Jo odio els canvis. Però està comprovat que els humans tenim una capacitat extraordinària per adaptar-nos-hi. Almenys als que ens passen al llarg de l'any i any rere any.
Ja hi tornem a ser. S'ha acabat la primavera, s'ha acabat el curs escolar, s'han acabat les activitats extraescolars, els entrenaments... Per al comiat hem tingut Sant Joan, sopar de final de curs a l'escola, festes de final de temporada, pica-pica a la feina... I tot s'ha acabat la mateixa setmana! A mi em costa horrors adaptar-me als canvis però si a més es donen tots alhora ja em col·lapso. Fa dos dies d'això però ara ja ens sentim com si fóssim a ple estiu. No només per la temperatura. Comença l'horari intensiu a la feina, s'acosten les vacances. Els nens al casal o amb els avis, més temps lliure, en el meu cas almenys. Taules i cadires al balcó, com una terrasseta per sopar a la fresca, finestres obertes, riuades de gent pels carrers, les piscines plenes, les platges plenes, tots els dies i tothora... Tot de cop canviem el fons d'armari i anem pel carrer amb xancletes i amb el banyador sota la roba i planyem els que per raons de feina van amb americana i corbata. Sortim a sopar dia sí i dia també, es barregen els dies d'entre setmana i els de cap de setmana, es relaxen els horaris... El meu fill ja fa dies que s'ha plantat! Ni parlar-ne d'anar a dormir a les nou!
En quinze dies o un mes que tenim de vacances pretenem fer realitat tots els nostres somnis, aquells que l'hivern no ens permet ni pensar.
A mi tants canvis així concentradets m'estressen. Però com tothom, m'hi acabo adaptant. I llavors em ve al cap la reflexió que cada any per aquesta època feia un avi que vaig conèixer a Espolla quan hi passava els estius: les vacances s'acaben de seguida, en un tres i no res tornarem a ser setembre i de nou l'hivern. És veritat, és poquet temps i volem fer tantes coses! Però quan torni a ser setembre, quan tot torni a començar, ens hi tornarem a adaptar, tornarem a canviar el fons d'armari, endreçarem les sandàlies i ja pensarem en el Nadal.
A mi particularment l'hivern m'apaga, de manera que vaig a pensar quant suc puc treure d'aquest estiu que tot just comença!
29/6/09
18/6/09
DE RELATS PERSONALS
El món és ple de persones interessants. Jo he tingut ocasió de conèixer-ne unes quantes, sempre gràcies a una de ben interessant que conec molt bé des de fa una colla d'anys.
Avui he assistit a la presentació del llibre d'Antonio Núñez "¡Será mejor que lo cuentes!". No me l'he llegit però prometo posar-m'hi avui mateix. Penso que és una persona interessantíssima. No sé quin és el seu currículum ni exactament en què treballa, això podria trobar-ho de seguida a Internet però seria per curiositat, perquè no em cal per saber que és interessant. Més que presentar el seu llibre s'ha presentat a sí mateix, ens ha parlat de qui és. Ens ha explicat la seva història, el relat de la seva vida. De fet d'això tracta el seu llibre, d'històries, de relats, de storytelling. Això i els quatre minuts de rellotge (l'esperaven) que he estat parlant amb ell han estat suficients. En aquest temps jo li he relatat la meva d'història. Un segment, clar. Compartim passió: escriure. Li he dit que jo escric des de sempre, sobre coses meves, coses que em passen, una mica com en aquest bloc. I m'ha animat a publicar-ho, a intentar-ho. Crec que les coses que jo escric no interessarien a ningú, li he dit. Per què no? És cert, es publiquen un munt de coses, algunes de bones, d'altres que no ho són tant i d'altres que no ho són gens ni mica. M'he de llançar, li he dit. Això no prometo fer-ho, prometo pensar-m'ho, que venint de mi ja serà molt. Deixa't assessorar, m'ha aconsellat. Ho pensaré, també.
Ja abans que jo li narrés la meva història m'ha fet una dedicatòria al llibre en vermell: "Para Nadeia, contadora de relatos universitarios, para que pronto se pueda dedicar a contar sus propios relatos personales".
9/6/09
GIMNÀSTICA CRANIAL
Ara a la meva perruqueria s'estilen els massatges cranials. No capil·lars, no. Cranials. Les noies que et renten el cap deuen haver fet un curset de gimnàstica cranial on de segur els han dit "sobretot apreteu fort" i elles, alumnes modèliques, ho apliquen com si els hi anés la vida. Entre el reposacaps que et destrossa l'occipital i els dits d'aquestes noies clavant-se't en els parietals, en el frontal, en tot el crani i fins al cervell, per força surts de la perruqueria amb un pensament renovat.
Dic jo que ha d'anar bé com a remei contra la migranya: els vasos sanguinis s'han de posar a to sí o sí.
Però a mi m'agraden aquests massatges incisius, em sacsegen les idees i em relaxen. I aplaudeixo la iniciativa: massatges al cervell gratuïts i surts de la perruqueria amb la ment en blanc.
Els qui pateixen de migranya o de col·lapse neuronal haurien d'anar a tallar-se els cabells allà.
4/6/09
ESCRIVINT LA MEMÒRIA
Cada dia quan recullo el meu fill a l'escola li pregunto pel que ha fet a classe, pel que ha dinat, a què ha jugat al pati... i la resposta sempre és la mateixa: no me'n recordo. Evidentment no és una qüestió de falta de memòria, simplement li fa mandra explicar-ho. Ho confirma el fet que de vegades em crida des del llit perquè li treu el son algun record de quan tenia dos o tres anys. Aviat en farà sis. La memòria no li falla. Està clar.
A mi, sí. Em falla des de sempre. Tinc seriosos problemes per recordar tot allò que no he escrit prèviament. Sóc incapaç de fer la compra al supermercat sense una llista. Tinc molt pocs records de la meva infantesa i, en part, és perquè no escrivia les coses que em passaven. A l'institut i durant la carrera era incapaç d'estudiar amb apunts que no hagués pres jo mateixa: els havia de reescriure per tal que es gravessin a la meva memòria. Quan estudiava vaig escriure un diari personal, encara sort, crec que sinó no recordaria la meitat de les coses que vaig viure en aquella època. Em costa recordar els arguments dels llibres que llegeixo perquè no els he escrit jo. El mateix em passa amb les pel·lícules. Les receptes de cuina les oblido si no les he escrit jo.
He tingut agendes però m'han servit de ben poc perquè enlloc no m'escrivia que hi havia d'escriure. Tampoc no em serveixen les agendes amb alarma de recordatori perquè m'oblido d'escriure-hi el que m'han de recordar.
Recordo en canvi la llista de la compra que vaig escriure el mes passat. Recordo amb punts i comes les cròniques que escrivia per la ràdio ja fa més de cinc anys. Recordo poemes que vaig escriure fa quinze anys. Els recordo sencers.
Potser la funció principal d'aquest bloc (i la de tantes altres coses que escric), ara me n'adono, és la d'evitar que m'oblidi de les coses que em passen.
Això o em passo al brain training.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)