19/12/09

FINDING CYRANO

No podem anar bé de cap manera. He anat a la biblioteca pública de Girona amb intenció de llogar la pel·lícula Cyrano de Bergerac. Res massa rebuscat, aparentment. L'he buscat a la prestatgeria i res. He consultat el catàleg i hi apareixia com a disponible. Així que m'he dirigit al taulell de préstec i li he comentat a una de les noies:

- Al catàleg surt com a disponible una pel·lícula i no la trobo a la prestatgeria.
- Quina pel·lícula busques?
- Cyrano de Bergerac.
- Com?
- Cyrano de Bergerac.
Ha teclejat alguna cosa a l'ordinador.
- Has dit Girano, oi?
- No, no Cyrano.
- Ah! aviam Sirano...
- Disculpa, és amb C
- Ah! Cirano.
- No, Cyrano! amb C i Y!
- Ah! D'acord.... doncs no la tenim. Només surt que hi ha un llibre infantil.
- Però jo he vist al catàleg que sí que la teniu.
- No, no, impossible.
- D'acord, doncs res, gràcies. Adéu.

I he marxat reafirmant-me en el convenciment que no podem anar bé de cap manera.

13/12/09

Car-sharing

E-hitchhiking. Me l'he après de memòria. No sé si la pronuncio correctament, però aquesta paraula se m'ha gravat al cervell des que la vaig llegir per primer cop. Provenia d'un missatge promocional emès fa uns dies juntament per la Universitat de Girona, el Parc Científic i Tecnològic (de la pròpia universitat) i una empresa anomenada Easy Innova SL (fundada per personal investigador de la UdG). Em va cridar l'atenció ja l'assumpte del missatge: E-hitchhiking. Què deu ser això? Vaig obrir-lo. És un projecte que pretén desenvolupar un software per a la gestió d'un sistema dinàmic de carpooling que s'implantarà en fase de prova pilot entre el personal del Campus Montilivi i el Parc Científic i Tecnològic. Què? Vaig continuar llegint, sobretot després de veure que destinen al projecte 215.000 euros. Vaig descobrir que e-hitchhiking significa fer dit electrònicament i que el carpooling consisteix a compartir cotxe. Vaja, que es tracta d'una borsa per compartir cotxe per recòrrer menys d'un quilòmetre dins la ciutat de Girona. Vaig continuar llegint. Introdueixen un element diferenciador, d'acord, no és una simple borsa per compartir cotxe entre el personal de la UdG que té la necessitat de desplaçar-se de Montilivi al Parc i viceversa.
Als usuaris els donaran un telèfon mòbil d'última generació amb GPS. El reclam! Fantàstic. I a més hi haurà premi: s'usarà un sistema de monedes complementàries o hitchies que els usuaris, en funció de la utilització que facin del servei podran bescanviar per més o menys serveis i descomptes diversos que recull un catàleg (material esportiu, tractaments en balnearis, cursos de formació, etc.).
L'objectiu? obtenir dades en línea de temps i de situació dels usuaris i de les seves rutes a través d'un sistema dinàmic en el qual les dades són processades via dispositius GPS mòbils i són accessibles a temps real. Vaja, es tracta que el col·lectiu a qui va adreçat (personal d'administració i serveis, investigador i docent) de la UdG que faci aquest trajecte concret pugui demanar una plaça de cotxe en el moment que la necessiti. Els usuaris posaran al seu telèfon mòbil el lloc d'origen i de destí i l'horari per tal de localitzar quins altres participants a la prova pilot realitzen la mateixa ruta i poder compartir el trajecte. Genial.
Chapó per als promotors de l'experiment! Per com han sabut vendre el producte batejant-lo amb paraules com E-hitchhiking, carpooling i hitchies. Genial. Em trec el barret. Se n'ha de saber.
Es dóna la circumstància que a l'Estat espanyol hi ha molts sistemes estàtics però sembla que no es té constància de cap sistema de carpooling dinàmic o e-hitchhiking que funcioni a l'actualitat. A Girona ja el tenim a punt. Jo m'hi apuntaria, llàstima que no faig aquest trajecte. Chapó.

26/11/09

JA NO HI "TREBALLEN"

Què vol dir?
Aquesta setmana m'hi he trobat dues vegades. En una perfumeria demanava una barra de llavis igual que la que m'hi vaig comprar fa uns quatre anys -em pinto poc, jo-, de la mateixa casa de cosmètics. "Ja no hi treballem", em va respondre una de les noies. Què vol dir "ja no hi treballem"? Em podia haver dit que ja no tenen productes d'aquella marca o que han deixat de comprar-los pels motius que sigui però, "ja no hi treballem"? Me'n va ensenyar una quinzena més, d'un color similar. No, jo en volia una d'idèntica a la que tenia.
El mateix m'ha passat avui al supermercat. Només vaig a aquell supermercat per un motiu, perquè és l'únic lloc on venen els croissantets integrals que obro cada matí i farceixo amb un gruix considerable -molt considerable, ho confesso- de nutella. Els hi venien, vaja. He preguntat per quin motiu ja fa dies que no els trobo a la prestatgeria on eren. "Ja no hi treballem", m'ha respost la caixera. Aquest cas encara ha estat més estrany. Amb la casa de productes baixos en calories responsable de la fabricació dels meus croissantets encara hi "treballen". Ho sé perquè les prestatgeries eren plenes de galetes, magdalenes i altra rebosteria d'aquella marca. Ja no "treballen" amb els croissants. I ara què esmorzaré?
Vaja. M'he descobert una mica Jack Nicholson a Millor impossible. Espero que les altres botigues on acostumo a comprar no hagin deixat de "treballar" amb els productes que jo acostumo a utilitzar. Si fos així optaria per deixar de "treballar-hi".

21/11/09

"RESCATS" A LA CARTERA

Avui m'he passat hores remenant caixes i carpetes. Buscava uns escrits que no he trobat, però en canvi he trobat coses que no m'esperava. D'una de les caixes n'ha sortit una cartera vella. Me l'he ben mirada preguntant-me per quin motiu la podia haver guardat. N'he tret les típiques coses que pots trobar en una cartera a part de diners (òbviament no n'hi havia): tiquets de compra mig esborrats pel pas del temps, algunes fotos mida carnet de familiars i amics, la llicència de conducció de ciclomotors (de fa 17 anys). M'han cridat l'atenció dos paperets escrits a mà. L'un de la meva mà, l'altre de la d'un antic amic. Per què els guardava en una cartera aquests papers? Els he llegit i ho he entès. Eren una mena de "rescat" a llegir en determinades situacions. Un suport moral escrit, vaja.
El que vaig escriure jo contenia, en majúscules i subratllats, els motius pels quals vaig decidir deixar de fumar l'última vegada que ho vaig decidir i, en lletra més gran encara, les satisfaccions que m'esperaven un cop ho aconseguís. Del tipus: "no necessites fumar per viure, necessites no fumar per VIURE" o "ja n'hi ha prou de cedir a la trampa del Govern i de les tabacaleres, a ells no els importa si MORS". Lleig, lleig. I "començaràs una NOVA VIDA, estimant-te més i sentint-te més segura". Entenc que ho vaig escriure per poder llegir-ho en cas que tingués algun moment de debilitat. No recordo haver obert la cartera per llegir-lo en cap ocasió.
El que va escriure l'antic amic contenia la voluntat expressa que el portés sempre a sobre: "podries guardar, ben guardadet, aquest regal en algun racó de la cartera o del bolso, o a on et vagi millor". I també tenia l'objectiu de servir-me de suport: "perquè sempre que passis per un mal moment o tinguis un mal dia, o hi hagi alguna cosa que et preocupi especialment, el puguis llegir i saber que hi ha algú que et fa i et farà costat en tot, sigui el què sigui. En certa forma aquest sempre pots comptar amb mi ara queda escrit, saps? I costa molt d'esborrar". I acaba expressant el desig que no l'hagi de llegir gaire vegades "perquè això voldrà dir que ets feliç i que les coses et van molt bé". Tampoc no recordo haver obert la cartera per agafar aquest escrit en cap moment.
De fet no recordava, fins que he trobat la cartera, que mai hagués decidit portar a sobre aquesta mena de "rescats" per si els necessitava per fer front a situacions determinades. Té gràcia. De vegades em sorprenc a mi mateixa.

19/11/09

TIPUS D'ESTRÈS

A mi, patir cert nivell d'estrès, m'agrada. El diccionari de l'IEC el defineix com "tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia". Per això dic cert nivell. No voldria emmalaltir. Jo distingiria al diccionari dos tipus d'estrès: el malaltís i el saludable. El de l'IEC només parla del primer. Jo els he patit tots dos i tots dos han estat relacionats amb la feina, com li passa, penso, a la majoria de la gent. He patit cert nivell de tots dos. Que els excessos mai no són bons. I evidentment em quedo amb el segon.
Jo definiria l'estrés saludable com aquell estat de tensió mental i corporal controlada provocat per un factor emocional positiu. Aquest el vaig patir quan treballava de periodista. Si la feina t'agrada, aquest tipus d'estrès, més que molestar-te, forma part de l'encant de la feina, la tensió et fa mantenir viu, amb ganes de tot i de més, corres amunt i avall, amb presses, vols abarcar-ho tot i vols fer-ho bé. I s'acaba el dia que encara et tremolen les cames però tanques els ulls i dibuixes un gran somriure. El dia ha estat frenètic però genial. Sense la tensió, la pressió, les presses, sense l'estrès, la feina que t'agrada no té prou encant. Penso. Almenys el meu estrès saludable era aquest.
L'estrès malaltís el definiria com aquell estat de tensió mental o corporal involuntari provocat per un factor emocional negatiu. Aquest l'he patit en una feina que també m'agradava però en què les relacions amb els altres eren del tot perjudicials per a la meva salut. Hi havia també la pressió per abarcar-ho tot i per fer-ho bé, però amb impediments constants per poder fer-ho així. No corria amunt i avall, ni amb presses. No hi havia pressa, en aquest cas. Hi havia malentesos i mal ambient. Aquests factors eren els que em provocaven l'estrès malaltís que, afortunadament mai no va arribar a generar en mi una malaltia, però que en altra gent sí que hi desemboca. És aquest el que, per poc que pugui, no voldria patir mai més. Hi hauré de fer alguna cosa...

14/11/09

Entrar en un hospital em deprimeix d'allò més. Només d'entrar trobes amics i familiars de pacients -dels que tenen la sort de tenir-ne- amb cara de preocupació. Te'ls trobes a l'ascensor, als passadissos, a les sales de descans, a la cafeteria... Ningú no hi és per gust a l'hospital i això es respira només d'entrar-hi. I s'encomana.
Avui hi he anat a veure el meu avi. Està malalt. Si ja m'angoixa veure'l a casa, visitar-lo a l'hospital em remou i m'entristeix. Pateix. I veure's amb camisola curta d'hospital, estirat al llit i enganxat a uns tubs, el fa patir més encara. I a mi també. El seu company d'habitació és gran, també. I està malalt, també. I no té visites. Tots dos tenen els ulls d'un color indeterminat i la mirada perduda, igual com els nadons els primers dies de vida. Igual com ells transmeten una sensació: por. Se senten indefensos, vulnerables, no saben què els passarà en les properes hores, en els propers dies. Al nadons però, tenim la capacitat de transmetre'ls seguretat. Als avis no. Als nadons se'ls tornaran els ulls d'un color viu. Als avis ja no. No pas al meu. Se sap malalt i té por. I jo no puc transmetre-li seguretat. Només puc visitar-lo i tallar-li la cuixa de pollastre que li han portat per dinar. Res més. Després, sortint de l'hospital encomanaré la cara de preocupació -d'impotència, més aviat- als que hi entrin, me'n tornaré a casa, miraré de continuar transmetent seguretat al meu fill, de mantenir la meva i de no pensar massa en què algun dia la puc perdre i que ningú no m'en podrà oferir. El meu avi no hi devia haver pensat mai.

9/11/09

PREVENIR ÉS COSA DE TOTS. HO SENTO.


Avui al CAP Güell he vist aquest cartell. Suposo que n'hi ha a tots els CAPs, sinó com aquest, algun de similar. Al Güell no hi havia ningú que portés la mascareta posada. Dubto però que no hi hagués ningú amb febre (38º o més), i fins i tot amb febre, tos o esternuts. Ho dubto. Sobretot perquè pel carrer, a l'escola, a la feina, una de cada tres persones amb qui parlo té algun familiar engripat. Potser al taulell d'admissions no en tenien? Ho dubto. Ningú no portava mascareta. I ho trobo lògic. Al CAP hi vas a què et diguin què tens, no hi vas sabent que tens Grip A (o B o C.... o Z), no saps què tens i l'últim que vols pensar és que tens la que diuen que és la pitjor grip de totes. I encara que algun dels allà presents hagués tingut el convenciment, tot i no tenir-ne diagnòstic, que pateix aquesta grip, la pitjor de totes, dubto que hagués demanat una mascareta com la del cartell. Què hagués passat si algú hagués decidit posar-se-la? d'entrada s'hauria quedat sol al banc d'espera, sinó a la sala sencera, sinó a tot el CAP. La gent hauria sortit corrent. O potser haurien estat discrets, però s'haurien apartat de l'emmascarat igualment. Jo, d'haver anat al CAP amb febre (38º o més) i amb tos o esternuts, que no era el cas, no m'hauria posat la mascareta. Digueu-me insolidària o temerària. Jo no me l'hauria posat. Potser ja no hauria anat al CAP, però d'haver-hi anat, no me l'hauria posat. Ho sento.

27/10/09

A GIRONA SÓN FIRES

Des que, fa més d'una setmana, van començar a muntar les atraccions, i fins ben bé d'aquí a una setmana més, a Girona són fires. El temps sembla que acompanya aquest any, així que tothom és al carrer. Sents música a per tot, olor de castanyes, sents ambient de fires. Hi ha gent arreu. Impossible aparcar prop de la devesa. Una odissea. Els nens estan esverats, els joves també. I els més granadets... alguns es planyen, altres no deixen d'anar a les barraques i es repeteixen el mateix de cada any: "ens fem grans". No falten els sopars de colla, de joves i de no tan joves.
Els nens volen pujar a totes les atraccions. Els pares ens escurem les butxaques: 3,5 euros cadascuna. A casa hem prohibit els globus. L'Andreu al·lucina amb "el ratón vacilón", una mena de muntanya russa temàtica a la qual ha de pujar acompanyat. De moment jo me n'he salvat. Té una foto (et venen fotos, de qualitat més que discutible, de l'esdeveniment a la sortida) amb el seu avi i una altra amb el seu tiet. El seu pare també l'hi ha acompanyat però no n'ha deixat testimoni gràfic. La pesca d'ànecs, un clàssic. El tokito i aquella dels toros en què els pinten la cara, els posen unes plomes de cartolina al cap i una noia que mai no perd el somriure els va animant: "jau!".
Les cercaviles, els espectacles per a grans i petits, la fira comercial, els castellers, les fires artesanals, els concerts... tots fem vida al carrer.
Els joves esperen ansiosos que arribi la nit. Es troben a les barraques. S'hi troba tothom a les barraques. Els que viuen a Girona, els que ja no hi viuen però venen per fires, els que viuen als voltants, els que hi han estat algun cop... Em consta que els estudiants que fa uns anys van venir d'Erasmus s'hi retroben a cada edició.
Els que ja no som ben bé joves acusem el canvi d'hora, que sempre s'escau per fires. Dies en què anem a dormir més tard de l'habitual, també ens retrobem amb gent a qui fa almenys un any que no veiem... Alguns beuen com no ho fan la resta de l'any. L'ambient els hi porta. I l'endemà recorden que quan eren més joves tot era de més bon portar.
I entre els que ja són més grandets alguns se senten del tot desubicats a les barraques, d'altres se senten com peix a l'aigua i la resta es queda a casa i pensa que aquestes coses ja no van amb ells. Però la majoria continuen gaudint de la resta d'activitats que s'organitzen per fires a la ciutat i hi van amb fills, nebots o néts.

A Girona es viu ambient de fires des de fa dies.

18/10/09

PERQUÈ SÍ, NO

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.

10/10/09

ÀVIES: EMBOLICA QUE FA FORT

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts. Les meves dues àvies, veïnes de barri, no tenen més en comú que el fet de compartir néta, o sigui jo. No coincideixen gairebé mai tot i que fa dos dies van descobrir que compren a la mateixa carnisseria. S'hi van trobar i, òbviament, el tema de conversa va ser la seva néta, o sigui jo. Van repassar la meva vida (la seva versió de la meva vida) en deu minuts. Com si les sentís: que si per què la nena s'havia de separar, que si no s'entén que es porti tan bé amb el seu ex i en canvi no tornin a estar junts, que si això a la llarga és pitjor per al nen, que si tots dos deuen tenir els seus "amics" però no ens expliquen res perquè ara es porta molt això... Entre que una sordeja i l'altra interpreta el que vol, van acabar resolent que jo m'entenc amb un veí de l'edifici d'una d'elles, la qual opina que és un tarambana. Petons i abraçades i fins la propera.
Tot això ho sé perquè l'endemà em va trucar la meva mare per dir-me que la seva, veïna del tarambana en qüestió, estava ben preocupada perquè creia que havia ficat la pota i que la meva altra àvia es devia haver fet una idea equivocada arran de la conversa que sobre mi havien mantingut. I no s'equivocava, la meva altra àvia m'havia atribuït una relació secreta amb un tarambana del seu barri, veí d'edifici de la seva companya de conversa. Jo tan tranquil·la, sabia que avui (hem fet un dinar familiar) no s'estaria de treure'm el tema. I ho ha fet. I jo li he aclarit: no conec cap tarambana del seu barri, de fet no conec cap persona d'aquell barri tret de les meves dues àvies! Ha callat però m'ha fet una mirada d'aquelles de noséperquèperònoetcrec. Total que se n'ha anat a casa amb la convicció que la seva néta l'enganya. I d'aquí a uns mesos, quan torni a coincidir amb la meva altra àvia a la carnisseria del barri se n'inventaran una altra sobre mi.

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts.

23/9/09

EN JOAN I LES DONES

M'he trobat en Joan al súper. S'ha aprimat i té tot de taques a la cara. L'he vist gran. Ja el veia gran fa 25 anys! El conec des que era petita. La seva tia vivia al mateix bloc de pisos que nosaltres i la visitava tot sovint. Cada dia. Des que ens trobava a l'entrada de l'edifici i durant tot el trajecte de l'ascensor xerrava i xerrava. Ara encara xerra i xerra. Llavors iniciava la conversa amb un "heu anat al cine?" i repetia "al cine, al cine, al cine?". Se sabia tota la cartellera de memòria. I continuava "no portes mitges i faldilles?" i repetia "mitges i faldilles, mitges i faldilles?". Repetia aquesta conversa a tothom qui coneixia. Des de casa seva fins la de la seva tia, uns 300 metres, feia unes 15 parades. No sé ben bé quin tipus de malaltia pateix ni ben bé en quin grau, però té alguna mena de transtorn mental des de sempre. Ja l'havia sentit parlar amb els meus pares d'un cert tipus de dones a qui pagava a canvi de rebre d'elles un tracte més que carinyós. Jo ho entenia així fa 25 anys.
Des de fa uns anys quan me'l trobo ja no em pregunta pel cine ni per les mitges i faldilles, ja directament em parla de les seves relacions amb prostitutes. Ell ho diu així: "he anat amb una dona" i repeteix "una dona, una dona" i afegeix "val molts diners, molts diners". Però ja fa unes setmanes que no hi va. Diu que no té prou diners, que les dones demanen 500 euros! "500 euros, 500 euros". Suposo que qui li dóna els diners s'ha cansat de tants anys de despesa. Ell pensa que és just que demanin tants diners perquè "han de poder menjar aquestes dones". I sobretot pensa que tenen dret a cobrar això les dels voltants del Camp Nou perquè "es despullen pel carrer, clar, ho fan tot per poder menjar, ho fan tot, ho fan tot". M'ho explicava aquesta tarda a la cua de la caixa del súper i es mirava un nen d'uns 9 o 10 anys que tenia al costat i es preocupava "que no ens senti, que no ens senti". M'ha explicat també que en coneix un que va trobar una dona que no li demanava diners i "ho feien cada dia, cada dia, sis vegades, sis vegades"!! L'he deixat passar perquè portava menys coses que jo i mentre pagava m'ha dit que "s'ha d'anar en compte amb la viagra, és molt dolenta!". I abans de marxar encara m'ha demanat: "no li expliquis a la teva mare".

Ja quan m'ha arribat el torn m'he oblidat de donar a la caixera els vals de descompte que portava a la mà. Ja m'havia cobrat però ha entès que "Juan te despistó" i m'ha tornat els diners dels descomptes. El coneix mig Girona en Joan.

16/9/09

EL FRUIT DE L'ETERNA JOVENTUT

Ara s'han posat de moda. Semblen ser la panacea. Són bones per a tot. Cultivades a l'Himàlaia, al Tíbet i a Mongòlia, diuen que els que en mengen gaudeixen d'una extraordinària salut i que viuen més de 100 anys.
Utilitzades en la medicina tradicional xinesa, a les baies de Goji se'ls atribueixen propietats nutricionals i terapèutiques extraordinàries.
Diuen, els que les venen, que s'han de consumir perquè allarguen la vida, augmenten la força i l'energia, enforteixen el cor i la sang, redueixen el colesterol, prevenen el càncer, milloren la visió, ajuden a perdre pes, milloren la resposta sexual i la fertilitat, protegeixen el fetge, milloren la memòria, redueixen l'ansietat i l'estrés, milloren la digestió, enforteixen el sistema inmunitari, són analgèsiques, antibacterianes, antiinflamatòries, desintoxicants... i no sé quantes coses més! La panacea, ja ho deia.
Se n'han de prendre una quantitat determinada al dia. Jo en prenc des de fa uns dies. Sóc de provar coses, jo. O de comprovar.
Es cultiven des de fa milers d'anys i tot just ara s'estan estenent a casa nostra. Però la varietat autèntica només creix, salvatge, a l'Himàlaia. Aconseguiran els habitants d'aquella zona -a més de 4.000 metres d'alçada, lliure de contaminació, aquells que viuen més de 100 anys, que per cert fan molt exercici, mantenen una alimentació saníssima i a més a més, només a més a més, mengen Goji-, produir per satisfer la creixent demanda que està experimentant aquest fruit? Jo crec que ens acabaran venent gat per llebre. Queda dit.

12/9/09

TANTS CAPS, TANTS CELS

De vegades m'encanto mirant el cel i penso com n'és de gran. I em pregunto per què la majoria de nosaltres el mirem sempre des del mateix lloc.
Com es deu veure el cel des de Madagascar? i des del Japó? com es deu veure des d'Austràlia? i des del Canadà? des de Xile o des d'Islàndia? Com es deu veure des del Kazakhstan? Com deu ser el cel a tots aquests llocs al llarg de l'any?
I penso que hauríem de poder mirar el cel des d'aquests llocs i des de molts altres i poder decidir amb quin cel ens quedem. Hauríem de poder triar el nostre cel. Hauríem de poder veure el cel durant tot un any a cada lloc i quedar-nos finalment amb un.
Un conegut que és amant del surf va marxar fa uns anys a viure a Fuerteventura, el seu somni. Va aconseguir que la companyia per la qual treballa el destinés allà. Després d'un temps ha comprovat que aquell no és el seu cel. Però no té possibilitats de fer gaire més proves. O es queda amb aquell o torna al cel que mirava des d'aquí. Pocs elements per poder triar. Com la majoria de nosaltres. La companyia no ens destina un any a Madagascar, un altre al Canadà i el següent a Islàndia. I sense companyia a darrera no ens és possible moure'ns. Una llàstima. Tal i com funciona el món actualment no podrem descobrir quin és el nostre cel, tants com n'hi ha!
El que jo miro es veu sempre igual des d'aquí... I si aquest no és el meu cel?

25/8/09

EL REMEI I/O LA MALALTIA?

El meu fill encara no ha fet sis anys i ja li han posat 24 vacunes!! Ahir ho comptava seguint el calendari de vacunacions sitèmiques del seu carnet de salut. 24 vacunes i 4 d'elles són triples! Això m'ha fet pensar. Hi ha pares que es declaren objectors en aquest sentit i decideixen no vacunar mai els seus fills. Pensen que és pitjor el remei que la malaltia (que sempre és possible, però no segura).
Jo em pregunto: s'ha fet cap estudi que demostri que els qui no es vacunen pateixen les malaties de les que no s'han "protegit"? o que les pateixen amb més gravetat? Hi ha cap estudi sobre els efectes secundaris que poden provocar a la llarga les vacunes? Realment les vacunes eviten que els qui les han rebut passin les malalties? Compensa posar-se-les? No hi entenc gens però són coses que em preocupen.

Aviat vacunaran els nens i els anomenats col·lectius de risc de la nova Grip A. (Confesso que em fa molta por aquesta malaltia, segurament per desconeixement). Qui sap com ens pot afectar aquesta vacuna? Realment evitarà el contagi de la grip entre els qui l'hagin rebut? Serà pitjor el remei que la malaltia? Ara es plantegen vacunar també els nens (amb les nenes ja ho fan) del virus del papil·loma humà. Més vacunes!

Quins avantatges té vacunar els nens de tot? Quins en té no vacunar-los de res? I quins riscos en tots dos casos? Potser existeixen estudis sobre tot això però jo els desconec completament. Sincerament penso que estem molt poc informats sobre aquestes qüestions i molt em temo que això té molt a veure amb els interessos de certes indústries farmacèutiques. Però, tant poder tenen com per permetre la possibilitat que s'estigui posant en risc la salut de les persones?

18/8/09

EL TRESOR DELS ANIMALS

Presenciar la mort lenta d'un animal és una escena bastant impactant, que pot ser brutal, dolorosa i repugnant sobretot si és a mans d'un altre animal.
Aquest matí he vist una lluita desigual entre un colom i deu o dotze gavines al riu Onyar. M'hi sobren tots dos a la ciutat (almenys uns quants de cada) però la solució no seria que es mengin els uns als altres. El colom ha tingut la mala fortuna de caure a l'aigua (no sé com) i abans que hagués passat ni un segon ja tenia una gavina picotejant-li el cap. I en poc temps se n'hi han afegit unes quantes més. Quina violència. No m'he quedat a veure quant durava l'agonia del pobre animal. He fet una ganyota i prou. No pensava llençar-me a l'aigua per salvar-lo.

Animals matant animals. Això m'ha fet venir al pensament el que m'explicava ahir la meva mare: diumenge va anar a una platja de roques i es va submergir una bona estona perseguint peixos i admirant la vida del fons marí. "Vaig veure dues estrelles de mar precioses!", em va dir.
Satisfeta per les imatges que se li havien gravat a les pupil·les va marxar a dinar. En tornar a la platja va veure dues estrelles de mar sobre una roca, a sol i serena assecant-se! "encara es movien, Nadeia". Agonitzaven just al costat del campament que havia muntat una d'aquestes famílies de vint-i-cinc membres, que ocupen mitja platja, que porten un carregament de cadires, para-sols i neveres i que, aquest cop, duien també arpons. La meva mare s'hi va acostar i els va preguntar què coi estaven fent amb les estrelles de mar. "Tenemos un tesoro en el càmping y las juntaremos con los otros bichos que tenemos allí", li van contestar dos nens ja no tan nens. Ella es va enfilar per les parets i va dir als pares si s'havien begut l'enteniment o què, que què s'havien pensat, que eren éssers vius i que si se'ls carreguen ara per esport els seus fills no els podran admirar mai més. Ni ella tampoc.
Va recollir els trastos i va marxar de la platja enrabiada amb aquella família amb pocs escrúpols i amb ella mateixa per no haver-se atrevit a desafiar-los tornant les estrelles a l'aigua. Ha decidit escriure una carta a l'ajuntament de Colera perquè actui per parar els peus als caça-tresors.
Les gavines mataven el colom per una qüestió de supervivència, per menjar. Els nens volien engrossar el seu tresor. La lluita era desigual en tots dos casos. No sabria dir qui d'ells era més animal.

9/8/09


Ja s'ha acabat la cinquena edició del meu particular Gran Hermano. Molt bé aquest any. Per a mi ha estat el millor. I per als nens també.
La tornada sempre és dura. Aquesta, per a mi, ho ha estat particularment. Hem estat deu persones convivint i compartint-ho tot durant set dies, perduts enmig de muntanyes. Lògicament quan obres la porta de casa, tot de cop t'hi falta alguna cosa. Deu ser veritat allò que diuen els que participen al Gran Hermano de debó, que tot es magnifica mentre són a la casa. A la nostra tot ha estat molt intens. Tots som de la mateixa família i, en major o menor mesura, sovint en funció del grau de consanguinitat, ens tenim estima. És veritat que sempre hi ha algun moment de tensió, però deu ser normal tenint en compte que som deu persones sota un mateix sostre, que hi ha nens, que ens ha plogut dos dies -cosa que ens ha fet tancar dins la casa durant hores-, que entre nosaltres ens veiem comptades vegades durant la resta de l'any i que no tenim massa coses en comú els uns amb els altres. Mirant-ho així penso que ens mereixeríem un premi i tot.

En només una setmana tots ens hem tornat una mica més salvatges, com els gats, com la guilla que teníem per veïna, com les vespes (ovispas per alguns, avespes per a uns altres) que ens han perseguit a tots cada dia pel voltant de la piscina i que s'han cobrat més d'una víctima...

Les caipirinyes (còctel de la casa) molt bones aquest any. Relax total i cura de son. Poca lectura i poc esport però enfortiment de les relacions familiars, que això no fa mal a ningú. Aviat començarem a buscar casa per a la sisena edició. Amb més exigències, és clar.

22/7/09

ME N'HI VAIG










Bec llet sense lactosa, menjo pa sense blat, em dutxo amb sabó sense sabó... aquestes vacances me n'aniré a Eivissa i no m'agraden les discoteques ni m'atrau el luxe. Cadascú agafa de cada cosa el que més li convé i prescindeix del que li sobra. És exactament el que penso fer durant les meves vacances.
No he estat mai a Eivissa, ni a Formentera, on penso passar-hi almenys un dia. Vull dir d'entrada que no hi vaig motivada per l'anunci d'Estrella Damm, però... s'ha de reconèixer: quin anunci més ben direccionat. Pam! Al subconscient de tots. El que digui que no, menteix. Qui no s'ha traslladat mentalment a Formentera, en una platja prenent una cerveseta fresca, amb música, envoltat amics, de relax, de vacances, fregant la felicitat pura... cada cop que veu l'anunci, inclús cada cop que sent el Tonight? Qui? Genial, felicito al qui ha pensat aquest anunci. Molt ben trobat, sí senyor. A tocar la fibra. A apel·lar a la imaginació, a l'esperança, als somnis de tothom. Directe a les emocions. Quants no creuran que si van a Formentera viuran mediterràniament alguna història semblant? Genial, l'anunci.

Jo penso viure bocinets d'aquella història tan ben trobada, bocinets i prou. Agafaré el que m'agradi i prescindiré del que em sobri. Me n'hi vaig. I espero no trobar-m'hi mig país!

8/7/09

EL REGAL

Tinc un amic a qui la pressió del temps cau com un pes immens damunt les espatlles. De la seva veu he sentit més d'un cop una obvietat en la qual massa sovint no pensem: en aquesta vida hi som de passada, tothom neix amb una predeterminació i la finalitat última és morir -ui, que gran i que lluny que ens sembla!-, tot el que ens passa entremig és un regal. I massa poques vegades ens qüestionem de quina manera volem aprofitar-lo. Ens preguntem poc què volem que ens passi i ens deixem portar pel que passa al nostre voltant ajudat pel transcòrrer del temps, sense incidir així en el nostre pervindre. Ens passen les hores, els dies, els anys pel costat i ens els mirem com si no ens afectessin. Però ens afecten. Ens afecta el temps i les coses que ens passen. Massa com per no intervenir-hi, com per no decidir allò que volem per a nosaltres, com per no triar com volem gestionar el nostre regal. És nostre i de ningú més. Som amos i senyors del nostre regal. Sobre cap altra cosa no tindrem tant poder de decisió.
Però el regal s'ha d'amotllar a infinitat de coses, moments i a multitud d'altres regals. El regal evoluciona amb el propi pas del temps. Hi ha moments per a cada cosa i no els podem deixar passar.

En trenta-dos anys jo tot això m'ho he qüestionat massa poques vegades. Algunes coses m'han sortit bé, d'altres no tant. Però no vull deixar que em continuin sortint així sense més, a mercè dels designis. Vull intervenir-hi i vull fer del meu regal EL REGAL. Hi ha coses per les quals ja m'ha passat el moment, és cert. Però vindran més moments -mai no sabré si seran molts o seran pocs, això ningú no ho sap, però seran moments- i vull decidir quines coses vull que em passin mentre els visc.

Al meu amic el pas del temps li pesa molt i té pressa. Jo, entre poc i massa, sóc del parer que ni hem de creure que som eterns ni tampoc no hem de patir com una pressió esgotadora el pes del temps damunt les espatlles.

29/6/09

UN ALTRE ESTIU

Jo odio els canvis. Però està comprovat que els humans tenim una capacitat extraordinària per adaptar-nos-hi. Almenys als que ens passen al llarg de l'any i any rere any.
Ja hi tornem a ser. S'ha acabat la primavera, s'ha acabat el curs escolar, s'han acabat les activitats extraescolars, els entrenaments... Per al comiat hem tingut Sant Joan, sopar de final de curs a l'escola, festes de final de temporada, pica-pica a la feina... I tot s'ha acabat la mateixa setmana! A mi em costa horrors adaptar-me als canvis però si a més es donen tots alhora ja em col·lapso. Fa dos dies d'això però ara ja ens sentim com si fóssim a ple estiu. No només per la temperatura. Comença l'horari intensiu a la feina, s'acosten les vacances. Els nens al casal o amb els avis, més temps lliure, en el meu cas almenys. Taules i cadires al balcó, com una terrasseta per sopar a la fresca, finestres obertes, riuades de gent pels carrers, les piscines plenes, les platges plenes, tots els dies i tothora... Tot de cop canviem el fons d'armari i anem pel carrer amb xancletes i amb el banyador sota la roba i planyem els que per raons de feina van amb americana i corbata. Sortim a sopar dia sí i dia també, es barregen els dies d'entre setmana i els de cap de setmana, es relaxen els horaris... El meu fill ja fa dies que s'ha plantat! Ni parlar-ne d'anar a dormir a les nou!
En quinze dies o un mes que tenim de vacances pretenem fer realitat tots els nostres somnis, aquells que l'hivern no ens permet ni pensar.
A mi tants canvis així concentradets m'estressen. Però com tothom, m'hi acabo adaptant. I llavors em ve al cap la reflexió que cada any per aquesta època feia un avi que vaig conèixer a Espolla quan hi passava els estius: les vacances s'acaben de seguida, en un tres i no res tornarem a ser setembre i de nou l'hivern. És veritat, és poquet temps i volem fer tantes coses! Però quan torni a ser setembre, quan tot torni a començar, ens hi tornarem a adaptar, tornarem a canviar el fons d'armari, endreçarem les sandàlies i ja pensarem en el Nadal.
A mi particularment l'hivern m'apaga, de manera que vaig a pensar quant suc puc treure d'aquest estiu que tot just comença!

18/6/09

DE RELATS PERSONALS

El món és ple de persones interessants. Jo he tingut ocasió de conèixer-ne unes quantes, sempre gràcies a una de ben interessant que conec molt bé des de fa una colla d'anys.
Avui he assistit a la presentació del llibre d'Antonio Núñez "¡Será mejor que lo cuentes!". No me l'he llegit però prometo posar-m'hi avui mateix. Penso que és una persona interessantíssima. No sé quin és el seu currículum ni exactament en què treballa, això podria trobar-ho de seguida a Internet però seria per curiositat, perquè no em cal per saber que és interessant. Més que presentar el seu llibre s'ha presentat a sí mateix, ens ha parlat de qui és. Ens ha explicat la seva història, el relat de la seva vida. De fet d'això tracta el seu llibre, d'històries, de relats, de storytelling. Això i els quatre minuts de rellotge (l'esperaven) que he estat parlant amb ell han estat suficients. En aquest temps jo li he relatat la meva d'història. Un segment, clar. Compartim passió: escriure. Li he dit que jo escric des de sempre, sobre coses meves, coses que em passen, una mica com en aquest bloc. I m'ha animat a publicar-ho, a intentar-ho. Crec que les coses que jo escric no interessarien a ningú, li he dit. Per què no? És cert, es publiquen un munt de coses, algunes de bones, d'altres que no ho són tant i d'altres que no ho són gens ni mica. M'he de llançar, li he dit. Això no prometo fer-ho, prometo pensar-m'ho, que venint de mi ja serà molt. Deixa't assessorar, m'ha aconsellat. Ho pensaré, també.

Ja abans que jo li narrés la meva història m'ha fet una dedicatòria al llibre en vermell: "Para Nadeia, contadora de relatos universitarios, para que pronto se pueda dedicar a contar sus propios relatos personales".

9/6/09

GIMNÀSTICA CRANIAL

Ara a la meva perruqueria s'estilen els massatges cranials. No capil·lars, no. Cranials. Les noies que et renten el cap deuen haver fet un curset de gimnàstica cranial on de segur els han dit "sobretot apreteu fort" i elles, alumnes modèliques, ho apliquen com si els hi anés la vida. Entre el reposacaps que et destrossa l'occipital i els dits d'aquestes noies clavant-se't en els parietals, en el frontal, en tot el crani i fins al cervell, per força surts de la perruqueria amb un pensament renovat.
Dic jo que ha d'anar bé com a remei contra la migranya: els vasos sanguinis s'han de posar a to sí o sí.

Però a mi m'agraden aquests massatges incisius, em sacsegen les idees i em relaxen. I aplaudeixo la iniciativa: massatges al cervell gratuïts i surts de la perruqueria amb la ment en blanc.

Els qui pateixen de migranya o de col·lapse neuronal haurien d'anar a tallar-se els cabells allà.

4/6/09

ESCRIVINT LA MEMÒRIA

Cada dia quan recullo el meu fill a l'escola li pregunto pel que ha fet a classe, pel que ha dinat, a què ha jugat al pati... i la resposta sempre és la mateixa: no me'n recordo. Evidentment no és una qüestió de falta de memòria, simplement li fa mandra explicar-ho. Ho confirma el fet que de vegades em crida des del llit perquè li treu el son algun record de quan tenia dos o tres anys. Aviat en farà sis. La memòria no li falla. Està clar.
A mi, sí. Em falla des de sempre. Tinc seriosos problemes per recordar tot allò que no he escrit prèviament. Sóc incapaç de fer la compra al supermercat sense una llista. Tinc molt pocs records de la meva infantesa i, en part, és perquè no escrivia les coses que em passaven. A l'institut i durant la carrera era incapaç d'estudiar amb apunts que no hagués pres jo mateixa: els havia de reescriure per tal que es gravessin a la meva memòria. Quan estudiava vaig escriure un diari personal, encara sort, crec que sinó no recordaria la meitat de les coses que vaig viure en aquella època. Em costa recordar els arguments dels llibres que llegeixo perquè no els he escrit jo. El mateix em passa amb les pel·lícules. Les receptes de cuina les oblido si no les he escrit jo.

He tingut agendes però m'han servit de ben poc perquè enlloc no m'escrivia que hi havia d'escriure. Tampoc no em serveixen les agendes amb alarma de recordatori perquè m'oblido d'escriure-hi el que m'han de recordar.

Recordo en canvi la llista de la compra que vaig escriure el mes passat. Recordo amb punts i comes les cròniques que escrivia per la ràdio ja fa més de cinc anys. Recordo poemes que vaig escriure fa quinze anys. Els recordo sencers.

Potser la funció principal d'aquest bloc (i la de tantes altres coses que escric), ara me n'adono, és la d'evitar que m'oblidi de les coses que em passen.

Això o em passo al brain training.

30/5/09

DORMIU, DORMIU NINETES

No cal que ho digui Bob Dylan: els temps estan canviant. Llavors, ara i demà. El burro malalt n'és una bona metàfora. Sí, el de "dormiu, dormiu ninetes". Continua estant malalt, té mal a la poteta i el ventre li fa mal, pobre. Encara no pot menjar civada, però ja no es conforma amb pinyons pelats, ara vol que a més siguin salats. No pot dormir a l'estable, pobre. Però no es conforma amb un un matalàs, ara necessita coixins daurats.

20/5/09

TANCO EL CERCLE AMB UN ALTRE GRAN HERMANO

Bellvís (Pla d'Urgell), Vall de Llémena (Gironès), Puig-reig (Berguedà), Pla de Martís (Pla de l'Estany)... ja s'acosta la cinquena edició del Gran Hermano Familiar i ja tenim casa, aquest cop a la Vall de Bianya (Garrotxa). Anem perfeccionant els detalls (com en el Gran Hermano de veritat): aquest cop disposarem de bany a cada habitació. Que la casa sigui aïllada i d'una sola ocupació, que tingui almenys cinc habitacions, res de lliteres, que la piscina tingui diferents fondàries, que no hi hagi gossos pels voltants, que les granges estiguin a prou distància per evitar olors i bestioles diverses, que tot plegat sigui prop d'algun nucli urbà per poder anar a comprar menjar i diaris amb certa facilitat, que hi hagi espai per còrrer però sense possibilitat de riscos, per als nens, que hi hagi alguna sala d'entreteniment (amb futbolí o billar, o el que sigui que distregui), terrassa solàrium (no fos cas que ens marxés el moreno) que a més ens permeti celebrar els sopars a l'aire lliure i complir amb el nostre ritual caipirinya... són exigències de la meva família, que a cada edició puja el llistó. Però cada cop aconseguim trobar casa al nostre gust. I cada cop a un preu més elevat, clar. I ara a més tindrem bany privat cada dos, tres, o un, depenent de la formació de cada nostre particular nucli familiar. Només ens hi falta la Mercedes Milà.

Tot això em fa adonar que ja fa un any que existeix aquest meu bloc. Un dels meus primers temes va ser precisament aquest, el del Gran Hermano Familiar de l'any passat. Hem anat polint detalls respecte de l'edició anterior pel que fa a la casa; els tres nens, l'ànima del Gran Hermano, tenen un any més... i els seus pares i mares també; i en ve un altre en camí, un/a cosinet/a meu/va, encara no ho sabem. A la propera edició ja seran quatre. En un any també hem anat polint detalls sobre nosaltres mateixos. Jo també. Vosaltres també. Un any passa molt de pressa, però ens passen tantes coses...! O no?

19/5/09

"TENGO UNA CARTA PARA TI"

He estat designada primera suplent de president/a de mesa electoral per al proper 7 de juny. M'ho ha fet saber una noia de no sé exactament quin servei de correu exprés a les 8h d'aquest matí.
- Ostres (crec que no li he dit tan formalment)! A les 8h del matí heu de venir a trucar a casa?!
- Clar, és que si no no us hi trobem!
Tenia raó, ja ho veia, però a mi em sona el despertador a les 8h del matí! I no sabia ben bé què m'estava dient aquella noia ni què hi deia exactament al paper que m'ha plantat al davant i m'ha fet signar. Amb la carpeta en vertical era molt complicat omplir les dades d'entrega i l'he fet passar. No ha volgut seure. Hi hem estat menys de cinc minuts. Hem arribat tard a l'escola (sempre anem amb el temps just). Unes hores després m'he llegit el paperet que m'ha fet signar aquella noia, la cara de la qual no aconsegueixo recordar. Em convoquen (amb caràcter obligatori) a les 8h del matí (maleïda hora) d'un diumenge (d'un diumenge!). Encara sort que el col·legi electoral és just davant de casa. Ja estic resant perquè el/la president/a s'hi presenti.

12/5/09

"VIGILANT" L'AEAT

Vull donar les gràcies per la seva inestimable col·laboració a tots els vigilants de seguretat que durant la campanya de Renda els toca "vigilar" les dependències habilitades per l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) per tal que els "experts" confeccionin les declaracions d'IRPF dels ciutadans. Sense ells no seria el mateix. Fan una gran tasca. Són d'una ajuda impagable. Tots, absolutament tots, parlen castellà, tenen una edat d'entre 45 i 60 anys, si no més, la dona els ha cosit la vora dels pantalons massa amunt i la de les mànigues de la jaqueta massa avall, o a l'inversa. Ells decideixen formar part del procés. "Señorita dígame su DNI" i tot seguit et donen una combinació de lletres i números que recorda els noms dels robots i et fan seure en una sala entre una multitud de persones que esperen el seu torn. I fan aquella cara de satisfets perquè es consideren així part de l'engranatge de l'Administració. I no s'acaba aquí la seva tasca, no. També es dediquen a calmar els ànims d'aquells que tenen hora a les 10:30h, han arribat a les 9:00h i a les 9:30h es queixen que encara no els han atès, i d'aquells que tenien hora a les 10:30h i es queixen que a les 12h encara no els han atès. El vigilant sempre té respostes que justifiquen els "experts". I sempre té a punt uns quants "por favor", que remata amb uns "muchas gracias". Correctíssims. Què seria de l'Administració pública si no existissin aquests personatges?

9/5/09

FLORS, COLORS i GENT, MOLTA GENT

Cinquanta-quatre anys fa que se celebra i jo sense haver-la visitat. Fins avui. Avui he participat en una visita guiada al Girona Temps de Flors. Sembla estrany que la gent de Girona ens apuntem a una visita guiada pels carrers de la nostra ciutat quan la temàtica són les flors. Però no ens havien d'explicar quin tipus de flors són les que s'han utilitzat per a les composicions. De ser així no hi hauria anat. La gràcia és que ens han explicat detalls sobre aquells espais on s'han fet les composicions. Sobretot dels patis que només s'obren al públic durant nou dies en motiu de l'exposició i que la resta de l'any no podem visitar. L'activitat d'avui m'ha permès conèixer-ne la història. Aquesta és la gràcia. Les flors eren per a mi l'excusa.
Evidentment no hem visitat tots i cadasun dels espais que alberguen exposicions. Bàsicament degut a l'aglomeració de gent. Girona s'omple de gent i més gent en cada edició de l'exposició. És increïble veure les cues d'hores d'espera que es formen per entrar als Banys Àrabs per exemple, o a les Sarraïnes! He pensat: ja cal que valgui la pena el que hi ha dins! La guia ens ha alertat que vigiléssim les bosses de mà perquè es produeixen robatoris. Unes quantes persones del grup ho han corroborat: en altres edicions han perdut alguna de les seves pertinences. Quanta gent! Una bogeria! És curiós veure com les flors, fora del camp, desperten tant interés!
Pel que fa a l'exposició floral, doncs hi he vist una mica de tot. Composicions harmòniques i d'altres que no he acabat d'entendre per què se les ha inclós a la mostra... He posat les fotos de les tres que més gràcia m'han fet. A la primera no hi ha flors però hi són representades en forma de tambors de rentadora i centenars de llapis de colors (Alpino ha col·laborat en aquesta composició), la segona m'ha fet gràcia pel muntatge i la tercera pel mateix motiu.
Gràcies per la visita (per cert, gratuïta), Rosa (molt en consonància).

6/5/09

DIFERENT

Sempre he tingut la sensació que faig les coses al revés que l'altra gent. O no ben bé al revés, però de manera diferent sí, gairebé sempre. No és una cosa que jo m'hagi proposat. El cas és que no m'adono d'això quan les faig. Jo estic convençuda que la meva és la manera més natural de fer-les i després, comentant-ho, m'adono que la majoria de gent les fa d'una mateixa manera, que gairebé mai no és ni semblant a la meva.
La meva relació amb els homes és diferent de la que amb ells tenen les altres dones, me n'adono parlant amb elles. La meva relació amb les dones és diferent de la que normalment tenen elles entre sí, me n'adono tota sola d'això. La meva relació amb el meu fill és diferent de la que tenen la majoria de mares amb els seus fills, me n'adono comentant-ho amb elles. La meva relació amb el pare del meu fill és diferent de la que tenen altres mares separades amb els pares dels seus fills o amb les seves exparelles, també me n'adono. Pel que fa a la feina m'adono que no em preocupen les mateixes coses que a les altres persones que treballen en condicions similars a la meva. La crisi, les pandèmies, les coses que passsen i que ens afecten a tots a mi em preocupen d'una manera diferent també.

La gent en general actúa seguint uns patrons semblants. Jo tinc els meus. El que no sé és per què són habitualment tan distants! Jo he crescut i he viscut envoltada d'aquesta gent. Estimo, menjo, dormo (i inclús somio), llegeixo, treballo, miro la televisió (les mateixes notícies, les mateixes pel·lícules que veu l'altra gent), compro, passejo, viatjo... com gairebé tothom. Llavors, per què actúo de manera diferent en tantes coses?

31/3/09

UN CAIXER MOLT BOTIGUER

Avui al Mercadona hi havia un caixer nou. Bé, nou per a mi, que hi vaig molt de tant en tant perquè no em cau a prop de casa. Jo crec que era a la caixa de manera accidental, fins i tot diria que és accidental el fet que treballi al Mercadona. He pensat que en un supermercat el seu talent estava desaprofitat.

Just després de passar pel lector la caixa de galetes Maria Dorada que he comprat em diu:

- Has tastat les Maria de la casa?
- No.
- Doncs són igual de bones que aquestes i costen la meitat.
- Ah, doncs la veritat és que no les he vist.
- Doncs ja ho saps per la propera vegada... i has vist aquest bacallà?
Hi havia una bacallà sec (o no sabria com dir-n'hi) allà al costat de la caixa (he trobat que el lloc era molt poc apropiat).
- És boníssim, em diu.
- No m'agrada el bacallà, gràcies.
- I has vist les maduixes que maques que les tenim?
- No puc menjar maduixes, em fan al·lèrgia.
- Ostres, una cosa no la veus, l'altra no t'agrada, a l'altra li tens al·lèrgia... (he pensat que tenia raó que sóc una mica aixafaguitarres) què haurem de fer? ...i ha seguit...: també tenim piles i xiclets...
He quedat parada. I la senyora que venia darrera meu a la cua de la caixa, igual: a ella li volia col·locar el lleixiu de la casa. Normalment les caixeres (la majoria són dones) dels supermercats et saluden i et demanen si tens la targeta client, com a molt.

LA BARBÀRIE GENERA BARBÀRIE

És un fet que l'assassinat de Marta del Castillo com, lamentablement, el de tants altres, menors i no menors, no deixa indiferent ningú. I també ho és que la ràbia, la impotència i la frustració sovint porten l'espècie humana a l'odi i la irracionalitat.
Avui he visitat al Facebook un grup anomenat "CADENA PERPETUA A ESTOS 3 HIJOS DE LA GRAN PUTA!!" en referència als tres individus que tot apunta que van acabar amb la vida de la jove. En el moment en què escric aquestes línies hi ha 3.555 comentaris però de ben segur que, si ho aneu a mirar ara, n'hi hauran molts més, perquè se'n publiquen pràcticament a cada minut. He plegat a la tercera o quarta pàgines de comentaris (de 178) perquè se m'estava encomanant l'agressivitat... La imaginació no té límits. Quanta barbàrie!
Sort que només són comentaris...
N'he triat uns quants a l'atzar. Els transcric:
"Menudos hijos de puta!! Tendrian que lapidarlos o colgarlos boca abajo en una piscina y llenarla poco a poco para que sufrieran".
"pagaria por poder encerrarme en una avitacion con estos hijos de puta y partirles el cuello...que los maten!!! niñatos...".
"ke los traigan a mi casa a estos 3 niñatos de mierda!!!!!!!!!!Me romperia las manos rebentandoles la cabeza a ostias!!!!!!!".
"cabrones niñatos de mierda asco dan les tendrian que cortat los huevos".
"lo q tienen q acr es sacarle toda la documentacion pero con to el sufrimiento del mundo,primero arrancandoles las uñas dlos pies,logo cortarlles dedo a dedo asta llegal al num 21,osease el q cuelga,ya veras como cantan,no entiendo como puede abr gente tan bárbara,pos na,a jugar como ellos,q me los dejen a mi...".
"sois la escoria des este pais una caña rajada os metia yo por el kakas ...".
"CADENA PERPETUA? y que mas... una suite en el palace??? y una polla... PENA DE MUERTE YA OSTIA!Que los dejen a cargo de la familia de la chica que mataron friamente y que ellos decidan si han de vivir o morir como perros que son.MUERTE A ELLOS!".
"O MEJOR, QUE LOS CUELGUEN DE LOS HUEVOS HASTA QUE SE LES DESGARREN. Y CUANDO CAIGAN CLAVOS EN EL SUELO LES ESPEREN. PARA QUE LUEGO LOS PISOTEEMOS ".
"cortarle las cabezas a los tres, eso es lo que tendrian que hacer!".
"directamente un tiro en el estomago.... eso si q es lento y doloroso, no con una 9mm, si no con una del 22... ".
"yo conectaba la silla electrica y los metia ahi a los 3 o la ruleta rusa".
"Alfileres debajo de las uñas para esos Infelices!!!!!!!!o mejor aun, castracion con un cable de 500 voltios!!!!!!".
N'hi ha molts més...

25/3/09

SOM COM SALUDEM?

A través de les salutacions dels correus electrònics podem saber coses de qui els escriu. N'hi ha de diversos tipus i, juntament amb les seves traduccions al llenguatge oral, jo les dividiria en tres registres.

Hi ha els Apreciat/apreciada, Estimat o Benvolgut, que tanquen amb unes Salutacions cordials, que jo lligaria amb els que parlant saluden amb un Passi-ho bé, un A Déu siau, un A reveure i un Déu vos guard.

Hi ha els més informals del tipus Bones, Ei o Salut! que lligaria amb els Apa siau, Ep nano! o Què passa?!

I finalment hi ha els més extesos Bon dia/Bona tarda, Hola/ Adéu, que lligaria amb aquests mateixos i hi afegiria els Que vagi bé, Com va tot, Cuida't, Ens veiem, Fins ara...

Depenent de a qui ens estem adreçant i per quin motiu ho fem podem arribar a fer servir tots aquests registres. De fet és inevitable utilitzar-los tots (o gairebé) però hem de saber adequar cadascun d'ells a totes les situacions i als nostres interessos. Segons allò que volem comunicar i el tipus de resposta que esperem del nostre interlocutor haurem de triar un o altre registre. Dic això perquè jo he rebut e-mails de persones totes desconegudes, d'edats i condicions similars (la majoria estudiants) i tots pel mateix concepte (demanant informació) i cadascuna ha fet servir diferents registres. Cadascuna ha rebut un tipus diferent de resposta per part meva. És inevitable.

21/3/09

FILLS, NÉTS I BESNÉTS A PARES, AVIS I BESAVIS

Jo als meus pares sempre els he dit pel nom: Pep i Ioia (Glòria). I als meus avis: iaia i avi.
El meu fill (5 anys) als seus pares ens diu: papa i mama (tot i que el seu pare preferiria: pare i mare), als pares del seu pare: avi i àvia, als meus pares: Pep i Ioia, i als meus avis, els seus besavis: iaia i avi.

El meu pare voldria que la meva germana (2 anys) li digués Pep i la seva mare voldria que li digués mama. Ella, a la seva, els diu: papa i Nuri. Als pares d'ella els diu: avi i àvia, a la mare d'ell, la nostra àvia, li diu: iaia.

20/3/09

LES ALIANCES

Als dinars de feina, els meus companys i jo aconseguim no parlar tota l'estona de feina. Però com que no tenim massa coses en comú els temes de no-feina solen ser força banals. Avui hem parlat de les aliances de casament. Érem sis dones i un home: quatre casats, una que viu en parella, una soltera i una separada. Per a tots els gustos. La soltera i l'ajuntada portaven anells a totes dues mans. Dues de les casades, les aliances. Els altres dos, res. Jo tampoc.
"La guardo a casa, és que em molesta", deia l'un; "jo no sé ni on la tinc", deia l'altra. "Clar, tu no la portes perquè ja no estàs casada", em deien. No, jo no la porto pel mateix motiu que no porto cap altre anell, perquè no m'agrada portar anells, però sobretot perquè no m'agrada la càrrega simbòlica que té una aliança. No m'agrada la seva funció identificadora. Sóc catalana i no porto la bandera penjada al coll, tinc 31 anys i no porto una placa on ho digui, sóc heterosexual i al meu NIF això (encara) no ho posa... Li he de fer saber a algú si estic o no casada? i si portés l'anell sense estar-ho? Si el volgués portar el portaria, estigués o no casada. Clar que si no ho hagués estat mai no el tindria... però ho he estat i el tinc i ara podria portar-lo perfectament, que és ben maco l'anell! "Avui dia portar l'anell de casat no representa un fre per lligar". Això no em preocupa. A mi no m'agrada portar anells.

Uns parlàvem dels anells, altres de les anells. Sempre m'hi trobo i encara no sé quin és l'article correcte...

I hem tornat a parlar de feina.

13/3/09

QUÈEEEEEEESSSSSSS??¿¿??

Aquest matí he seguit una conversa entre dues estudiants universitàries que es dirigien a la Facultat de Lletres:

- Aquest cap de semana l'Alba i jo anem a Viladecans.
- Ah si? Què hi aneu a fer?
- A veure un musical sobre... et sona Romeo y Julieta?
- No.

10/3/09

I SI...?

A classe d'anglès estem repassant el condicional. Hem de preparar una sèrie de redaccions que després haurem de defensar oralment. Tot per demà passat. Avui m'hi he posat i m'he quedat en allò del brainstorming. He fet una llista infinita. Entre les idees, una d'actual: la crisi. L'he relacionat amb el preu dels pisos. El de lloguer, que és el que a mi m'afecta. I si hagués esperat una mica més a llogar casa meva? Els lloguers han baixat des del desembre passat (quan jo m'hi vaig instal·lar) i sembla que la tendència és a que encara ho facin més. Quanta gent no es deu estar fent aquesta mateixa pregunta?! Sobretot els que han comprat un pis o una casa fa uns mesos, fa un any... Però què sabíem? Qui sabia i qui sap quant temps durarà i què passarà amb els preus demà, la setmana que ve, el mes que ve...? Jo no. I em fa ràbia. I deu fer ràbia a molta gent. I si ens haguéssim esperat? Em consolo pensant que potser si m'hagués esperat haurien llogat casa meva a algú altre. I jo volia aquesta. I la tinc. A un preu car pel que es veu que pot acabar essent? Possiblement. Però, què hi farem?
Algú m'explicava avui que, segons un estudi, els nens neixen més intel·ligents com més jove és el pare i com més gran és la mare. Una fòrmula poc fàcil. O una cosa o l'altra, habitualment. Però totes dues alhora? I si jo hagués tingut el meu fill més endavant? El seu pare hauria estat també més gran. I si el seu pare hagués estat més jove? Jo hauria estat més jove també. Difícil combinació en el nostre cas.
I si...? tantíssimes coses...! Podríem fer un repàs de la vida sencera! Si hagués fet, si no hagués fet. Si hagués dit, si no hagués dit. Si hagués pensat, si no hagués pensat... No, no, condicionem el present: i si faig, si no faig? I si dic, si no dic? I si penso, si no penso? Podem condicionar fins desesperar! Però no és d'això que es tracta. Segur que la intenció de la professora d'anglès no era aquesta... I si decidís quines idees utilitzaré per a les redaccions?

3/3/09

...VA DE NENS...


I amb el número u... la millor de les millors:


- Mama, tu què ets?


Gran invitació a reflexionar sobre un mateix!

Deixa't de psicòlegs, psicoanalistes, Jo-Superjo, Ànima-Cos...

25/2/09

VA DE NENS

Últimament el meu bloc va de nens. Concretament del meu, però estic convençuda que totes les experiències que explico són familiars a tots els pares i mares del món. Jo només en tinc un de fill i per això cada seva nova etapa és també nova per a mi, cada seu nou descobriment em trasbalsa també a mi. Cada dia em sorprèn el meu fill.
Als matins quan el desperto està d'allò més inspirat. A les vuit del matí jo encara em frego les lleganyes quan em dispara com qui no vol la cosa una de les seves preguntes fulminants i em desperto de cop. La meva resposta sempre sol ser la mateixa: “vinga Andreu acaba d'esmorzar que farem tard a l'escola, a la tarda en parlem”. I després em passo el dia pensant la resposta que li donaré, tot i que normalment a la tarda, quan ens tornem a veure, ja no es recorda de la pregunta i el tema queda enterrat.
He fet una petita compil·lació de les preguntes matineres que més m'han impactat els últims dies:












- Què vol dir jubilar?
- Per què a la tele tot el dia diuen Obama, Obama, Obama...?
- Com és que podem moure les mans i els peus alhora?
- Què és el futur?
- Per què les nenes criden més fort que els nens?
- Per què els superherois són superherois?
- Per què els nens del casal em diuen “nen” si em dic Andreu?
- Què vol dir pau i joia?

No n'hi ha cap de fàcil resposta, sobretot tenint en compte que qui l'espera és un nen de només cinc anys.

16/2/09

ERASMUS

Quan estudiava mai no hauria aprofitat l'oportunitat d'anar a fer una part de la carrera a un altre país. Sempre he estat molt “de casa” i la idea de viure durant més de quinze dies en un país estranger em feia pànic. L'oportunitat hi era. Existia, com ara, el programa Erasmus d'intercanvi d'estudiants entre universitat europees. Ara em penedeixo de no haver-hi participat. Actualment treballo per mirar de facilitar la vida als estudiants de la Universitat de Girona que volen fer un Erasmus, i confesso em fan enveja. Sana, però enveja. Tot i que en el meu cas el problema era un altre, llavors la beca per anar a fer un període d'estudis a un altre país era molt minsa i això limitava molt la mobilitat dels estudiants. Però, tot i així, n'hi havia que marxaven. En aquest moment els ajuts per fer un Erasmus són força més elevats: cada estudiant pot rebre, en funció de la seva situació econòmica i dels seus resultats acadèmics, 310, 510, 730 o 930€ mensuals per viure la que en molts casos serà la més gran experiència de la seva vida i que, en tots, serà inoblidable. Així ho asseguren tant els estudiants que marxen com els que arriben aquí provinents d'altres països a través del mateix programa, que estarien disposats a repetir l'experiència encara que fos sense beca.
Aquesta setmana he estat fent sessions informatives sobre l'Erasmus a totes les facultats de la UdG amb l'objectiu de “convèncer” els estudiants que hi participin. Els he dit que a la UdG tots els estudiants que sol·liciten una plaça de mobilitat, sense excepció, reben automàticament la beca, cosa que no passa a totes les universitats. Per tant són uns privilegiats. Els he explicat que fa uns anys no hi havia ni la meitat de diners per als Erasmus i que la gent marxava i que ha marxat des dels inicis de l'Erasmus. Tot i això n'hi ha que protesten perquè la beca no cobreix totes les despeses que tindran al país on volen anar. Clar, totes les despeses no les cobrirà mai. Evidentment tot depèn de com vius aquí, del país on vas i de la mena de vida que hi penses portar, però hi ha estudiants a qui la beca ha permès cobrir les despeses d'allotjament i que encara els n'ha sobrat, n'hi ha que asseguren que els surt més a compte marxar que no pas quedar-se i, és clar, també n'hi ha, segurament la majoria, que han d'afegir-hi força diners. No compten que s'estalvien els diners de la matrícula a la universitat on van, que pot arribar a ser infinitament més cara que no pas aquí, no compten que només d'aquesta manera tenen l'oportunitat de cursar part dels seus estudis fora i sobretot no compten que estan rebent diners per viure una gran experiència. Jo em canviava per ells ara mateix i amb els ulls tancats.

6/2/09

EL DESCANS, A LA FLECA

És veritat que als ascensors no es parla de les reaccions químiques dels hidrocarburs, ni del rendiment de la caldera. S'hi parla del temps i de poca cosa més. Però hi ha certs espais on es debaten temes d'interés general i on hom té la sensació que els que intervenen en la conversa tenen voluntat de salvar el món. Jo hi participo sempre que puc. La cua de la carnisseria o de la peixateria mai no m'han atret però en canvi la fleca m'inspira d'allò més. A la fleca les converses duren poc més de tres minuts. Mai no saps quina és la capacitat intel·lectual dels contertulians ni quin abast té el seu coneixement sobre el tema que tracten, però tant ells com la pròpia flequera, que sol ser dona igual com les clientes, no ens enganyarem ara, parlen amb una seguretat tal que fa pensar que els dominen totalment.
La crisi ara és un dels temes candents. Cadascú deixa anar una sola frase, una sentència lapidària, i es queda tan ample. En tres minuts ningú no rebat ningú. Només es tracta d'anar afegint comentaris i veure qui la diu més grossa. Si vols participar-hi només has de ficar-hi cullerada: “ostres! Encara sort que no puja el preu del pa!”. Amb una frase com aquesta n'hi ha prou per donar peu a que la flequera tingui tema de conversa amb la propera clienta, i amb l'altra i amb l'altra, que es van renovant cada tres minuts. I així es distreu la pobra, que fa més hores que un rellotge i distreure's sembla que li fa passar el temps més depressa. Ho agraeix, se li veu. I si no hi ha més clientes quan hi entres no cal patir que ella ja treu tema, sigui la crisi, el preu del pa, el temps o, si cal, les reaccions químiques dels hidrocarburs. Jo la distrec a ella i ella a mi perquè, ni que sigui durant només tres minuts, centro tota la meva atenció a aportar nimieses a les converses més banals que mantinc al llarg del dia. És com donar un respir al cervell. Em calgui o no pa miro d'entrar a la fleca cada dia.

3/2/09

LA PREGUNTA

Avui me l'ha fet. El meu fill m'ha fet la pregunta. Però no l'ha formulat a la manera clàssica. Ho ha fet així:
- Qui la fa a la gent?
- Els seus pares i les seves mares.
- I com ho fan?
- Doncs estimant-se molt i molt.
Mentre el responia sabia que per a ell seria encara més complicat que per als altres nens entendre una cosa com aquesta. I per a mi més difícil explicar-li. Ha continuat:
- I per què jo no tinc cap germà?
- Perquè el teu pare i la teva mare ja no s'estimen molt i molt.
- Per què no?
No només li havia d'explicar d'on vénen els nens sinó també per quin motiu el seu pare i jo, quan el vam tenir a ell ens estimàvem i en canvi ara ja no estem junts i, per tant, un germà per part de tots dos no el tindrà.
Just entràvem a la biblioteca i la imposició del silenci en aquella sala m'ha ajudat a tancar el tema.
Però ell continuava donant-hi voltes i un cop a casa ha seguit amb l'interrogatori. Li he posat l'exemple dels meus pares, que ara tenen parelles diferents cadascun i el meu pare té una filla més, germana meva tot i que de mare diferent. Llavors no ha entès per què la meva mare, tot i tenir una parella a qui s'estima, no té més fills... I sense que jo ho hagués pogut preveure això li ha donat peu a fer-me una nova pregunta:
- A tu t'agradaria tenir nòvio?
Crec que ha estat pitjor aquesta que la primera.
I el tema no acabarà aquí, n'estic del tot convençuda.
Ben pensat, allò de la cigonya i de París no estava tan malament...

31/1/09

PIANO PIANO SI VA LONTANO

- Per què el papa ha anat a Madrid amb l'AVE?
- Per anar més de pressa. Igual com la gent prefereix viajar en avió i no en cotxe, vaixell o tren: per arribar més de pressa als llocs.
- I per què hi volen arribar més de pressa?
Molt bona pregunta.
Per a un nen de cinc anys el pas del temps no és una preocupació. No ho era per a mi quan era petita i anava a Lleó amb els meus avis a visitar la família que tenim allà. Passàvem hores i hores al cotxe i paràvem cada poca estona. Ens hi estàvem tot un dia per arribar a Lleó! El viatge d'anada, com el de tornada, formaven part de les nostres vacances. Hi dedicàvem dos dies sencers. A mi no em preocupava el temps que trigàvem en arribar. Als meus avis tampoc. A ells, com als nens petits, continua sense preocupar-los. Han viscut la vida sense presses, assaborint tots els moments, els bons i els dolents, amb deteniment. I continuen fent-ho. Els admiro en això. A mi el temps se m'escapa, com crec que passa a la major part de la gent més o menys jove que m'envolta. Quantes vegades no ens preguntem com és que ja torna a ser dilluns per tot seguit adonar-nos que s'ha tornat a acabar la setmana? Com és possible? Si el temps passa a la mateixa velocitat per a mi, per al meu fill i per als meus avis! Com és que ells no s'ho pregunten?
Per què ara volem arribar més de pressa als llocs? Per què volem abarcar-ho TOT? Per què ens entestem a ser superhomes i superdones intentant fer moltes coses, més i més coses? Que no és un superhome el meu avi? I una superdona la meva àvia? Més i tot! Que van tenir vuit fills! Mentre ells s'han fet grans tan tranquil·lament jo no paro de sentir “aprofita ara a fer coses que d'aquí a dos dies això s'acaba”. NO! No s'acaba res d'aquí a DOS dies! Per què aquesta pressió? Jo tinc els mateixos anys per endavant que tenien els meus avis quan en comptaven trenta i a ells no els angoixava! He fet coses que molta gent a la meva edat encara té pendents: he tingut un fill, he escrit un llibre i he plantat un arbre. En canvi encara no he fet moltes altres coses que aquesta molta gent sí que ha fet. Però les faré. Puc fer moltíssimes coses -important: no cal que siguin TOTES-, que tinc una pila d'anys per fer-ne, molt temps, per de pressa que em sembli que passa! Només cal que aprengui a mirar-me'l amb ulls de nen. O d'avi.

26/1/09

ENCARA JUGO A NINES

Conservo pocs records de la meva infantesa. Però n'hi ha un que perdura en la meva memòria d'una manera molt especial i que em fa adonar-me que hi ha actituds que romanen en la nostra manera de ser des que la forgem. Recordo que passava tardes senceres amb un company de classe amb qui compartia afició: jugar al Tente. Passàvem hores i hores fent construccions amb grans pilars de peces del Tente i imaginant un munt d'històries al seu voltant. No ens dèiem res, només construíem i construíem i somiàvem que volàvem en les naus especials i que vivíem als castells que creàvem. Cada tarda construíem un nou món.
Va ser a través d'una veïna que venia a la nostra escola, tot i que feia un curs per sota, que el Lego va entrar a la meva vida. De seguida vaig adonar-me que l'intrús oferia més possibilitats, que tenia més peces i que permetia fer construccions més complexes, més treballades. Però em negava a acceptar-ho. Jo m'havia creat els meus mons al voltant del Tente i res no me'ls desmuntaria! Em vaig alçar com a fervent defensora del Tente davant del nouvingut Lego que em temptava. I m'esforçava a fer costruccions més grans, tot i que per força més senzilles, que la meva veïna.
Va ser just quan vaig tenir clar que havia arribat el moment d'admetre que el Lego era superior en tot al meu Tente, que vaig decidir dedicar-me al que feien la resta de nenes a la meva edat: jugar a nines.
Traslladant això al present m'adono que continuo defensant tentes i que gairebé sempre acabo jugant a nines.