Fins aquí arriba la història d'aquest bloc. Dos anys i mig de vida profitosa acaben avui. Per què? doncs perquè n'he engegat un altre -que em resulta més àgil, en l'edició i en gairebé tot- i perquè escric en dos altres més. Pretenia mantenir dos blocs personals però des que escric també al Bitts Costa Brava i als Blocs d'El Punt, la cosa es complica, i una no dóna per a tant... I aquest era el que tenia més punts per desaparèixer.
No plego: em redefineixo. Tanco una porta per obrir-ne d'altres. De manera que convido tots els que m'heu seguit des d'aquest espai -i us ho agraeixo- a que ho continueu fent des del NOU BLOC i també, si ho voleu, des dels altres dos.
Així doncs, aquest no és un ADÉU sinó un ARREVEURE.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

M'hi havia compromès. Passades les vacances i vist que el dels perquès ha funcionat, m'aventuro a encetar un nou "joc". Tal i com s'endevina pel títol, es tracta que proposem sentències originals sobre coses evidents, obvietats que en algun cas no ens atrevim a formular de paraula, i que puguem acompanyar d'un "algú ho havia de dir!".

Per començar en proposo una que no és meva però que em va fer molta gràcia sentir:

- En Bob Esponja i en Patricio tenen quelcom més que una relació d'amistat. ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Animeu-vos, que hi ha molt a dir!!

em sap greu

Tinc mitja família emprenyada amb mi. Molt emprenyada. Van llegir dos posts sobre ells en aquest bloc. És un dels perills d'aquest mitjà. Tu escrius amb una intenció i cadascú ho interpreta com vol. Han interpretat malament. Ja els ho he dit. Molt malament. I s'han ofès. Res més lluny de la meva intenció. També els ho he dit. I m'he disculpat perquè calia fer-ho. I he esborrat els posts. N'hi ha que faran un esforç per entendre les explicacions que els he donat. D'altres potser ni ho intentaran i seran en va. Em sap greu. Em sap molt greu. 
Els qui em segueixen saben que miro de donar un toc d'humor a les coses que em passen, un punt de vista graciós al dia a dia, una pàtina irònica a les coses corrents. Tots els posts en van  plens d'això. Tots. D'això i de res més. I cap ni un no té la intenció d'ofendre ningú. És obvi que si volgués fer-ho no triaria aquest mitjà.

Lamento que una part de la meva família em conegui tan poc.
Bé, això també forma part de les coses que em passen...

Tota aquesta qüestió m'ha portat de cap durant mig estiu i... vaja, que aquesta breu explicació és per respondre a qui em demana perquè no publico nous posts aquí i també és el motiu pel qual he deixat obert a la participació l'anterior post sobre els perquès més temps del que havia previst. Per cert, us animo a que continueu fent-hi comentaris perquè acabat l'estiu reprendré el tema... :-)

Mentrestant trobareu noves entrades meves al bloc que escric -des de fa molt poquet- paral·lelament a aquest.

Fins aviat!

ELS PERQUÈS

Anem a veure què tal surt això. A partir de quatre reflexions que se m'han plantejat avui i d'un parell de lectures sobre l'avorriment que significa per a alguns l'estiu, se m'ha acudit que podia crear una mena de fòrum de perquès. No serà un exercici intel·lectual ni res que se li assembli. És només una manera de compartir preguntes que ens fem cada dia i comprovar així que no només se'ns plantegen a nosaltres. És possible que no sigui aquest el mitjà més àgil per fer una cosa com aquesta, però m'ha vingut de gust fer-ho així. A veure qui s'anima a plantejar perquès a través dels comentaris... Poden ser d'allò més banals i d'allò més profunds. Això ja serà al gust de cadascú. Tot s'hi val (sempre dins del respecte, clar).

Per començar aquí van els meus primers perquès:

- Per què Damm es trenca les banyes a fer gran anuncis d'Estrella i dedica en canvi tan pocs esforços per fer els de Damm Lemon?

- Per què Gallo (i altres marques) continua fent paquets de pasta amb tancament adhesiu si no enganxa?

- Per què va desaparèixer tot de cop l'aigua Font Picant que anunciava Miki Moto?

- Per què hem deixat de dir-li Miki Moto?

- Per què el pa que ens venen com de mig cada cop és més de quart?

- Per què els gelats són (o m'ho semblen?) ara més petits que quan els menjava de petita?

A LES TARDES, PISCINA

Com cada any per aquesta època torno a anar cada dia a la piscina. Hi vaig al migdia sortint de la feina. La pitjor hora pel sol però la més tranquil·la. A les 15h tothom és a dinar, trobes gandules lliures i els carrils no estan massa atapeïts, de manera que pots nedar amb comoditat. Tinc el temps just per fer quatre piscines ja que a les 16h s'acaba la tranquil·litat. Desembarquen a la gespa famílies senceres que tornen de fer un menú al bar -perquè no és permès fer pícnic que si no... S'ha instaurat l'estil platja a la piscina: entre 2 i 3 generacions d'una mateixa família paguen l'entrada de bon matí i no hi ha qui els mogui de les instal·lacions fins que marxa el sol. Mentre els més petits es banyen, la resta s'estarrassa a qualsevol ombra o es rosteixen al sol i passen conversa. No pots evitar sentir les converses dels altres. N'hi ha de ben interessants. N'hi ha que no ho són tant. En una setmana pots fer un estudi sociològic acurat de la gent que va a la piscina.

Ahir per exemple vaig ser testimoni de la conversa entre una parella que s'ha conegut fa ben poc. Es van estirar a l'ombra. Parlaven de btt, cosa que sembla que és el motor de la recent unió entre ells. Ell va fer una migdiada de més d'un quart d'hora, temps durant el qual ella no sabia on mirar ni què fer. Quan es va despertar es va excusar. La conversa va prendre un altre caire. A ella no li havia agradat que ell s'adormís. Comprensible.

Avui no he pogut evitar riure amb la conversa dels veïns del costat. Una mare i una tieta que portaven dos nens. Un de seu i un amic. La mare posava crema de protecció solar al seu fill, que devia tenir entre sis i set anys. L'amic ha comentat que el factor de protecció 15 és massa baix, que la seva mare n'hi posa de 50. La mare de l'altre li ha preguntat amb to burleta si ja n'hi havia posat la seva mare. "Sí, la setmana passada", ha respost ell amb total naturalitat, i ha afegit "ja en tinc prou perquè dura 50 dies". La mare i la tia s'han posat a riure i jo també. I quan els nens han anat a banyar-se -l'amic sense crema- s'han posat a criticar la mare de l'espavilat. M'ha sobtat que la mare repetia tota l'estona una frase: "yo creo que algo". Era com una frase crossa. La deixava anar al final de cada conversa. No he acabat d'entendre'n el significat.

Hi ha mares molt soles a la piscina. Es veu que van allà perquè el nen estigui entretingut i no passi calor, però que per si elles fos serien a qualsevol altre lloc, a poder ser acompanyades. Hi ha pares que proven de recuperar en una tarda el temps que no dediquen als seus fills en tot l'any. Hi ha famílies que no es parlen durant hores. No creuen ni un mot. Hi ha gent totalment sola. N'hi ha que fan les 20 piscines diàries i marxen. N'hi ha que llegeixen llibres sencers estirats a les gandules. Per cert, ben incòmodes. No sé com poden estar-se al sol estirats en aquella cosa i a més sostenir un llibre entre les mans. No crec que sàpiguen ben bé què llegeixen. Per llegir cal pau. I d'això n'hi ha poc a la piscina a partir de les 16h...

UN ALTRE ESTIU (vist des de casa)

Com cada estiu ha aterrat a la plaça de sota de casa un campament o no sé exactament què, en definitiva un grup de joves que, tot i que ja fa uns quants dies que van deixar enrere l'acné, cada nit juguen al joc de les cadires sense cadires. A una llumenera se li va ocòrrer construir una graderia a la plaça, de manera que grups com aquest amb ganes de passar-ho bé, hi troben l'escenari perfecte per fer... el que fan. En baixa un i el públic des de la grada el crida perquè actúi, l'altre es posa una perruca i li canten, l'altre canta i l'aplaudeixen. Un merder, vaja. A més de tenir un sentit de la bellesa molt i molt allunyat del que tinc jo, la llumenera no va pensar en l'acústica de la plaça quan la va dissenyar, de manera que fins i tot una trepitjada amb taló d'agulla ressona als edificis que l'envolten. Així la setantena de joves es converteixen en 300 des de dins de casa, amb les finestres tancades, clar. Obertes deuen semblar 3.000. I dic jo: no podríem arribar a una mena de compatibilitat? que ells s'ho puguin passar bé (suposo que és l'objectiu) i que els veïns puguem dormir. Si anessin a fer això que fan al mig de la devesa o a les ribes del Ter, per exemple, no molestarien ningú i s'ho passarien igual de bé, o millor. Cada principi de juliol han de venir a fer performances a sota de casa meva? I cada vegada els municipals, alertats pels veïns, han d'acabar demanant-los amablement que se'n vagin-cosa que solen aconseguir amb una mica de sort l'últim dia de campament?

El respecte al son dels veïns és un tema que tenim mal resolt a Girona, o almenys al meu barri. Fa uns dies varem sobreviure a una nova edició del sopar-festa de final de curs que celebra l'escola de davant de casa. Aquest any van plegar més d'hora que l'anterior. Després vaig saber que hi havien intervingut els municipals. Jaume, jo no hi vaig tenir res a veure. Em vas dir que plegaríeu d'hora i m'ho vaig creure. Però la resta de veïns no ho sabien. I devien considerar que no cal contractar cada any una disco mòbil i un senyor amb un micro per celebrar el final de curs en una plaça al mig de la ciutat. De la mateixa manera que no cal fer els jocs de campaments d'estiu allà al mig. Penso jo.

UN ALTRE ESTIU

A casa el Sant Joan marca de manera molt clara un final de període i l'inici d'un altre. D'una banda acaba amb la follia del tancament de curs i de l'altra obre, d'un dia per l'altre, un període de relaxament progressiu que culmina amb les vacances. El mateix dia de la revetlla el ritme maratonià del final de curs arriba al seu punt àlgid per caure l'endemà en picat al vèrtex oposat. Celebracions, notes de l'escola, informes de menjador, entrevistes amb els mestres, inscripcions als casals, malabarismes per endreçar els nens a les tardes durant la jornada intensiva, assemblees escolars, renovacions de carnets de soci, noves propostes d'activitats per al curs vinent, quadraments d'agendes, etc., passen de ser en l'ordre del dia a caure en l'oblit en poques hores.

Amb el Sant Joan arriba la calma. I la calor. Aquest any li ha costat d'arribar. Els canvis d'armari ens han enganxat a mitges. I encara ho estan. Ara, tot amb calma. Poc a poquet hem anat enretirant les vànoves dels llits, canviant les botes per sandàlies, el coll alt pel biquini, el blanc pel bru... I tothom sembla més distès. La gent omple les terrasses, els adolescents (i els que no ho són tant) s'enamoren i es desenamoren amb una facilitat que esparvera, els nens juguen a la plaça fins tard -ja quedarà temps per fer els quaderns d'estiu-, els passejos s'allarguen... No hi ha pressa. És estiu. La calor aplatana una mica, amb ella arriben les mosques i els mosquits, i els canvis de temperatura de dins a fora dels llocs trasbalsen l'organisme, però en general l'estiu, l'allargament del dia, convida a prendre's les coses més relaxadament, les fa més portables, més lleugeres. Com si hi tingués alguna cosa a veure la lleugeresa en el vestir, l'humor ens millora.

Just per Sant Joan els guiris sembla que s'hagin posat d'acord per desembarcar tots alhora i les nostres platges, fins ara tranquil·les, han deixat d'estar-ho. És temps de buscar aquells racons que només els que vivim prop de la costa coneixem i de convertir-los en refugi. L'aigua del mar és força freda encara però entre els guiris i el sol aconseguiran escalfar-la en qüestió de dies. Les barques de passeig, durant tot l'any amarrades, veuen ara el seu moment de fer-se a la mar. Qui sap si fins a Menorca. Tot i que, de Cadaqués estant, jo no em mouria.

I aviat vindran les vacances. Les més esperades. Aquest any, fent cas als meteoròlegs, que s'han aventurat a afirmar que aquest estiu serà poc calorós, hem decidit anar cap al sud. Veurem què ens hi depara. I un any més celebrarem el nostre particular Gran Hermano familiar. Aquest cop a l'Alt Empordà. Prop del mar, per si de cas.

I passades les vacances estarem ja una mica tips d'estiu. Com cada any ens preguntarem per què ens passem els mesos de fred anhelant la calor. I desitjarem que torni a començar l'escola -aquest curs serà una mica més d'hora- i reprendre el ritme "normal" de la resta de l'any.

Sol d'estiu.

EL FUNCIONARI NO HAURIA D'EXISTIR

No hauria de ser possible tenir un lloc de treball fix. Seria la manera d'assegurar que tothom s'escarrassa al màxim en la feina que fa. Per poder-s'hi mantenir. Sempre amb la por de perdre la feina al clatell, en benefici d'algú que s'hi escarrassi encara més. És un desastre que qualsevol persona que sigui capaç de dedicar centenars d'hores de la seva vida a estudiar-se un temari que sovint tindrà poc a veure amb la feina que haurà de fer cada dia, es col·loqui en un lloc durant uns 40 anys. I que no sigui possible, en cas que fos necessari o recomanable, un relleu en el lloc en tot aquest temps! És un desastre. El procés no garanteix que la persona que el superi serà eficient. I mentrestant es veta aquest lloc a una altra persona que potser és més vàlida però que no té l'oportunitat de demostrar-ho a través d'un sistema tan absurd com aquest. Ho demostra en canvi fent la seva feina tan bé com pot cada dia que passa. I és possible que ho faci millor que aquella que té el lloc assegurat. I és possible també que aquesta última, pel fet de tenir el lloc assegurat, s'apalanqui. Molt possible. De fet això passa. I novament és un desastre. Aquest sistema no només no motiva a qui ja té el lloc sinó que, el que és més greu, pot desmotivar a qui no el té i potser és més vàlid, i probablement s'esforça més en la feina que fa. Per la por al clatell.

També és un desastre el fet que la persona que ha aconseguit el lloc no es mogui mai més quan podria ser que fos més eficient i fins i tot que es sentís més realitzada en un altre lloc, fent una altra feina. Perquè no s'arrisca a perdre un lloc de treball segur. La finalitat no hauria de ser aconseguir un lloc de feina per sempre sinó donar el màxim d'un mateix en allò que sabem fer.

Penso que el sistema de funcionariat està molt mal ideat. D'aquesta manera poca gent desenvolupa les tasques que millor sap fer, molta gent ocupa llocs de treball en què no és eficient i molta altra no podrà fer mai allò que millor sap fer. Òbviament a tot arreu hi ha de tot però entre aquest tot hi ha autèntiques lacres escalfant cadires in eternum mentre s'escapen veritables talents. Un desastre monumental.

Puc semblar agosarada per com estan les coses però... algú ho havia de dir!

MANIES CULINÀRIES

El meu perruquer diu que no menja fruita perquè li fa mandra pelar-la. Li he dit que hi ha molta fruita que es pot menjar amb pela i que, de fet, és la part més nutritiva de moltes fruites. No l'he convençut.

Es poden encetar les converses més trivials en una perruqueria.

La senyora que es tenyia les arrels al meu costat s'ha sumat al debat. Tant ella com jo tallem a trossets la fruita als nostres fills. El meu perruquer li demana a la seva dona si li pot fer, demanda a la que ella respon amb un contundent "que no tens mans tu o què?". A tot això hem anat a parar a les gambes. Jo fa poquets anys que pelo gambes. Sempre me les havia pelat la meva àvia i em va costar molt posar-m'hi. Això sí, ho faig amb forquilla i ganivet. També menjo el plàtan amb forquilla i ganivet. I el kiwi. I el meló. I la síndria. Aquí hem arribat a un punt d'encontre el meu perruquer i jo. No es tracta de mandra a pelar les fruites o les gambes sinó a embrutar-nos les mans. Quan peles una taronja se't fica allò blanc entre les ungles i l'olor sembla que no ha de marxar mai per més que et rentis les mans. Jo no en menjo de taronges si no és en suc. Les pomes no les pelo. Les peres, tampoc. Menjo cireres. De petita les meves amigues em miraven estranyades perquè menjava magrana. És de bon fer la magrana. De raïm només en menjo per Cap d'Any, perquè l'he de pelar i desgranar, si no no me'l menjo.

I hem tornat a les gambes. La senyora de les arrels ha explicat que les fa flamejades en conyac. Primer les descongela a la nevera, després les sala durant unes hores i després incendia mitja cuina. Però diu que li queden boníssimes. El meu perruquer les descongela en capes de sal gruixuda i després les fa a la planxa. Tots dos les compren congelades al Mercadona. A 13 o 14 euros els dos quilos. Jo no n'he cuinat mai de gambes a casa. Ni sardines. Ni brunyols. Ni res que suposi haver de ventilar la casa durant dies.

A través de les converses més trivials, de perruqueria, pots descobrir que tens les manies més tontes. I t'estalvies de mirar l'Hola o el Lecturas de fa un segle.

VOLIA IGNORAR-LA, SIMPLEMENT

Jo, com sempre a deshora, vaig començar a veure Lost al principi de tot, llavors quan molt poqueta gent ho veia, no sé si per horari o perquè competia amb algun altre programa interessant perquè no recordo quan ho feien, però el cas és que en voler comentar els capítols que veia em vaig trobar gairebé sola. I vaig abandonar la sèrie. Just quan vaig deixar de veure-la la resta de gent es va posar a seguir-la. Cosa curiosa.

Amb les pel·lícules hipercomercials prenc una actitud voluntària de no-participació. Mai no vaig al cinema a veure una pel·lícula que aixequi molta expectació. Ja la veuré a la tele o on sigui quan hagi deixat d'estar en boca de tothom. Habitualment em deceben les que espero que seran grans pel·lícules, de manera que m'estalvio l'entrada i espero a veure-la més endavant. Tampoc no suporto les aglomeracions, ni les cues, ni les modes, i això hi ajuda.

Però amb Lost no va ser ben bé aquesta l'actitud. Va ser una cosa involuntària. Vaig deixar de veure-la perquè, sincerament, no m'apassionava. I no la vaig veure mai més. Mai més. De fet ignoro quin dia la feien, inclús a quin canal la feien. Pots arribar a ser molt ignorant si t'ho proposes. I com més volada prenia jo més me n'allunyava.

Trobo una bestiesa les dimensions que ha acabat prenent una sèrie de televisió com Lost entre la gent que m'envolta. I encara que l'hagués seguit fins el final, aquesta bogeria que ha desencadenat, em semblaria exactament el mateix. Quanta gent a qui posa de molt mal humor que els fills els despertin de matinada es va llevar per plantar-se davant la tele a les 6h (unes hores abans i tot els que ho seguien en rigorós directe) en punt el dia del capítol final de ja no sé quina temporada?? (i quants no es van emprenyar per l'emissió que en van fer en àmbit estatal?). A quants llocs, fins i tot institucionals, es va fer un passi col·lectiu d'aquell final? Quants debats, fòrums i col·loquis sobre aquella sèrie s'han organitzat? quantes tertúlies hem sentit sobre el tema en emissores de ràdio públiques -que s'adrecen als seguidors de Lost però també als que no ho som- fins i tot amb connexions en directe? Quanta gent no va vessar llàgrimes aquell dia? quants no van parlar d'altra cosa durant una setmana (almenys)? Quants milers de seguidors hi ha a cadascun dels centenars de grups que sobre la sèrie s'han creat al facebook, per exemple? I quanta gent que no seguia la sèrie s'ha enganxat arrel de l'expectació que va aixecar l'emissió de matinada de l'últim capítol, i ara corren a buscar els capítols anteriors de tota la temporada? I quanta ha comprat totes les temporades en DVD per veure-ho només una vegada?

Teràpies de grup.

Aquí un gran devot. No te m'enfadis, Pep.

A mi, la vida dels supervivents d'un accident aeri en una illa deserta on hi passen tot de coses rares, sincerament, no em treu el son. L'argument en si m'atrau ben poc. I la bogeria en què ha desembocat, ha acabat provocant en mi un rebuig similar al que sento per les pel·lis hipercomercials. I no tenia cap intenció que això fos així. Jo simplement ignorava la sèrie. Però no m'han deixat fer-ho tranquil·lament. Ara la detesto. No puc evitar-ho.