PELS LABERINTS DE LA SALUT

Tinc un problema de salut. No em condiciona la vida, de manera que no es considera greu. Però és un problema. No és de manual, de manera que cap metge -n'he visitat cinc de cinc especialitats diferents- no ha aconseguit posar-li nom. Però continua essent un problema. Un m'envia amb l'altre, aquell amb un altre i anar fent. Paciència. Només fa 8 mesos que el pateixo. L'últim diagnòstic d'un no-metge: sòl pèlvic gandul. Quines coses se senten a dir! Amb aquesta definició demano visita a una fisioterapeuta experta en el tema (n'hi ha!). Me la programen per al cap de quatre mesos. A la Seguretat Social, clar. Mentrestant continuo la ruta per diverses consultes mèdiques, sense èxit. Arriba el dia. Una carta prèvia m'adverteix: la visita durarà 90 minuts. Carai! Sí que farem feina! A les 10h en punt sóc a l'hospital. No està bé fer esperar els metges. Ells a tu et poden fer esperar hores i hores, però és lleig que els facis esperar tu a ells. I sol passar que el dia que et confies i hi vas tard expressament, quan arribes ja t'han cridat i com que no hi eres t'han passat al final de la llista. Jo, com que ja n'he anat aprenent, a les 10h en punt sóc a l'hospital. Pregunto on m'he de dirigir. "A la sala de docència", em diuen. A la sala de docència?? M'indiquen com arribar-hi. Experts en laberints, els dissenyadors d'hospitals! Finalment arribo a lloc. Hi diu "aula 1", però vaja, és la sala de docència. La fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic: la docent. Una vintena d'alumnes. Divuit àvies (àvies àvies) i dues noies amb els respectius nounats en braços. Títol del power point que visualitzen: La incontinència. Què??? Jo no en tinc d'això! La Marta (es diu Marta la fisioterapeuta docent) està passant llista i diu el meu nom. M'assenyala una cadira i m'hi assec. 90 minuts de classe. Ja estic preparadíssima per si mai a la vida pateixo d'incontinència. Si se n'aprenen de coses als hospitals! En acabar la classe la Marta ens diu que a la visita següent ens explorarà internament i que serà individualitzada. Sort! M'ha passat pel cap un instant la imatge de les divuit àvies i les dues mares recents i la Marta anar-les explorant una a una a la sala de docència! "Ara quan baixeu demaneu visita amb mi per d'aquí a una setmana o quinze dies i aneu al lavabo". Jo sóc la més àgil de l'aula -no costa gaire- i em planto la primera a la cua. "Vull demanar una segona visita amb la fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic per la setmana que ve". "Haurà de ser pel 23 de març", em diuen. "En què cau?", demano. "En dimarts, la Marta només visita els dimarts". A la pobra àvia que ha arribat última a la cua, la menys àgil de totes, que potser ha hagut de passar primer pel lavabo, amb una mica de sort l'exploraran l'any que ve.

QUIN ENSURT!

Les 9h del matí. Just darrere del quiosc per on passo cada matí, un senyor de 102 anys -pel cap baix- assegut al banc -un d'aquests centenars de bancs que hi ha a totes les ciutats i que mai no aconsegueixes entendre amb quin criteri els de l'ajuntament han decidit orientar-lo com l'han orientat- mig encorbat. Només li veia el cap i mig cos. Esquifit tot ell. Estava de perfil. Mentre m'hi acostava he pogut apreciar que l'home es movia, cada cop més ràpidament, com espasmòdicament. M'ha envaït de cop una suor freda. La idea de trobar-me davant d'algú que estava patint una mena d'atac que gairebé amb tota seguretat, tenint en compte l'avançada edat de l'home, el conduiria a la mort, m'ha paralitzat. M'he quedat allà dreta, immòbil, durant uns segons mirant-me el pobre home com tremolava com una fulla. Finalment he agafat aire i no sentint altra cosa que els batecs del meu cor accelerat, m'hi he plantat davant. Gairebé em ve un cobriment quan he vist el que feia l'home: estava rascant enèrgicament una butlleta de loteria d'aquesta del rasca i guanya! M'he assegut al seu costat. Al banc mal orientat. Ha alçat la vista i m'ha dedicat un somriure. Recuperant l'alè, m'he posat a pensar per què coi deu jugar a la loteria un senyor de 102 anys!

DE REFRANYS

Tot buscant l'equivalent català del refrany vísteme despacio que tengo prisa m'he adonat que, en aquest gènere, la nostra llengua és bastant menys il·lustrativa en força casos, bastant més simple -més planera-, més pobra, més buida de sentit metafòric.

Uns exemples:

- vísteme despacio que tengo prisa / qui va depressa plega tard - com més depressa més a poc a poc.

- más vale pájaro en mano que ciento volando / val més un té que dos et daré

- que cada palo aguante su vela / cadascú que carregui amb la seva culpa

- cada oveja con su pareja / cadascú amb els seus

- la avarícia rompe el saco / qui tot ho vol tot ho perd

- por la boca muere el pez / qui té boca s'equivoca

- cría cuervos y te sacarán los ojos / de desagraïts el món n'és ple

- ponerse las botas / afartar-se com un lladre - menjar com una llima

- del dicho al hecho hay un buen trecho / de prometre a complir hi ha molt a dir

- perro ladrador, poco mordedor /com més por té el ca, més lladra

- de mala mata, nunca buena caza / dels dolents no n'esperis bona cosa

- de mal cuervo mal huevo / de dolent arbre no esperis bon fruit

- nadie se alabe hasta que acabe / encara no som allà on anem

- del padre en la vejez, baculo el buen hijo es / dels pares quan són vells, no descuidis un punt d'ells

- del bien al mal no hay más que un canto del real / del bé al mal tan sols hi ha un petit salt - el bé i el mal es toquen

- de hombre arraigado, no te verás vengado / home ric, mal enemic

El meu avi n'usava molts de refranys. Era castellà.

[Homenatge a Salvador Espriu, avui que fa 25 anys de la seva mort].

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

---

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1.

QUIN DESORI

Oficina Municipal d'Habitatge. Quan hi entres et cau l'ànima (per no dir una altra cosa) als peus. Vaja, ja abans d'entrar-hi, perquè la cua s'allarga fins a fora. Qui és l'últim? D'entre els pocs que t'entenen un te n'assenyala a un altre, aquell el de més enllà. Ningú no és l'últim. Quan has pogut posar cert ordre i has identificat la persona de la qual en principi vas darrera, aquesta desapareix. En el seu lloc, la dona i els fills. Que no van a l'escola els nens? No, aquests es veu que no. Passes una estona entretinguda escoltant unes converses que la majoria de vegades no entens, ja que l'àmplia majoria dels presents són d'origen àrab, però ho agraeixes. Una bona manera d'oblidar-te del fred que estàs patint allà fora. Si tens algun tipus d'incontinència val més que te'n tornis a casa i t'oblidis de sol·licitar res. Mai no podràs esperar-te prou temps per aconseguir-ho. Per fi et fas un lloc dins l'oficina. Divises una cadira. Ja te l'han près. Qui no corre, vola. Resulta que el dia que tu has triat per presentar una documentació sempre és el pitjor dia. Avui coincidia que era l'últim dia per presentar sol·licituds per al lloguer de pisos protegits. Ple a vessar de gent. Famílies senceres. Amb la paperassa per omplir i la documentació a presentar incompleta. No podia ser d'altra manera. I t'adones que en aquella oficina el personal es passa el matí esmorzant. No sé com s'ho fan de manera que, tot i els relleus, sempre hi ha una sola persona per atendre tots els que fem cua. "Cuantos de sus hijos trabajan?", "estan casados ustedes o son pareja de hecho o solo novios?", "por qué marca usted la casilla A si es para menores de 35 años y usted tiene 62?". Santa paciència i en castellà sempre. S'ha de poder entendre. Si pretenguessin que tota aquella gent els entengués en català jo no hauria pogut escriure això ni demà passat. Ja en castellà se'ls fa prou difícil. Si escoltes les llargues -molt llargues- converses entre l'administratiu de torn i cadascun dels seus "clients" ets capaç de fer un estudi sociològic ben acurat. Quan et toca el torn -han passat ja unes hores i unes quantes cares per davant teu- una senyora que acaba d'arribar i ja ha trobat cadira s'aixeca i et diu que li toca a ella: "este señor me ha dado la tanda a mi ahí fuera". Ah no!! "No senyora, me l'ha donada a mi allà a fora quan vostè encara no havia arribat". A mi què m'explica si l'home es dedica a donar tanda a tothom?! I t'asseus davant l'administratiu. La teva gestió triga més o menys 2 minuts. Ara aquella senyora s'asseu gairebé a sobre teu perquè ningú no li prengui la tanda.
La majoria dels que han passat davant meu hauran de tornar-hi aquesta tarda a completar la documentació. A mi no em cal. No ho resistiria.
Mal m'està a mi dir-ho però això de l'Administració és un desori. Ho és per als administradors i per als administrats. Per a tots.

POCA BROMA AMB EL MENJAR

Quina mania a batejar les coses amb noms d'altres! N'hi ha de ben desafortunats. En el menjar sobretot. Les bategem per l'aspecte, per exemple. "Posa'm un fuet d'aquests prims que tens aquí", li dic al carnisser. "Vols dir una cua de gat o cua de mico?". Quèeeeee?? "saps què? deixa-ho, posa'm un fuet normal". La pobra secallona no hi té cap culpa, però no me la podria menjar si em venia al cap el desgraciat nom amb què l'han batejat.
Igual em passa amb els pets de monja. Què voleu que us digui, també ho trobo desafortunat. Tindrà la seva història -sospito que no es diuen així per similitud d'aspecte- però a mi aquest nom no m'agrada. Ni el de les llengües de gat. El del cabell d'àngel, encara. El pijama, també. I els taps de Cadaqués. Però els Chochos de Salamanca no, si us plau. Al braç de gitano suposo que m'hi he acostumat.
Té gràcia que el croissant es digui així perquè ve de creixent, perquè té forma de lluna creixent. I dic jo, potser té forma de lluna minvant. I en podríem dir décroissant. O no?
Per cert, he descobert que hi ha un aiguardent que es diu Hijoputa.

MOMENTS MUSICALS

Partint de la creença que la música amanseix les feres, a casa s'escolta de tot. La majoria de les vegades Les choristes, o més conegut aquí com "Los chicos del coro". Aquesta és la d'amansir. Prenent aquesta com a base, tenim un ampli ventall de músiques per a tots els moments. Entre setmana, per començar contents el nou dia: musiquetes per a la bressola. Els caps de setmana ens desmelenem i cridem -literalment- el Toto Cotugno i el seu Lasciatemi cantare. Si estem refredats, pel xarop: Sangtraït. Per "fer país" sintonitzem el Joanjo més tranquil, o Obrint Pas. Però al cap de poc, pobres, els rematem amb el gominola, ja sense fer país, clar. Al cotxe, la ràdio. El meu fill se sap de memòria les sintonies i fins i tot imita l'Aleix Vidal-Quadras i el seu "hem de reaccionar, hem de sortir d'aquesta merda" -he buscat l'arxiu de so però no me n'he sortit- que emet des de fa dos anys ja Rac1. Si estem inspirats, podem escoltar des de la Piaf fins a Banda Bassotti, passant per Paco Ibáñez i Calypso.

Ja es veu que no tenim un estil molt definit. Com en moltes coses, penso, tot depèn del moment.

L'Andreu diu que li agradaria aprendre a tocar la guitarra elèctrica...

DE CAMPANES

Per coses del seu hobbie tinc un amic que s'ha dedicat a comptar les campanades que una església pot arribar a fer sonar en un sol dia. N'ha comptat cap a 700. La que ell ha près com a referència repeteix les de cada hora un o dos minuts després de l'hora. La que prenc jo, la de just al costat de casa, no ho fa. Així que serien menys de 700. Però aquesta meva en toca noséquantes -no les penso comptar- pocs minuts després de 3/4 de 9h del matí -cada dia de cada dia-, poc abans de les 12h -per "cridar" a missa- almenys els diumenges -els altres dies no hi sóc a prop a aquesta hora per comprovar-ho- i poc abans de les 20h, pel mateix motiu. Les de poc abans de les 9h del matí no les entenc. A mi em recorden que estem fent tard a l'escola, però sospito que volen tenir una altra funció. No hi entenc de litúrgia i no em posaré ara a fer-ne estudi però potser un dia aniré a trobar el rector de la parròquia perquè me'n faci cinc cèntims. Reconec les de morts, les de casaments, les de la "crida" i les de quarts i hores. No més.

No em molesten a mi les campanes. Si de cas als veïns, que a les 21h en punt deuen notar el volum de la meva televisió. Impossible sentir els titulars del TN amb les campanes a tocar de l'orella. És el que té viure al costat d'una església. Ja ho sabia quan em vaig instal·lar aquí. Igual com ho sabien els meus veïns i la resta de gent del barri que, fa uns anys, van aconseguir a través d'una queixa, que el campanar deixés de bellugar-se durant la nit. Per a l'església del costat de casa no passen els quarts ni les hores des de la mitjanit fins les 7h del matí (crec) des de llavors. A mi no em sembla que fos necessari fer callar les campanes. Si algú té l'orella massa fina i les campanes li destorben el son, podia haver-ho tingut en compte abans d'instal·lar-se al barri. Que, altra cosa potser no, però l'església segur que hi era abans que ells.

Desconec si aquesta mesura s'ha pres en algun altre lloc. Jo, sincerament, la trobo fora de lloc.

Mira quina casualitat! Ho passaré als meus veïns...

NO ENS ACABEM D'ENTENDRE

“Dona, que ja ho sé que quan dieu que NO en realitat voleu dir que SÍ”. Ja ho he sentit més d’un cop. Ara els homes ens volen fer creure que ja ens tenen la mida presa i van de llestos.
És veritat que moltes vegades és així, però no vol dir que totes les vegades sigui així!! De vegades diem NO i realment volem dir que NO. La cosa és més complicada del que sembla. Cal aprendre a veure en quin moment volem dir una cosa o l’altra, cosa que no depèn només del mot. Se us ha de donar temps. Primer enteneu el que voleu entendre, després pregunteu i finalment acabeu entenent el que estem dient. Té gràcia, perquè moltes vegades no cal ni repetir-ho. Vosaltres solets feu aquest procés i ens acabeu entenent. O no. De vegades ni repetint-ho.

No sé si perquè en uns treballa més l’hemisferi tal o qual del cervell, si per qüestions antropològiques, si per funcionament del cicle hormonal... Pel que sigui. El cas és que raonem de diferent manera. I no ens acabem d'entendre del tot en moltes coses. Hi ha homes molt dones i dones molt homes, això també és cert. Però tot i així seguim tenint una sensibilitat diferent i un entendre'ns complicat. Molt han canviat les coses en maneres de fer d'un temps ençà, afortunadament per tots. Però molt em temo que en les coses de l'enteniment, per temps que passi, no acabarem de sortir-nos-en.
Jo sempre he tingut més bons amics que bones amigues. M'hi he portat sempre millor. I ens hem entès mentre érem amics. Després ja no. Abans tampoc. Amb les amigues m'hi he entès sempre, abans, durant i després. Ens hem portat generalment pitjor, però ens hem entès sempre. Sempre hem sapigut per què ens portàvem pitjor.
Perdoneu per la foto. No sempre és així, hi estic d'acord. Però molts cops sí.

RESPIRA FORT

A mi el camp em recarrega. Se m'oxigena el cervell i així el preparo a consciència per fer front a les envestides del transcórrer de la vida diària. Tot i que tinc al·lèrgia a gairebé totes les coses que s'hi respiren procuro respirar-hi fort cada cop que el trepitjo.
Tan sols hi he passat un dia, un dia sencer, amb totes les hores, i l'he respirat tan i tan profundament que penso que me n'hauré impregnat prou almenys per quinze dies.
El temps passa més lentament al camp, de manera que el pots palpar més intensament. El dia no hi té hores. I s'agraeix. S'ha de provar: enfunda't el xandall i les bambes per tot un dia, envolta't de gossos i de terra, de bona companyia, de foc a terra, de música i de silenci, de paraules i de silencis. Oblida't de la resta, obre bé els ulls i captura-ho tot, i respira fort. Pot ser que passis una nit en blanc: empatx d'aire pur. Però un dia així val per quinze com a mínim, amb totes les seves nits.
Una mica em passa el mateix amb el mar. Quan m'apropo al mar tinc una sensació similar. El respiro profundament també. I el capturo. Res no em fa al·lèrgia prop del mar.
Aquest cap de setmana, des del camp he vist el mar, i això ja no té preu. Quinze dies als pulmons i a la retina per cadascun. Retinc la seva olor i la seva forma. He guanyat un mes de pau, com a mínim.