ANEM DE REBAIXES

Rebaixes: període de temps que generalment se celebra bianualment en què hom -bàsicament del gènere femení- es torna boig, gasta compulsivament, oblida la crisi i cau en bona part dels paranys inventats per a l'ocasió.

Diumenge, les botigues de roba, calçat i complements són obertes. Els aparadors atapeïts de cartells que busquen captar l'atenció de les seves potencials víctimes per tal que acabin essent les seves preses. Percentatges de colors vius, amb lletra gran i amb exclamacions i missatges en diferents idiomes -ara es porta molt la varietat idiomàtica- del tipus: gangues, saldos, liquidació, rebentem preus... N'hi ha que comencen amb una mòdica rebaixa del 30%, n'hi ha que el primer dia ja ofereixen el 70%.

"Rebaixa" al diccionari de l'IEC és acció de rebaixar (fer més baix) l'import d'una cosa. És així realment? En principi està prohibit posar a la venda rampoines de l'any passat, de l'altre o l'altre, o d'en fa 15. Ejem, ejem. En principi els descomptes han de ser clars i han de ser reals. Ejem, ejem. Hi ha botigues on no t'expliquen el funcionament -la trampa- del descompte fins que no ets a la caixa, després de fer una cua d'un quart d'hora mínim i amb la cartera a la mà. Ai! Resulta que només feien el 50% si t'enduies 3 peces. Si te n'endus una et fan el 30%. Ja t'han fotut. I aquells guants que has trobat en un cistell que presideix un gran cartell que resa "tot a 6 euros" i resulta que te'n cobren 12. Com és? "Alguien los debe haber cambiado de sitio". Normalment t'ho diuen en castellà. Ja t'han fotut un altre cop. I la venedora que et surt amb frases de l'estil "esto siempre se lleva, es un básico, mire una señora se acaba de llevar uno de cada color". Trola! O "yo me he quedado uno como este (trola també, la majoria de vegades), se pone muy bien y este naranja le va a favorecer mucho". La pobra víctima, rossa supertenyida (d'aquelles que es veuen adinerades i que s'amaguen quan entren a una botiga de roba "barata", com si les dones adinerades no poguessin comprar a bon preu), no vol veure que aquell taronja a ella li quedarà com una patada a l'estòmac. I compra. Comprem.

I després hi ha aquella peça que veus cada any. A mi em passa amb les sabates de la foto. Les de sevillana, vermelles amb topos blancs. Genials! Quan era petita vaig plorar i tot perquè els meus pares no me les van voler comprar. Afortunadament. Aquestes ja les venien quan jo era petita. Parlo de fa almenys 25 anys. Potser hi ha qui les compra i les canvien cada any. Ho dubto. Són del mateix número i les cobreix una pàtina del pas del temps molt sospitosa. Jo diria que són les mateixes. La gràcia és que en aquesta botiga de calçat les tenen a la venda tot l'any, només que per Rebaixes les rebaixen. Com ha de ser. Potser, després de tants anys, haurien d'haver caigut en què si les rebaixessin molt més (com es poden demanar 25€ per aquestes sabates?), algun dia les vendrien a alguna nena hortera com ho vaig ser jo. Fa 25 anys, la meva àvia, extremenya ella, me les hauria comprat.

FINDING CYRANO

No podem anar bé de cap manera. He anat a la biblioteca pública de Girona amb intenció de llogar la pel·lícula Cyrano de Bergerac. Res massa rebuscat, aparentment. L'he buscat a la prestatgeria i res. He consultat el catàleg i hi apareixia com a disponible. Així que m'he dirigit al taulell de préstec i li he comentat a una de les noies:

- Al catàleg surt com a disponible una pel·lícula i no la trobo a la prestatgeria.
- Quina pel·lícula busques?
- Cyrano de Bergerac.
- Com?
- Cyrano de Bergerac.
Ha teclejat alguna cosa a l'ordinador.
- Has dit Girano, oi?
- No, no Cyrano.
- Ah! aviam Sirano...
- Disculpa, és amb C
- Ah! Cirano.
- No, Cyrano! amb C i Y!
- Ah! D'acord.... doncs no la tenim. Només surt que hi ha un llibre infantil.
- Però jo he vist al catàleg que sí que la teniu.
- No, no, impossible.
- D'acord, doncs res, gràcies. Adéu.

I he marxat reafirmant-me en el convenciment que no podem anar bé de cap manera.

Car-sharing

E-hitchhiking. Me l'he après de memòria. No sé si la pronuncio correctament, però aquesta paraula se m'ha gravat al cervell des que la vaig llegir per primer cop. Provenia d'un missatge promocional emès fa uns dies juntament per la Universitat de Girona, el Parc Científic i Tecnològic (de la pròpia universitat) i una empresa anomenada Easy Innova SL (fundada per personal investigador de la UdG). Em va cridar l'atenció ja l'assumpte del missatge: E-hitchhiking. Què deu ser això? Vaig obrir-lo. És un projecte que pretén desenvolupar un software per a la gestió d'un sistema dinàmic de carpooling que s'implantarà en fase de prova pilot entre el personal del Campus Montilivi i el Parc Científic i Tecnològic. Què? Vaig continuar llegint, sobretot després de veure que destinen al projecte 215.000 euros. Vaig descobrir que e-hitchhiking significa fer dit electrònicament i que el carpooling consisteix a compartir cotxe. Vaja, que es tracta d'una borsa per compartir cotxe per recòrrer menys d'un quilòmetre dins la ciutat de Girona. Vaig continuar llegint. Introdueixen un element diferenciador, d'acord, no és una simple borsa per compartir cotxe entre el personal de la UdG que té la necessitat de desplaçar-se de Montilivi al Parc i viceversa.

Als usuaris els donaran un telèfon mòbil d'última generació amb GPS. El reclam! Fantàstic. I a més hi haurà premi: s'usarà un sistema de monedes complementàries o hitchies que els usuaris, en funció de la utilització que facin del servei podran bescanviar per més o menys serveis i descomptes diversos que recull un catàleg (material esportiu, tractaments en balnearis, cursos de formació, etc.).

L'objectiu? obtenir dades en línea de temps i de situació dels usuaris i de les seves rutes a través d'un sistema dinàmic en el qual les dades són processades via dispositius GPS mòbils i són accessibles a temps real. Vaja, es tracta que el col·lectiu a qui va adreçat (personal d'administració i serveis, investigador i docent) de la UdG que faci aquest trajecte concret pugui demanar una plaça de cotxe en el moment que la necessiti. Els usuaris posaran al seu telèfon mòbil el lloc d'origen i de destí i l'horari per tal de localitzar quins altres participants a la prova pilot realitzen la mateixa ruta i poder compartir el trajecte. Genial.

Chapó per als promotors de l'experiment! Per com han sabut vendre el producte batejant-lo amb paraules com E-hitchhiking, carpooling i hitchies. Genial. Em trec el barret. Se n'ha de saber.

Es dóna la circumstància que a l'Estat espanyol hi ha molts sistemes estàtics però sembla que no es té constància de cap sistema de carpooling dinàmic o e-hitchhiking que funcioni a l'actualitat. A Girona ja el tenim a punt. Jo m'hi apuntaria, llàstima que no faig aquest trajecte. Chapó.

JA NO HI "TREBALLEN"

Què vol dir?
Aquesta setmana m'hi he trobat dues vegades. En una perfumeria demanava una barra de llavis igual que la que m'hi vaig comprar fa uns quatre anys -em pinto poc, jo-, de la mateixa casa de cosmètics. "Ja no hi treballem", em va respondre una de les noies. Què vol dir "ja no hi treballem"? Em podia haver dit que ja no tenen productes d'aquella marca o que han deixat de comprar-los pels motius que sigui però, "ja no hi treballem"? Me'n va ensenyar una quinzena més, d'un color similar. No, jo en volia una d'idèntica a la que tenia.
El mateix m'ha passat avui al supermercat. Només vaig a aquell supermercat per un motiu, perquè és l'únic lloc on venen els croissantets integrals que obro cada matí i farceixo amb un gruix considerable -molt considerable, ho confesso- de nutella. Els hi venien, vaja. He preguntat per quin motiu ja fa dies que no els trobo a la prestatgeria on eren. "Ja no hi treballem", m'ha respost la caixera. Aquest cas encara ha estat més estrany. Amb la casa de productes baixos en calories responsable de la fabricació dels meus croissantets encara hi "treballen". Ho sé perquè les prestatgeries eren plenes de galetes, magdalenes i altra rebosteria d'aquella marca. Ja no "treballen" amb els croissants. I ara què esmorzaré?
Vaja. M'he descobert una mica Jack Nicholson a Millor impossible. Espero que les altres botigues on acostumo a comprar no hagin deixat de "treballar" amb els productes que jo acostumo a utilitzar. Si fos així optaria per deixar de "treballar-hi".

"RESCATS" A LA CARTERA

Avui m'he passat hores remenant caixes i carpetes. Buscava uns escrits que no he trobat, però en canvi he trobat coses que no m'esperava. D'una de les caixes n'ha sortit una cartera vella. Me l'he ben mirada preguntant-me per quin motiu la podia haver guardat. N'he tret les típiques coses que pots trobar en una cartera a part de diners (òbviament no n'hi havia): tiquets de compra mig esborrats pel pas del temps, algunes fotos mida carnet de familiars i amics, la llicència de conducció de ciclomotors (de fa 17 anys). M'han cridat l'atenció dos paperets escrits a mà. L'un de la meva mà, l'altre de la d'un antic amic. Per què els guardava en una cartera aquests papers? Els he llegit i ho he entès. Eren una mena de "rescat" a llegir en determinades situacions. Un suport moral escrit, vaja.

El que vaig escriure jo contenia, en majúscules i subratllats, els motius pels quals vaig decidir deixar de fumar l'última vegada que ho vaig decidir i, en lletra més gran encara, les satisfaccions que m'esperaven un cop ho aconseguís. Del tipus: "no necessites fumar per viure, necessites no fumar per VIURE" o "ja n'hi ha prou de cedir a la trampa del Govern i de les tabacaleres, a ells no els importa si MORS". Lleig, lleig. I "començaràs una NOVA VIDA, estimant-te més i sentint-te més segura". Entenc que ho vaig escriure per poder llegir-ho en cas que tingués algun moment de debilitat. No recordo haver obert la cartera per llegir-lo en cap ocasió.

El que va escriure l'antic amic contenia la voluntat expressa que el portés sempre a sobre: "podries guardar, ben guardadet, aquest regal en algun racó de la cartera o del bolso, o a on et vagi millor". I també tenia l'objectiu de servir-me de suport: "perquè sempre que passis per un mal moment o tinguis un mal dia, o hi hagi alguna cosa que et preocupi especialment, el puguis llegir i saber que hi ha algú que et fa i et farà costat en tot, sigui el què sigui. En certa forma aquest sempre pots comptar amb mi ara queda escrit, saps? I costa molt d'esborrar". I acaba expressant el desig que no l'hagi de llegir gaire vegades "perquè això voldrà dir que ets feliç i que les coses et van molt bé". Tampoc no recordo haver obert la cartera per agafar aquest escrit en cap moment.

De fet no recordava, fins que he trobat la cartera, que mai hagués decidit portar a sobre aquesta mena de "rescats" per si els necessitava per fer front a situacions determinades. Té gràcia. De vegades em sorprenc a mi mateixa.

TIPUS D'ESTRÈS

A mi, patir cert nivell d'estrès, m'agrada. El diccionari de l'IEC el defineix com "tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia". Per això dic cert nivell. No voldria emmalaltir. Jo distingiria al diccionari dos tipus d'estrès: el malaltís i el saludable. El de l'IEC només parla del primer. Jo els he patit tots dos i tots dos han estat relacionats amb la feina, com li passa, penso, a la majoria de la gent. He patit cert nivell de tots dos. Que els excessos mai no són bons. I evidentment em quedo amb el segon.
Jo definiria l'estrés saludable com aquell estat de tensió mental i corporal controlada provocat per un factor emocional positiu. Aquest el vaig patir quan treballava de periodista. Si la feina t'agrada, aquest tipus d'estrès, més que molestar-te, forma part de l'encant de la feina, la tensió et fa mantenir viu, amb ganes de tot i de més, corres amunt i avall, amb presses, vols abarcar-ho tot i vols fer-ho bé. I s'acaba el dia que encara et tremolen les cames però tanques els ulls i dibuixes un gran somriure. El dia ha estat frenètic però genial. Sense la tensió, la pressió, les presses, sense l'estrès, la feina que t'agrada no té prou encant. Penso. Almenys el meu estrès saludable era aquest.
L'estrès malaltís el definiria com aquell estat de tensió mental o corporal involuntari provocat per un factor emocional negatiu. Aquest l'he patit en una feina que també m'agradava però en què les relacions amb els altres eren del tot perjudicials per a la meva salut. Hi havia també la pressió per abarcar-ho tot i per fer-ho bé, però amb impediments constants per poder fer-ho així. No corria amunt i avall, ni amb presses. No hi havia pressa, en aquest cas. Hi havia malentesos i mal ambient. Aquests factors eren els que em provocaven l'estrès malaltís que, afortunadament mai no va arribar a generar en mi una malaltia, però que en altra gent sí que hi desemboca. És aquest el que, per poc que pugui, no voldria patir mai més. Hi hauré de fer alguna cosa...

Entrar en un hospital em deprimeix d'allò més. Només d'entrar trobes amics i familiars de pacients -dels que tenen la sort de tenir-ne- amb cara de preocupació. Te'ls trobes a l'ascensor, als passadissos, a les sales de descans, a la cafeteria... Ningú no hi és per gust a l'hospital i això es respira només d'entrar-hi. I s'encomana.

Avui hi he anat a veure el meu avi. Està malalt. Si ja m'angoixa veure'l a casa, visitar-lo a l'hospital em remou i m'entristeix. Pateix. I veure's amb camisola curta d'hospital, estirat al llit i enganxat a uns tubs, el fa patir més encara. I a mi també. El seu company d'habitació és gran, també. I està malalt, també. I no té visites. Tots dos tenen els ulls d'un color indeterminat i la mirada perduda, igual com els nadons els primers dies de vida. Igual com ells transmeten una sensació: por. Se senten indefensos, vulnerables, no saben què els passarà en les properes hores, en els propers dies. Al nadons però, tenim la capacitat de transmetre'ls seguretat. Als avis no. Als nadons se'ls tornaran els ulls d'un color viu. Als avis ja no. No pas al meu. Se sap malalt i té por. I jo no puc transmetre-li seguretat. Només puc visitar-lo i tallar-li la cuixa de pollastre que li han portat per dinar. Res més. Després, sortint de l'hospital encomanaré la cara de preocupació -d'impotència, més aviat- als que hi entrin, me'n tornaré a casa, miraré de continuar transmetent seguretat al meu fill, de mantenir la meva i de no pensar massa en què algun dia la puc perdre i que ningú no m'en podrà oferir. El meu avi no hi devia haver pensat mai.

PREVENIR ÉS COSA DE TOTS. HO SENTO.

Avui al CAP Güell he vist aquest cartell. Suposo que n'hi ha a tots els CAPs, sinó com aquest, algun de similar. Al Güell no hi havia ningú que portés la mascareta posada. Dubto però que no hi hagués ningú amb febre (38º o més), i fins i tot amb febre, tos o esternuts. Ho dubto. Sobretot perquè pel carrer, a l'escola, a la feina, una de cada tres persones amb qui parlo té algun familiar engripat. Potser al taulell d'admissions no en tenien? Ho dubto. Ningú no portava mascareta. I ho trobo lògic. Al CAP hi vas a què et diguin què tens, no hi vas sabent que tens Grip A (o B o C.... o Z), no saps què tens i l'últim que vols pensar és que tens la que diuen que és la pitjor grip de totes. I encara que algun dels allà presents hagués tingut el convenciment, tot i no tenir-ne diagnòstic, que pateix aquesta grip, la pitjor de totes, dubto que hagués demanat una mascareta com la del cartell. Què hagués passat si algú hagués decidit posar-se-la? d'entrada s'hauria quedat sol al banc d'espera, sinó a la sala sencera, sinó a tot el CAP. La gent hauria sortit corrent. O potser haurien estat discrets, però s'haurien apartat de l'emmascarat igualment. Jo, d'haver anat al CAP amb febre (38º o més) i amb tos o esternuts, que no era el cas, no m'hauria posat la mascareta. Digueu-me insolidària o temerària. Jo no me l'hauria posat. Potser ja no hauria anat al CAP, però d'haver-hi anat, no me l'hauria posat. Ho sento.

A GIRONA SÓN FIRES

Des que, fa més d'una setmana, van començar a muntar les atraccions, i fins ben bé d'aquí a una setmana més, a Girona són fires. El temps sembla que acompanya aquest any, així que tothom és al carrer. Sents música a per tot, olor de castanyes, sents ambient de fires. Hi ha gent arreu. Impossible aparcar prop de la devesa. Una odissea. Els nens estan esverats, els joves també. I els més granadets... alguns es planyen, altres no deixen d'anar a les barraques i es repeteixen el mateix de cada any: "ens fem grans". No falten els sopars de colla, de joves i de no tan joves.

Els nens volen pujar a totes les atraccions. Els pares ens escurem les butxaques: 3,5 euros cadascuna. A casa hem prohibit els globus. L'Andreu al·lucina amb "el ratón vacilón", una mena de muntanya russa temàtica a la qual ha de pujar acompanyat. De moment jo me n'he salvat. Té una foto (et venen fotos, de qualitat més que discutible, de l'esdeveniment a la sortida) amb el seu avi i una altra amb el seu tiet. El seu pare també l'hi ha acompanyat però no n'ha deixat testimoni gràfic. La pesca d'ànecs, un clàssic. El tokito i aquella dels toros en què els pinten la cara, els posen unes plomes de cartolina al cap i una noia que mai no perd el somriure els va animant: "jau!".

Les cercaviles, els espectacles per a grans i petits, la fira comercial, els castellers, les fires artesanals, els concerts... tots fem vida al carrer.

Els joves esperen ansiosos que arribi la nit. Es troben a les barraques. S'hi troba tothom a les barraques. Els que viuen a Girona, els que ja no hi viuen però venen per fires, els que viuen als voltants, els que hi han estat algun cop... Em consta que els estudiants que fa uns anys van venir d'Erasmus s'hi retroben a cada edició.

Els que ja no som ben bé joves acusem el canvi d'hora, que sempre s'escau per fires. Dies en què anem a dormir més tard de l'habitual, també ens retrobem amb gent a qui fa almenys un any que no veiem... Alguns beuen com no ho fan la resta de l'any. L'ambient els hi porta. I l'endemà recorden que quan eren més joves tot era de més bon portar.

I entre els que ja són més grandets alguns se senten del tot desubicats a les barraques, d'altres se senten com peix a l'aigua i la resta es queda a casa i pensa que aquestes coses ja no van amb ells. Però la majoria continuen gaudint de la resta d'activitats que s'organitzen per fires a la ciutat i hi van amb fills, nebots o néts.

A Girona es viu ambient de fires des de fa dies.

PERQUÈ SÍ, NO

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.