14/4/10

LLEVATAPS DEL DIMONI!

Sempre se m'ha donat malament obrir ampolles de vi. La meva primera feina -fa... mil anys?- va ser com a cambrera en un hotel de Begur. Sempre demanava ajuda als companys a l'hora d'obrir ampolles i servir sopa. Lo de la sopa era perquè el vol metàl·lic d'on se servia pesava massa perquè un sol dels meus petits canells pogués aguantar-lo sense vessar-ne el contingut. Els llevataps eren un malson per a mi. I ho són encara.
Sempre faig entrar el tirabuixó de tort i tot sovint se m'esmicola el suro i la meitat queda dins l'ampolla... i els taps de cautxú sintètic directament no volen sortir. És una lluita inútil. Sóc negada per a això. El meu ex-sogre col·leccionava taps per fer escultures i poc el vaig ajudar, pobre. Un cop em van regalar un llevataps d'aquests tan moderns que només has de fer baixar i pujar un mànec i el tirabuixó es cargola i descargola tot sol. Me'n vaig sortir prou bé fins que un bon dia el mànec va quedar travat. Ara ni puja ni baixa. He tornat al llevataps normal, però res, que no n'aprenc. Sóc totalment inútil a l'hora d'obrir una ampolla de vi.
Res a veure amb el que em passa amb les de cava! La meva segona o tercera feina -fa... 999 anys?- va ser al Museu Dalí. Els de Caves de Peralada, les nits d'estiu en què obren el museu, munten -encara ara- una paradeta en una terrassa perquè els visitants puguin degustar el Rosé de Foc que se suposa que era el preferit de Dalí. Allà me'n vaig fer un fart d'obrir ampolles de cava. Clar, no calia llevataps. Tot i que existeixen llevataps per a ampolles de cava. Però, a qui li calen? Des de llavors a totes les celebracions em toca a mi obrir l'ampolla de cava. Hi tinc la mà trencada.
Aviam quan surt el geni que inventi la manera d'obrir ampolles de vi sense necessitat de llevataps!