A GIRONA SÓN FIRES

Des que, fa més d'una setmana, van començar a muntar les atraccions, i fins ben bé d'aquí a una setmana més, a Girona són fires. El temps sembla que acompanya aquest any, així que tothom és al carrer. Sents música a per tot, olor de castanyes, sents ambient de fires. Hi ha gent arreu. Impossible aparcar prop de la devesa. Una odissea. Els nens estan esverats, els joves també. I els més granadets... alguns es planyen, altres no deixen d'anar a les barraques i es repeteixen el mateix de cada any: "ens fem grans". No falten els sopars de colla, de joves i de no tan joves.

Els nens volen pujar a totes les atraccions. Els pares ens escurem les butxaques: 3,5 euros cadascuna. A casa hem prohibit els globus. L'Andreu al·lucina amb "el ratón vacilón", una mena de muntanya russa temàtica a la qual ha de pujar acompanyat. De moment jo me n'he salvat. Té una foto (et venen fotos, de qualitat més que discutible, de l'esdeveniment a la sortida) amb el seu avi i una altra amb el seu tiet. El seu pare també l'hi ha acompanyat però no n'ha deixat testimoni gràfic. La pesca d'ànecs, un clàssic. El tokito i aquella dels toros en què els pinten la cara, els posen unes plomes de cartolina al cap i una noia que mai no perd el somriure els va animant: "jau!".

Les cercaviles, els espectacles per a grans i petits, la fira comercial, els castellers, les fires artesanals, els concerts... tots fem vida al carrer.

Els joves esperen ansiosos que arribi la nit. Es troben a les barraques. S'hi troba tothom a les barraques. Els que viuen a Girona, els que ja no hi viuen però venen per fires, els que viuen als voltants, els que hi han estat algun cop... Em consta que els estudiants que fa uns anys van venir d'Erasmus s'hi retroben a cada edició.

Els que ja no som ben bé joves acusem el canvi d'hora, que sempre s'escau per fires. Dies en què anem a dormir més tard de l'habitual, també ens retrobem amb gent a qui fa almenys un any que no veiem... Alguns beuen com no ho fan la resta de l'any. L'ambient els hi porta. I l'endemà recorden que quan eren més joves tot era de més bon portar.

I entre els que ja són més grandets alguns se senten del tot desubicats a les barraques, d'altres se senten com peix a l'aigua i la resta es queda a casa i pensa que aquestes coses ja no van amb ells. Però la majoria continuen gaudint de la resta d'activitats que s'organitzen per fires a la ciutat i hi van amb fills, nebots o néts.

A Girona es viu ambient de fires des de fa dies.

PERQUÈ SÍ, NO

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.

ÀVIES: EMBOLICA QUE FA FORT

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts. Les meves dues àvies, veïnes de barri, no tenen més en comú que el fet de compartir néta, o sigui jo. No coincideixen gairebé mai tot i que fa dos dies van descobrir que compren a la mateixa carnisseria. S'hi van trobar i, òbviament, el tema de conversa va ser la seva néta, o sigui jo. Van repassar la meva vida (la seva versió de la meva vida) en deu minuts. Com si les sentís: que si per què la nena s'havia de separar, que si no s'entén que es porti tan bé amb el seu ex i en canvi no tornin a estar junts, que si això a la llarga és pitjor per al nen, que si tots dos deuen tenir els seus "amics" però no ens expliquen res perquè ara es porta molt això... Entre que una sordeja i l'altra interpreta el que vol, van acabar resolent que jo m'entenc amb un veí de l'edifici d'una d'elles, la qual opina que és un tarambana. Petons i abraçades i fins la propera.
Tot això ho sé perquè l'endemà em va trucar la meva mare per dir-me que la seva, veïna del tarambana en qüestió, estava ben preocupada perquè creia que havia ficat la pota i que la meva altra àvia es devia haver fet una idea equivocada arran de la conversa que sobre mi havien mantingut. I no s'equivocava, la meva altra àvia m'havia atribuït una relació secreta amb un tarambana del seu barri, veí d'edifici de la seva companya de conversa. Jo tan tranquil·la, sabia que avui (hem fet un dinar familiar) no s'estaria de treure'm el tema. I ho ha fet. I jo li he aclarit: no conec cap tarambana del seu barri, de fet no conec cap persona d'aquell barri tret de les meves dues àvies! Ha callat però m'ha fet una mirada d'aquelles de noséperquèperònoetcrec. Total que se n'ha anat a casa amb la convicció que la seva néta l'enganya. I d'aquí a uns mesos, quan torni a coincidir amb la meva altra àvia a la carnisseria del barri se n'inventaran una altra sobre mi.

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts.

EN JOAN I LES DONES

M'he trobat en Joan al súper. S'ha aprimat i té tot de taques a la cara. L'he vist gran. Ja el veia gran fa 25 anys! El conec des que era petita. La seva tia vivia al mateix bloc de pisos que nosaltres i la visitava tot sovint. Cada dia. Des que ens trobava a l'entrada de l'edifici i durant tot el trajecte de l'ascensor xerrava i xerrava. Ara encara xerra i xerra. Llavors iniciava la conversa amb un "heu anat al cine?" i repetia "al cine, al cine, al cine?". Se sabia tota la cartellera de memòria. I continuava "no portes mitges i faldilles?" i repetia "mitges i faldilles, mitges i faldilles?". Repetia aquesta conversa a tothom qui coneixia. Des de casa seva fins la de la seva tia, uns 300 metres, feia unes 15 parades. No sé ben bé quin tipus de malaltia pateix ni ben bé en quin grau, però té alguna mena de transtorn mental des de sempre. Ja l'havia sentit parlar amb els meus pares d'un cert tipus de dones a qui pagava a canvi de rebre d'elles un tracte més que carinyós. Jo ho entenia així fa 25 anys.

Des de fa uns anys quan me'l trobo ja no em pregunta pel cine ni per les mitges i faldilles, ja directament em parla de les seves relacions amb prostitutes. Ell ho diu així: "he anat amb una dona" i repeteix "una dona, una dona" i afegeix "val molts diners, molts diners". Però ja fa unes setmanes que no hi va. Diu que no té prou diners, que les dones demanen 500 euros! "500 euros, 500 euros". Suposo que qui li dóna els diners s'ha cansat de tants anys de despesa. Ell pensa que és just que demanin tants diners perquè "han de poder menjar aquestes dones". I sobretot pensa que tenen dret a cobrar això les dels voltants del Camp Nou perquè "es despullen pel carrer, clar, ho fan tot per poder menjar, ho fan tot, ho fan tot". M'ho explicava aquesta tarda a la cua de la caixa del súper i es mirava un nen d'uns 9 o 10 anys que tenia al costat i es preocupava "que no ens senti, que no ens senti". M'ha explicat també que en coneix un que va trobar una dona que no li demanava diners i "ho feien cada dia, cada dia, sis vegades, sis vegades"!! L'he deixat passar perquè portava menys coses que jo i mentre pagava m'ha dit que "s'ha d'anar en compte amb la viagra, és molt dolenta!". I abans de marxar encara m'ha demanat: "no li expliquis a la teva mare".

Ja quan m'ha arribat el torn m'he oblidat de donar a la caixera els vals de descompte que portava a la mà. Ja m'havia cobrat però ha entès que "Juan te despistó" i m'ha tornat els diners dels descomptes. El coneix mig Girona en Joan.

EL FRUIT DE L'ETERNA JOVENTUT

Ara s'han posat de moda. Semblen ser la panacea. Són bones per a tot. Cultivades a l'Himàlaia, al Tíbet i a Mongòlia, diuen que els que en mengen gaudeixen d'una extraordinària salut i que viuen més de 100 anys.
Utilitzades en la medicina tradicional xinesa, a les baies de Goji se'ls atribueixen propietats nutricionals i terapèutiques extraordinàries.
Diuen, els que les venen, que s'han de consumir perquè allarguen la vida, augmenten la força i l'energia, enforteixen el cor i la sang, redueixen el colesterol, prevenen el càncer, milloren la visió, ajuden a perdre pes, milloren la resposta sexual i la fertilitat, protegeixen el fetge, milloren la memòria, redueixen l'ansietat i l'estrés, milloren la digestió, enforteixen el sistema inmunitari, són analgèsiques, antibacterianes, antiinflamatòries, desintoxicants... i no sé quantes coses més! La panacea, ja ho deia.
Se n'han de prendre una quantitat determinada al dia. Jo en prenc des de fa uns dies. Sóc de provar coses, jo. O de comprovar.
Es cultiven des de fa milers d'anys i tot just ara s'estan estenent a casa nostra. Però la varietat autèntica només creix, salvatge, a l'Himàlaia. Aconseguiran els habitants d'aquella zona -a més de 4.000 metres d'alçada, lliure de contaminació, aquells que viuen més de 100 anys, que per cert fan molt exercici, mantenen una alimentació saníssima i a més a més, només a més a més, mengen Goji-, produir per satisfer la creixent demanda que està experimentant aquest fruit? Jo crec que ens acabaran venent gat per llebre. Queda dit.

TANTS CAPS, TANTS CELS

De vegades m'encanto mirant el cel i penso com n'és de gran. I em pregunto per què la majoria de nosaltres el mirem sempre des del mateix lloc.

Com es deu veure el cel des de Madagascar? i des del Japó? com es deu veure des d'Austràlia? i des del Canadà? des de Xile o des d'Islàndia? Com es deu veure des del Kazakhstan? Com deu ser el cel a tots aquests llocs al llarg de l'any?

I penso que hauríem de poder mirar el cel des d'aquests llocs i des de molts altres i poder decidir amb quin cel ens quedem. Hauríem de poder triar el nostre cel. Hauríem de poder veure el cel durant tot un any a cada lloc i quedar-nos finalment amb un.

Un conegut que és amant del surf va marxar fa uns anys a viure a Fuerteventura, el seu somni. Va aconseguir que la companyia per la qual treballa el destinés allà. Després d'un temps ha comprovat que aquell no és el seu cel. Però no té possibilitats de fer gaire més proves. O es queda amb aquell o torna al cel que mirava des d'aquí. Pocs elements per poder triar. Com la majoria de nosaltres. La companyia no ens destina un any a Madagascar, un altre al Canadà i el següent a Islàndia. I sense companyia a darrera no ens és possible moure'ns. Una llàstima. Tal i com funciona el món actualment no podrem descobrir quin és el nostre cel, tants com n'hi ha!

El que jo miro es veu sempre igual des d'aquí... I si aquest no és el meu cel?

EL REMEI I/O LA MALALTIA?

El meu fill encara no ha fet sis anys i ja li han posat 24 vacunes!! Ahir ho comptava seguint el calendari de vacunacions sitèmiques del seu carnet de salut. 24 vacunes i 4 d'elles són triples! Això m'ha fet pensar. Hi ha pares que es declaren objectors en aquest sentit i decideixen no vacunar mai els seus fills. Pensen que és pitjor el remei que la malaltia (que sempre és possible, però no segura).

Jo em pregunto: s'ha fet cap estudi que demostri que els qui no es vacunen pateixen les malaties de les que no s'han "protegit"? o que les pateixen amb més gravetat? Hi ha cap estudi sobre els efectes secundaris que poden provocar a la llarga les vacunes? Realment les vacunes eviten que els qui les han rebut passin les malalties? Compensa posar-se-les? No hi entenc gens però són coses que em preocupen.

Aviat vacunaran els nens i els anomenats col·lectius de risc de la nova Grip A. (Confesso que em fa molta por aquesta malaltia, segurament per desconeixement). Qui sap com ens pot afectar aquesta vacuna? Realment evitarà el contagi de la grip entre els qui l'hagin rebut? Serà pitjor el remei que la malaltia? Ara es plantegen vacunar també els nens (amb les nenes ja ho fan) del virus del papil·loma humà. Més vacunes!

Quins avantatges té vacunar els nens de tot? Quins en té no vacunar-los de res? I quins riscos en tots dos casos? Potser existeixen estudis sobre tot això però jo els desconec completament. Sincerament penso que estem molt poc informats sobre aquestes qüestions i molt em temo que això té molt a veure amb els interessos de certes indústries farmacèutiques. Però, tant poder tenen com per permetre la possibilitat que s'estigui posant en risc la salut de les persones?

EL TRESOR DELS ANIMALS

Presenciar la mort lenta d'un animal és una escena bastant impactant, que pot ser brutal, dolorosa i repugnant sobretot si és a mans d'un altre animal.
Aquest matí he vist una lluita desigual entre un colom i deu o dotze gavines al riu Onyar. M'hi sobren tots dos a la ciutat (almenys uns quants de cada) però la solució no seria que es mengin els uns als altres. El colom ha tingut la mala fortuna de caure a l'aigua (no sé com) i abans que hagués passat ni un segon ja tenia una gavina picotejant-li el cap. I en poc temps se n'hi han afegit unes quantes més. Quina violència. No m'he quedat a veure quant durava l'agonia del pobre animal. He fet una ganyota i prou. No pensava llençar-me a l'aigua per salvar-lo.

Animals matant animals. Això m'ha fet venir al pensament el que m'explicava ahir la meva mare: diumenge va anar a una platja de roques i es va submergir una bona estona perseguint peixos i admirant la vida del fons marí. "Vaig veure dues estrelles de mar precioses!", em va dir.
Satisfeta per les imatges que se li havien gravat a les pupil·les va marxar a dinar. En tornar a la platja va veure dues estrelles de mar sobre una roca, a sol i serena assecant-se! "encara es movien, Nadeia". Agonitzaven just al costat del campament que havia muntat una d'aquestes famílies de vint-i-cinc membres, que ocupen mitja platja, que porten un carregament de cadires, para-sols i neveres i que, aquest cop, duien també arpons. La meva mare s'hi va acostar i els va preguntar què coi estaven fent amb les estrelles de mar. "Tenemos un tesoro en el càmping y las juntaremos con los otros bichos que tenemos allí", li van contestar dos nens ja no tan nens. Ella es va enfilar per les parets i va dir als pares si s'havien begut l'enteniment o què, que què s'havien pensat, que eren éssers vius i que si se'ls carreguen ara per esport els seus fills no els podran admirar mai més. Ni ella tampoc.
Va recollir els trastos i va marxar de la platja enrabiada amb aquella família amb pocs escrúpols i amb ella mateixa per no haver-se atrevit a desafiar-los tornant les estrelles a l'aigua. Ha decidit escriure una carta a l'ajuntament de Colera perquè actui per parar els peus als caça-tresors.
Les gavines mataven el colom per una qüestió de supervivència, per menjar. Els nens volien engrossar el seu tresor. La lluita era desigual en tots dos casos. No sabria dir qui d'ells era més animal.

Ja s'ha acabat la cinquena edició del meu particular Gran Hermano. Molt bé aquest any. Per a mi ha estat el millor. I per als nens també.

La tornada sempre és dura. Aquesta, per a mi, ho ha estat particularment. Hem estat deu persones convivint i compartint-ho tot durant set dies, perduts enmig de muntanyes. Lògicament quan obres la porta de casa, tot de cop t'hi falta alguna cosa. Deu ser veritat allò que diuen els que participen al Gran Hermano de debó, que tot es magnifica mentre són a la casa. A la nostra tot ha estat molt intens. Tots som de la mateixa família i, en major o menor mesura, sovint en funció del grau de consanguinitat, ens tenim estima. És veritat que sempre hi ha algun moment de tensió, però deu ser normal tenint en compte que som deu persones sota un mateix sostre, que hi ha nens, que ens ha plogut dos dies -cosa que ens ha fet tancar dins la casa durant hores-, que entre nosaltres ens veiem comptades vegades durant la resta de l'any i que no tenim massa coses en comú els uns amb els altres. Mirant-ho així penso que ens mereixeríem un premi i tot.

En només una setmana tots ens hem tornat una mica més salvatges, com els gats, com la guilla que teníem per veïna, com les vespes (ovispas per alguns, avespes per a uns altres) que ens han perseguit a tots cada dia pel voltant de la piscina i que s'han cobrat més d'una víctima...

Les caipirinyes (còctel de la casa) molt bones aquest any. Relax total i cura de son. Poca lectura i poc esport però enfortiment de les relacions familiars, que això no fa mal a ningú. Aviat començarem a buscar casa per a la sisena edició. Amb més exigències, és clar.

ME N'HI VAIG

Bec llet sense lactosa, menjo pa sense blat, em dutxo amb sabó sense sabó... aquestes vacances me n'aniré a Eivissa i no m'agraden les discoteques ni m'atrau el luxe. Cadascú agafa de cada cosa el que més li convé i prescindeix del que li sobra. És exactament el que penso fer durant les meves vacances.
No he estat mai a Eivissa, ni a Formentera, on penso passar-hi almenys un dia. Vull dir d'entrada que no hi vaig motivada per l'anunci d'Estrella Damm, però... s'ha de reconèixer: quin anunci més ben direccionat. Pam! Al subconscient de tots. El que digui que no, menteix. Qui no s'ha traslladat mentalment a Formentera, en una platja prenent una cerveseta fresca, amb música, envoltat amics, de relax, de vacances, fregant la felicitat pura... cada cop que veu l'anunci, inclús cada cop que sent el Tonight? Qui? Genial, felicito al qui ha pensat aquest anunci. Molt ben trobat, sí senyor. A tocar la fibra. A apel·lar a la imaginació, a l'esperança, als somnis de tothom. Directe a les emocions. Quants no creuran que si van a Formentera viuran mediterràniament alguna història semblant? Genial, l'anunci.

Jo penso viure bocinets d'aquella història tan ben trobada, bocinets i prou. Agafaré el que m'agradi i prescindiré del que em sobri. Me n'hi vaig. I espero no trobar-m'hi mig país!