RENFE CUTRE

Es pot ser més cutre?? L'horari de trens de mitja distància de Renfe, vàlid des de l'1 de gener d'aquest any, sembla un joc d'enginy. No només és com un llençol, per la mida del desplegable, sinó que a més va néixer i perviu amb errades. Porta grapat un paperet -originàriament de mida foli, en això han millorat-, de l'inrevés, amb una fe d'errates. Quin és l'error més gran? El més imperdonable. El paperet resa -també en castellà-: "Manca el nom de Barcelona Sants com a primera estació en el sentit Barcelona-Portbou els dies feiners". Increïble! Si hi falta això com és possible que s'hagin imprès i donat per bons els horaris que s'estan repartint? i com és possible que després de gairebé mig any no hagin estat corregits?

Un altre error: "El tren amb sortida de Portbou a les 6:59 -sempre m'han fet gràcia aquests horaris- els dissabtes, diumenges i festius NOMÉS circula els DISSABTES. Manca l'observació: NO circula els diumenges ni festius". Clar, manca, manca!

Ara que s'han decidit a diferenciar els horaris dels dies feiners dels de la resta -cosa que explica la mida del llençol- i evitar així les confusions dels asteriscs, resulta que és tot plegat encara més embolicat.

Això sí, el preu del bitllet sí que el van corregint, a l'alça, clar. No sé com van de puntualitat perquè ara fa temps que no hi pujo, al tren. Sigui com sigui ho realment cutre. I miserable.

NO COMUNICAR ÉS MÉS CAR

El cap de setmana passat vaig assistir al primer seminari Propaganda sobre comunicació institucional, que es va celebrar a la vila de Roses. En un marc excepcional i amb un programa d'alt nivell, estava convençuda que hi aprendria moltes coses. La majoria de les qüestions sobre la comunicació que s'hi varen plantejar ens poden semblar òbvies quan les sentim però en canvi no hi reflexionem fins que ens en parlen. I és llavors quan ens adonem que, de fet, no les estem tenint en compte.

Apassionant, el món de la comunicació. Apassionant i complex. Com fer arribar a la gent allò que volem fer-li arribar? Sembla fàcil però no ho és. Gens ni mica. Se n'ha de saber. S'ha de saber què es vol fer arribar, a qui, per què, i com. Els ponents ens van proposar un seguit d'estratègies, per aconseguir comunicar -en aquest cas les institucions- amb èxit en el món actual. Vaig prendre poques notes. No volia perdre detall. Les ponències tenien un alt contingut visual. A través de presentacions, imatges, vídeos i, en alguns casos, representacions gairebé teatrals, cadascun dels especialistes que varen trepitjar l'escenari del teatre de Roses ens varen transmetre el seu coneixement, la seva manera de fer. Es varen comunicar perfectament amb nosaltres. Varen captar la nostra atenció. És d'això que es tracta.

Només vaig anotar quatre referències bibliogràfiques que m'interessen, els punts clau en tota comunicació, i quatre frases que, penso, ho resumeixen tot.

Comparteixo aquí aquestes últimes:

- Si m'estimes, et compro (Xavier Oliver).

- William James deia que la funció principal de la memòria és l'oblit. Tendim a percebre i recordar només allò que és nou o important per a nosaltres. Per aconseguir que alguna cosa sigui recordada no s'han de fer sermons sinó fer pensar i reflexionar. Diga'm alguna cosa i l'oblidaré; fes-me partícep d'alguna cosa i l'aprendré, de Confuci, 500 aC (Marçal Moliné).

- La gent només connecta amb allò que és entretingut. S'ha de captar l'atenció. Ens hem criat amb un comandament a distància a la mà i canviem de canal si no ens interessa o no ens sembla entretingut o interessant (Daniel Ureña [a la foto]).

- L'ordre dels factors SÍ que altera el producte: la comunicació ha de ser la inversió primera (Toni Puig).

- La ciutat és ja una realitat híbrida, amb xarxes de persones que es relacionen entre elles on i offline. Cal entendre aquestes xarxes i relacionar-se amb elles des de les institucions (Antoni Gutiérrez-Rubí).

La majoria varen coincidir en què, en comunicació, el model de publicitat tradicional va perdent efectivitat en benefici de les eines 2.0 que, ben utilitzades, estan donant cada cop més bon resultat en aquest terreny.

Malauradament hi ha moltes institucions que no s'han adonat de res d'això i que van fent sense saber que el seu missatge, tal i com intenten transmetre'l -partint de la suposició que estan provant de fer-ho-, mai no arribarà al seu destinatari. Una llàstima. Si es deixessin aconsellar els anirien millor les coses i els sortiria molt més a compte, perquè:

- No comunicar sempre resulta més car (Toni Puig).

UN ATREVIT ENTRE MOBLES

Traieu per uns dies el cartellet "Aquí publicitat no, gràcies" de les vostres bústies, o millor encara, enganxeu-hi un adhesiu on hi posi "Aquí només volem publicitat d'Hipo Gegant". No us en penedireu. I si no us arriba el catàleg feu per manera d'aconseguir-ne un. És genial. D'un fulletó publicitari sobre mobles a preus barats normalment esperaríem trobar-hi això: mobles a preus barats. Però el fulletó d'Hipo Gegant és molt més que això! Es titula "Fets!!". D'entrada semblaria una propaganda política, però no! És un pou de ciència! Tot i que estranya ciència i de credibilitat més que dubtosa. Veureu...

Obriu el catàleg per qualsevol pàgina, per la última per exemple -jo sempre començo els diaris pel final; els catàlegs, també-, la 70 (sí, en té 70!); hi trobareu taules de televisor de cirerer model Turquia, Anatòlia, Alèxia... varietat, molta varietat. En un raconet de la pàgina hi ha un requadre. Aquí és on es vessa l'expressió artística d'algú a qui qualificaria, com a mínim d'atrevit. "Els estels", es titula l'escrit del requadre de la pàgina 70. I resa (transcric literalment): "Tant els xinesos, com els grecs, segons ells les varen inventar. Son les fonts inspiradores del firmament, les aus, el vent, el so. Elles han estat les percusores de grans invents tecnológics".

Calla, calla, que n'hi ha més. Anem a veure els models de cadires d'oficina de la pàgina 64. Requadre també! Títol: "El Quixot". Text: "L'editor Manuel Rivadeneyra-Argamasilla (Ciutat Real), es diu que va montar a la cova de Medrano una imprenta i va imprimir al 1863 tan rara (per poc divulgada) edició. Segons va informar el heraldo de Madrid el 21 de març de 1905 per el seu periodista Coronado".

Saps què? m'importa ben poc el mobiliari del catàleg. La saviesa del gran escriptor dels requadres em té hipnotitzada. Si se n'arriben a "aprendre" de coses en aquest fulletó! A la pàgina 17 l'atrevit ens explica que "Els licors: amb aquesta denominació es comprenen les begudes alcoholiques que contenen una elevada proporció de sucre. Existeixen que arrivan a contindre més del 60%". Interessantíssim Hipo Gegant!

Segur que no sabíeu que "Any 1999: es troba aigua líquida dintre d'un meteorit de prop de 5.000 milions d'anys. Aquesta va ser la primera mostra, segons diuen els investigadors del H2O extraterrestre". De la pàgina 11, on s'anuncien sofàs llit amb un 49% de descompte.

"Dar sopas con hondas", a la pàgina 34: "Ser els primers. Aclaparadora superioritat en alguna parcel·la de la vida o la feina. Aquesta dita evoca, la difícil qualitat d'un individu en donar de menjar sopes amb onda i no amb cullera". Simplement genial.

Vull anar a l'Hipo Gegant. Però no a mirar o comprar mobles a preus barats, no. Vull conèixer l'atrevit! Quin pou de saviesa. Quin poeta! Quin gran relator de "Fets!!".

I si, per alguna estranya raó, no hagués decidit fullejar el catàleg d'Hipo Gegant! Tot això que m'hauria perdut! A partir d'ara m'ho pensaré dues vegades abans de llençar directament els fulletons publicitaris.

EL NOSTRE UNIVERSAL

Un amic m'ha demanat que escrigui sobre un espai que va marcar les nostres vides. Li he promès que ho faria, així que: aquí va Raül!

Quan tenia 18 anys vaig començar a sortir amb el que ara és pare del meu fill i me'n vaig anar a viure a Figueres. Allà vaig entrar a formar part de la seva colla d'amics, que va esdevenir també la meva colla d'amics. Un dels llocs que més varem sovintejar tots junts, l'espai de trobada més emblemàtic, va ser el bar Universal de la plaça del Sol. No hi quedàvem a cap hora. Ens hi trobàvem. Com que érem també amics dels dos nois que el portaven, en Quim i en Carlos, no importava si un hi arribava el primer tot sol. Uns venien de casa, d'altres de sopar fora, uns més contents, d'altres no tant. Teníem dies, tots. Nosaltres dos hi anàvem sempre després d'haver sopat al mateix restaurant i haver menjat els mateixos plats de sempre. Érem d'idees fixes. Ho som encara. Això va ser motiu de mofa durant molt temps. No de burla, era amb carinyo. Ens en rèiem junts. Ho fem encara. Tenia gràcia el nostre ritual.

Hi varem passar moltes hores a l'Universal, hi varem creuar moltes converses, moltes riallades, hi varem ballar, hi varem cantar, hi varem vessar llàgrimes, hi varem dipositar secrets i confessar il·lusions. Hi jugàvem, ens hi divertíem. Hi varem arreglar el món. Uns s'hi varen barallar, uns s'hi varen aparellar, d'altres ens hi varem desparellar. Se'ns afegia gent nova, alguns marxaven, d'altres s'hi varen quedar. I són de la mateixa colla encara. Una colla forta que, en part es va anar gestant en aquell bar. I s'ha anat fent gran.

Durant molts anys l'Universal va ser el punt de trobada de tots nosaltres, el punt d'unió. Hi va haver èpoques en què semblava que el bar era nostre. Només nostre. I ens l'en sentíem. Inclús tancaven amb nosaltres dins. I continuàvem fent colla allà, amb el bar tancat. Jo ja feia un temps que havia deixat d'anar-hi quan el van tancar per sempre, però em va saber greu igualment. S'esborrava una part d'aquella colla, de la qual jo m'havia anat separant després de gairebé deu anys.

Ens varem retrobar tots ahir al casament d'una parella que es va gestar allà. En Quim també hi era. En Raül em va dir: "Nadeia, escriu un llibre sobre la nostra època a l'Universal". Potser ja portàvem unes copes de més? "Un post, en faré un post, va".

CURIOSITATS

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

No sóc lectora habitual de la revista del supermercat on faig la compra setmanal, però aquest cap de setmana l'he fullejat i he après un munt de coses. Curiositats que tenen gràcia, com per exemple que el brownie té el seu origen en un error. Diu la revista que un cuiner nord-americà va oblidar el llevat en l'elaboració d'un pastís de xocolata, i que d'aquesta badada en va néixer el deliciós brownie.

També explica l'origen de la crema catalana al segle XVIII, que es veu que també va ser per accident: unes monges, davant la visita d'un bisbe, preparaven un flam, en el que es veu que eren especialistes, i no van aconseguir que quallés a temps, però van decidir servir-lo igualment i hi van afegir una capa de sucre que van cremar; el senyor bisbe, en tastar-ho va exclamar "crema!", i diu la revista que d'aquí prové el nom de "crema cremada".

També hi diu que la patata cuinada al vapor, bullida o rostida al forn manté les seves propietats nutritives, mentre que si es fregeix o es guisa, el seu contingut calòric es triplica.

L'altre descobriment que he fet és que els espinacs no aporten la quantitat de ferro que jo li vull fer creure al meu fill. De moment cola la història de Popeye, que menjar espinacs fa augmentar la força. Es veu que aquest personatge es va crear el 1929 per promocionar als Estats Units el consum d'aquesta verdura tot reforçant la creença popular que era rica en ferro. Però a finals dels anys 30 es va demostrar que no era així: la secretària d'un científic va cometre un error de transcripció en la col·locació d'una coma, de manera que va apujar deu vegades l'aportació de ferro dels espinacs.

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

I es veu que dels errors en poden sortir productes finals deliciosos.

LLEVATAPS DEL DIMONI!

Sempre se m'ha donat malament obrir ampolles de vi. La meva primera feina -fa... mil anys?- va ser com a cambrera en un hotel de Begur. Sempre demanava ajuda als companys a l'hora d'obrir ampolles i servir sopa. Lo de la sopa era perquè el vol metàl·lic d'on se servia pesava massa perquè un sol dels meus petits canells pogués aguantar-lo sense vessar-ne el contingut. Els llevataps eren un malson per a mi. I ho són encara.

Sempre faig entrar el tirabuixó de tort i tot sovint se m'esmicola el suro i la meitat queda dins l'ampolla... i els taps de cautxú sintètic directament no volen sortir. És una lluita inútil. Sóc negada per a això. El meu ex-sogre col·leccionava taps per fer escultures i poc el vaig ajudar, pobre. Un cop em van regalar un llevataps d'aquests tan moderns que només has de fer baixar i pujar un mànec i el tirabuixó es cargola i descargola tot sol. Me'n vaig sortir prou bé fins que un bon dia el mànec va quedar travat. Ara ni puja ni baixa. He tornat al llevataps normal, però res, que no n'aprenc. Sóc totalment inútil a l'hora d'obrir una ampolla de vi.

Res a veure amb el que em passa amb les de cava! La meva segona o tercera feina -fa... 999 anys?- va ser al Museu Dalí. Els de Caves de Peralada, les nits d'estiu en què obren el museu, munten -encara ara- una paradeta en una terrassa perquè els visitants puguin degustar el Rosé de Foc que se suposa que era el preferit de Dalí. Allà me'n vaig fer un fart d'obrir ampolles de cava. Clar, no calia llevataps. Tot i que existeixen llevataps per a ampolles de cava. Però, a qui li calen? Des de llavors a totes les celebracions em toca a mi obrir l'ampolla de cava. Hi tinc la mà trencada.

Aviam quan surt el geni que inventi la manera d'obrir ampolles de vi sense necessitat de llevataps!

RARESES AL BUS

Una de dues: o el món és ple de gent rara o tota la gent rara puja al mateix autobús que jo. L'agafo poc sovint però sempre sempre m'hi trobo gent rara. Avui havia d'anar a Salt. A les 9.o5h era a la primera parada, inici de recorregut. L'autobús de la línia 4 -un dels exemplars més vells de la flota de busos urbans, que no té ni marcador electrònic exterior sinó que s'identifica com a L4 amb un cartellet al vidre escrit amb bolígraf- anava buit. He estat la primera, de quatre, a pujar. La noia que anava just darrera meu s'ha assegut al seient del meu costat. El bus estava totalment buit! Però ella se m'ha assegut al costat. No era catalana, no sabria dir ben bé d'on era però tenia un castellà estrany, que costava d'entendre. M'ha estat xerrant tota l'estona. L'hi he entès la meitat.

Pel camí ha pujat més gent. Una dona ha passat la targeta multi-viatge pel lector, que ha emès un soroll semblant a un tit-tit-tit. "Està caducada", li ha dit el conductor. "Impossible, em queden tres viatges", li ha respost la dona. El conductor l'hi ha fet tornar a passar pel lector: novament tit-tit-tit. "Està caducada", ha repetit l'home. Han estat discutint durant bona part del trajecte fins que la dona finalment ha accedit a pagar-li 1,25€. S'ha assegut just darrera del conductor, al costat meu i de la noia de vés-a-saber-on, i no ha parat de fer-li preguntes. L'home en tenia la pipa plena perquè havia d'abaixar el volum de la ràdio cada cop que la dona li feia una pregunta. Rares totes. Fins i tot a mi em treia de polleguera aquella dona. I la tartana s'anava movent com si circuléssim per un vell camí de carro, em tremolava fins l'ànima. En una parada baixava una monja i el conductor ha tancat les portes abans d'hora i gairebé l'esclafa. Un grup de dones del darrere li han dedicat a l'home un reguitzell d'adjectius, cap d'agradable. Algú hauria d'haver fet callar aquella dona.

En arribar a l'hospital -la meva parada- la noia del meu costat m'ha preguntat si era la última parada de Salt. Ni idea, mai no he anat més enllà de l'hospital amb la línia 4. Li podia haver preguntat al conductor, érem assegudes al primer seient, al seu costat. Però no. Jo he baixat i ella no. A saber on ha anat a parar.

A la parada de l'hospital, per tornar, he vist passar tres autobusos de la línia 4 que no anaven cap a Girona. El quart sí. Era el mateix, el vell amb el cartellet. El conductor no. El d'abans devia haver anat a buscar trankimazin a la farmàcia. Aquest cop anava gairebé ple. Al costat se m'ha assegut una senyora ben mudada, acabada de sortir de la perruqueria, amb uns morros tipus Marujita Díaz, que feia olor de naftalina. Jo sempre m'assec al costat de la finestra. No sé què li ha agafat a aquella senyora que cada cop se m'anava acostant més, com si tingués por de caure al passadís del bus. I jo m'anava encastant cada cop més al vidre. I s'agafava al seient del davant com si estigués pujada a una atracció de fira d'aquelles que et fan viure emocions fortes -patir, més aviat. Ha baixat al cap de dues parades. Li haurien anat bé un parell de trankimazin a ella també. Mentrestant el conductor mantenia una conversa sobre el partit de dissabte amb una parella: "cuando se vaya Raúl estamos muertos".

MESSI NO ÉS DÉU

Quantes vegades no hem sentit en els últims temps -i avui especialment- que el blaugrana Leo Messi és Déu, que Déu és argentí i que porta el número 10 a la samarreta? Per què aquest símil? Messi no és Déu. Messi és un boníssim jugador de futbol. I què fa Messi? Messi marca gols.

Déu no és argentí. Ni blaugrana. No juga a futbol. Ni marca gols. I Déu no fa hat tricks, tot i ser tres en un, o un en tres. Deu fer alguna altra cosa, no dic pas que no -no és el lloc ni el moment per debatre això- però és segur que no fa res del que fa Messi.

Si de cas el podrien assimilar a Un déu, aquells que li atribueixen poders sobrenaturals i consideren que l'home li deu culte. I fent referència als déus i deesses de tots els temps. Als mitològics més concretament. Això encara tindria un passi.

D'acord, els quatre gols que ha marcat avui en un partit de quarts de final de la Lliga de Campions potser l'acosten a la condició de "divinitat" del futbol.

Però... per l'amor de Déu! Messi no és Déu ni Déu és Messi! Messi és un boníssim jugador de futbol, potser el millor de tots els temps.

I forma part d'un gran equip.

LA PRIMERA REGLA D'UN GRAN COMUNICADOR: ESTAR PREPARAT

"Un senador de los Estados Unidos tenía un hombre entre su equipo que era un excelente escritor de discursos. Un día, este escritor de discursos, un joven más que tímido, dijo al senador: Señor, pienso que las cosas han marchado bien. Los discursos que he escrito para usted han sido ampliamente aplaudidos por su estilo y contenido. Así que quiero un aumento". El senador replicó: "Continúa escribiendo discursos". Y le negó el aumento.

Al día siguiente, el senador tenía una importante presentación en la televisión, y empezó a leer la primera página del discurso. "Hoy", dijo, "voy a hablarles sobre los cuatro mayores problemas que afrontamos como nación", y leyó la lista. Después dijo: "Ahora voy a contarles las propuestas que tengo para solucionar estos problemas". Giró la página y leyó: "Ya puedes llorar: ahora estás solo".

Ailes, Roger i Kraushar, Jon; Tú eres el Mensaje. La comunicación a través de los gestos, la imagen y las palabras. Paidós.

ADDICTA AL ZARA

Ho reconec: sóc addicta al Zara. Però no a l'imperi tèxtil del senyor Ortega. No. A la regalèssia Zara. L'estrep, jo n'he dit sempre. Es veu que existeix des del 1924. Jo la conec de vora 60 anys després. La vaig descobrir ajudant la meva àvia a repartir el correu. Ella era portera d'un edifici de veïns, dels pocs que hi havia a Girona amb porteria fa 25 anys i que crec que encara la manté. Cada dia repartia el correu. De dalt a baix. I jo l'acompanyava sempre que podia. Començàvem pel setè pis i anar baixant. Gairebé sempre hi havia correu per a cada porta. Ens obrien alguns veïns amb bata, uns més joves, uns més grans, esperrucats, ben arreglats, secretàries, filles, néts, etc. No recordo exactament a quina planta era, hi vivien tres germanes que eren perruqueres. Ho devien ser totes tres perquè la meva àvia sempre es referia a "las peluqueras". Potser llavors ja no s'hi dedicaven, perquè sempre que repartíem el correu la meva àvia i jo, elles eren a casa, totes tres. Sortien totes tres a la porta a rebre el correu i sempre, sempre sempre, em deien "espera un moment reina" i sortien amb un parell de Zara per a mi. Només era per aquest moment que volia acompanyar la meva àvia a repartir el correu sempre que podia. Entre el pis de "las peluqueras" i la planta baixa ja m'havia menjat tots dos Zara. Les lletres pel final, sempre m'han semblat més saboroses (quina tonteria). "Mañana te acompañaré también". Quan la meva àvia va deixar de repartir el correu en aquella escala a mi ja em donaven setmanada. Des de llavors en compro cada setmana.

Quan el vaig descobrir no hi posava res a l'embolcall, només la marca. Ara sé des de quan existeix, el pes i els ingredients del Zara. I en sóc addicta. Al cinema, res de crispetes, ni dolces ni salades, jo Zara. Fins fa poc les acompanyava d'un potet de sidral. Anava sucant la regalèssia (més d'una) fins que s'acabava el pot, coincidint amb el final de la peli. Tot estudiat. Ara, d'un temps cap aquí, no trobo sidral enlloc. Però vaja, mentre el Zara vagi complint anys, jo seguiré anant al cinema.