deuen notar el volum de la meva televisió. Impossible sentir els titulars del TN amb les campanes a tocar de l'orella. És el que té viure al costat d'una església. Ja ho sabia quan em vaig instal·lar aquí. Igual com ho sabien els meus veïns i la resta de gent del barri que, fa uns anys, van aconseguir a través d'una queixa, que el campanar deixés de bellugar-se durant la nit. Per a l'església del costat de casa no passen els quarts ni les hores des de la mitjanit fins les 7h del matí (crec) des de llavors. A mi no em sembla que fos necessari fer callar les campanes. Si algú té l'orella massa fina i les campanes li destorben el son, podia haver-ho tingut en compte abans d'instal·lar-se al barri. Que, altra cosa potser no, però l'església segur que hi era abans que ells.

Desconec si aquesta mesura s'ha pres en algun altre lloc. Jo, sincerament, la trobo fora de lloc.

Mira quina casualitat! Ho passaré als meus veïns...

NO ENS ACABEM D'ENTENDRE

“Dona, que ja ho sé que quan dieu que NO en realitat voleu dir que SÍ”. Ja ho he sentit més d’un cop. Ara els homes ens volen fer creure que ja ens tenen la mida presa i van de llestos.
És veritat que moltes vegades és així, però no vol dir que totes les vegades sigui així!! De vegades diem NO i realment volem dir que NO. La cosa és més complicada del que sembla. Cal aprendre a veure en quin moment volem dir una cosa o l’altra, cosa que no depèn només del mot. Se us ha de donar temps. Primer enteneu el que voleu entendre, després pregunteu i finalment acabeu entenent el que estem dient. Té gràcia, perquè moltes vegades no cal ni repetir-ho. Vosaltres solets feu aquest procés i ens acabeu entenent. O no. De vegades ni repetint-ho.

No sé si perquè en uns treballa més l’hemisferi tal o qual del cervell, si per qüestions antropològiques, si per funcionament del cicle hormonal... Pel que sigui. El cas és que raonem de diferent manera. I no ens acabem d'entendre del tot en moltes coses. Hi ha homes molt dones i dones molt homes, això també és cert. Però tot i així seguim tenint una sensibilitat diferent i un entendre'ns complicat. Molt han canviat les coses en maneres de fer d'un temps ençà, afortunadament per tots. Però molt em temo que en les coses de l'enteniment, per temps que passi, no acabarem de sortir-nos-en.
Jo sempre he tingut més bons amics que bones amigues. M'hi he portat sempre millor. I ens hem entès mentre érem amics. Després ja no. Abans tampoc. Amb les amigues m'hi he entès sempre, abans, durant i després. Ens hem portat generalment pitjor, però ens hem entès sempre. Sempre hem sapigut per què ens portàvem pitjor.
Perdoneu per la foto. No sempre és així, hi estic d'acord. Però molts cops sí.

RESPIRA FORT

A mi el camp em recarrega. Se m'oxigena el cervell i així el preparo a consciència per fer front a les envestides del transcórrer de la vida diària. Tot i que tinc al·lèrgia a gairebé totes les coses que s'hi respiren procuro respirar-hi fort cada cop que el trepitjo.
Tan sols hi he passat un dia, un dia sencer, amb totes les hores, i l'he respirat tan i tan profundament que penso que me n'hauré impregnat prou almenys per quinze dies.
El temps passa més lentament al camp, de manera que el pots palpar més intensament. El dia no hi té hores. I s'agraeix. S'ha de provar: enfunda't el xandall i les bambes per tot un dia, envolta't de gossos i de terra, de bona companyia, de foc a terra, de música i de silenci, de paraules i de silencis. Oblida't de la resta, obre bé els ulls i captura-ho tot, i respira fort. Pot ser que passis una nit en blanc: empatx d'aire pur. Però un dia així val per quinze com a mínim, amb totes les seves nits.
Una mica em passa el mateix amb el mar. Quan m'apropo al mar tinc una sensació similar. El respiro profundament també. I el capturo. Res no em fa al·lèrgia prop del mar.
Aquest cap de setmana, des del camp he vist el mar, i això ja no té preu. Quinze dies als pulmons i a la retina per cadascun. Retinc la seva olor i la seva forma. He guanyat un mes de pau, com a mínim.

Sr. Rex

El meu fill té la teoria que els ninots som nosaltres. Diu que són els dinosaures els que ens fan moure a nosaltres i no a l’inrevés. A mi no em desquadra del tot aquesta seva teoria, així que no m’atreveixo a rebatre-li. Després d’haver-hi pensat amb deteniment i per si de cas, des d’aquí vull fer arribar una petició al tiranosaure Rex que, sospito, és qui em mou.

Benvolgut Sr. Rex,

En primer lloc voldria fer-li saber que per a mi és un plaer trobar-me a les seves mans. No tinc motiu de queixa per la manera com m’està manipulant però m’agradaria fer-li una petició que penso que pot ajudar-nos a tots dos a millorar la nostra relació, cadascú dins del paper que li pertoca.
Si us plau voldria que no em fes moure tan de pressa. Ha de saber que pot fer-me anar un dia a un lloc i un altre a un altre, que no cal ser tots els dies a tots els llocs, que vostès tenen milions d’anys per endavant i no els cal córrer.
Vull demanar-li, si és possible, que a estones em deixi reposar. Deu ser conscient que els ninots han de descansar. És opcional col·locar-nos horitzontalment i tapar-nos amb una manta i tampoc no és imprescindible el petó de bona nit, però haurien de deixar-nos descansar de tant en tant perquè puguem continuar movent-nos.
Li vull demanar també una petita ampliació de la llibertat que ens deixen. Seria possible ser una mica més lliure si us plau? Disposar d’un xic més d’espai per respirar?
Li agrairia que tingués la bona voluntat de fer extensiva aquesta meva petició als seus companys per tal que la tinguin en compte a l’hora de manipular els meus d’aquí a baix. La idea és que juguin amb nosaltres amb més calma, que provin de tractar-nos més amablement i que afavoreixin la bona relació entre nosaltres. Que ja hem participat massa temps als seus jocs bèl·lics i n’estem una mica tips. Penso que ja ens hem trencat prou el cap mirant de solucionar coses que al cap i a la fi solucionen vostès de la manera que els plau. És per això que li demano que intentin comunicar-se amb nosaltres d’alguna manera cada cert temps per veure com estan funcionant les coses i per canviar les que calgui si no van bé. Què li semblaria?

Atentament,

La seva nina.

Sincerament penso que és més difícil que el sr. Rex que em manipula atengui les meves peticions que no pas que la teoria del meu fill sigui real. Ben mirat no la trobo del tot descabellada...

QUÈ ENS PASSA?

He rebut el fulletó de gener de la Casa de Cultura. L'he fullejat i m'he aturat a la pàgina de cursos nous: Intel·ligència emocional, les emocions que ens fan patir; Programació neurolingüística, PNL i creixement personal; Autoestima i relacions personals, la construcció del jo i les relacions personals. Dic jo que si els programen deu ser perquè hi ha una demanda. Què ens passa? Cursos de la que, en opinió meva, és mal anomenada "autoajuda". Si realment es tractés d'autoajuda no ens apuntaríem a cursos que ens ajudessin, oi?

Fa uns anys, quan treballava en una llibreria, teníem un apartat extensíssim de prestatgeries dedicat a l'autoajuda. Es venien com xurros els llibres d'aquest gènere. Entenc que la cosa segueix igual o que fins i tot ha crescut. Es venien sobretot els llibres de Jorge Bucay, que els publicava com xurros, també. A la Wikipèdia defineixen Jorge Bucay com un psicodramatista, terapeuta gestàltic i escriptor argentí. Psicodramatista?? Segueixo a la Wikipèdia per veure què me'n diu. Diu que el psicodrama és una forma de psicoteràpia ideada per J. L. Moreno (vull pensar que no és el de los muñecos), inspirada en el teatre d'improvisació i concebuda inicialment com a grupal o psicoteràpia profunda de grup. El senyor Moreno diu que "és una nova forma de psicoteràpia que pot ser àmpliament aplicada". D'acord, plego. Autoajuda? No. Qui llegeix Bucay o Eduard Punset -per escombrar cap a casa- i companyia no fa autoajuda, recorre als llibres d'aquesta gent. L'ajuden. No s'autoajuda.

Jo no els he llegit mai res, així que no m'atreviré a opinar sobre el que diuen o deixen de dir, sobre si ajuden o desajuden. No ho sé. Entenc que una mica sí que deuen ajudar, si no no vendrien. Si no no tindrien l'èxit que tenen. Però, com és que tenen tant èxit? I com és que la Casa de Cultura programa cursos de la, per a mi mal anomenada, autoajuda? Per què? Què ens passa? Massa temps lliure? Massa poc? Per què un dia tot de sobte es van començar a consumir com xurros les obres d'aquest gènere? per què un dia tot de sobte els psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, psicodramatistes, es van començar a multiplicar? quan no hi eren, quan no escrivien, les emocions no feien patir la gent? tothom sabia com créixer personalment? les relacions personals eren fantàstiques i el jo de cadascú era complet? Com ens ho fèiem abans que descobríssim que aquesta gent ens pot ajudar mentre ens autoenganyem pensant que ens autoajudem?