LA PREGUNTA

Avui me l'ha fet. El meu fill m'ha fet la pregunta. Però no l'ha formulat a la manera clàssica. Ho ha fet així:
- Qui la fa a la gent?
- Els seus pares i les seves mares.
- I com ho fan?
- Doncs estimant-se molt i molt.
Mentre el responia sabia que per a ell seria encara més complicat que per als altres nens entendre una cosa com aquesta. I per a mi més difícil explicar-li. Ha continuat:
- I per què jo no tinc cap germà?
- Perquè el teu pare i la teva mare ja no s'estimen molt i molt.
- Per què no?
No només li havia d'explicar d'on vénen els nens sinó també per quin motiu el seu pare i jo, quan el vam tenir a ell ens estimàvem i en canvi ara ja no estem junts i, per tant, un germà per part de tots dos no el tindrà.
Just entràvem a la biblioteca i la imposició del silenci en aquella sala m'ha ajudat a tancar el tema.
Però ell continuava donant-hi voltes i un cop a casa ha seguit amb l'interrogatori. Li he posat l'exemple dels meus pares, que ara tenen parelles diferents cadascun i el meu pare té una filla més, germana meva tot i que de mare diferent. Llavors no ha entès per què la meva mare, tot i tenir una parella a qui s'estima, no té més fills... I sense que jo ho hagués pogut preveure això li ha donat peu a fer-me una nova pregunta:
- A tu t'agradaria tenir nòvio?
Crec que ha estat pitjor aquesta que la primera.
I el tema no acabarà aquí, n'estic del tot convençuda.
Ben pensat, allò de la cigonya i de París no estava tan malament...

PIANO PIANO SI VA LONTANO

- Per què el papa ha anat a Madrid amb l'AVE?
- Per anar més de pressa. Igual com la gent prefereix viajar en avió i no en cotxe, vaixell o tren: per arribar més de pressa als llocs.
- I per què hi volen arribar més de pressa?
Molt bona pregunta.
Per a un nen de cinc anys el pas del temps no és una preocupació. No ho era per a mi quan era petita i anava a Lleó amb els meus avis a visitar la família que tenim allà. Passàvem hores i hores al cotxe i paràvem cada poca estona. Ens hi estàvem tot un dia per arribar a Lleó! El viatge d'anada, com el de tornada, formaven part de les nostres vacances. Hi dedicàvem dos dies sencers. A mi no em preocupava el temps que trigàvem en arribar. Als meus avis tampoc. A ells, com als nens petits, continua sense preocupar-los. Han viscut la vida sense presses, assaborint tots els moments, els bons i els dolents, amb deteniment. I continuen fent-ho. Els admiro en això. A mi el temps se m'escapa, com crec que passa a la major part de la gent més o menys jove que m'envolta. Quantes vegades no ens preguntem com és que ja torna a ser dilluns per tot seguit adonar-nos que s'ha tornat a acabar la setmana? Com és possible? Si el temps passa a la mateixa velocitat per a mi, per al meu fill i per als meus avis! Com és que ells no s'ho pregunten?
Per què ara volem arribar més de pressa als llocs? Per què volem abarcar-ho TOT? Per què ens entestem a ser superhomes i superdones intentant fer moltes coses, més i més coses? Que no és un superhome el meu avi? I una superdona la meva àvia? Més i tot! Que van tenir vuit fills! Mentre ells s'han fet grans tan tranquil·lament jo no paro de sentir “aprofita ara a fer coses que d'aquí a dos dies això s'acaba”. NO! No s'acaba res d'aquí a DOS dies! Per què aquesta pressió? Jo tinc els mateixos anys per endavant que tenien els meus avis quan en comptaven trenta i a ells no els angoixava! He fet coses que molta gent a la meva edat encara té pendents: he tingut un fill, he escrit un llibre i he plantat un arbre. En canvi encara no he fet moltes altres coses que aquesta molta gent sí que ha fet. Però les faré. Puc fer moltíssimes coses -important: no cal que siguin TOTES-, que tinc una pila d'anys per fer-ne, molt temps, per de pressa que em sembli que passa! Només cal que aprengui a mirar-me'l amb ulls de nen. O d'avi.

ENCARA JUGO A NINES

Conservo pocs records de la meva infantesa. Però n'hi ha un que perdura en la meva memòria d'una manera molt especial i que em fa adonar-me que hi ha actituds que romanen en la nostra manera de ser des que la forgem. Recordo que passava tardes senceres amb un company de classe amb qui compartia afició: jugar al Tente. Passàvem hores i hores fent construccions amb grans pilars de peces del Tente i imaginant un munt d'històries al seu voltant. No ens dèiem res, només construíem i construíem i somiàvem que volàvem en les naus especials i que vivíem als castells que creàvem. Cada tarda construíem un nou món.
Va ser a través d'una veïna que venia a la nostra escola, tot i que feia un curs per sota, que el Lego va entrar a la meva vida. De seguida vaig adonar-me que l'intrús oferia més possibilitats, que tenia més peces i que permetia fer construccions més complexes, més treballades. Però em negava a acceptar-ho. Jo m'havia creat els meus mons al voltant del Tente i res no me'ls desmuntaria! Em vaig alçar com a fervent defensora del Tente davant del nouvingut Lego que em temptava. I m'esforçava a fer costruccions més grans, tot i que per força més senzilles, que la meva veïna.
Va ser just quan vaig tenir clar que havia arribat el moment d'admetre que el Lego era superior en tot al meu Tente, que vaig decidir dedicar-me al que feien la resta de nenes a la meva edat: jugar a nines.
Traslladant això al present m'adono que continuo defensant tentes i que gairebé sempre acabo jugant a nines.

NADEIA

Nadia, Mireia, Nedella, Nadine, Nereia, Nideia, Naideia, Medeia, Medea... Fa pocs dies un noi que conec des que anava a l'escola em va confessar que tota la vida havia estat convençut que em deia Anna Deia. No, no, no, no i no! Em dic Nadeia!
És una traducció del rus Nadiezhda i, en el meu cas, el va inspirar l'esposa de Lenin: Nadiezhda Krúpskaia. I significa esperança. Aquí no se sent gaire però en d'altres països, en les seves versions convenientment traduides, és més corrent.
Hi ha qui diu que és especial, com jo, estrany, com jo, diferent, com jo, rar, com jo. Però jo no sóc ni especial, ni estranya, ni diferent, ni rara. Sóc com les annes, martes, maries i montserrats, Nadeia simplement és el nom que em van posar els meus pares. I a mi m'agrada. No sé quin dia és el meu sant, però no em preocupa gens ni mica.
És cert que el fet de tenir un nom poc comú m'ha condicionat des de petita. Ara ja hi estem avesats a sentir noms poc corrents, però quan jo era petita això no era tan habitual. He hagut de corregir infinitat de vegades -i ho faig encara- la majoria de gent que repeteix el meu nom quan el sent per primer cop. Normalment ningú no l'entén a la primera. Rebo cartes adreçades a tota mena de noms menys al meu. En part sí que m'ha fet sentir i em fa sentir una mica rara.
Però també té avantatges això de tenir un nom diferent. Quan treballava a la ràdio tothom qui em coneixia o havia sentit a parlar de mi pel que fos, sabia que la Nadeia que sentien parlar era jo. No coneixien ningú més que es digués així. I la gent que no havia sentit mai aquest nom sempre el recordava més que d'altres de més corrents. Unes quantes vegades em vaig trobar botiguers que em preguntaven per notícies que havia tractat a la ràdio en veure el meu nom a la targeta de crèdit. Em reconeixien. També passa que quan he de deixar les dades en algun lloc n'hi ha prou que digui el nom, no em demanen més informació. No em confondran amb cap altra Nadeia.
Però és veritat que sona estrany. I entenc les equivocacions. De vegades, encara ara, jo mateixa em repeteixo el meu nom, Nadeia Nadeia Nadeia Nadeia... I fins i tot a mi em sona estrany.
Suposo que aquests són alguns dels motius pels quals el meu fill es diu Andreu.

SENSE INTERNET

Fa més de quinze dies que no tinc internet. M'he canviat de pis i encara no he trobat la manera de tenir-ne. Quan ja t'has acostumat a fer-lo servir és bastant dur quedar-te'n sense d'un dia per l'altre! En els últims dies he conegut uns quants locutoris, he visitat més de l'habitual la biblioteca de la UdG i la de la Casa de Cultura i alguns bars també. Però són poques estones i a més en aquests llocs no tens massa intimitat. Si tens un bloc, has après a llegir els diaris digitals, a consultar tot el que necessites a través d'internet, ets present al facebook (per exemple) i consultes diàriament el teu correu personal, es fa difícil haver de mig abandonar aquestes coses tot de cop.
Però em nego a contractar l'internet de Telefònica. Ja fa molts anys que no tinc telèfon fix a casa. No el faig servir. I contractar una línia només per a l'internet em resultaria massa car, i tal i com estan es coses... He investigat pels voltants de casa però de moment no ha quallat res. Rebo fins a vint senyals de wifi des del meu ordinador. Totes protegides. Ja podria viure al costat de l'Ajuntament, que se suposa que dóna servei gratuït en un radi prou ampli! Però no.
He provat de negociar amb uns veïns la possibilitat de compartir el servei però els ha semblat molt complicat. Això és el que han dit. Fins ara ho havia fet, compartia wifi amb les veïnes del pis de sota, i ens sortia prou barat a totes plegades. Però ara tinc nous veïns i la cosa no sembla fàcil de moment.
També he provat de negociar amb el bar de sota de casa però no s'havien ni adonat fins ara que tenen wifi. No entenc molt bé com pot passar una cosa així. Però és. I ara que ho saben estan mirant d'oferir-lo als seus clients i, de passada, als veïns, però crec que no acaben de saber ben bé com ho han de fer... Jo de moment vaig esperant i, una mica, desesperant... No se m'acudeixen altres fòrmules. S'accepten idees. Ja les llegiré quan pugui...

LA TORTUGA I ELS SEUS RECORDS

Els meus pares es van separar quan jo tenia deu anys. Des de llavors no he parat de canviar de casa. Amb un i amb l'altra vaig viure a sis llocs diferents, que recordi, i des que vaig fer els divuit he viscut en uns altres vuit. Catorze en vint-i-un anys. Crec que no me'n deixo cap. Amb aquest currículum puc dir que tinc la mà trencada en fer trasllats. L'últim l'he fet aquest cap de setmana.
La gràcia és que hi ha una sèrie de caixes que tragino des de fa 21 anys, de casa en casa. I no sé ben bé què hi ha a dins. Records, sí, però quins? De quin moment? Sempre els acabo encabint en un traster o en algun armari de poc ús. Però mai no obro les caixes. Per què? Exactament no ho sé. Suposo que és una barreja de mandra i de por.
En tots els trasllats he anat llençant i donant coses que ja no em feien servei, menys les que hi ha en aquestes caixes. No vull llençar res del que contenen. Si les he anat traginant tot aquest temps imagino que deu ser perquè les coses que hi ha dins són importants per a mi, o ho han estat en algun moment. I no voldria, per la pressa d'un trasllat, per allò de voler-te treure coses de sobre, d'un dia per l'altre, acabar decidint llençar-les. Sé que més tard o més d'hora em sabria greu. Per la consistència m'atreviria a afirmar que, en la seva major part, contenen papers. Escrivia molt jo anys enrere! Però no vull saber què hi diuen. Tinc la curiosa mania de mirar sempre endavant i molt poques vegades em paro a repassar el que he fet fins ara. Suposo que em fa por arribar a pensar que ho he fet malament, i prefereixo no arriscar-me. Els trasllats formen part d'aquesta meva mania. Sempre formen part d'un pas endavant que he decidit fer i sempre prenc la decisió de canviar de casa quan pressenteixo que s'acosta un canvi important a la meva vida. En el moment no en sóc conscient, però al cap de poc temps m'adono que de nou han coincidit una cosa i l'altra. Ara no sé quin canvi m'espera. Potser ho sabré d'aquí a un poc temps. De moment ja he millorat amb el canvi de casa. I això també puc dir que cada cop em passa. Cada cop que em moc vaig a viure a un lloc millor. Vull pensar que aquest és el millor dels millors, i que no m'esperen més trasllats ja! Però no goso posar les mans al foc.
Les caixes velles ja són al fons d'un armari. Potser algun dia les obriré. Si fa uns mesos vaig retrobar una persona que havia estat molt important per a mi fa una colla d'anys i he comprovat que continua essent-ho, per què no pensar que els records que tinc a les caixes podrien ser encara també importants per a mi?

P.S.: Dels divuit cap aquí he comptat, en tots els trasllats, amb el suport inestimable del pare del meu fill. Fins i tot en els que he fet després que ens separéssim. I vull agrair-li així públicament, que s'ho mereix, la paciència que ha tingut sempre i la bona voluntat que hi ha posat en tot moment.

REIS D'ORIENT:

Transcripció literal de la carta als Reis de l'Andreu:

(sense introducció)

- TIRANOSAURAREX

- ARCA DANUÉ

- TELE DAN LLAMMACUIN

- RUBOT

- LILLA DAL INDIANAJONIES

- UNALAFAN CATIRAPAPALLONAS

- BATARIA

- LLAMACUIN CA PARLA

- ALBOULUT CA PARLA

- AN LLAMACUIN CASADASMONTA

- AN MAC CASADASMONTA

- UNABIÓ DATELADIRIGIT

- 1BOLA DALMON

- UNC ABALL DABROMA

- UN AMASCARA DASTARUORS

- UN SUMARI

- UNCASTELL MALETI

- LILLA DSPIDRMAN

(s'han acabat les línies per escriure)

ELS PAPERETS DE NADAL

Demà tenim dinar familiar dels Balsalobre i Valsalobre (aquest tema potser el tractaré un altre dia). L'excusa és que ens hem de repartir els "paperets de Nadal". Es tracta que cadascú (dels 8 adults) escrigui en un paperet el/s regal/s que li agradaria rebre tenint en compte que hi ha un pressupost limitat. Ens repartim els paperets i a cadascun de nosaltres li toca el d'algú altre a qui li haurem de fer el regal sense comentar-ho a ningú. No és pas que després fem un joc per endevinar qui ens ha fet el regal, de manera que no sé ben bé quina és la finalitat d'amagar-nos... El que està clar és que l'objectiu és que tots ens gastem el mateix, ni més ni menys, i que l'encertem amb el regal. Som una família molt pragmàtica...

La llista cada any és més curta, perquè el pressupost assignat no augmenta i en canvi sí que ho fan els preus de les coses, de manera que si fa uns anys podíem rebre un parell o tres de regals cadascú, ara la cosa s'ha reduit a un de sol, i així el ritual de donar/rebre/desembolicar/agraïr/etc. s'ha escurçat considerablement. Sortosament ara, des de fa pocs anys, hi ha nens petits a la família, o sigui que en certa manera hem recuperat la màgia del Nadal. Els grans continuem amb la fredor de sempre però per als petits no hi ha ni paperets, ni llistes, ni límit pressupostari.

Tenim encara una altra peculiaritat els Balsalobre/Valsalobre. La data per donar-nos els regals va sempre en funció dels nens, i més concretament del meu. Canvia cada any. L'Andreu és a casa per Reis un any i per Nadal el següent. Aquest any ho hem avançat tot, perquè hi serà per Nadal. Després, per Reis, els nens encara rebran algun altre regal. Els adults ja no.

UN DIA ESTRANY

La primera hora del matí sol donar-nos pistes de com serà la resta del dia.

La normalitat no se'ns fa evident fins el moment en què deixa de ser-ho. Cada dia em creuo amb les mateixes persones al matí anant a l'escola i a la feina, al migdia anant a dinar a casa, a la tarda tornant a l'escola... Però avui ha estat un dia estrany. Quan m'he llevat, era més fosc que altres dies. Anant a l'escola de l'Andreu no m'he creuat amb cap altre/a pare/mare amb nen/a, que anés cap a l'escola. Amb cap ni un! M'he mirat el rellotge unes quantes vegades per comprovar que no m'hagués equivocat d'hora. Però no. L'escola era oberta i ha sonat el timbre a les 9h, com cada dia, a la mateixa hora. Anant cap a la feina m'ha sobtat no trobar cap estudiant pujant cap a la universitat. Ni un! M'he tornat a mirar el rellotge unes quantes vegades. La mateixa hora que cada dia. He trobat una companya de feina pel camí i li he comentat la meva estranyesa. A ella li ha passat exactament el mateix avui! A ella, com a mi, només el timbre de l'escola on porta els seus fills, li ha donat la seguretat que efectivament estava fent el mateix que fa cada dia a la mateixa hora.

La resta del dia ha sigut ben estranya, també. Per començar he rebut trucades que no esperava. He anat a dinar més tard de l'habitual, de manera que tampoc no m'he creuat amb les cares habituals. He recollit l'Andreu a l'escola abans del compte. He tornat els llibres a la biblioteca el dia que tocava, cosa rara en mi. Després de mesos i mesos de recerca, avui he visitat un pis que m'ha agradat i que possiblement llogaré. Les veïnes m'han passat la factura del wi-fi que compartim i que teniem endarrerida des del mes de febrer passat. He fet i he rebut altres trucades que no esperava... I, estranyament, l'Andreu se n'ha anat al llit sense protestar.

Un dia tot estrany, avui.

CONQUERINT TERRITORI AMB "CARINYO"

Un òs panda amb la panxa plena de joguines presideix l'entrada de casa. Mitja llibreria del menjador l'ocupa una gran exposició de dinosaures de totes les espècies: uns criden, altres caminen o se'ls il·luminen els ulls... L'habitació de l'Andreu sembla un centre de Toys'R'us. La nevera no es veu, pateix una invasió d'imants de tot tipus. Els preferits de l'ordinador són el Club Súper 3, Bob el Manetes, Nesquick...

Amb només cinc anys, el meu fill és l'amo de la casa. S'ha anat fent amb la major part dels espais sense que ni me n'hagi adonat. I és que els nens tenen la virtud d'aconseguir el que volen posant cara d'angelet. I és que quan em diu "ets la millor mama que ningú pot tenir" sap que em té a la butxaca, que em pot demanar el que vulgui i que no seré capaç de dir-li que no. Coneix perfectament el poder de les seves armes. Quatre abraçades, un "gràcies mama", una carona i quatre mimitus tenen més poder que cap arma química! L'Andreu ha anat fent ús del seu poder de persuassió i, mica en mica, granet a granet, ha anat guanyant territori.

Però té el detall de crear zones temàtiques. El menjador és dels dinosaures, indiscutiblement, tret d'un petit racó per als instruments (guitarra, bateria i flauta). L'entrada és del panda panxut. A l'habitació té una zona dedicada als contes, una altra als vehicles de tot tipus (des de motos fins a retroexcavadores, passant per scalèxtric, hot wheels, camions...), una altra per als animals de granja, que estan separats dels animals salvatges, hi ha una gran part reservada als vaixells pirates i a totes les bèsties marines imaginables i també s'hi ha fet el raconet de l'artista (amb pissarres, blocs, dacs i plastilina).

Arribats a aquest punt, qui seria capaç d'iniciar una guerra de reconquesta?