CURIOSITATS

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

No sóc lectora habitual de la revista del supermercat on faig la compra setmanal, però aquest cap de setmana l'he fullejat i he après un munt de coses. Curiositats que tenen gràcia, com per exemple que el brownie té el seu origen en un error. Diu la revista que un cuiner nord-americà va oblidar el llevat en l'elaboració d'un pastís de xocolata, i que d'aquesta badada en va néixer el deliciós brownie.

També explica l'origen de la crema catalana al segle XVIII, que es veu que també va ser per accident: unes monges, davant la visita d'un bisbe, preparaven un flam, en el que es veu que eren especialistes, i no van aconseguir que quallés a temps, però van decidir servir-lo igualment i hi van afegir una capa de sucre que van cremar; el senyor bisbe, en tastar-ho va exclamar "crema!", i diu la revista que d'aquí prové el nom de "crema cremada".

També hi diu que la patata cuinada al vapor, bullida o rostida al forn manté les seves propietats nutritives, mentre que si es fregeix o es guisa, el seu contingut calòric es triplica.

L'altre descobriment que he fet és que els espinacs no aporten la quantitat de ferro que jo li vull fer creure al meu fill. De moment cola la història de Popeye, que menjar espinacs fa augmentar la força. Es veu que aquest personatge es va crear el 1929 per promocionar als Estats Units el consum d'aquesta verdura tot reforçant la creença popular que era rica en ferro. Però a finals dels anys 30 es va demostrar que no era així: la secretària d'un científic va cometre un error de transcripció en la col·locació d'una coma, de manera que va apujar deu vegades l'aportació de ferro dels espinacs.

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

I es veu que dels errors en poden sortir productes finals deliciosos.

LLEVATAPS DEL DIMONI!

Sempre se m'ha donat malament obrir ampolles de vi. La meva primera feina -fa... mil anys?- va ser com a cambrera en un hotel de Begur. Sempre demanava ajuda als companys a l'hora d'obrir ampolles i servir sopa. Lo de la sopa era perquè el vol metàl·lic d'on se servia pesava massa perquè un sol dels meus petits canells pogués aguantar-lo sense vessar-ne el contingut. Els llevataps eren un malson per a mi. I ho són encara.

Sempre faig entrar el tirabuixó de tort i tot sovint se m'esmicola el suro i la meitat queda dins l'ampolla... i els taps de cautxú sintètic directament no volen sortir. És una lluita inútil. Sóc negada per a això. El meu ex-sogre col·leccionava taps per fer escultures i poc el vaig ajudar, pobre. Un cop em van regalar un llevataps d'aquests tan moderns que només has de fer baixar i pujar un mànec i el tirabuixó es cargola i descargola tot sol. Me'n vaig sortir prou bé fins que un bon dia el mànec va quedar travat. Ara ni puja ni baixa. He tornat al llevataps normal, però res, que no n'aprenc. Sóc totalment inútil a l'hora d'obrir una ampolla de vi.

Res a veure amb el que em passa amb les de cava! La meva segona o tercera feina -fa... 999 anys?- va ser al Museu Dalí. Els de Caves de Peralada, les nits d'estiu en què obren el museu, munten -encara ara- una paradeta en una terrassa perquè els visitants puguin degustar el Rosé de Foc que se suposa que era el preferit de Dalí. Allà me'n vaig fer un fart d'obrir ampolles de cava. Clar, no calia llevataps. Tot i que existeixen llevataps per a ampolles de cava. Però, a qui li calen? Des de llavors a totes les celebracions em toca a mi obrir l'ampolla de cava. Hi tinc la mà trencada.

Aviam quan surt el geni que inventi la manera d'obrir ampolles de vi sense necessitat de llevataps!

RARESES AL BUS

Una de dues: o el món és ple de gent rara o tota la gent rara puja al mateix autobús que jo. L'agafo poc sovint però sempre sempre m'hi trobo gent rara. Avui havia d'anar a Salt. A les 9.o5h era a la primera parada, inici de recorregut. L'autobús de la línia 4 -un dels exemplars més vells de la flota de busos urbans, que no té ni marcador electrònic exterior sinó que s'identifica com a L4 amb un cartellet al vidre escrit amb bolígraf- anava buit. He estat la primera, de quatre, a pujar. La noia que anava just darrera meu s'ha assegut al seient del meu costat. El bus estava totalment buit! Però ella se m'ha assegut al costat. No era catalana, no sabria dir ben bé d'on era però tenia un castellà estrany, que costava d'entendre. M'ha estat xerrant tota l'estona. L'hi he entès la meitat.

Pel camí ha pujat més gent. Una dona ha passat la targeta multi-viatge pel lector, que ha emès un soroll semblant a un tit-tit-tit. "Està caducada", li ha dit el conductor. "Impossible, em queden tres viatges", li ha respost la dona. El conductor l'hi ha fet tornar a passar pel lector: novament tit-tit-tit. "Està caducada", ha repetit l'home. Han estat discutint durant bona part del trajecte fins que la dona finalment ha accedit a pagar-li 1,25€. S'ha assegut just darrera del conductor, al costat meu i de la noia de vés-a-saber-on, i no ha parat de fer-li preguntes. L'home en tenia la pipa plena perquè havia d'abaixar el volum de la ràdio cada cop que la dona li feia una pregunta. Rares totes. Fins i tot a mi em treia de polleguera aquella dona. I la tartana s'anava movent com si circuléssim per un vell camí de carro, em tremolava fins l'ànima. En una parada baixava una monja i el conductor ha tancat les portes abans d'hora i gairebé l'esclafa. Un grup de dones del darrere li han dedicat a l'home un reguitzell d'adjectius, cap d'agradable. Algú hauria d'haver fet callar aquella dona.

En arribar a l'hospital -la meva parada- la noia del meu costat m'ha preguntat si era la última parada de Salt. Ni idea, mai no he anat més enllà de l'hospital amb la línia 4. Li podia haver preguntat al conductor, érem assegudes al primer seient, al seu costat. Però no. Jo he baixat i ella no. A saber on ha anat a parar.

A la parada de l'hospital, per tornar, he vist passar tres autobusos de la línia 4 que no anaven cap a Girona. El quart sí. Era el mateix, el vell amb el cartellet. El conductor no. El d'abans devia haver anat a buscar trankimazin a la farmàcia. Aquest cop anava gairebé ple. Al costat se m'ha assegut una senyora ben mudada, acabada de sortir de la perruqueria, amb uns morros tipus Marujita Díaz, que feia olor de naftalina. Jo sempre m'assec al costat de la finestra. No sé què li ha agafat a aquella senyora que cada cop se m'anava acostant més, com si tingués por de caure al passadís del bus. I jo m'anava encastant cada cop més al vidre. I s'agafava al seient del davant com si estigués pujada a una atracció de fira d'aquelles que et fan viure emocions fortes -patir, més aviat. Ha baixat al cap de dues parades. Li haurien anat bé un parell de trankimazin a ella també. Mentrestant el conductor mantenia una conversa sobre el partit de dissabte amb una parella: "cuando se vaya Raúl estamos muertos".

MESSI NO ÉS DÉU

Quantes vegades no hem sentit en els últims temps -i avui especialment- que el blaugrana Leo Messi és Déu, que Déu és argentí i que porta el número 10 a la samarreta? Per què aquest símil? Messi no és Déu. Messi és un boníssim jugador de futbol. I què fa Messi? Messi marca gols.

Déu no és argentí. Ni blaugrana. No juga a futbol. Ni marca gols. I Déu no fa hat tricks, tot i ser tres en un, o un en tres. Deu fer alguna altra cosa, no dic pas que no -no és el lloc ni el moment per debatre això- però és segur que no fa res del que fa Messi.

Si de cas el podrien assimilar a Un déu, aquells que li atribueixen poders sobrenaturals i consideren que l'home li deu culte. I fent referència als déus i deesses de tots els temps. Als mitològics més concretament. Això encara tindria un passi.

D'acord, els quatre gols que ha marcat avui en un partit de quarts de final de la Lliga de Campions potser l'acosten a la condició de "divinitat" del futbol.

Però... per l'amor de Déu! Messi no és Déu ni Déu és Messi! Messi és un boníssim jugador de futbol, potser el millor de tots els temps.

I forma part d'un gran equip.

LA PRIMERA REGLA D'UN GRAN COMUNICADOR: ESTAR PREPARAT

"Un senador de los Estados Unidos tenía un hombre entre su equipo que era un excelente escritor de discursos. Un día, este escritor de discursos, un joven más que tímido, dijo al senador: Señor, pienso que las cosas han marchado bien. Los discursos que he escrito para usted han sido ampliamente aplaudidos por su estilo y contenido. Así que quiero un aumento". El senador replicó: "Continúa escribiendo discursos". Y le negó el aumento.

Al día siguiente, el senador tenía una importante presentación en la televisión, y empezó a leer la primera página del discurso. "Hoy", dijo, "voy a hablarles sobre los cuatro mayores problemas que afrontamos como nación", y leyó la lista. Después dijo: "Ahora voy a contarles las propuestas que tengo para solucionar estos problemas". Giró la página y leyó: "Ya puedes llorar: ahora estás solo".

Ailes, Roger i Kraushar, Jon; Tú eres el Mensaje. La comunicación a través de los gestos, la imagen y las palabras. Paidós.

ADDICTA AL ZARA

Ho reconec: sóc addicta al Zara. Però no a l'imperi tèxtil del senyor Ortega. No. A la regalèssia Zara. L'estrep, jo n'he dit sempre. Es veu que existeix des del 1924. Jo la conec de vora 60 anys després. La vaig descobrir ajudant la meva àvia a repartir el correu. Ella era portera d'un edifici de veïns, dels pocs que hi havia a Girona amb porteria fa 25 anys i que crec que encara la manté. Cada dia repartia el correu. De dalt a baix. I jo l'acompanyava sempre que podia. Començàvem pel setè pis i anar baixant. Gairebé sempre hi havia correu per a cada porta. Ens obrien alguns veïns amb bata, uns més joves, uns més grans, esperrucats, ben arreglats, secretàries, filles, néts, etc. No recordo exactament a quina planta era, hi vivien tres germanes que eren perruqueres. Ho devien ser totes tres perquè la meva àvia sempre es referia a "las peluqueras". Potser llavors ja no s'hi dedicaven, perquè sempre que repartíem el correu la meva àvia i jo, elles eren a casa, totes tres. Sortien totes tres a la porta a rebre el correu i sempre, sempre sempre, em deien "espera un moment reina" i sortien amb un parell de Zara per a mi. Només era per aquest moment que volia acompanyar la meva àvia a repartir el correu sempre que podia. Entre el pis de "las peluqueras" i la planta baixa ja m'havia menjat tots dos Zara. Les lletres pel final, sempre m'han semblat més saboroses (quina tonteria). "Mañana te acompañaré también". Quan la meva àvia va deixar de repartir el correu en aquella escala a mi ja em donaven setmanada. Des de llavors en compro cada setmana.

Quan el vaig descobrir no hi posava res a l'embolcall, només la marca. Ara sé des de quan existeix, el pes i els ingredients del Zara. I en sóc addicta. Al cinema, res de crispetes, ni dolces ni salades, jo Zara. Fins fa poc les acompanyava d'un potet de sidral. Anava sucant la regalèssia (més d'una) fins que s'acabava el pot, coincidint amb el final de la peli. Tot estudiat. Ara, d'un temps cap aquí, no trobo sidral enlloc. Però vaja, mentre el Zara vagi complint anys, jo seguiré anant al cinema.

BEN SEVA

Ja té 82 anys, les ha vist de tots colors, però no ha suavitzat gens ni mica (he buscat la traducció de "ni un ápice" però "ni un àpex" no m'hi quadrava) la seva aspror. Viu sola perquè pot, perquè de tot el que pot arribar a patir la gent a la seva edat, a ella només li ha tocat la duresa d'oïda. Sordeja. Cada dia més. Però res més. És forta com un roure. De vegades penso que viurà per sempre i que ens enterrarà a tots. Però es queixa. S'ha queixat sempre. De tot. De la salut que li falta i de la que no, dels que l'estimem per com ho fem i dels que no. I critica. Molt. De vegades penso que s'ho passa bé ficant-se a la vida dels altres. I sol fer-ho amb la dels que ens l'estimem.

La meva àvia és molt seva. Extremenya de naixement, ha viscut a Girona des de l'adolescència. I continua parlant en castellà. El català l'entén perfectament. No el parla. I ara tampoc no el sent. Des que va morir el meu avi ha fet més excursions que mai. Amb les seves amigues. En té unes quantes d'amigues. Ballen juntes, surten a caminar, van a les festes de barri, i pinten i es diverteixen a la llar d'avis. Té tres fills, quatre nétes i un besnét. Però ella es queixa.

La seva màxima il·lusió és reunir la família al seu voltant. Ho aconsegueix quan organitza dinars familiars o quan fem el Gran Hermano Familiar (la "tancada" d'una setmana que fem tots cada estiu en una casa de turisme rural per fer-la contenta), però llavors no ens fa ni cas. I també es queixa. Jo penso que pateix d'insatisfacció permanent. Hauria d'estar tipificat com a malaltia crònica això. Llàstima que no existeixi un remei per combatre-la.

És veritat que la família la visitem poc. Alguns més, alguns menys. Però poc tots. És veritat que ho podríem fer més. Però no ho fem. També és veritat que la podríem trucar més. Tampoc no ho fem. Ni ella tampoc, tot s'ha de dir. I quan ho fem, o ho fa, la primera frase que deixa anar, fins i tot abans de dir hola, és: "ya está bien, no?".

I jo em pregunto: a 82 anys, cal? Consti que me l'estimo molt i que sé que quan no hi sigui em retrauré no haver-la visitat més ni haver-la trucat més. Però... cal?

PELS LABERINTS DE LA SALUT

Tinc un problema de salut. No em condiciona la vida, de manera que no es considera greu. Però és un problema. No és de manual, de manera que cap metge -n'he visitat cinc de cinc especialitats diferents- no ha aconseguit posar-li nom. Però continua essent un problema. Un m'envia amb l'altre, aquell amb un altre i anar fent. Paciència. Només fa 8 mesos que el pateixo. L'últim diagnòstic d'un no-metge: sòl pèlvic gandul. Quines coses se senten a dir! Amb aquesta definició demano visita a una fisioterapeuta experta en el tema (n'hi ha!). Me la programen per al cap de quatre mesos. A la Seguretat Social, clar. Mentrestant continuo la ruta per diverses consultes mèdiques, sense èxit. Arriba el dia. Una carta prèvia m'adverteix: la visita durarà 90 minuts. Carai! Sí que farem feina! A les 10h en punt sóc a l'hospital. No està bé fer esperar els metges. Ells a tu et poden fer esperar hores i hores, però és lleig que els facis esperar tu a ells. I sol passar que el dia que et confies i hi vas tard expressament, quan arribes ja t'han cridat i com que no hi eres t'han passat al final de la llista. Jo, com que ja n'he anat aprenent, a les 10h en punt sóc a l'hospital. Pregunto on m'he de dirigir. "A la sala de docència", em diuen. A la sala de docència?? M'indiquen com arribar-hi. Experts en laberints, els dissenyadors d'hospitals! Finalment arribo a lloc. Hi diu "aula 1", però vaja, és la sala de docència. La fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic: la docent. Una vintena d'alumnes. Divuit àvies (àvies àvies) i dues noies amb els respectius nounats en braços. Títol del power point que visualitzen: La incontinència. Què??? Jo no en tinc d'això! La Marta (es diu Marta la fisioterapeuta docent) està passant llista i diu el meu nom. M'assenyala una cadira i m'hi assec. 90 minuts de classe. Ja estic preparadíssima per si mai a la vida pateixo d'incontinència. Si se n'aprenen de coses als hospitals! En acabar la classe la Marta ens diu que a la visita següent ens explorarà internament i que serà individualitzada. Sort! M'ha passat pel cap un instant la imatge de les divuit àvies i les dues mares recents i la Marta anar-les explorant una a una a la sala de docència! "Ara quan baixeu demaneu visita amb mi per d'aquí a una setmana o quinze dies i aneu al lavabo". Jo sóc la més àgil de l'aula -no costa gaire- i em planto la primera a la cua. "Vull demanar una segona visita amb la fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic per la setmana que ve". "Haurà de ser pel 23 de març", em diuen. "En què cau?", demano. "En dimarts, la Marta només visita els dimarts". A la pobra àvia que ha arribat última a la cua, la menys àgil de totes, que potser ha hagut de passar primer pel lavabo, amb una mica de sort l'exploraran l'any que ve.

QUIN ENSURT!

Les 9h del matí. Just darrere del quiosc per on passo cada matí, un senyor de 102 anys -pel cap baix- assegut al banc -un d'aquests centenars de bancs que hi ha a totes les ciutats i que mai no aconsegueixes entendre amb quin criteri els de l'ajuntament han decidit orientar-lo com l'han orientat- mig encorbat. Només li veia el cap i mig cos. Esquifit tot ell. Estava de perfil. Mentre m'hi acostava he pogut apreciar que l'home es movia, cada cop més ràpidament, com espasmòdicament. M'ha envaït de cop una suor freda. La idea de trobar-me davant d'algú que estava patint una mena d'atac que gairebé amb tota seguretat, tenint en compte l'avançada edat de l'home, el conduiria a la mort, m'ha paralitzat. M'he quedat allà dreta, immòbil, durant uns segons mirant-me el pobre home com tremolava com una fulla. Finalment he agafat aire i no sentint altra cosa que els batecs del meu cor accelerat, m'hi he plantat davant. Gairebé em ve un cobriment quan he vist el que feia l'home: estava rascant enèrgicament una butlleta de loteria d'aquesta del rasca i guanya! M'he assegut al seu costat. Al banc mal orientat. Ha alçat la vista i m'ha dedicat un somriure. Recuperant l'alè, m'he posat a pensar per què coi deu jugar a la loteria un senyor de 102 anys!

DE REFRANYS

Tot buscant l'equivalent català del refrany vísteme despacio que tengo prisa m'he adonat que, en aquest gènere, la nostra llengua és bastant menys il·lustrativa en força casos, bastant més simple -més planera-, més pobra, més buida de sentit metafòric.

Uns exemples:

- vísteme despacio que tengo prisa / qui va depressa plega tard - com més depressa més a poc a poc.

- más vale pájaro en mano que ciento volando / val més un té que dos et daré

- que cada palo aguante su vela / cadascú que carregui amb la seva culpa

- cada oveja con su pareja / cadascú amb els seus

- la avarícia rompe el saco / qui tot ho vol tot ho perd

- por la boca muere el pez / qui té boca s'equivoca

- cría cuervos y te sacarán los ojos / de desagraïts el món n'és ple

- ponerse las botas / afartar-se com un lladre - menjar com una llima

- del dicho al hecho hay un buen trecho / de prometre a complir hi ha molt a dir

- perro ladrador, poco mordedor /com més por té el ca, més lladra

- de mala mata, nunca buena caza / dels dolents no n'esperis bona cosa

- de mal cuervo mal huevo / de dolent arbre no esperis bon fruit

- nadie se alabe hasta que acabe / encara no som allà on anem

- del padre en la vejez, baculo el buen hijo es / dels pares quan són vells, no descuidis un punt d'ells

- del bien al mal no hay más que un canto del real / del bé al mal tan sols hi ha un petit salt - el bé i el mal es toquen

- de hombre arraigado, no te verás vengado / home ric, mal enemic

El meu avi n'usava molts de refranys. Era castellà.