ASTÉCAGAFÀNUMBRU

Feia un any que no m’acostava a una botiga de betes i fils. Només hi vaig un cop l’any, com a màxim, a comprar botons. Sempre vaig a la mateixa, a la més emblemàtica de Girona. I la més plena de gent. Sempre hi ha cues, de manera que un dia van prendre la decisió de fer com a les carnisseries i posar ordre. Només d’entrar-hi una senyora m’adverteix: “astécagafànumbru”.
Vaja, van pel 20, només hi ha tres persones que s’esperen i a mi em surt el 27. No ho entenc. Més tard ho entenc. Els números que hi havia entremig han anat desistint, segur. Una senyora vol comprar una diadema: en té deu a la mà i triga 12 minuts a decidir-se per una d’elles. Una altra demana un parell de metros de goma i no surt de la botiga fins al cap de 20 minuts, almenys.
Dins la botiga tot són senyores. La més jove, amb diferència, és una de les tres dependentes de la botiga. Immediatament després d’ella, la més jove sóc jo. Amb total seguretat. Durant l’espera observo la botiga. Hi venen gomes de cabell d’estètica retro -per no dir totalment passades de moda i que a més semblen de segona mà-, igual com el mobiliari –aquells taulells deuen haver viscut tantes coses... Les caixes de betes i fils tenen segles de vida!
Per fi em toca: entre centenars, milers, milions de botons diferents, a la noia que m’atén, la jove, li costa molt trobar-ne un d’igual al que li porto de mostra i que vaig comprar allà mateix ara fa un any. És el botó més normal i corrent que hi pugui haver entre tots els botons del món: és de la bata de l’escola de l’Andreu. Al final la noia ho aconsegueix. Crec que ha assolit el rècord: ha venut 5 botons en només 7 minuts!!