EL REMEI I/O LA MALALTIA?

El meu fill encara no ha fet sis anys i ja li han posat 24 vacunes!! Ahir ho comptava seguint el calendari de vacunacions sitèmiques del seu carnet de salut. 24 vacunes i 4 d'elles són triples! Això m'ha fet pensar. Hi ha pares que es declaren objectors en aquest sentit i decideixen no vacunar mai els seus fills. Pensen que és pitjor el remei que la malaltia (que sempre és possible, però no segura).

Jo em pregunto: s'ha fet cap estudi que demostri que els qui no es vacunen pateixen les malaties de les que no s'han "protegit"? o que les pateixen amb més gravetat? Hi ha cap estudi sobre els efectes secundaris que poden provocar a la llarga les vacunes? Realment les vacunes eviten que els qui les han rebut passin les malalties? Compensa posar-se-les? No hi entenc gens però són coses que em preocupen.

Aviat vacunaran els nens i els anomenats col·lectius de risc de la nova Grip A. (Confesso que em fa molta por aquesta malaltia, segurament per desconeixement). Qui sap com ens pot afectar aquesta vacuna? Realment evitarà el contagi de la grip entre els qui l'hagin rebut? Serà pitjor el remei que la malaltia? Ara es plantegen vacunar també els nens (amb les nenes ja ho fan) del virus del papil·loma humà. Més vacunes!

Quins avantatges té vacunar els nens de tot? Quins en té no vacunar-los de res? I quins riscos en tots dos casos? Potser existeixen estudis sobre tot això però jo els desconec completament. Sincerament penso que estem molt poc informats sobre aquestes qüestions i molt em temo que això té molt a veure amb els interessos de certes indústries farmacèutiques. Però, tant poder tenen com per permetre la possibilitat que s'estigui posant en risc la salut de les persones?

EL TRESOR DELS ANIMALS

Presenciar la mort lenta d'un animal és una escena bastant impactant, que pot ser brutal, dolorosa i repugnant sobretot si és a mans d'un altre animal.
Aquest matí he vist una lluita desigual entre un colom i deu o dotze gavines al riu Onyar. M'hi sobren tots dos a la ciutat (almenys uns quants de cada) però la solució no seria que es mengin els uns als altres. El colom ha tingut la mala fortuna de caure a l'aigua (no sé com) i abans que hagués passat ni un segon ja tenia una gavina picotejant-li el cap. I en poc temps se n'hi han afegit unes quantes més. Quina violència. No m'he quedat a veure quant durava l'agonia del pobre animal. He fet una ganyota i prou. No pensava llençar-me a l'aigua per salvar-lo.

Animals matant animals. Això m'ha fet venir al pensament el que m'explicava ahir la meva mare: diumenge va anar a una platja de roques i es va submergir una bona estona perseguint peixos i admirant la vida del fons marí. "Vaig veure dues estrelles de mar precioses!", em va dir.
Satisfeta per les imatges que se li havien gravat a les pupil·les va marxar a dinar. En tornar a la platja va veure dues estrelles de mar sobre una roca, a sol i serena assecant-se! "encara es movien, Nadeia". Agonitzaven just al costat del campament que havia muntat una d'aquestes famílies de vint-i-cinc membres, que ocupen mitja platja, que porten un carregament de cadires, para-sols i neveres i que, aquest cop, duien també arpons. La meva mare s'hi va acostar i els va preguntar què coi estaven fent amb les estrelles de mar. "Tenemos un tesoro en el càmping y las juntaremos con los otros bichos que tenemos allí", li van contestar dos nens ja no tan nens. Ella es va enfilar per les parets i va dir als pares si s'havien begut l'enteniment o què, que què s'havien pensat, que eren éssers vius i que si se'ls carreguen ara per esport els seus fills no els podran admirar mai més. Ni ella tampoc.
Va recollir els trastos i va marxar de la platja enrabiada amb aquella família amb pocs escrúpols i amb ella mateixa per no haver-se atrevit a desafiar-los tornant les estrelles a l'aigua. Ha decidit escriure una carta a l'ajuntament de Colera perquè actui per parar els peus als caça-tresors.
Les gavines mataven el colom per una qüestió de supervivència, per menjar. Els nens volien engrossar el seu tresor. La lluita era desigual en tots dos casos. No sabria dir qui d'ells era més animal.

Ja s'ha acabat la cinquena edició del meu particular Gran Hermano. Molt bé aquest any. Per a mi ha estat el millor. I per als nens també.

La tornada sempre és dura. Aquesta, per a mi, ho ha estat particularment. Hem estat deu persones convivint i compartint-ho tot durant set dies, perduts enmig de muntanyes. Lògicament quan obres la porta de casa, tot de cop t'hi falta alguna cosa. Deu ser veritat allò que diuen els que participen al Gran Hermano de debó, que tot es magnifica mentre són a la casa. A la nostra tot ha estat molt intens. Tots som de la mateixa família i, en major o menor mesura, sovint en funció del grau de consanguinitat, ens tenim estima. És veritat que sempre hi ha algun moment de tensió, però deu ser normal tenint en compte que som deu persones sota un mateix sostre, que hi ha nens, que ens ha plogut dos dies -cosa que ens ha fet tancar dins la casa durant hores-, que entre nosaltres ens veiem comptades vegades durant la resta de l'any i que no tenim massa coses en comú els uns amb els altres. Mirant-ho així penso que ens mereixeríem un premi i tot.

En només una setmana tots ens hem tornat una mica més salvatges, com els gats, com la guilla que teníem per veïna, com les vespes (ovispas per alguns, avespes per a uns altres) que ens han perseguit a tots cada dia pel voltant de la piscina i que s'han cobrat més d'una víctima...

Les caipirinyes (còctel de la casa) molt bones aquest any. Relax total i cura de son. Poca lectura i poc esport però enfortiment de les relacions familiars, que això no fa mal a ningú. Aviat començarem a buscar casa per a la sisena edició. Amb més exigències, és clar.

ME N'HI VAIG

Bec llet sense lactosa, menjo pa sense blat, em dutxo amb sabó sense sabó... aquestes vacances me n'aniré a Eivissa i no m'agraden les discoteques ni m'atrau el luxe. Cadascú agafa de cada cosa el que més li convé i prescindeix del que li sobra. És exactament el que penso fer durant les meves vacances.
No he estat mai a Eivissa, ni a Formentera, on penso passar-hi almenys un dia. Vull dir d'entrada que no hi vaig motivada per l'anunci d'Estrella Damm, però... s'ha de reconèixer: quin anunci més ben direccionat. Pam! Al subconscient de tots. El que digui que no, menteix. Qui no s'ha traslladat mentalment a Formentera, en una platja prenent una cerveseta fresca, amb música, envoltat amics, de relax, de vacances, fregant la felicitat pura... cada cop que veu l'anunci, inclús cada cop que sent el Tonight? Qui? Genial, felicito al qui ha pensat aquest anunci. Molt ben trobat, sí senyor. A tocar la fibra. A apel·lar a la imaginació, a l'esperança, als somnis de tothom. Directe a les emocions. Quants no creuran que si van a Formentera viuran mediterràniament alguna història semblant? Genial, l'anunci.

Jo penso viure bocinets d'aquella història tan ben trobada, bocinets i prou. Agafaré el que m'agradi i prescindiré del que em sobri. Me n'hi vaig. I espero no trobar-m'hi mig país!

EL REGAL

Tinc un amic a qui la pressió del temps cau com un pes immens damunt les espatlles. De la seva veu he sentit més d'un cop una obvietat en la qual massa sovint no pensem: en aquesta vida hi som de passada, tothom neix amb una predeterminació i la finalitat última és morir -ui, que gran i que lluny que ens sembla!-, tot el que ens passa entremig és un regal. I massa poques vegades ens qüestionem de quina manera volem aprofitar-lo. Ens preguntem poc què volem que ens passi i ens deixem portar pel que passa al nostre voltant ajudat pel transcòrrer del temps, sense incidir així en el nostre pervindre. Ens passen les hores, els dies, els anys pel costat i ens els mirem com si no ens afectessin. Però ens afecten. Ens afecta el temps i les coses que ens passen. Massa com per no intervenir-hi, com per no decidir allò que volem per a nosaltres, com per no triar com volem gestionar el nostre regal. És nostre i de ningú més. Som amos i senyors del nostre regal. Sobre cap altra cosa no tindrem tant poder de decisió.

Però el regal s'ha d'amotllar a infinitat de coses, moments i a multitud d'altres regals. El regal evoluciona amb el propi pas del temps. Hi ha moments per a cada cosa i no els podem deixar passar.

En trenta-dos anys jo tot això m'ho he qüestionat massa poques vegades. Algunes coses m'han sortit bé, d'altres no tant. Però no vull deixar que em continuin sortint així sense més, a mercè dels designis. Vull intervenir-hi i vull fer del meu regal EL REGAL. Hi ha coses per les quals ja m'ha passat el moment, és cert. Però vindran més moments -mai no sabré si seran molts o seran pocs, això ningú no ho sap, però seran moments- i vull decidir quines coses vull que em passin mentre els visc.

Al meu amic el pas del temps li pesa molt i té pressa. Jo, entre poc i massa, sóc del parer que ni hem de creure que som eterns ni tampoc no hem de patir com una pressió esgotadora el pes del temps damunt les espatlles.

UN ALTRE ESTIU

Jo odio els canvis. Però està comprovat que els humans tenim una capacitat extraordinària per adaptar-nos-hi. Almenys als que ens passen al llarg de l'any i any rere any.
Ja hi tornem a ser. S'ha acabat la primavera, s'ha acabat el curs escolar, s'han acabat les activitats extraescolars, els entrenaments... Per al comiat hem tingut Sant Joan, sopar de final de curs a l'escola, festes de final de temporada, pica-pica a la feina... I tot s'ha acabat la mateixa setmana! A mi em costa horrors adaptar-me als canvis però si a més es donen tots alhora ja em col·lapso. Fa dos dies d'això però ara ja ens sentim com si fóssim a ple estiu. No només per la temperatura. Comença l'horari intensiu a la feina, s'acosten les vacances. Els nens al casal o amb els avis, més temps lliure, en el meu cas almenys. Taules i cadires al balcó, com una terrasseta per sopar a la fresca, finestres obertes, riuades de gent pels carrers, les piscines plenes, les platges plenes, tots els dies i tothora... Tot de cop canviem el fons d'armari i anem pel carrer amb xancletes i amb el banyador sota la roba i planyem els que per raons de feina van amb americana i corbata. Sortim a sopar dia sí i dia també, es barregen els dies d'entre setmana i els de cap de setmana, es relaxen els horaris... El meu fill ja fa dies que s'ha plantat! Ni parlar-ne d'anar a dormir a les nou!
En quinze dies o un mes que tenim de vacances pretenem fer realitat tots els nostres somnis, aquells que l'hivern no ens permet ni pensar.
A mi tants canvis així concentradets m'estressen. Però com tothom, m'hi acabo adaptant. I llavors em ve al cap la reflexió que cada any per aquesta època feia un avi que vaig conèixer a Espolla quan hi passava els estius: les vacances s'acaben de seguida, en un tres i no res tornarem a ser setembre i de nou l'hivern. És veritat, és poquet temps i volem fer tantes coses! Però quan torni a ser setembre, quan tot torni a començar, ens hi tornarem a adaptar, tornarem a canviar el fons d'armari, endreçarem les sandàlies i ja pensarem en el Nadal.
A mi particularment l'hivern m'apaga, de manera que vaig a pensar quant suc puc treure d'aquest estiu que tot just comença!

DE RELATS PERSONALS

El món és ple de persones interessants. Jo he tingut ocasió de conèixer-ne unes quantes, sempre gràcies a una de ben interessant que conec molt bé des de fa una colla d'anys.

Avui he assistit a la presentació del llibre d'Antonio Núñez "¡Será mejor que lo cuentes!". No me l'he llegit però prometo posar-m'hi avui mateix. Penso que és una persona interessantíssima. No sé quin és el seu currículum ni exactament en què treballa, això podria trobar-ho de seguida a Internet però seria per curiositat, perquè no em cal per saber que és interessant. Més que presentar el seu llibre s'ha presentat a sí mateix, ens ha parlat de qui és. Ens ha explicat la seva història, el relat de la seva vida. De fet d'això tracta el seu llibre, d'històries, de relats, de storytelling. Això i els quatre minuts de rellotge (l'esperaven) que he estat parlant amb ell han estat suficients. En aquest temps jo li he relatat la meva d'història. Un segment, clar. Compartim passió: escriure. Li he dit que jo escric des de sempre, sobre coses meves, coses que em passen, una mica com en aquest bloc. I m'ha animat a publicar-ho, a intentar-ho. Crec que les coses que jo escric no interessarien a ningú, li he dit. Per què no? És cert, es publiquen un munt de coses, algunes de bones, d'altres que no ho són tant i d'altres que no ho són gens ni mica. M'he de llançar, li he dit. Això no prometo fer-ho, prometo pensar-m'ho, que venint de mi ja serà molt. Deixa't assessorar, m'ha aconsellat. Ho pensaré, també.

Ja abans que jo li narrés la meva història m'ha fet una dedicatòria al llibre en vermell: "Para Nadeia, contadora de relatos universitarios, para que pronto se pueda dedicar a contar sus propios relatos personales".

GIMNÀSTICA CRANIAL

Ara a la meva perruqueria s'estilen els massatges cranials. No capil·lars, no. Cranials. Les noies que et renten el cap deuen haver fet un curset de gimnàstica cranial on de segur els han dit "sobretot apreteu fort" i elles, alumnes modèliques, ho apliquen com si els hi anés la vida. Entre el reposacaps que et destrossa l'occipital i els dits d'aquestes noies clavant-se't en els parietals, en el frontal, en tot el crani i fins al cervell, per força surts de la perruqueria amb un pensament renovat.

Dic jo que ha d'anar bé com a remei contra la migranya: els vasos sanguinis s'han de posar a to sí o sí.

Però a mi m'agraden aquests massatges incisius, em sacsegen les idees i em relaxen. I aplaudeixo la iniciativa: massatges al cervell gratuïts i surts de la perruqueria amb la ment en blanc.

Els qui pateixen de migranya o de col·lapse neuronal haurien d'anar a tallar-se els cabells allà.

ESCRIVINT LA MEMÒRIA

Cada dia quan recullo el meu fill a l'escola li pregunto pel que ha fet a classe, pel que ha dinat, a què ha jugat al pati... i la resposta sempre és la mateixa: no me'n recordo. Evidentment no és una qüestió de falta de memòria, simplement li fa mandra explicar-ho. Ho confirma el fet que de vegades em crida des del llit perquè li treu el son algun record de quan tenia dos o tres anys. Aviat en farà sis. La memòria no li falla. Està clar.

A mi, sí. Em falla des de sempre. Tinc seriosos problemes per recordar tot allò que no he escrit prèviament. Sóc incapaç de fer la compra al supermercat sense una llista. Tinc molt pocs records de la meva infantesa i, en part, és perquè no escrivia les coses que em passaven. A l'institut i durant la carrera era incapaç d'estudiar amb apunts que no hagués pres jo mateixa: els havia de reescriure per tal que es gravessin a la meva memòria. Quan estudiava vaig escriure un diari personal, encara sort, crec que sinó no recordaria la meitat de les coses que vaig viure en aquella època. Em costa recordar els arguments dels llibres que llegeixo perquè no els he escrit jo. El mateix em passa amb les pel·lícules. Les receptes de cuina les oblido si no les he escrit jo.

He tingut agendes però m'han servit de ben poc perquè enlloc no m'escrivia que hi havia d'escriure. Tampoc no em serveixen les agendes amb alarma de recordatori perquè m'oblido d'escriure-hi el que m'han de recordar.

Recordo en canvi la llista de la compra que vaig escriure el mes passat. Recordo amb punts i comes les cròniques que escrivia per la ràdio ja fa més de cinc anys. Recordo poemes que vaig escriure fa quinze anys. Els recordo sencers.

Potser la funció principal d'aquest bloc (i la de tantes altres coses que escric), ara me n'adono, és la d'evitar que m'oblidi de les coses que em passen.

Això o em passo al brain training.

DORMIU, DORMIU NINETES

No cal que ho digui Bob Dylan: els temps estan canviant. Llavors, ara i demà. El burro malalt n'és una bona metàfora. Sí, el de "dormiu, dormiu ninetes". Continua estant malalt, té mal a la poteta i el ventre li fa mal, pobre. Encara no pot menjar civada, però ja no es conforma amb pinyons pelats, ara vol que a més siguin salats. No pot dormir a l'estable, pobre. Però no es conforma amb un un matalàs, ara necessita coixins daurats.