ESCRIVINT LA MEMÒRIA

Cada dia quan recullo el meu fill a l'escola li pregunto pel que ha fet a classe, pel que ha dinat, a què ha jugat al pati... i la resposta sempre és la mateixa: no me'n recordo. Evidentment no és una qüestió de falta de memòria, simplement li fa mandra explicar-ho. Ho confirma el fet que de vegades em crida des del llit perquè li treu el son algun record de quan tenia dos o tres anys. Aviat en farà sis. La memòria no li falla. Està clar.

A mi, sí. Em falla des de sempre. Tinc seriosos problemes per recordar tot allò que no he escrit prèviament. Sóc incapaç de fer la compra al supermercat sense una llista. Tinc molt pocs records de la meva infantesa i, en part, és perquè no escrivia les coses que em passaven. A l'institut i durant la carrera era incapaç d'estudiar amb apunts que no hagués pres jo mateixa: els havia de reescriure per tal que es gravessin a la meva memòria. Quan estudiava vaig escriure un diari personal, encara sort, crec que sinó no recordaria la meitat de les coses que vaig viure en aquella època. Em costa recordar els arguments dels llibres que llegeixo perquè no els he escrit jo. El mateix em passa amb les pel·lícules. Les receptes de cuina les oblido si no les he escrit jo.

He tingut agendes però m'han servit de ben poc perquè enlloc no m'escrivia que hi havia d'escriure. Tampoc no em serveixen les agendes amb alarma de recordatori perquè m'oblido d'escriure-hi el que m'han de recordar.

Recordo en canvi la llista de la compra que vaig escriure el mes passat. Recordo amb punts i comes les cròniques que escrivia per la ràdio ja fa més de cinc anys. Recordo poemes que vaig escriure fa quinze anys. Els recordo sencers.

Potser la funció principal d'aquest bloc (i la de tantes altres coses que escric), ara me n'adono, és la d'evitar que m'oblidi de les coses que em passen.

Això o em passo al brain training.