NO ENS ACABEM D'ENTENDRE

“Dona, que ja ho sé que quan dieu que NO en realitat voleu dir que SÍ”. Ja ho he sentit més d’un cop. Ara els homes ens volen fer creure que ja ens tenen la mida presa i van de llestos.
És veritat que moltes vegades és així, però no vol dir que totes les vegades sigui així!! De vegades diem NO i realment volem dir que NO. La cosa és més complicada del que sembla. Cal aprendre a veure en quin moment volem dir una cosa o l’altra, cosa que no depèn només del mot. Se us ha de donar temps. Primer enteneu el que voleu entendre, després pregunteu i finalment acabeu entenent el que estem dient. Té gràcia, perquè moltes vegades no cal ni repetir-ho. Vosaltres solets feu aquest procés i ens acabeu entenent. O no. De vegades ni repetint-ho.

No sé si perquè en uns treballa més l’hemisferi tal o qual del cervell, si per qüestions antropològiques, si per funcionament del cicle hormonal... Pel que sigui. El cas és que raonem de diferent manera. I no ens acabem d'entendre del tot en moltes coses. Hi ha homes molt dones i dones molt homes, això també és cert. Però tot i així seguim tenint una sensibilitat diferent i un entendre'ns complicat. Molt han canviat les coses en maneres de fer d'un temps ençà, afortunadament per tots. Però molt em temo que en les coses de l'enteniment, per temps que passi, no acabarem de sortir-nos-en.
Jo sempre he tingut més bons amics que bones amigues. M'hi he portat sempre millor. I ens hem entès mentre érem amics. Després ja no. Abans tampoc. Amb les amigues m'hi he entès sempre, abans, durant i després. Ens hem portat generalment pitjor, però ens hem entès sempre. Sempre hem sapigut per què ens portàvem pitjor.
Perdoneu per la foto. No sempre és així, hi estic d'acord. Però molts cops sí.

RESPIRA FORT

A mi el camp em recarrega. Se m'oxigena el cervell i així el preparo a consciència per fer front a les envestides del transcórrer de la vida diària. Tot i que tinc al·lèrgia a gairebé totes les coses que s'hi respiren procuro respirar-hi fort cada cop que el trepitjo.
Tan sols hi he passat un dia, un dia sencer, amb totes les hores, i l'he respirat tan i tan profundament que penso que me n'hauré impregnat prou almenys per quinze dies.
El temps passa més lentament al camp, de manera que el pots palpar més intensament. El dia no hi té hores. I s'agraeix. S'ha de provar: enfunda't el xandall i les bambes per tot un dia, envolta't de gossos i de terra, de bona companyia, de foc a terra, de música i de silenci, de paraules i de silencis. Oblida't de la resta, obre bé els ulls i captura-ho tot, i respira fort. Pot ser que passis una nit en blanc: empatx d'aire pur. Però un dia així val per quinze com a mínim, amb totes les seves nits.
Una mica em passa el mateix amb el mar. Quan m'apropo al mar tinc una sensació similar. El respiro profundament també. I el capturo. Res no em fa al·lèrgia prop del mar.
Aquest cap de setmana, des del camp he vist el mar, i això ja no té preu. Quinze dies als pulmons i a la retina per cadascun. Retinc la seva olor i la seva forma. He guanyat un mes de pau, com a mínim.

Sr. Rex

El meu fill té la teoria que els ninots som nosaltres. Diu que són els dinosaures els que ens fan moure a nosaltres i no a l’inrevés. A mi no em desquadra del tot aquesta seva teoria, així que no m’atreveixo a rebatre-li. Després d’haver-hi pensat amb deteniment i per si de cas, des d’aquí vull fer arribar una petició al tiranosaure Rex que, sospito, és qui em mou.

Benvolgut Sr. Rex,

En primer lloc voldria fer-li saber que per a mi és un plaer trobar-me a les seves mans. No tinc motiu de queixa per la manera com m’està manipulant però m’agradaria fer-li una petició que penso que pot ajudar-nos a tots dos a millorar la nostra relació, cadascú dins del paper que li pertoca.
Si us plau voldria que no em fes moure tan de pressa. Ha de saber que pot fer-me anar un dia a un lloc i un altre a un altre, que no cal ser tots els dies a tots els llocs, que vostès tenen milions d’anys per endavant i no els cal córrer.
Vull demanar-li, si és possible, que a estones em deixi reposar. Deu ser conscient que els ninots han de descansar. És opcional col·locar-nos horitzontalment i tapar-nos amb una manta i tampoc no és imprescindible el petó de bona nit, però haurien de deixar-nos descansar de tant en tant perquè puguem continuar movent-nos.
Li vull demanar també una petita ampliació de la llibertat que ens deixen. Seria possible ser una mica més lliure si us plau? Disposar d’un xic més d’espai per respirar?
Li agrairia que tingués la bona voluntat de fer extensiva aquesta meva petició als seus companys per tal que la tinguin en compte a l’hora de manipular els meus d’aquí a baix. La idea és que juguin amb nosaltres amb més calma, que provin de tractar-nos més amablement i que afavoreixin la bona relació entre nosaltres. Que ja hem participat massa temps als seus jocs bèl·lics i n’estem una mica tips. Penso que ja ens hem trencat prou el cap mirant de solucionar coses que al cap i a la fi solucionen vostès de la manera que els plau. És per això que li demano que intentin comunicar-se amb nosaltres d’alguna manera cada cert temps per veure com estan funcionant les coses i per canviar les que calgui si no van bé. Què li semblaria?

Atentament,

La seva nina.

Sincerament penso que és més difícil que el sr. Rex que em manipula atengui les meves peticions que no pas que la teoria del meu fill sigui real. Ben mirat no la trobo del tot descabellada...

QUÈ ENS PASSA?

He rebut el fulletó de gener de la Casa de Cultura. L'he fullejat i m'he aturat a la pàgina de cursos nous: Intel·ligència emocional, les emocions que ens fan patir; Programació neurolingüística, PNL i creixement personal; Autoestima i relacions personals, la construcció del jo i les relacions personals. Dic jo que si els programen deu ser perquè hi ha una demanda. Què ens passa? Cursos de la que, en opinió meva, és mal anomenada "autoajuda". Si realment es tractés d'autoajuda no ens apuntaríem a cursos que ens ajudessin, oi?

Fa uns anys, quan treballava en una llibreria, teníem un apartat extensíssim de prestatgeries dedicat a l'autoajuda. Es venien com xurros els llibres d'aquest gènere. Entenc que la cosa segueix igual o que fins i tot ha crescut. Es venien sobretot els llibres de Jorge Bucay, que els publicava com xurros, també. A la Wikipèdia defineixen Jorge Bucay com un psicodramatista, terapeuta gestàltic i escriptor argentí. Psicodramatista?? Segueixo a la Wikipèdia per veure què me'n diu. Diu que el psicodrama és una forma de psicoteràpia ideada per J. L. Moreno (vull pensar que no és el de los muñecos), inspirada en el teatre d'improvisació i concebuda inicialment com a grupal o psicoteràpia profunda de grup. El senyor Moreno diu que "és una nova forma de psicoteràpia que pot ser àmpliament aplicada". D'acord, plego. Autoajuda? No. Qui llegeix Bucay o Eduard Punset -per escombrar cap a casa- i companyia no fa autoajuda, recorre als llibres d'aquesta gent. L'ajuden. No s'autoajuda.

Jo no els he llegit mai res, així que no m'atreviré a opinar sobre el que diuen o deixen de dir, sobre si ajuden o desajuden. No ho sé. Entenc que una mica sí que deuen ajudar, si no no vendrien. Si no no tindrien l'èxit que tenen. Però, com és que tenen tant èxit? I com és que la Casa de Cultura programa cursos de la, per a mi mal anomenada, autoajuda? Per què? Què ens passa? Massa temps lliure? Massa poc? Per què un dia tot de sobte es van començar a consumir com xurros les obres d'aquest gènere? per què un dia tot de sobte els psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, psicodramatistes, es van començar a multiplicar? quan no hi eren, quan no escrivien, les emocions no feien patir la gent? tothom sabia com créixer personalment? les relacions personals eren fantàstiques i el jo de cadascú era complet? Com ens ho fèiem abans que descobríssim que aquesta gent ens pot ajudar mentre ens autoenganyem pensant que ens autoajudem?

ANEM DE REBAIXES

Rebaixes: període de temps que generalment se celebra bianualment en què hom -bàsicament del gènere femení- es torna boig, gasta compulsivament, oblida la crisi i cau en bona part dels paranys inventats per a l'ocasió.

Diumenge, les botigues de roba, calçat i complements són obertes. Els aparadors atapeïts de cartells que busquen captar l'atenció de les seves potencials víctimes per tal que acabin essent les seves preses. Percentatges de colors vius, amb lletra gran i amb exclamacions i missatges en diferents idiomes -ara es porta molt la varietat idiomàtica- del tipus: gangues, saldos, liquidació, rebentem preus... N'hi ha que comencen amb una mòdica rebaixa del 30%, n'hi ha que el primer dia ja ofereixen el 70%.

"Rebaixa" al diccionari de l'IEC és acció de rebaixar (fer més baix) l'import d'una cosa. És així realment? En principi està prohibit posar a la venda rampoines de l'any passat, de l'altre o l'altre, o d'en fa 15. Ejem, ejem. En principi els descomptes han de ser clars i han de ser reals. Ejem, ejem. Hi ha botigues on no t'expliquen el funcionament -la trampa- del descompte fins que no ets a la caixa, després de fer una cua d'un quart d'hora mínim i amb la cartera a la mà. Ai! Resulta que només feien el 50% si t'enduies 3 peces. Si te n'endus una et fan el 30%. Ja t'han fotut. I aquells guants que has trobat en un cistell que presideix un gran cartell que resa "tot a 6 euros" i resulta que te'n cobren 12. Com és? "Alguien los debe haber cambiado de sitio". Normalment t'ho diuen en castellà. Ja t'han fotut un altre cop. I la venedora que et surt amb frases de l'estil "esto siempre se lleva, es un básico, mire una señora se acaba de llevar uno de cada color". Trola! O "yo me he quedado uno como este (trola també, la majoria de vegades), se pone muy bien y este naranja le va a favorecer mucho". La pobra víctima, rossa supertenyida (d'aquelles que es veuen adinerades i que s'amaguen quan entren a una botiga de roba "barata", com si les dones adinerades no poguessin comprar a bon preu), no vol veure que aquell taronja a ella li quedarà com una patada a l'estòmac. I compra. Comprem.

I després hi ha aquella peça que veus cada any. A mi em passa amb les sabates de la foto. Les de sevillana, vermelles amb topos blancs. Genials! Quan era petita vaig plorar i tot perquè els meus pares no me les van voler comprar. Afortunadament. Aquestes ja les venien quan jo era petita. Parlo de fa almenys 25 anys. Potser hi ha qui les compra i les canvien cada any. Ho dubto. Són del mateix número i les cobreix una pàtina del pas del temps molt sospitosa. Jo diria que són les mateixes. La gràcia és que en aquesta botiga de calçat les tenen a la venda tot l'any, només que per Rebaixes les rebaixen. Com ha de ser. Potser, després de tants anys, haurien d'haver caigut en què si les rebaixessin molt més (com es poden demanar 25€ per aquestes sabates?), algun dia les vendrien a alguna nena hortera com ho vaig ser jo. Fa 25 anys, la meva àvia, extremenya ella, me les hauria comprat.

FINDING CYRANO

No podem anar bé de cap manera. He anat a la biblioteca pública de Girona amb intenció de llogar la pel·lícula Cyrano de Bergerac. Res massa rebuscat, aparentment. L'he buscat a la prestatgeria i res. He consultat el catàleg i hi apareixia com a disponible. Així que m'he dirigit al taulell de préstec i li he comentat a una de les noies:

- Al catàleg surt com a disponible una pel·lícula i no la trobo a la prestatgeria.
- Quina pel·lícula busques?
- Cyrano de Bergerac.
- Com?
- Cyrano de Bergerac.
Ha teclejat alguna cosa a l'ordinador.
- Has dit Girano, oi?
- No, no Cyrano.
- Ah! aviam Sirano...
- Disculpa, és amb C
- Ah! Cirano.
- No, Cyrano! amb C i Y!
- Ah! D'acord.... doncs no la tenim. Només surt que hi ha un llibre infantil.
- Però jo he vist al catàleg que sí que la teniu.
- No, no, impossible.
- D'acord, doncs res, gràcies. Adéu.

I he marxat reafirmant-me en el convenciment que no podem anar bé de cap manera.

Car-sharing

E-hitchhiking. Me l'he après de memòria. No sé si la pronuncio correctament, però aquesta paraula se m'ha gravat al cervell des que la vaig llegir per primer cop. Provenia d'un missatge promocional emès fa uns dies juntament per la Universitat de Girona, el Parc Científic i Tecnològic (de la pròpia universitat) i una empresa anomenada Easy Innova SL (fundada per personal investigador de la UdG). Em va cridar l'atenció ja l'assumpte del missatge: E-hitchhiking. Què deu ser això? Vaig obrir-lo. És un projecte que pretén desenvolupar un software per a la gestió d'un sistema dinàmic de carpooling que s'implantarà en fase de prova pilot entre el personal del Campus Montilivi i el Parc Científic i Tecnològic. Què? Vaig continuar llegint, sobretot després de veure que destinen al projecte 215.000 euros. Vaig descobrir que e-hitchhiking significa fer dit electrònicament i que el carpooling consisteix a compartir cotxe. Vaja, que es tracta d'una borsa per compartir cotxe per recòrrer menys d'un quilòmetre dins la ciutat de Girona. Vaig continuar llegint. Introdueixen un element diferenciador, d'acord, no és una simple borsa per compartir cotxe entre el personal de la UdG que té la necessitat de desplaçar-se de Montilivi al Parc i viceversa.

Als usuaris els donaran un telèfon mòbil d'última generació amb GPS. El reclam! Fantàstic. I a més hi haurà premi: s'usarà un sistema de monedes complementàries o hitchies que els usuaris, en funció de la utilització que facin del servei podran bescanviar per més o menys serveis i descomptes diversos que recull un catàleg (material esportiu, tractaments en balnearis, cursos de formació, etc.).

L'objectiu? obtenir dades en línea de temps i de situació dels usuaris i de les seves rutes a través d'un sistema dinàmic en el qual les dades són processades via dispositius GPS mòbils i són accessibles a temps real. Vaja, es tracta que el col·lectiu a qui va adreçat (personal d'administració i serveis, investigador i docent) de la UdG que faci aquest trajecte concret pugui demanar una plaça de cotxe en el moment que la necessiti. Els usuaris posaran al seu telèfon mòbil el lloc d'origen i de destí i l'horari per tal de localitzar quins altres participants a la prova pilot realitzen la mateixa ruta i poder compartir el trajecte. Genial.

Chapó per als promotors de l'experiment! Per com han sabut vendre el producte batejant-lo amb paraules com E-hitchhiking, carpooling i hitchies. Genial. Em trec el barret. Se n'ha de saber.

Es dóna la circumstància que a l'Estat espanyol hi ha molts sistemes estàtics però sembla que no es té constància de cap sistema de carpooling dinàmic o e-hitchhiking que funcioni a l'actualitat. A Girona ja el tenim a punt. Jo m'hi apuntaria, llàstima que no faig aquest trajecte. Chapó.

JA NO HI "TREBALLEN"

Què vol dir?
Aquesta setmana m'hi he trobat dues vegades. En una perfumeria demanava una barra de llavis igual que la que m'hi vaig comprar fa uns quatre anys -em pinto poc, jo-, de la mateixa casa de cosmètics. "Ja no hi treballem", em va respondre una de les noies. Què vol dir "ja no hi treballem"? Em podia haver dit que ja no tenen productes d'aquella marca o que han deixat de comprar-los pels motius que sigui però, "ja no hi treballem"? Me'n va ensenyar una quinzena més, d'un color similar. No, jo en volia una d'idèntica a la que tenia.
El mateix m'ha passat avui al supermercat. Només vaig a aquell supermercat per un motiu, perquè és l'únic lloc on venen els croissantets integrals que obro cada matí i farceixo amb un gruix considerable -molt considerable, ho confesso- de nutella. Els hi venien, vaja. He preguntat per quin motiu ja fa dies que no els trobo a la prestatgeria on eren. "Ja no hi treballem", m'ha respost la caixera. Aquest cas encara ha estat més estrany. Amb la casa de productes baixos en calories responsable de la fabricació dels meus croissantets encara hi "treballen". Ho sé perquè les prestatgeries eren plenes de galetes, magdalenes i altra rebosteria d'aquella marca. Ja no "treballen" amb els croissants. I ara què esmorzaré?
Vaja. M'he descobert una mica Jack Nicholson a Millor impossible. Espero que les altres botigues on acostumo a comprar no hagin deixat de "treballar" amb els productes que jo acostumo a utilitzar. Si fos així optaria per deixar de "treballar-hi".

"RESCATS" A LA CARTERA

Avui m'he passat hores remenant caixes i carpetes. Buscava uns escrits que no he trobat, però en canvi he trobat coses que no m'esperava. D'una de les caixes n'ha sortit una cartera vella. Me l'he ben mirada preguntant-me per quin motiu la podia haver guardat. N'he tret les típiques coses que pots trobar en una cartera a part de diners (òbviament no n'hi havia): tiquets de compra mig esborrats pel pas del temps, algunes fotos mida carnet de familiars i amics, la llicència de conducció de ciclomotors (de fa 17 anys). M'han cridat l'atenció dos paperets escrits a mà. L'un de la meva mà, l'altre de la d'un antic amic. Per què els guardava en una cartera aquests papers? Els he llegit i ho he entès. Eren una mena de "rescat" a llegir en determinades situacions. Un suport moral escrit, vaja.

El que vaig escriure jo contenia, en majúscules i subratllats, els motius pels quals vaig decidir deixar de fumar l'última vegada que ho vaig decidir i, en lletra més gran encara, les satisfaccions que m'esperaven un cop ho aconseguís. Del tipus: "no necessites fumar per viure, necessites no fumar per VIURE" o "ja n'hi ha prou de cedir a la trampa del Govern i de les tabacaleres, a ells no els importa si MORS". Lleig, lleig. I "començaràs una NOVA VIDA, estimant-te més i sentint-te més segura". Entenc que ho vaig escriure per poder llegir-ho en cas que tingués algun moment de debilitat. No recordo haver obert la cartera per llegir-lo en cap ocasió.

El que va escriure l'antic amic contenia la voluntat expressa que el portés sempre a sobre: "podries guardar, ben guardadet, aquest regal en algun racó de la cartera o del bolso, o a on et vagi millor". I també tenia l'objectiu de servir-me de suport: "perquè sempre que passis per un mal moment o tinguis un mal dia, o hi hagi alguna cosa que et preocupi especialment, el puguis llegir i saber que hi ha algú que et fa i et farà costat en tot, sigui el què sigui. En certa forma aquest sempre pots comptar amb mi ara queda escrit, saps? I costa molt d'esborrar". I acaba expressant el desig que no l'hagi de llegir gaire vegades "perquè això voldrà dir que ets feliç i que les coses et van molt bé". Tampoc no recordo haver obert la cartera per agafar aquest escrit en cap moment.

De fet no recordava, fins que he trobat la cartera, que mai hagués decidit portar a sobre aquesta mena de "rescats" per si els necessitava per fer front a situacions determinades. Té gràcia. De vegades em sorprenc a mi mateixa.

TIPUS D'ESTRÈS

A mi, patir cert nivell d'estrès, m'agrada. El diccionari de l'IEC el defineix com "tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia". Per això dic cert nivell. No voldria emmalaltir. Jo distingiria al diccionari dos tipus d'estrès: el malaltís i el saludable. El de l'IEC només parla del primer. Jo els he patit tots dos i tots dos han estat relacionats amb la feina, com li passa, penso, a la majoria de la gent. He patit cert nivell de tots dos. Que els excessos mai no són bons. I evidentment em quedo amb el segon.
Jo definiria l'estrés saludable com aquell estat de tensió mental i corporal controlada provocat per un factor emocional positiu. Aquest el vaig patir quan treballava de periodista. Si la feina t'agrada, aquest tipus d'estrès, més que molestar-te, forma part de l'encant de la feina, la tensió et fa mantenir viu, amb ganes de tot i de més, corres amunt i avall, amb presses, vols abarcar-ho tot i vols fer-ho bé. I s'acaba el dia que encara et tremolen les cames però tanques els ulls i dibuixes un gran somriure. El dia ha estat frenètic però genial. Sense la tensió, la pressió, les presses, sense l'estrès, la feina que t'agrada no té prou encant. Penso. Almenys el meu estrès saludable era aquest.
L'estrès malaltís el definiria com aquell estat de tensió mental o corporal involuntari provocat per un factor emocional negatiu. Aquest l'he patit en una feina que també m'agradava però en què les relacions amb els altres eren del tot perjudicials per a la meva salut. Hi havia també la pressió per abarcar-ho tot i per fer-ho bé, però amb impediments constants per poder fer-ho així. No corria amunt i avall, ni amb presses. No hi havia pressa, en aquest cas. Hi havia malentesos i mal ambient. Aquests factors eren els que em provocaven l'estrès malaltís que, afortunadament mai no va arribar a generar en mi una malaltia, però que en altra gent sí que hi desemboca. És aquest el que, per poc que pugui, no voldria patir mai més. Hi hauré de fer alguna cosa...