LES "NOTÍCIES" A L'ESTIU

A l'estiu tot es relaxa. És per això que als periodistes els costa trobar temes a tractar. Rescaten coses de sota les pedres. Normal. La política està de vacances i, entre estadístiques i percentatges, imperen els temes de societat. Em va fer gràcia el comentari d'un amic fa uns dies: "ostres, no vull deixar res als vestuaris, que diuen que hi ha robatoris". Érem a la piscina del GEiEG, a Sant Ponç. Jo hi vaig gairebé a diari des de fa quasi un any i des del primer dia hi he vist uns cartells penjats a les portes dels vestuaris que adverteixen del perill de deixar coses al vestuari i informen que s'han donat alguns casos de robatori. D'entrada no és una cosa nova. Des de sempre als vestuaris de tot arreu hem sabut que a algú li ha desaparegut alguna cosa. I tampoc no caldria el cartell d'advertència, en general ningú no acabem de refiar-nos del tot dels altres i mirem de guardar les nostres coses a les caselles tancades amb clau, que per alguna cosa hi són! Algun periodista deu haver començat a anar a la piscina a l'estiu, ha vist els cartells ara i donada l'escassetat de notícies, n'ha creat una que ni és actual ni, entenc jo, noticiable. És veritat que és ara que han col·locat càmeres de vigilància a les instal·lacions, però vaja, la notícia no seria la col·locació dels aparells sinó allò que ha motivat -ja fa un temps- aquesta acció. Digo yo. La gent llegeix el diari i corre la veu. "Ostres, no vull deixar res als vestuaris, que diuen que hi ha robatoris". Clar, la reacció natural és aquesta. Hem llegit la notícia al diari ara i ens sembla que és cosa d'ara. I com aquesta, quantes?

ENS N'ANEM A ANDORRA

He començat les vacances! De la mateixa manera que el Gran Hermano Familiar, fer una escapada a Andorra és ja un clàssic de l'estiu. Hi passem tres o quatre dies, no més. Som l'Andreu, el seu pare i jo. Cosa estranya per a molts comparteixo part de les meves vacances amb la meva ex-parella. És un bon company de viatge, ens avenim i ens ho passem bé. I el que és més important: l'Andreu ho agraeix. No m'importa que tot darrera la família i els amics facin conjectures. Que imaginin el que vulguin, aquí qui sap el que hi ha i, de fet, qui ha de saber-ho, som nosaltres mateixos. En general és difícil d'entendre per a molts que, després de quatre anys de fer vides separades continuem marxant de vacances junts, sortint a sopar junts i encara compartint coses. La única explicació és que ens portem bé. Hem fet una mena de pacte no explícit. Cadascú fa la seva vida i compartim coses com els bons amics, amb l'afegitó que hi ha un fill en comú. Què millor? Doncs això, que ja estic preparant la maleta. Demà ens n'anem a Andorra.

I TU QUÈ OFEREIXES?

Una amiga m'explicava fa uns dies que a Barcelona (crec recordar) havia funcionat -i potser encara funciona- una iniciativa per fer la vida quotidiana més fàcil a la gent, ara que cada dia som més els que vivim sols o, si més no, ens hem d'espavilar amb les nostres coses tots sols. Pel que deia vaig entendre que es tractava d'una mena d'organització que coordinava el que venia a ser un intercanvi de serveis. Tu em cuides el nen unes hores, jo li planxo la roba a un altre, un altre necessita que li cuidin la mascota mentre és de viatge i a canvi s'ofereix per corregir o passar a net treballs a qui ho necessiti, un acompanya l'àvia d'un altre al metge i a canvi demana que algú passi pel supermercat a recollir la seva compra setmanal... Per cada servei que feies a algú se suposava que et donaven una mena de xec que et servia per sol·licitar un servei que tu necessitaves i que algú altre s'havia ofert a fer. Sense intercanvi monetari, sense horaris establerts. No sé qui ni com es fixava quina mena de serveis es podien rebre en funció dels que un prestava. Suposo que només seria qüestió de pensar-hi. I suposo que caldria tenir en compte les habilitats de cadascú. A més de la disponibilitat. Penso que la iniciativa, ben pensada i ben organitzada, ha de ser genial. Potser estic donant una idea a algú. Tant de bo. Jo m'hi apuntaria. Segur.

LLUÏSOS BENEJAMS

Fa uns quants anys, quan exercia de periodista, vaig conèixer un personatge curiós. Curiós perquè n'hi ha pocs. Per mèrit seu però sobretot per demèrit de la resta. Ja llavors vaig pensar que si n'hi hagués força com ell segur que les coses ens anirien millor. A totes les manifestacions, protestes, declaracions i actes en favor d'alguna cosa que tingués a veure amb la defensa del medi ambient i la preservació del territori, ell hi era. N'hi havia d'altres, però ell sempre hi era. Omnipresent i incansable Lluís Benejam. Defensant lo seu i lo nostre. Amb ganes, amb voluntat ferma d'incidir en el transcurs dels esdeveniments. Llavors encapçalava, entre d'altres organitzacions, la plataforma Salvem l'Empordà. Crec que estudiava a la Facultat de Ciències de la UdG, i crec que està encara vinculat a l'Institut d'Ecologia Aquàtica. De fet avui l'he vist novament participant en una protesta. Al rectorat. Crec que aquesta vegada era per les condicions laborals dels becaris. Tot un personatge en Lluís Benejam. Lluitador de mena. Som molts els que ens queixem. Són pocs els que lluiten. Són pocs els que defensen el que creuen, els que es mobilitzen contra el que consideren injust. Som molts els adormits. Un món amb més Lluïsos Benejams batallant amb convenciment pel que creiem de ben segur que seria més just.

I QUAN VIVIM?

El temps passa volant. M'ho miri com m'ho miri, aquestes 24 hores, de les quals almenys 7 intento passar dormint, se'm fan curtíssimes. Finalment són 17: almenys 7 les passo treballant, n'hi sumem 2 entre que em llevo i arribo a la feina i entre que plego i arribo a casa; com a mínim 2 per als àpats; 3 més per preparar-los, cosa que inclou anar al súper, a la carnisseria, peixateria, fruiteria, etc.; en queden 3: la casa, el nen... Un bon amic em preguntava fa uns dies quins eren els meus hobbies...

ESTEU NOMINATS

L'Anna m'ha posat deures i com a persona aplicada que sóc, vaig a complir. D'entrada li agraeixo que m'hagi inclós a la seva selecció de blocs per als Premis Dardo. I vaig a fer lo pertinent. Sóc novata a la blogosfera i reconec que dedico poc temps a saber què fan els altres, de manera que conec poquíssims blocs. De tota manera m'atreveixo a seleccionar-ne tres que conec i m'agraden:
Estratega
Amb lletra de pal
aquelles petites coses...

AL SÓNAR!

I PARLEM EL MATEIX IDIOMA

No sé què ho fa que, tot i que parlem el mateix idioma, la comunicació amb les persones més properes, falla sovint. Avui he trobat un amic a qui feia temps que no veia. M'ha explicat que viu en un pis que, vés quina sort, li han deixat en herència a la seva parella. No l'ofega una hipoteca però té un inconvenient que, de vegades, pot resultar encara més molest: la comunitat de veïns. M'ha parlat de les reunions que celebren i m'il·lustrava un zoo. "Tothom crida, tothom hi diu la seva i al final no sabem ni què és el que hem acordat". Això és el que em deia. Jo visc de lloguer i tot això m'ho estalvio, però tinc una altra mala sort. A la meva escala hi ha només tres pisos, un per planta. I jo tinc seriosos problemes amb els veïns de sota. Tenim conceptes diferents del que significa la convivència respectuosa, portem ritmes de vida diferents, horaris diferents... I ens costa molt entendren's. Tothom entén que el que fa ho fa bé. L'altre dia vaig assistir a una reunió de l'AMPA de l'escola on va el meu fill. Un altre exemple de mala comunicació entre persones. L'associació de pares té una postura, el claustre de professors en té una de diferent. Aquest últim l'exposa amb la intenció de ser constructiu. Almenys això vull pensar. Però el cas és que la interpretació falla i l'altra banda pren aquesta postura com un atac frontal. Es fan retrets mutuament i s'ofenen. No s'han entès? S'han malinterpretat? Finalment han estat constructius? No. Com en les reunions de la comunitat de veïns del meu amic. I això passa entre amics també, i entre persones que s'estimen. Quantes vegades no ens hem enfadat amb algú perquè hem malinterpretat les seves paraules? Quantes vegades fins i tot no hem trencat llaços pel mateix motiu? I quantes vegades no hem intentat explicar-nos tan bé com sabem i no hem aconseguit fer-nos entendre? I això que parlem el mateix dioma!

QUI DEIXA QUÈ, QUÈ DEIXA A QUI...

Fa molts anys vaig deixar de mossegar-me les ungles. El dia abans que el meu avi morís li vaig prometre que faria cas de la seva insistència. Fa uns mesos vaig deixar de fumar. Ho havia fet altres vegades. La més seriosa: quan vaig decidir tenir un fill. Hi vaig tornar. Ara ho he deixat de nou seriosament i, vull pensar que definitivament. Aquestes són coses que he deixat voluntàriament i en aquests casos la decisió només depenia de mi. En un altre ordre de coses les circumstàncies em van portar, fa uns anys, a deixar el periodisme. O em va deixar Ell a mi? Altres circumstàncies em van portar a deixar el meu matrimoni. O em va deixar Ell a mi? Fa molt més temps vaig deixar el piano, vaig deixar la natació. O em van deixar Ells a mi? Pel camí he deixat bons amics, llocs on he viscut, he deixat feines, he deixat somnis... Els he deixat o m'han deixat Ells a mi? En les qüestions en què intervé altra gent o altres factors, sempre sap més greu deixar coses enrere. No són decisions que es prenen per què sí. Hi ha motius que no depenen exclusivament d'un. I la vida és un constant deixar i que et deixin. És més habitual deixar i que et deixin que prendre i que et prenguin. Tristament confesso que jo he deixat i m'han deixat a mi més coses/llocs/persones/situacions/etc. que les que jo he pogut prendre o deixar que em prenguessin. Buido i em buiden més que no pas omplo o m'omplen.