A GIRONA SÓN FIRES

Des que, fa més d'una setmana, van començar a muntar les atraccions, i fins ben bé d'aquí a una setmana més, a Girona són fires. El temps sembla que acompanya aquest any, així que tothom és al carrer. Sents música a per tot, olor de castanyes, sents ambient de fires. Hi ha gent arreu. Impossible aparcar prop de la devesa. Una odissea. Els nens estan esverats, els joves també. I els més granadets... alguns es planyen, altres no deixen d'anar a les barraques i es repeteixen el mateix de cada any: "ens fem grans". No falten els sopars de colla, de joves i de no tan joves.

Els nens volen pujar a totes les atraccions. Els pares ens escurem les butxaques: 3,5 euros cadascuna. A casa hem prohibit els globus. L'Andreu al·lucina amb "el ratón vacilón", una mena de muntanya russa temàtica a la qual ha de pujar acompanyat. De moment jo me n'he salvat. Té una foto (et venen fotos, de qualitat més que discutible, de l'esdeveniment a la sortida) amb el seu avi i una altra amb el seu tiet. El seu pare també l'hi ha acompanyat però no n'ha deixat testimoni gràfic. La pesca d'ànecs, un clàssic. El tokito i aquella dels toros en què els pinten la cara, els posen unes plomes de cartolina al cap i una noia que mai no perd el somriure els va animant: "jau!".

Les cercaviles, els espectacles per a grans i petits, la fira comercial, els castellers, les fires artesanals, els concerts... tots fem vida al carrer.

Els joves esperen ansiosos que arribi la nit. Es troben a les barraques. S'hi troba tothom a les barraques. Els que viuen a Girona, els que ja no hi viuen però venen per fires, els que viuen als voltants, els que hi han estat algun cop... Em consta que els estudiants que fa uns anys van venir d'Erasmus s'hi retroben a cada edició.

Els que ja no som ben bé joves acusem el canvi d'hora, que sempre s'escau per fires. Dies en què anem a dormir més tard de l'habitual, també ens retrobem amb gent a qui fa almenys un any que no veiem... Alguns beuen com no ho fan la resta de l'any. L'ambient els hi porta. I l'endemà recorden que quan eren més joves tot era de més bon portar.

I entre els que ja són més grandets alguns se senten del tot desubicats a les barraques, d'altres se senten com peix a l'aigua i la resta es queda a casa i pensa que aquestes coses ja no van amb ells. Però la majoria continuen gaudint de la resta d'activitats que s'organitzen per fires a la ciutat i hi van amb fills, nebots o néts.

A Girona es viu ambient de fires des de fa dies.

PERQUÈ SÍ, NO

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.

ÀVIES: EMBOLICA QUE FA FORT

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts. Les meves dues àvies, veïnes de barri, no tenen més en comú que el fet de compartir néta, o sigui jo. No coincideixen gairebé mai tot i que fa dos dies van descobrir que compren a la mateixa carnisseria. S'hi van trobar i, òbviament, el tema de conversa va ser la seva néta, o sigui jo. Van repassar la meva vida (la seva versió de la meva vida) en deu minuts. Com si les sentís: que si per què la nena s'havia de separar, que si no s'entén que es porti tan bé amb el seu ex i en canvi no tornin a estar junts, que si això a la llarga és pitjor per al nen, que si tots dos deuen tenir els seus "amics" però no ens expliquen res perquè ara es porta molt això... Entre que una sordeja i l'altra interpreta el que vol, van acabar resolent que jo m'entenc amb un veí de l'edifici d'una d'elles, la qual opina que és un tarambana. Petons i abraçades i fins la propera.
Tot això ho sé perquè l'endemà em va trucar la meva mare per dir-me que la seva, veïna del tarambana en qüestió, estava ben preocupada perquè creia que havia ficat la pota i que la meva altra àvia es devia haver fet una idea equivocada arran de la conversa que sobre mi havien mantingut. I no s'equivocava, la meva altra àvia m'havia atribuït una relació secreta amb un tarambana del seu barri, veí d'edifici de la seva companya de conversa. Jo tan tranquil·la, sabia que avui (hem fet un dinar familiar) no s'estaria de treure'm el tema. I ho ha fet. I jo li he aclarit: no conec cap tarambana del seu barri, de fet no conec cap persona d'aquell barri tret de les meves dues àvies! Ha callat però m'ha fet una mirada d'aquelles de noséperquèperònoetcrec. Total que se n'ha anat a casa amb la convicció que la seva néta l'enganya. I d'aquí a uns mesos, quan torni a coincidir amb la meva altra àvia a la carnisseria del barri se n'inventaran una altra sobre mi.

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts.