27/10/08

SENSACIONS A MÜNCHEN

He passat quatre dies a Munich. Poquet temps per poder fer una valoració encertada de com és la ciutat, de com són els seus habitants, però suficient perquè unes quantes coses m'hagin cridat l'atenció. Tinc per costum fixar-me en les petites coses que conformen la quotidianitat d'una societat. I també tinc per costum comparar-les amb la nostra manera de fer.
A Munich m'he fixat en què tots els cotxes que circulen són cotxassos; en què a totes hores els bars i restaurants són plens a vessar, a dins i també a fora a les terrasses on la gent s'asseu desafiant el fred; en què costa trobar una paperera però els carrers són nets; en què els edificis tenen una alçada mitjana que imagino que deu estar regulada, en què no hi ha ni un gratacels, ni cap edifici que desentoni amb la resta. He comprovat que a Munich tot és més car. Hi ha moltíssimes botigues i moltes d'elles són de coses per a la llar, des de mobles de disseny fins al més petit estri de cuina. Costa en canvi trobar botigues de joguines.
La gent de Munich menja moltes amanides -amanides gegants- i molta fruita. Hi ha parades de fruita a totes les cantonades del centre. I també beuen molta cervesa. A totes hores beuen grans gerres plenes de cervesa. Però és una cervesa més suau i menys alcoholitzada.
M'he fixat en què la gent és molt educada, molt civilitzada, en què tothom compra bitllet per pujar al tren o al metro tot i que no hi ha cap mena de control; en què no lliguen amb cadenes les taules i cadires de les terrasses i l'endemà no els en falta cap; en què tothom aparca la bicicleta a qualsevol lloc sense haver de treure el seient ni preocupar-se per si els punxen o els roben les rodes. A Munich la bicicleta és el transport més utilitzat per còrrer per la ciutat i fins i tot hi ha semàfors destinats únicament als ciclistes. I no hi funciona el bicing. La resta de transports són nets, tranquils i puntuals.

16/10/08

L'ETERN TANCAMENT DELS GIRONINS

Una companya de ioga va preguntar ahir al nostre iogui si era de Girona. Ell va respondre: "no, sóc de Palamós, per què ho preguntes?". "Perquè es nota", va dir ella. Es va explicar. Considerava que en David no és tan tancat com la resta de la gent que ha conegut a Girona. En David no és precisament l' "alegria de la huerta" però ella, que és de Barcelona, s'ha relacionat amb ben pocs gironins des que viu i treballa a la ciutat -ja fa un temps considerable- i s'ha sorprès que amb ell el tracte li resulti fàcil.
No és la primera vegada que ho sento i és que els gironins tenen certa fama de tancats. I dic tenen perquè, tot i haver nascut a Girona, almenys en aquest aspecte, jo no em sento gens d'aquí. De fet a mi m'ha passat una cosa semblant al que explicava aquella noia. He viscut deu anys en una ciutat més petita, a només 36 quilòmetres de Girona, i m'he relacionat amb moltíssima més gent allà en aquest temps que no pas en els 18 anys anteriors que havia viscut a Girona. I ara que en fa quatre que he tornat, em continua passant el mateix. No sé què ho fa que costa moltíssim conèixer la gent aquí.
En David és de Palamós, de ben a prop de Girona, però es nota que no és de Girona. Jo vaig viure deu anys a Figueres i podria dir que em sento més d'allà que no pas d'aquí. I només gràcies a l'actitud de la gent d'allà. Menys tancada, més afable, més senzilla... Potser a mi també se'm nota.
La veritat és que em sento com forània en aquesta ciutat que m'ha vist néixer. M'hi sento estranya. Fa un temps havia pensat que potser la culpa que no em relacionés amb gent aquí era meva. Que potser per algun motiu que desconeixia no congeniava amb la gent. Però llavors, com és que a pocs quilòmetres d'aquí, m'he relacionat amb tanta facilitat i tan senzillament? No, no, la culpa no és meva. I ho corroboro dia rere dia des que he tornat a la meva ciutat. No cal venir de Barcelona per adonar-se'n.
Tenia l'esperança que, amb el creixement de la població, amb la vinguda d'estudiants i altra gent de fora, els gironins s'anirien obrint. Però no. Jo no veig obertura per enlloc.
Parlo en general, de gent n'hi ha de molta mena a tot arreu, per sort! Però en general penso que la postura dels gironins continua i que, tristament continuarà essent, de tancament.

8/10/08

CLIENTS MISTERIOSOS

Fa uns dies vaig apuntar-me a fer de clienta misteriosa a través d'un web que en recluta a nivell internacional. Em picava la curiositat. A més he de confessar que jo m'apunto al que sigui, mentre no comporti massa complicacions. Això semblava ben senzill. Total es tractava de donar-los quatre detalls sobre mi i, el més important, especificar a quina zona podia dedicar-me a anar de botigues i comprar coses. De seguida m'havia convertit en una clienta misteriosa. Sonava bé i tot.
Segons la informació del web, rebria sobre 10€ per anar a una botiga a fer un encàrrec que em donarien per telèfon. Em donaven un marge de temps raonable per poder complir amb l'encàrrec i no hi havia horaris estrictes. Només havia de poder anar a la botiga i fer el que em diguessin.
Se suposa que hi ha empreses que contracten aquest servei amb l'objectiu de controlar que els seus treballadors compleixen amb la filosofia que els han inculcat. L'intermediari, via web, contacta amb els seus clients misteriosos de la zona i els encarrega la feina.
La mateixa tarda vaig rebre una trucada. Em van mig explicar l'encàrrec i em van dir que m'enviarien les instruccions precises via mail. Total havia d'anar a una botiga que hi ha ben a prop de casa i comprar unes sabates per retornar-les al cap d'una estona i esperar que em tornessin els diners. M'asseguraven que me'ls tornarien a través d'una clàusula de les obligacions de l'empresa, a la qual pertanyia la botiga.
En fi, vaig obrir el correu i vaig descarregar les instruccions. Mare meva!! No les vaig acabar de llegir. Pretenien que els fes una inspecció en tota regla, per 10€! Que no eren 10! A la descripció de l'encàrrec quedava clar que, per ser el primer serien 7, i que després la cosa aniria augmentant.
Des de l'entrada a l'establiment calia observar tots els detalls: la neteja, la quantitat de miralls que hi havia, quants clients, quants treballadors, què feien, quant trigaven a fer-ho, quina actitud hi posaven... Després calia inspeccionar les etiquetes de tots els articles per comprovar que estiguessin penjades segons la descripció del que l'empresa entén com a correctament, i calia mirar si als taulells hi havia fulletons sobre unes promocions concretes. Mentrestant calia estar comptant el temps que trigaven a atendre'm. Quan ho fessin no els podia dir el meu número de peu sinó vacil·lar per forçar que em medissin el peu! No m'ho han fet mai això! Havia de dubtar entre diferents sabates, aprofitar per despistar i mirar la roba que tenien penjada, anar al vestidor (per inspeccionar-lo, clar), tornar, analitzar exhaustivament el/la dependent/a recordant què és el que entén l'empresa per actitud correcta, vestuari adient, etc. Finalment havia de comprar unes sabates, fer una fotografia del tiquet de compra, tornar al cap de mitja hora a la botiga, tornar les sabates amb l'excusa que no em convencien i discutir-me perquè em retornessin els diners. Segons política de l'empresa, només ho feien si el client insistia!
Després de tot això, suposant que hagués aconseguit que em tornessin els diners sense haver hagut d'ensenyar el paper de les normes de l'empresa, calia omplir un informe, penjar la foto i respondre un qüestionari detallat que m'havia de fer arribar l'intermediari de tot aquest sarau. Aquí vaig parar de llegir. Segurament encara hi havia més passos.
Els qui treballin en una botiga podran detectar els clients misteriosos d'una hora lluny, segur, perquè si han de complir fil per randa amb l'encàrrec, deuran portar lupa i almenys s'estaran a l'establiment tres quarts d'hora! I els clients misteriosos, si n'hi ha, pobres! No se m'acut res més per dir-los.

4/10/08

SUPORT A SANTI FARO

Des d'aquí vull fer una crida en suport de Santi Faro. Vull lloar la valentia que demostra als informatius de TV3. Mentre els presentadors s'entesten a presentar-lo com a Santi Faro, ell insisteix, quan signa les informacions, en destacar que es diu Santi "Faru". En el seu viatge des del món de la música al món del motor, el noi s'ha tornat agosarat. Perquè penso que representa tot un acte d'heroïcitat presentar-se com a Santi "Faru" en uns informatius en què els matalassers han passat a ser colchoneros, en què Angela Merkel és la cancellera alemana, en què ETA consegueix coses, en què ens parlen de la crisis, en què ens diuen que les coses passen dos vegades... i en què, a més, les coses passen i molt.
Ara ric quan recordo una vegada, quan feia poc temps que treballava per Catalunya Ràdio, ja fa força anys, que em van picar la cresta quan en una crònica per als informatius nacionals vaig dir que a l'Alt Empordà hi feia molta fred. En el meu cas no era un castellanisme sinó un "gironisme".
Des d'aquí t'envio tot el meu suport, Santi Faro, en el teu intent de recatalanitzar "la nostra".