- Per què el papa ha anat a Madrid amb l'AVE?
- Per anar més de pressa. Igual com la gent prefereix viajar en avió i no en cotxe, vaixell o tren: per arribar més de pressa als llocs.
- I per què hi volen arribar més de pressa?
Molt bona pregunta.
Per a un nen de cinc anys el pas del temps no és una preocupació. No ho era per a mi quan era petita i anava a Lleó amb els meus avis a visitar la família que tenim allà. Passàvem hores i hores al cotxe i paràvem cada poca estona. Ens hi estàvem tot un dia per arribar a Lleó! El viatge d'anada, com el de tornada, formaven part de les nostres vacances. Hi dedicàvem dos dies sencers. A mi no em preocupava el temps que trigàvem en arribar. Als meus avis tampoc. A ells, com als nens petits, continua sense preocupar-los. Han viscut la vida sense presses, assaborint tots els moments, els bons i els dolents, amb deteniment. I continuen fent-ho. Els admiro en això. A mi el temps se m'escapa, com crec que passa a la major part de la gent més o menys jove que m'envolta. Quantes vegades no ens preguntem com és que ja torna a ser dilluns per tot seguit adonar-nos que s'ha tornat a acabar la setmana? Com és possible? Si el temps passa a la mateixa velocitat per a mi, per al meu fill i per als meus avis! Com és que ells no s'ho pregunten?
Per què ara volem arribar més de pressa als llocs? Per què volem abarcar-ho TOT? Per què ens entestem a ser superhomes i superdones intentant fer moltes coses, més i més coses? Que no és un superhome el meu avi? I una superdona la meva àvia? Més i tot! Que van tenir vuit fills! Mentre ells s'han fet grans tan tranquil·lament jo no paro de sentir “aprofita ara a fer coses que d'aquí a dos dies això s'acaba”. NO! No s'acaba res d'aquí a DOS dies! Per què aquesta pressió? Jo tinc els mateixos anys per endavant que tenien els meus avis quan en comptaven trenta i a ells no els angoixava! He fet coses que molta gent a la meva edat encara té pendents: he tingut un fill, he escrit un llibre i he plantat un arbre. En canvi encara no he fet moltes altres coses que aquesta molta gent sí que ha fet. Però les faré. Puc fer moltíssimes coses -important: no cal que siguin TOTES-, que tinc una pila d'anys per fer-ne, molt temps, per de pressa que em sembli que passa! Només cal que aprengui a mirar-me'l amb ulls de nen. O d'avi.
31/1/09
26/1/09
ENCARA JUGO A NINES
Conservo pocs records de la meva infantesa. Però n'hi ha un que perdura en la meva memòria d'una manera molt especial i que em fa adonar-me que hi ha actituds que romanen en la nostra manera de ser des que la forgem. Recordo que passava tardes senceres amb un company de classe amb qui compartia afició: jugar al Tente. Passàvem hores i hores fent construccions amb grans pilars de peces del Tente i imaginant un munt d'històries al seu voltant. No ens dèiem res, només construíem i construíem i somiàvem que volàvem en les naus especials i que vivíem als castells que creàvem. Cada tarda construíem un nou món.
Va ser a través d'una veïna que venia a la nostra escola, tot i que feia un curs per sota, que el Lego va entrar a la meva vida. De seguida vaig adonar-me que l'intrús oferia més possibilitats, que tenia més peces i que permetia fer construccions més complexes, més treballades. Però em negava a acceptar-ho. Jo m'havia creat els meus mons al voltant del Tente i res no me'ls desmuntaria! Em vaig alçar com a fervent defensora del Tente davant del nouvingut Lego que em temptava. I m'esforçava a fer costruccions més grans, tot i que per força més senzilles, que la meva veïna.
Va ser just quan vaig tenir clar que havia arribat el moment d'admetre que el Lego era superior en tot al meu Tente, que vaig decidir dedicar-me al que feien la resta de nenes a la meva edat: jugar a nines.
Traslladant això al present m'adono que continuo defensant tentes i que gairebé sempre acabo jugant a nines.
Va ser a través d'una veïna que venia a la nostra escola, tot i que feia un curs per sota, que el Lego va entrar a la meva vida. De seguida vaig adonar-me que l'intrús oferia més possibilitats, que tenia més peces i que permetia fer construccions més complexes, més treballades. Però em negava a acceptar-ho. Jo m'havia creat els meus mons al voltant del Tente i res no me'ls desmuntaria! Em vaig alçar com a fervent defensora del Tente davant del nouvingut Lego que em temptava. I m'esforçava a fer costruccions més grans, tot i que per força més senzilles, que la meva veïna.
Va ser just quan vaig tenir clar que havia arribat el moment d'admetre que el Lego era superior en tot al meu Tente, que vaig decidir dedicar-me al que feien la resta de nenes a la meva edat: jugar a nines.
Traslladant això al present m'adono que continuo defensant tentes i que gairebé sempre acabo jugant a nines.
23/1/09
NADEIA
Nadia, Mireia, Nedella, Nadine, Nereia, Nideia, Naideia, Medeia, Medea... Fa pocs dies un noi que conec des que anava a l'escola em va confessar que tota la vida havia estat convençut que em deia Anna Deia. No, no, no, no i no! Em dic Nadeia!
És una traducció del rus Nadiezhda i, en el meu cas, el va inspirar l'esposa de Lenin: Nadiezhda Krúpskaia. I significa esperança. Aquí no se sent gaire però en d'altres països, en les seves versions convenientment traduides, és més corrent.
Hi ha qui diu que és especial, com jo, estrany, com jo, diferent, com jo, rar, com jo. Però jo no sóc ni especial, ni estranya, ni diferent, ni rara. Sóc com les annes, martes, maries i montserrats, Nadeia simplement és el nom que em van posar els meus pares. I a mi m'agrada. No sé quin dia és el meu sant, però no em preocupa gens ni mica.
És cert que el fet de tenir un nom poc comú m'ha condicionat des de petita. Ara ja hi estem avesats a sentir noms poc corrents, però quan jo era petita això no era tan habitual. He hagut de corregir infinitat de vegades -i ho faig encara- la majoria de gent que repeteix el meu nom quan el sent per primer cop. Normalment ningú no l'entén a la primera. Rebo cartes adreçades a tota mena de noms menys al meu. En part sí que m'ha fet sentir i em fa sentir una mica rara.
Però també té avantatges això de tenir un nom diferent. Quan treballava a la ràdio tothom qui em coneixia o havia sentit a parlar de mi pel que fos, sabia que la Nadeia que sentien parlar era jo. No coneixien ningú més que es digués així. I la gent que no havia sentit mai aquest nom sempre el recordava més que d'altres de més corrents. Unes quantes vegades em vaig trobar botiguers que em preguntaven per notícies que havia tractat a la ràdio en veure el meu nom a la targeta de crèdit. Em reconeixien. També passa que quan he de deixar les dades en algun lloc n'hi ha prou que digui el nom, no em demanen més informació. No em confondran amb cap altra Nadeia.
Però és veritat que sona estrany. I entenc les equivocacions. De vegades, encara ara, jo mateixa em repeteixo el meu nom, Nadeia Nadeia Nadeia Nadeia... I fins i tot a mi em sona estrany.
Suposo que aquests són alguns dels motius pels quals el meu fill es diu Andreu.
És una traducció del rus Nadiezhda i, en el meu cas, el va inspirar l'esposa de Lenin: Nadiezhda Krúpskaia. I significa esperança. Aquí no se sent gaire però en d'altres països, en les seves versions convenientment traduides, és més corrent.
Hi ha qui diu que és especial, com jo, estrany, com jo, diferent, com jo, rar, com jo. Però jo no sóc ni especial, ni estranya, ni diferent, ni rara. Sóc com les annes, martes, maries i montserrats, Nadeia simplement és el nom que em van posar els meus pares. I a mi m'agrada. No sé quin dia és el meu sant, però no em preocupa gens ni mica.
És cert que el fet de tenir un nom poc comú m'ha condicionat des de petita. Ara ja hi estem avesats a sentir noms poc corrents, però quan jo era petita això no era tan habitual. He hagut de corregir infinitat de vegades -i ho faig encara- la majoria de gent que repeteix el meu nom quan el sent per primer cop. Normalment ningú no l'entén a la primera. Rebo cartes adreçades a tota mena de noms menys al meu. En part sí que m'ha fet sentir i em fa sentir una mica rara.
Però també té avantatges això de tenir un nom diferent. Quan treballava a la ràdio tothom qui em coneixia o havia sentit a parlar de mi pel que fos, sabia que la Nadeia que sentien parlar era jo. No coneixien ningú més que es digués així. I la gent que no havia sentit mai aquest nom sempre el recordava més que d'altres de més corrents. Unes quantes vegades em vaig trobar botiguers que em preguntaven per notícies que havia tractat a la ràdio en veure el meu nom a la targeta de crèdit. Em reconeixien. També passa que quan he de deixar les dades en algun lloc n'hi ha prou que digui el nom, no em demanen més informació. No em confondran amb cap altra Nadeia.
Però és veritat que sona estrany. I entenc les equivocacions. De vegades, encara ara, jo mateixa em repeteixo el meu nom, Nadeia Nadeia Nadeia Nadeia... I fins i tot a mi em sona estrany.
Suposo que aquests són alguns dels motius pels quals el meu fill es diu Andreu.
2/1/09
SENSE INTERNET
Fa més de quinze dies que no tinc internet. M'he canviat de pis i encara no he trobat la manera de tenir-ne. Quan ja t'has acostumat a fer-lo servir és bastant dur quedar-te'n sense d'un dia per l'altre! En els últims dies he conegut uns quants locutoris, he visitat més de l'habitual la biblioteca de la UdG i la de la Casa de Cultura i alguns bars també. Però són poques estones i a més en aquests llocs no tens massa intimitat. Si tens un bloc, has après a llegir els diaris digitals, a consultar tot el que necessites a través d'internet, ets present al facebook (per exemple) i consultes diàriament el teu correu personal, es fa difícil haver de mig abandonar aquestes coses tot de cop.
Però em nego a contractar l'internet de Telefònica. Ja fa molts anys que no tinc telèfon fix a casa. No el faig servir. I contractar una línia només per a l'internet em resultaria massa car, i tal i com estan es coses... He investigat pels voltants de casa però de moment no ha quallat res. Rebo fins a vint senyals de wifi des del meu ordinador. Totes protegides. Ja podria viure al costat de l'Ajuntament, que se suposa que dóna servei gratuït en un radi prou ampli! Però no.
He provat de negociar amb uns veïns la possibilitat de compartir el servei però els ha semblat molt complicat. Això és el que han dit. Fins ara ho havia fet, compartia wifi amb les veïnes del pis de sota, i ens sortia prou barat a totes plegades. Però ara tinc nous veïns i la cosa no sembla fàcil de moment.
També he provat de negociar amb el bar de sota de casa però no s'havien ni adonat fins ara que tenen wifi. No entenc molt bé com pot passar una cosa així. Però és. I ara que ho saben estan mirant d'oferir-lo als seus clients i, de passada, als veïns, però crec que no acaben de saber ben bé com ho han de fer... Jo de moment vaig esperant i, una mica, desesperant... No se m'acudeixen altres fòrmules. S'accepten idees. Ja les llegiré quan pugui...
Però em nego a contractar l'internet de Telefònica. Ja fa molts anys que no tinc telèfon fix a casa. No el faig servir. I contractar una línia només per a l'internet em resultaria massa car, i tal i com estan es coses... He investigat pels voltants de casa però de moment no ha quallat res. Rebo fins a vint senyals de wifi des del meu ordinador. Totes protegides. Ja podria viure al costat de l'Ajuntament, que se suposa que dóna servei gratuït en un radi prou ampli! Però no.
He provat de negociar amb uns veïns la possibilitat de compartir el servei però els ha semblat molt complicat. Això és el que han dit. Fins ara ho havia fet, compartia wifi amb les veïnes del pis de sota, i ens sortia prou barat a totes plegades. Però ara tinc nous veïns i la cosa no sembla fàcil de moment.
També he provat de negociar amb el bar de sota de casa però no s'havien ni adonat fins ara que tenen wifi. No entenc molt bé com pot passar una cosa així. Però és. I ara que ho saben estan mirant d'oferir-lo als seus clients i, de passada, als veïns, però crec que no acaben de saber ben bé com ho han de fer... Jo de moment vaig esperant i, una mica, desesperant... No se m'acudeixen altres fòrmules. S'accepten idees. Ja les llegiré quan pugui...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)