QUÈEEEEEEESSSSSSS??¿¿??

Aquest matí he seguit una conversa entre dues estudiants universitàries que es dirigien a la Facultat de Lletres:

- Aquest cap de semana l'Alba i jo anem a Viladecans.
- Ah si? Què hi aneu a fer?
- A veure un musical sobre... et sona Romeo y Julieta?
- No.

I SI...?

A classe d'anglès estem repassant el condicional. Hem de preparar una sèrie de redaccions que després haurem de defensar oralment. Tot per demà passat. Avui m'hi he posat i m'he quedat en allò del brainstorming. He fet una llista infinita. Entre les idees, una d'actual: la crisi. L'he relacionat amb el preu dels pisos. El de lloguer, que és el que a mi m'afecta. I si hagués esperat una mica més a llogar casa meva? Els lloguers han baixat des del desembre passat (quan jo m'hi vaig instal·lar) i sembla que la tendència és a que encara ho facin més. Quanta gent no es deu estar fent aquesta mateixa pregunta?! Sobretot els que han comprat un pis o una casa fa uns mesos, fa un any... Però què sabíem? Qui sabia i qui sap quant temps durarà i què passarà amb els preus demà, la setmana que ve, el mes que ve...? Jo no. I em fa ràbia. I deu fer ràbia a molta gent. I si ens haguéssim esperat? Em consolo pensant que potser si m'hagués esperat haurien llogat casa meva a algú altre. I jo volia aquesta. I la tinc. A un preu car pel que es veu que pot acabar essent? Possiblement. Però, què hi farem?

Algú m'explicava avui que, segons un estudi, els nens neixen més intel·ligents com més jove és el pare i com més gran és la mare. Una fòrmula poc fàcil. O una cosa o l'altra, habitualment. Però totes dues alhora? I si jo hagués tingut el meu fill més endavant? El seu pare hauria estat també més gran. I si el seu pare hagués estat més jove? Jo hauria estat més jove també. Difícil combinació en el nostre cas.

I si...? tantíssimes coses...! Podríem fer un repàs de la vida sencera! Si hagués fet, si no hagués fet. Si hagués dit, si no hagués dit. Si hagués pensat, si no hagués pensat... No, no, condicionem el present: i si faig, si no faig? I si dic, si no dic? I si penso, si no penso? Podem condicionar fins desesperar! Però no és d'això que es tracta. Segur que la intenció de la professora d'anglès no era aquesta... I si decidís quines idees utilitzaré per a les redaccions?

...VA DE NENS...

I amb el número u... la millor de les millors:

- Mama, tu què ets?

Gran invitació a reflexionar sobre un mateix!

Deixa't de psicòlegs, psicoanalistes, Jo-Superjo, Ànima-Cos...

VA DE NENS

Últimament el meu bloc va de nens. Concretament del meu, però estic convençuda que totes les experiències que explico són familiars a tots els pares i mares del món. Jo només en tinc un de fill i per això cada seva nova etapa és també nova per a mi, cada seu nou descobriment em trasbalsa també a mi. Cada dia em sorprèn el meu fill.
Als matins quan el desperto està d'allò més inspirat. A les vuit del matí jo encara em frego les lleganyes quan em dispara com qui no vol la cosa una de les seves preguntes fulminants i em desperto de cop. La meva resposta sempre sol ser la mateixa: “vinga Andreu acaba d'esmorzar que farem tard a l'escola, a la tarda en parlem”. I després em passo el dia pensant la resposta que li donaré, tot i que normalment a la tarda, quan ens tornem a veure, ja no es recorda de la pregunta i el tema queda enterrat.
He fet una petita compil·lació de les preguntes matineres que més m'han impactat els últims dies:












- Què vol dir jubilar?
- Per què a la tele tot el dia diuen Obama, Obama, Obama...?
- Com és que podem moure les mans i els peus alhora?
- Què és el futur?
- Per què les nenes criden més fort que els nens?
- Per què els superherois són superherois?
- Per què els nens del casal em diuen “nen” si em dic Andreu?
- Què vol dir pau i joia?

No n'hi ha cap de fàcil resposta, sobretot tenint en compte que qui l'espera és un nen de només cinc anys.

ERASMUS

Quan estudiava mai no hauria aprofitat l'oportunitat d'anar a fer una part de la carrera a un altre país. Sempre he estat molt “de casa” i la idea de viure durant més de quinze dies en un país estranger em feia pànic. L'oportunitat hi era. Existia, com ara, el programa Erasmus d'intercanvi d'estudiants entre universitat europees. Ara em penedeixo de no haver-hi participat. Actualment treballo per mirar de facilitar la vida als estudiants de la Universitat de Girona que volen fer un Erasmus, i confesso em fan enveja. Sana, però enveja. Tot i que en el meu cas el problema era un altre, llavors la beca per anar a fer un període d'estudis a un altre país era molt minsa i això limitava molt la mobilitat dels estudiants. Però, tot i així, n'hi havia que marxaven. En aquest moment els ajuts per fer un Erasmus són força més elevats: cada estudiant pot rebre, en funció de la seva situació econòmica i dels seus resultats acadèmics, 310, 510, 730 o 930€ mensuals per viure la que en molts casos serà la més gran experiència de la seva vida i que, en tots, serà inoblidable. Així ho asseguren tant els estudiants que marxen com els que arriben aquí provinents d'altres països a través del mateix programa, que estarien disposats a repetir l'experiència encara que fos sense beca.
Aquesta setmana he estat fent sessions informatives sobre l'Erasmus a totes les facultats de la UdG amb l'objectiu de “convèncer” els estudiants que hi participin. Els he dit que a la UdG tots els estudiants que sol·liciten una plaça de mobilitat, sense excepció, reben automàticament la beca, cosa que no passa a totes les universitats. Per tant són uns privilegiats. Els he explicat que fa uns anys no hi havia ni la meitat de diners per als Erasmus i que la gent marxava i que ha marxat des dels inicis de l'Erasmus. Tot i això n'hi ha que protesten perquè la beca no cobreix totes les despeses que tindran al país on volen anar. Clar, totes les despeses no les cobrirà mai. Evidentment tot depèn de com vius aquí, del país on vas i de la mena de vida que hi penses portar, però hi ha estudiants a qui la beca ha permès cobrir les despeses d'allotjament i que encara els n'ha sobrat, n'hi ha que asseguren que els surt més a compte marxar que no pas quedar-se i, és clar, també n'hi ha, segurament la majoria, que han d'afegir-hi força diners. No compten que s'estalvien els diners de la matrícula a la universitat on van, que pot arribar a ser infinitament més cara que no pas aquí, no compten que només d'aquesta manera tenen l'oportunitat de cursar part dels seus estudis fora i sobretot no compten que estan rebent diners per viure una gran experiència. Jo em canviava per ells ara mateix i amb els ulls tancats.

EL DESCANS, A LA FLECA

És veritat que als ascensors no es parla de les reaccions químiques dels hidrocarburs, ni del rendiment de la caldera. S'hi parla del temps i de poca cosa més. Però hi ha certs espais on es debaten temes d'interés general i on hom té la sensació que els que intervenen en la conversa tenen voluntat de salvar el món. Jo hi participo sempre que puc. La cua de la carnisseria o de la peixateria mai no m'han atret però en canvi la fleca m'inspira d'allò més. A la fleca les converses duren poc més de tres minuts. Mai no saps quina és la capacitat intel·lectual dels contertulians ni quin abast té el seu coneixement sobre el tema que tracten, però tant ells com la pròpia flequera, que sol ser dona igual com les clientes, no ens enganyarem ara, parlen amb una seguretat tal que fa pensar que els dominen totalment.
La crisi ara és un dels temes candents. Cadascú deixa anar una sola frase, una sentència lapidària, i es queda tan ample. En tres minuts ningú no rebat ningú. Només es tracta d'anar afegint comentaris i veure qui la diu més grossa. Si vols participar-hi només has de ficar-hi cullerada: “ostres! Encara sort que no puja el preu del pa!”. Amb una frase com aquesta n'hi ha prou per donar peu a que la flequera tingui tema de conversa amb la propera clienta, i amb l'altra i amb l'altra, que es van renovant cada tres minuts. I així es distreu la pobra, que fa més hores que un rellotge i distreure's sembla que li fa passar el temps més depressa. Ho agraeix, se li veu. I si no hi ha més clientes quan hi entres no cal patir que ella ja treu tema, sigui la crisi, el preu del pa, el temps o, si cal, les reaccions químiques dels hidrocarburs. Jo la distrec a ella i ella a mi perquè, ni que sigui durant només tres minuts, centro tota la meva atenció a aportar nimieses a les converses més banals que mantinc al llarg del dia. És com donar un respir al cervell. Em calgui o no pa miro d'entrar a la fleca cada dia.

LA PREGUNTA

Avui me l'ha fet. El meu fill m'ha fet la pregunta. Però no l'ha formulat a la manera clàssica. Ho ha fet així:
- Qui la fa a la gent?
- Els seus pares i les seves mares.
- I com ho fan?
- Doncs estimant-se molt i molt.
Mentre el responia sabia que per a ell seria encara més complicat que per als altres nens entendre una cosa com aquesta. I per a mi més difícil explicar-li. Ha continuat:
- I per què jo no tinc cap germà?
- Perquè el teu pare i la teva mare ja no s'estimen molt i molt.
- Per què no?
No només li havia d'explicar d'on vénen els nens sinó també per quin motiu el seu pare i jo, quan el vam tenir a ell ens estimàvem i en canvi ara ja no estem junts i, per tant, un germà per part de tots dos no el tindrà.
Just entràvem a la biblioteca i la imposició del silenci en aquella sala m'ha ajudat a tancar el tema.
Però ell continuava donant-hi voltes i un cop a casa ha seguit amb l'interrogatori. Li he posat l'exemple dels meus pares, que ara tenen parelles diferents cadascun i el meu pare té una filla més, germana meva tot i que de mare diferent. Llavors no ha entès per què la meva mare, tot i tenir una parella a qui s'estima, no té més fills... I sense que jo ho hagués pogut preveure això li ha donat peu a fer-me una nova pregunta:
- A tu t'agradaria tenir nòvio?
Crec que ha estat pitjor aquesta que la primera.
I el tema no acabarà aquí, n'estic del tot convençuda.
Ben pensat, allò de la cigonya i de París no estava tan malament...

PIANO PIANO SI VA LONTANO

- Per què el papa ha anat a Madrid amb l'AVE?
- Per anar més de pressa. Igual com la gent prefereix viajar en avió i no en cotxe, vaixell o tren: per arribar més de pressa als llocs.
- I per què hi volen arribar més de pressa?
Molt bona pregunta.
Per a un nen de cinc anys el pas del temps no és una preocupació. No ho era per a mi quan era petita i anava a Lleó amb els meus avis a visitar la família que tenim allà. Passàvem hores i hores al cotxe i paràvem cada poca estona. Ens hi estàvem tot un dia per arribar a Lleó! El viatge d'anada, com el de tornada, formaven part de les nostres vacances. Hi dedicàvem dos dies sencers. A mi no em preocupava el temps que trigàvem en arribar. Als meus avis tampoc. A ells, com als nens petits, continua sense preocupar-los. Han viscut la vida sense presses, assaborint tots els moments, els bons i els dolents, amb deteniment. I continuen fent-ho. Els admiro en això. A mi el temps se m'escapa, com crec que passa a la major part de la gent més o menys jove que m'envolta. Quantes vegades no ens preguntem com és que ja torna a ser dilluns per tot seguit adonar-nos que s'ha tornat a acabar la setmana? Com és possible? Si el temps passa a la mateixa velocitat per a mi, per al meu fill i per als meus avis! Com és que ells no s'ho pregunten?
Per què ara volem arribar més de pressa als llocs? Per què volem abarcar-ho TOT? Per què ens entestem a ser superhomes i superdones intentant fer moltes coses, més i més coses? Que no és un superhome el meu avi? I una superdona la meva àvia? Més i tot! Que van tenir vuit fills! Mentre ells s'han fet grans tan tranquil·lament jo no paro de sentir “aprofita ara a fer coses que d'aquí a dos dies això s'acaba”. NO! No s'acaba res d'aquí a DOS dies! Per què aquesta pressió? Jo tinc els mateixos anys per endavant que tenien els meus avis quan en comptaven trenta i a ells no els angoixava! He fet coses que molta gent a la meva edat encara té pendents: he tingut un fill, he escrit un llibre i he plantat un arbre. En canvi encara no he fet moltes altres coses que aquesta molta gent sí que ha fet. Però les faré. Puc fer moltíssimes coses -important: no cal que siguin TOTES-, que tinc una pila d'anys per fer-ne, molt temps, per de pressa que em sembli que passa! Només cal que aprengui a mirar-me'l amb ulls de nen. O d'avi.

ENCARA JUGO A NINES

Conservo pocs records de la meva infantesa. Però n'hi ha un que perdura en la meva memòria d'una manera molt especial i que em fa adonar-me que hi ha actituds que romanen en la nostra manera de ser des que la forgem. Recordo que passava tardes senceres amb un company de classe amb qui compartia afició: jugar al Tente. Passàvem hores i hores fent construccions amb grans pilars de peces del Tente i imaginant un munt d'històries al seu voltant. No ens dèiem res, només construíem i construíem i somiàvem que volàvem en les naus especials i que vivíem als castells que creàvem. Cada tarda construíem un nou món.
Va ser a través d'una veïna que venia a la nostra escola, tot i que feia un curs per sota, que el Lego va entrar a la meva vida. De seguida vaig adonar-me que l'intrús oferia més possibilitats, que tenia més peces i que permetia fer construccions més complexes, més treballades. Però em negava a acceptar-ho. Jo m'havia creat els meus mons al voltant del Tente i res no me'ls desmuntaria! Em vaig alçar com a fervent defensora del Tente davant del nouvingut Lego que em temptava. I m'esforçava a fer costruccions més grans, tot i que per força més senzilles, que la meva veïna.
Va ser just quan vaig tenir clar que havia arribat el moment d'admetre que el Lego era superior en tot al meu Tente, que vaig decidir dedicar-me al que feien la resta de nenes a la meva edat: jugar a nines.
Traslladant això al present m'adono que continuo defensant tentes i que gairebé sempre acabo jugant a nines.

NADEIA

Nadia, Mireia, Nedella, Nadine, Nereia, Nideia, Naideia, Medeia, Medea... Fa pocs dies un noi que conec des que anava a l'escola em va confessar que tota la vida havia estat convençut que em deia Anna Deia. No, no, no, no i no! Em dic Nadeia!
És una traducció del rus Nadiezhda i, en el meu cas, el va inspirar l'esposa de Lenin: Nadiezhda Krúpskaia. I significa esperança. Aquí no se sent gaire però en d'altres països, en les seves versions convenientment traduides, és més corrent.
Hi ha qui diu que és especial, com jo, estrany, com jo, diferent, com jo, rar, com jo. Però jo no sóc ni especial, ni estranya, ni diferent, ni rara. Sóc com les annes, martes, maries i montserrats, Nadeia simplement és el nom que em van posar els meus pares. I a mi m'agrada. No sé quin dia és el meu sant, però no em preocupa gens ni mica.
És cert que el fet de tenir un nom poc comú m'ha condicionat des de petita. Ara ja hi estem avesats a sentir noms poc corrents, però quan jo era petita això no era tan habitual. He hagut de corregir infinitat de vegades -i ho faig encara- la majoria de gent que repeteix el meu nom quan el sent per primer cop. Normalment ningú no l'entén a la primera. Rebo cartes adreçades a tota mena de noms menys al meu. En part sí que m'ha fet sentir i em fa sentir una mica rara.
Però també té avantatges això de tenir un nom diferent. Quan treballava a la ràdio tothom qui em coneixia o havia sentit a parlar de mi pel que fos, sabia que la Nadeia que sentien parlar era jo. No coneixien ningú més que es digués així. I la gent que no havia sentit mai aquest nom sempre el recordava més que d'altres de més corrents. Unes quantes vegades em vaig trobar botiguers que em preguntaven per notícies que havia tractat a la ràdio en veure el meu nom a la targeta de crèdit. Em reconeixien. També passa que quan he de deixar les dades en algun lloc n'hi ha prou que digui el nom, no em demanen més informació. No em confondran amb cap altra Nadeia.
Però és veritat que sona estrany. I entenc les equivocacions. De vegades, encara ara, jo mateixa em repeteixo el meu nom, Nadeia Nadeia Nadeia Nadeia... I fins i tot a mi em sona estrany.
Suposo que aquests són alguns dels motius pels quals el meu fill es diu Andreu.