UN ALTRE ESTIU (vist des de casa)

Com cada estiu ha aterrat a la plaça de sota de casa un campament o no sé exactament què, en definitiva un grup de joves que, tot i que ja fa uns quants dies que van deixar enrere l'acné, cada nit juguen al joc de les cadires sense cadires. A una llumenera se li va ocòrrer construir una graderia a la plaça, de manera que grups com aquest amb ganes de passar-ho bé, hi troben l'escenari perfecte per fer... el que fan. En baixa un i el públic des de la grada el crida perquè actúi, l'altre es posa una perruca i li canten, l'altre canta i l'aplaudeixen. Un merder, vaja. A més de tenir un sentit de la bellesa molt i molt allunyat del que tinc jo, la llumenera no va pensar en l'acústica de la plaça quan la va dissenyar, de manera que fins i tot una trepitjada amb taló d'agulla ressona als edificis que l'envolten. Així la setantena de joves es converteixen en 300 des de dins de casa, amb les finestres tancades, clar. Obertes deuen semblar 3.000. I dic jo: no podríem arribar a una mena de compatibilitat? que ells s'ho puguin passar bé (suposo que és l'objectiu) i que els veïns puguem dormir. Si anessin a fer això que fan al mig de la devesa o a les ribes del Ter, per exemple, no molestarien ningú i s'ho passarien igual de bé, o millor. Cada principi de juliol han de venir a fer performances a sota de casa meva? I cada vegada els municipals, alertats pels veïns, han d'acabar demanant-los amablement que se'n vagin-cosa que solen aconseguir amb una mica de sort l'últim dia de campament?

El respecte al son dels veïns és un tema que tenim mal resolt a Girona, o almenys al meu barri. Fa uns dies varem sobreviure a una nova edició del sopar-festa de final de curs que celebra l'escola de davant de casa. Aquest any van plegar més d'hora que l'anterior. Després vaig saber que hi havien intervingut els municipals. Jaume, jo no hi vaig tenir res a veure. Em vas dir que plegaríeu d'hora i m'ho vaig creure. Però la resta de veïns no ho sabien. I devien considerar que no cal contractar cada any una disco mòbil i un senyor amb un micro per celebrar el final de curs en una plaça al mig de la ciutat. De la mateixa manera que no cal fer els jocs de campaments d'estiu allà al mig. Penso jo.

UN ALTRE ESTIU

A casa el Sant Joan marca de manera molt clara un final de període i l'inici d'un altre. D'una banda acaba amb la follia del tancament de curs i de l'altra obre, d'un dia per l'altre, un període de relaxament progressiu que culmina amb les vacances. El mateix dia de la revetlla el ritme maratonià del final de curs arriba al seu punt àlgid per caure l'endemà en picat al vèrtex oposat. Celebracions, notes de l'escola, informes de menjador, entrevistes amb els mestres, inscripcions als casals, malabarismes per endreçar els nens a les tardes durant la jornada intensiva, assemblees escolars, renovacions de carnets de soci, noves propostes d'activitats per al curs vinent, quadraments d'agendes, etc., passen de ser en l'ordre del dia a caure en l'oblit en poques hores.

Amb el Sant Joan arriba la calma. I la calor. Aquest any li ha costat d'arribar. Els canvis d'armari ens han enganxat a mitges. I encara ho estan. Ara, tot amb calma. Poc a poquet hem anat enretirant les vànoves dels llits, canviant les botes per sandàlies, el coll alt pel biquini, el blanc pel bru... I tothom sembla més distès. La gent omple les terrasses, els adolescents (i els que no ho són tant) s'enamoren i es desenamoren amb una facilitat que esparvera, els nens juguen a la plaça fins tard -ja quedarà temps per fer els quaderns d'estiu-, els passejos s'allarguen... No hi ha pressa. És estiu. La calor aplatana una mica, amb ella arriben les mosques i els mosquits, i els canvis de temperatura de dins a fora dels llocs trasbalsen l'organisme, però en general l'estiu, l'allargament del dia, convida a prendre's les coses més relaxadament, les fa més portables, més lleugeres. Com si hi tingués alguna cosa a veure la lleugeresa en el vestir, l'humor ens millora.

Just per Sant Joan els guiris sembla que s'hagin posat d'acord per desembarcar tots alhora i les nostres platges, fins ara tranquil·les, han deixat d'estar-ho. És temps de buscar aquells racons que només els que vivim prop de la costa coneixem i de convertir-los en refugi. L'aigua del mar és força freda encara però entre els guiris i el sol aconseguiran escalfar-la en qüestió de dies. Les barques de passeig, durant tot l'any amarrades, veuen ara el seu moment de fer-se a la mar. Qui sap si fins a Menorca. Tot i que, de Cadaqués estant, jo no em mouria.

I aviat vindran les vacances. Les més esperades. Aquest any, fent cas als meteoròlegs, que s'han aventurat a afirmar que aquest estiu serà poc calorós, hem decidit anar cap al sud. Veurem què ens hi depara. I un any més celebrarem el nostre particular Gran Hermano familiar. Aquest cop a l'Alt Empordà. Prop del mar, per si de cas.

I passades les vacances estarem ja una mica tips d'estiu. Com cada any ens preguntarem per què ens passem els mesos de fred anhelant la calor. I desitjarem que torni a començar l'escola -aquest curs serà una mica més d'hora- i reprendre el ritme "normal" de la resta de l'any.

Sol d'estiu.

EL FUNCIONARI NO HAURIA D'EXISTIR

No hauria de ser possible tenir un lloc de treball fix. Seria la manera d'assegurar que tothom s'escarrassa al màxim en la feina que fa. Per poder-s'hi mantenir. Sempre amb la por de perdre la feina al clatell, en benefici d'algú que s'hi escarrassi encara més. És un desastre que qualsevol persona que sigui capaç de dedicar centenars d'hores de la seva vida a estudiar-se un temari que sovint tindrà poc a veure amb la feina que haurà de fer cada dia, es col·loqui en un lloc durant uns 40 anys. I que no sigui possible, en cas que fos necessari o recomanable, un relleu en el lloc en tot aquest temps! És un desastre. El procés no garanteix que la persona que el superi serà eficient. I mentrestant es veta aquest lloc a una altra persona que potser és més vàlida però que no té l'oportunitat de demostrar-ho a través d'un sistema tan absurd com aquest. Ho demostra en canvi fent la seva feina tan bé com pot cada dia que passa. I és possible que ho faci millor que aquella que té el lloc assegurat. I és possible també que aquesta última, pel fet de tenir el lloc assegurat, s'apalanqui. Molt possible. De fet això passa. I novament és un desastre. Aquest sistema no només no motiva a qui ja té el lloc sinó que, el que és més greu, pot desmotivar a qui no el té i potser és més vàlid, i probablement s'esforça més en la feina que fa. Per la por al clatell.

També és un desastre el fet que la persona que ha aconseguit el lloc no es mogui mai més quan podria ser que fos més eficient i fins i tot que es sentís més realitzada en un altre lloc, fent una altra feina. Perquè no s'arrisca a perdre un lloc de treball segur. La finalitat no hauria de ser aconseguir un lloc de feina per sempre sinó donar el màxim d'un mateix en allò que sabem fer.

Penso que el sistema de funcionariat està molt mal ideat. D'aquesta manera poca gent desenvolupa les tasques que millor sap fer, molta gent ocupa llocs de treball en què no és eficient i molta altra no podrà fer mai allò que millor sap fer. Òbviament a tot arreu hi ha de tot però entre aquest tot hi ha autèntiques lacres escalfant cadires in eternum mentre s'escapen veritables talents. Un desastre monumental.

Puc semblar agosarada per com estan les coses però... algú ho havia de dir!

MANIES CULINÀRIES

El meu perruquer diu que no menja fruita perquè li fa mandra pelar-la. Li he dit que hi ha molta fruita que es pot menjar amb pela i que, de fet, és la part més nutritiva de moltes fruites. No l'he convençut.

Es poden encetar les converses més trivials en una perruqueria.

La senyora que es tenyia les arrels al meu costat s'ha sumat al debat. Tant ella com jo tallem a trossets la fruita als nostres fills. El meu perruquer li demana a la seva dona si li pot fer, demanda a la que ella respon amb un contundent "que no tens mans tu o què?". A tot això hem anat a parar a les gambes. Jo fa poquets anys que pelo gambes. Sempre me les havia pelat la meva àvia i em va costar molt posar-m'hi. Això sí, ho faig amb forquilla i ganivet. També menjo el plàtan amb forquilla i ganivet. I el kiwi. I el meló. I la síndria. Aquí hem arribat a un punt d'encontre el meu perruquer i jo. No es tracta de mandra a pelar les fruites o les gambes sinó a embrutar-nos les mans. Quan peles una taronja se't fica allò blanc entre les ungles i l'olor sembla que no ha de marxar mai per més que et rentis les mans. Jo no en menjo de taronges si no és en suc. Les pomes no les pelo. Les peres, tampoc. Menjo cireres. De petita les meves amigues em miraven estranyades perquè menjava magrana. És de bon fer la magrana. De raïm només en menjo per Cap d'Any, perquè l'he de pelar i desgranar, si no no me'l menjo.

I hem tornat a les gambes. La senyora de les arrels ha explicat que les fa flamejades en conyac. Primer les descongela a la nevera, després les sala durant unes hores i després incendia mitja cuina. Però diu que li queden boníssimes. El meu perruquer les descongela en capes de sal gruixuda i després les fa a la planxa. Tots dos les compren congelades al Mercadona. A 13 o 14 euros els dos quilos. Jo no n'he cuinat mai de gambes a casa. Ni sardines. Ni brunyols. Ni res que suposi haver de ventilar la casa durant dies.

A través de les converses més trivials, de perruqueria, pots descobrir que tens les manies més tontes. I t'estalvies de mirar l'Hola o el Lecturas de fa un segle.

VOLIA IGNORAR-LA, SIMPLEMENT

Jo, com sempre a deshora, vaig començar a veure Lost al principi de tot, llavors quan molt poqueta gent ho veia, no sé si per horari o perquè competia amb algun altre programa interessant perquè no recordo quan ho feien, però el cas és que en voler comentar els capítols que veia em vaig trobar gairebé sola. I vaig abandonar la sèrie. Just quan vaig deixar de veure-la la resta de gent es va posar a seguir-la. Cosa curiosa.

Amb les pel·lícules hipercomercials prenc una actitud voluntària de no-participació. Mai no vaig al cinema a veure una pel·lícula que aixequi molta expectació. Ja la veuré a la tele o on sigui quan hagi deixat d'estar en boca de tothom. Habitualment em deceben les que espero que seran grans pel·lícules, de manera que m'estalvio l'entrada i espero a veure-la més endavant. Tampoc no suporto les aglomeracions, ni les cues, ni les modes, i això hi ajuda.

Però amb Lost no va ser ben bé aquesta l'actitud. Va ser una cosa involuntària. Vaig deixar de veure-la perquè, sincerament, no m'apassionava. I no la vaig veure mai més. Mai més. De fet ignoro quin dia la feien, inclús a quin canal la feien. Pots arribar a ser molt ignorant si t'ho proposes. I com més volada prenia jo més me n'allunyava.

Trobo una bestiesa les dimensions que ha acabat prenent una sèrie de televisió com Lost entre la gent que m'envolta. I encara que l'hagués seguit fins el final, aquesta bogeria que ha desencadenat, em semblaria exactament el mateix. Quanta gent a qui posa de molt mal humor que els fills els despertin de matinada es va llevar per plantar-se davant la tele a les 6h (unes hores abans i tot els que ho seguien en rigorós directe) en punt el dia del capítol final de ja no sé quina temporada?? (i quants no es van emprenyar per l'emissió que en van fer en àmbit estatal?). A quants llocs, fins i tot institucionals, es va fer un passi col·lectiu d'aquell final? Quants debats, fòrums i col·loquis sobre aquella sèrie s'han organitzat? quantes tertúlies hem sentit sobre el tema en emissores de ràdio públiques -que s'adrecen als seguidors de Lost però també als que no ho som- fins i tot amb connexions en directe? Quanta gent no va vessar llàgrimes aquell dia? quants no van parlar d'altra cosa durant una setmana (almenys)? Quants milers de seguidors hi ha a cadascun dels centenars de grups que sobre la sèrie s'han creat al facebook, per exemple? I quanta gent que no seguia la sèrie s'ha enganxat arrel de l'expectació que va aixecar l'emissió de matinada de l'últim capítol, i ara corren a buscar els capítols anteriors de tota la temporada? I quanta ha comprat totes les temporades en DVD per veure-ho només una vegada?

Teràpies de grup.

Aquí un gran devot. No te m'enfadis, Pep.

A mi, la vida dels supervivents d'un accident aeri en una illa deserta on hi passen tot de coses rares, sincerament, no em treu el son. L'argument en si m'atrau ben poc. I la bogeria en què ha desembocat, ha acabat provocant en mi un rebuig similar al que sento per les pel·lis hipercomercials. I no tenia cap intenció que això fos així. Jo simplement ignorava la sèrie. Però no m'han deixat fer-ho tranquil·lament. Ara la detesto. No puc evitar-ho.

INCIVISME IMPUNE

El nombre de persones amb problemes greus d'alcoholèmia està creixent a la ciutat de Girona. O creix o es deixen veure més. No ho sé. Sense anar més lluny, al meu barri n'hi ha uns quants. En grupet formen unes escenes del tot pintoresques, per no dir res malsonant. Orinen i defequen -hi ha qui diu que també practiquen sexe, afortunadament jo no n'he estat testimoni- en una plaça pública, just al costat d'una escola, sense cap mena de problema i, el que em sembla més greu, ho fan amb total impunitat. Ningú no els diu res. És lamentable. També ho és el fet que un altre grup més jove de persones amb aquest tipus de problemes, ha sabut que als bars de les facultats es pot beure a preus universitaris. I ara en sovintegen alguns. Pel que he sabut, al campus Barri Vell de la Universitat de Girona ja hi ha hagut problemes. Aquesta mateixa setmana han amenaçat una noia amb una navalla per treure-li els diners i han intentat robar a l'aparcament de motos. No dic que siguin els mateixos. És casualitat?

És que ningú no pensa fer-hi res? El primer cas és claríssim: el grup és a la plaça cada dia. El segon potser és més complicat, pel fet que ha de ser difícil restringir l'accés de joves als bars de les facultats ja que costa distingir d'entrada si són o no estudiants. Però alguna cosa s'hi deu poder fer!

El meu fill va portar a casa ahir un joc que l'Ajuntament fa arribar als ciutadans, a través de les escoles, per donar a conèixer la Bústia d'Avisos i ens animen a participar-hi. La gent hi adreça queixes com que hi ha esquerdes en voreres, brutícia a tal carrer, sorolls a tal altre, etc. Provaré d'enviar-hi aquest post. Aviam què passa. Serà el meu segon intent d'aconseguir que posin en marxa alguna actuació. El primer va ser fallit del tot.

RENFE CUTRE

Es pot ser més cutre?? L'horari de trens de mitja distància de Renfe, vàlid des de l'1 de gener d'aquest any, sembla un joc d'enginy. No només és com un llençol, per la mida del desplegable, sinó que a més va néixer i perviu amb errades. Porta grapat un paperet -originàriament de mida foli, en això han millorat-, de l'inrevés, amb una fe d'errates. Quin és l'error més gran? El més imperdonable. El paperet resa -també en castellà-: "Manca el nom de Barcelona Sants com a primera estació en el sentit Barcelona-Portbou els dies feiners". Increïble! Si hi falta això com és possible que s'hagin imprès i donat per bons els horaris que s'estan repartint? i com és possible que després de gairebé mig any no hagin estat corregits?

Un altre error: "El tren amb sortida de Portbou a les 6:59 -sempre m'han fet gràcia aquests horaris- els dissabtes, diumenges i festius NOMÉS circula els DISSABTES. Manca l'observació: NO circula els diumenges ni festius". Clar, manca, manca!

Ara que s'han decidit a diferenciar els horaris dels dies feiners dels de la resta -cosa que explica la mida del llençol- i evitar així les confusions dels asteriscs, resulta que és tot plegat encara més embolicat.

Això sí, el preu del bitllet sí que el van corregint, a l'alça, clar. No sé com van de puntualitat perquè ara fa temps que no hi pujo, al tren. Sigui com sigui ho realment cutre. I miserable.

NO COMUNICAR ÉS MÉS CAR

El cap de setmana passat vaig assistir al primer seminari Propaganda sobre comunicació institucional, que es va celebrar a la vila de Roses. En un marc excepcional i amb un programa d'alt nivell, estava convençuda que hi aprendria moltes coses. La majoria de les qüestions sobre la comunicació que s'hi varen plantejar ens poden semblar òbvies quan les sentim però en canvi no hi reflexionem fins que ens en parlen. I és llavors quan ens adonem que, de fet, no les estem tenint en compte.

Apassionant, el món de la comunicació. Apassionant i complex. Com fer arribar a la gent allò que volem fer-li arribar? Sembla fàcil però no ho és. Gens ni mica. Se n'ha de saber. S'ha de saber què es vol fer arribar, a qui, per què, i com. Els ponents ens van proposar un seguit d'estratègies, per aconseguir comunicar -en aquest cas les institucions- amb èxit en el món actual. Vaig prendre poques notes. No volia perdre detall. Les ponències tenien un alt contingut visual. A través de presentacions, imatges, vídeos i, en alguns casos, representacions gairebé teatrals, cadascun dels especialistes que varen trepitjar l'escenari del teatre de Roses ens varen transmetre el seu coneixement, la seva manera de fer. Es varen comunicar perfectament amb nosaltres. Varen captar la nostra atenció. És d'això que es tracta.

Només vaig anotar quatre referències bibliogràfiques que m'interessen, els punts clau en tota comunicació, i quatre frases que, penso, ho resumeixen tot.

Comparteixo aquí aquestes últimes:

- Si m'estimes, et compro (Xavier Oliver).

- William James deia que la funció principal de la memòria és l'oblit. Tendim a percebre i recordar només allò que és nou o important per a nosaltres. Per aconseguir que alguna cosa sigui recordada no s'han de fer sermons sinó fer pensar i reflexionar. Diga'm alguna cosa i l'oblidaré; fes-me partícep d'alguna cosa i l'aprendré, de Confuci, 500 aC (Marçal Moliné).

- La gent només connecta amb allò que és entretingut. S'ha de captar l'atenció. Ens hem criat amb un comandament a distància a la mà i canviem de canal si no ens interessa o no ens sembla entretingut o interessant (Daniel Ureña [a la foto]).

- L'ordre dels factors SÍ que altera el producte: la comunicació ha de ser la inversió primera (Toni Puig).

- La ciutat és ja una realitat híbrida, amb xarxes de persones que es relacionen entre elles on i offline. Cal entendre aquestes xarxes i relacionar-se amb elles des de les institucions (Antoni Gutiérrez-Rubí).

La majoria varen coincidir en què, en comunicació, el model de publicitat tradicional va perdent efectivitat en benefici de les eines 2.0 que, ben utilitzades, estan donant cada cop més bon resultat en aquest terreny.

Malauradament hi ha moltes institucions que no s'han adonat de res d'això i que van fent sense saber que el seu missatge, tal i com intenten transmetre'l -partint de la suposició que estan provant de fer-ho-, mai no arribarà al seu destinatari. Una llàstima. Si es deixessin aconsellar els anirien millor les coses i els sortiria molt més a compte, perquè:

- No comunicar sempre resulta més car (Toni Puig).

UN ATREVIT ENTRE MOBLES

Traieu per uns dies el cartellet "Aquí publicitat no, gràcies" de les vostres bústies, o millor encara, enganxeu-hi un adhesiu on hi posi "Aquí només volem publicitat d'Hipo Gegant". No us en penedireu. I si no us arriba el catàleg feu per manera d'aconseguir-ne un. És genial. D'un fulletó publicitari sobre mobles a preus barats normalment esperaríem trobar-hi això: mobles a preus barats. Però el fulletó d'Hipo Gegant és molt més que això! Es titula "Fets!!". D'entrada semblaria una propaganda política, però no! És un pou de ciència! Tot i que estranya ciència i de credibilitat més que dubtosa. Veureu...

Obriu el catàleg per qualsevol pàgina, per la última per exemple -jo sempre començo els diaris pel final; els catàlegs, també-, la 70 (sí, en té 70!); hi trobareu taules de televisor de cirerer model Turquia, Anatòlia, Alèxia... varietat, molta varietat. En un raconet de la pàgina hi ha un requadre. Aquí és on es vessa l'expressió artística d'algú a qui qualificaria, com a mínim d'atrevit. "Els estels", es titula l'escrit del requadre de la pàgina 70. I resa (transcric literalment): "Tant els xinesos, com els grecs, segons ells les varen inventar. Son les fonts inspiradores del firmament, les aus, el vent, el so. Elles han estat les percusores de grans invents tecnológics".

Calla, calla, que n'hi ha més. Anem a veure els models de cadires d'oficina de la pàgina 64. Requadre també! Títol: "El Quixot". Text: "L'editor Manuel Rivadeneyra-Argamasilla (Ciutat Real), es diu que va montar a la cova de Medrano una imprenta i va imprimir al 1863 tan rara (per poc divulgada) edició. Segons va informar el heraldo de Madrid el 21 de març de 1905 per el seu periodista Coronado".

Saps què? m'importa ben poc el mobiliari del catàleg. La saviesa del gran escriptor dels requadres em té hipnotitzada. Si se n'arriben a "aprendre" de coses en aquest fulletó! A la pàgina 17 l'atrevit ens explica que "Els licors: amb aquesta denominació es comprenen les begudes alcoholiques que contenen una elevada proporció de sucre. Existeixen que arrivan a contindre més del 60%". Interessantíssim Hipo Gegant!

Segur que no sabíeu que "Any 1999: es troba aigua líquida dintre d'un meteorit de prop de 5.000 milions d'anys. Aquesta va ser la primera mostra, segons diuen els investigadors del H2O extraterrestre". De la pàgina 11, on s'anuncien sofàs llit amb un 49% de descompte.

"Dar sopas con hondas", a la pàgina 34: "Ser els primers. Aclaparadora superioritat en alguna parcel·la de la vida o la feina. Aquesta dita evoca, la difícil qualitat d'un individu en donar de menjar sopes amb onda i no amb cullera". Simplement genial.

Vull anar a l'Hipo Gegant. Però no a mirar o comprar mobles a preus barats, no. Vull conèixer l'atrevit! Quin pou de saviesa. Quin poeta! Quin gran relator de "Fets!!".

I si, per alguna estranya raó, no hagués decidit fullejar el catàleg d'Hipo Gegant! Tot això que m'hauria perdut! A partir d'ara m'ho pensaré dues vegades abans de llençar directament els fulletons publicitaris.

EL NOSTRE UNIVERSAL

Un amic m'ha demanat que escrigui sobre un espai que va marcar les nostres vides. Li he promès que ho faria, així que: aquí va Raül!

Quan tenia 18 anys vaig començar a sortir amb el que ara és pare del meu fill i me'n vaig anar a viure a Figueres. Allà vaig entrar a formar part de la seva colla d'amics, que va esdevenir també la meva colla d'amics. Un dels llocs que més varem sovintejar tots junts, l'espai de trobada més emblemàtic, va ser el bar Universal de la plaça del Sol. No hi quedàvem a cap hora. Ens hi trobàvem. Com que érem també amics dels dos nois que el portaven, en Quim i en Carlos, no importava si un hi arribava el primer tot sol. Uns venien de casa, d'altres de sopar fora, uns més contents, d'altres no tant. Teníem dies, tots. Nosaltres dos hi anàvem sempre després d'haver sopat al mateix restaurant i haver menjat els mateixos plats de sempre. Érem d'idees fixes. Ho som encara. Això va ser motiu de mofa durant molt temps. No de burla, era amb carinyo. Ens en rèiem junts. Ho fem encara. Tenia gràcia el nostre ritual.

Hi varem passar moltes hores a l'Universal, hi varem creuar moltes converses, moltes riallades, hi varem ballar, hi varem cantar, hi varem vessar llàgrimes, hi varem dipositar secrets i confessar il·lusions. Hi jugàvem, ens hi divertíem. Hi varem arreglar el món. Uns s'hi varen barallar, uns s'hi varen aparellar, d'altres ens hi varem desparellar. Se'ns afegia gent nova, alguns marxaven, d'altres s'hi varen quedar. I són de la mateixa colla encara. Una colla forta que, en part es va anar gestant en aquell bar. I s'ha anat fent gran.

Durant molts anys l'Universal va ser el punt de trobada de tots nosaltres, el punt d'unió. Hi va haver èpoques en què semblava que el bar era nostre. Només nostre. I ens l'en sentíem. Inclús tancaven amb nosaltres dins. I continuàvem fent colla allà, amb el bar tancat. Jo ja feia un temps que havia deixat d'anar-hi quan el van tancar per sempre, però em va saber greu igualment. S'esborrava una part d'aquella colla, de la qual jo m'havia anat separant després de gairebé deu anys.

Ens varem retrobar tots ahir al casament d'una parella que es va gestar allà. En Quim també hi era. En Raül em va dir: "Nadeia, escriu un llibre sobre la nostra època a l'Universal". Potser ja portàvem unes copes de més? "Un post, en faré un post, va".