coses que em passen

2010-10-03T22:38:00.006+02:00

Fins aquí arriba la història d'aquest bloc. Dos anys i mig de vida profitosa acaben avui. Per què? doncs perquè n'he engegat un altre -que em resulta més àgil, en l'edició i en gairebé tot- i perquè escric en dos altres més. Pretenia mantenir dos blocs personals però des que escric també al Bitts Costa Brava i als Blocs d'El Punt, la cosa es complica, i una no dóna per a tant... I aquest era el que tenia més punts per desaparèixer.
No plego: em redefineixo. Tanco una porta per obrir-ne d'altres. De manera que convido tots els que m'heu seguit des d'aquest espai -i us ho agraeixo- a que ho continueu fent des del NOU BLOC i també, si ho voleu, des dels altres dos.
Així doncs, aquest no és un ADÉU sinó un ARREVEURE.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

2010-09-08T09:55:00.002+02:00

M'hi havia compromès. Passades les vacances i vist que el dels perquès ha funcionat, m'aventuro a encetar un nou "joc". Tal i com s'endevina pel títol, es tracta que proposem sentències originals sobre coses evidents, obvietats que en algun cas no ens atrevim a formular de paraula, i que puguem acompanyar d'un "algú ho havia de dir!".

Per començar en proposo una que no és meva però que em va fer molta gràcia sentir:

- En Bob Esponja i en Patricio tenen quelcom més que una relació d'amistat. ALGÚ HO HAVIA DE DIR!

Animeu-vos, que hi ha molt a dir!!

em sap greu

2010-08-20T16:50:00.007+02:00

Tinc mitja família emprenyada amb mi. Molt emprenyada. Van llegir dos posts sobre ells en aquest bloc. És un dels perills d'aquest mitjà. Tu escrius amb una intenció i cadascú ho interpreta com vol. Han interpretat malament. Ja els ho he dit. Molt malament. I s'han ofès. Res més lluny de la meva intenció. També els ho he dit. I m'he disculpat perquè calia fer-ho. I he esborrat els posts. N'hi ha que faran un esforç per entendre les explicacions que els he donat. D'altres potser ni ho intentaran i seran en va. Em sap greu. Em sap molt greu.
Els qui em segueixen saben que miro de donar un toc d'humor a les coses que em passen, un punt de vista graciós al dia a dia, una pàtina irònica a les coses corrents. Tots els posts en van plens d'això. Tots. D'això i de res més. I cap ni un no té la intenció d'ofendre ningú. És obvi que si volgués fer-ho no triaria aquest mitjà.

Lamento que una part de la meva família em conegui tan poc.
Bé, això també forma part de les coses que em passen...

Tota aquesta qüestió m'ha portat de cap durant mig estiu i... vaja, que aquesta breu explicació és per respondre a qui em demana perquè no publico nous posts aquí i també és el motiu pel qual he deixat obert a la participació l'anterior post sobre els perquès més temps del que havia previst. Per cert, us animo a que continueu fent-hi comentaris perquè acabat l'estiu reprendré el tema... :-)

Mentrestant trobareu noves entrades meves al bloc que escric -des de fa molt poquet- paral·lelament a aquest.

Fins aviat!

ELS PERQUÈS

2010-07-08T22:07:00.006+02:00

Anem a veure què tal surt això. A partir de quatre reflexions que se m'han plantejat avui i d'un parell de lectures sobre l'avorriment que significa per a alguns l'estiu, se m'ha acudit que podia crear una mena de fòrum de perquès. No serà un exercici intel·lectual ni res que se li assembli. És només una manera de compartir preguntes que ens fem cada dia i comprovar així que no només se'ns plantegen a nosaltres. És possible que no sigui aquest el mitjà més àgil per fer una cosa com aquesta, però m'ha vingut de gust fer-ho així. A veure qui s'anima a plantejar perquès a través dels comentaris... Poden ser d'allò més banals i d'allò més profunds. Això ja serà al gust de cadascú. Tot s'hi val (sempre dins del respecte, clar).

Per començar aquí van els meus primers perquès:

- Per què Damm es trenca les banyes a fer gran anuncis d'Estrella i dedica en canvi tan pocs esforços per fer els de Damm Lemon?

- Per què Gallo (i altres marques) continua fent paquets de pasta amb tancament adhesiu si no enganxa?

- Per què va desaparèixer tot de cop l'aigua Font Picant que anunciava Miki Moto?

- Per què hem deixat de dir-li Miki Moto?

- Per què el pa que ens venen com de mig cada cop és més de quart?

- Per què els gelats són (o m'ho semblen?) ara més petits que quan els menjava de petita?

A LES TARDES, PISCINA

2010-07-07T20:43:00.006+02:00

Com cada any per aquesta època torno a anar cada dia a la piscina. Hi vaig al migdia sortint de la feina. La pitjor hora pel sol però la més tranquil·la. A les 15h tothom és a dinar, trobes gandules lliures i els carrils no estan massa atapeïts, de manera que pots nedar amb comoditat. Tinc el temps just per fer quatre piscines ja que a les 16h s'acaba la tranquil·litat. Desembarquen a la gespa famílies senceres que tornen de fer un menú al bar -perquè no és permès fer pícnic que si no... S'ha instaurat l'estil platja a la piscina: entre 2 i 3 generacions d'una mateixa família paguen l'entrada de bon matí i no hi ha qui els mogui de les instal·lacions fins que marxa el sol. Mentre els més petits es banyen, la resta s'estarrassa a qualsevol ombra o es rosteixen al sol i passen conversa. No pots evitar sentir les converses dels altres. N'hi ha de ben interessants. N'hi ha que no ho són tant. En una setmana pots fer un estudi sociològic acurat de la gent que va a la piscina.

Ahir per exemple vaig ser testimoni de la conversa entre una parella que s'ha conegut fa ben poc. Es van estirar a l'ombra. Parlaven de btt, cosa que sembla que és el motor de la recent unió entre ells. Ell va fer una migdiada de més d'un quart d'hora, temps durant el qual ella no sabia on mirar ni què fer. Quan es va despertar es va excusar. La conversa va prendre un altre caire. A ella no li havia agradat que ell s'adormís. Comprensible.

Avui no he pogut evitar riure amb la conversa dels veïns del costat. Una mare i una tieta que portaven dos nens. Un de seu i un amic. La mare posava crema de protecció solar al seu fill, que devia tenir entre sis i set anys. L'amic ha comentat que el factor de protecció 15 és massa baix, que la seva mare n'hi posa de 50. La mare de l'altre li ha preguntat amb to burleta si ja n'hi havia posat la seva mare. "Sí, la setmana passada", ha respost ell amb total naturalitat, i ha afegit "ja en tinc prou perquè dura 50 dies". La mare i la tia s'han posat a riure i jo també. I quan els nens han anat a banyar-se -l'amic sense crema- s'han posat a criticar la mare de l'espavilat. M'ha sobtat que la mare repetia tota l'estona una frase: "yo creo que algo". Era com una frase crossa. La deixava anar al final de cada conversa. No he acabat d'entendre'n el significat.

Hi ha mares molt soles a la piscina. Es veu que van allà perquè el nen estigui entretingut i no passi calor, però que per si elles fos serien a qualsevol altre lloc, a poder ser acompanyades. Hi ha pares que proven de recuperar en una tarda el temps que no dediquen als seus fills en tot l'any. Hi ha famílies que no es parlen durant hores. No creuen ni un mot. Hi ha gent totalment sola. N'hi ha que fan les 20 piscines diàries i marxen. N'hi ha que llegeixen llibres sencers estirats a les gandules. Per cert, ben incòmodes. No sé com poden estar-se al sol estirats en aquella cosa i a més sostenir un llibre entre les mans. No crec que sàpiguen ben bé què llegeixen. Per llegir cal pau. I d'això n'hi ha poc a la piscina a partir de les 16h...

UN ALTRE ESTIU (vist des de casa)

2010-07-01T08:53:00.008+02:00

Com cada estiu ha aterrat a la plaça de sota de casa un campament o no sé exactament què, en definitiva un grup de joves que, tot i que ja fa uns quants dies que van deixar enrere l'acné, cada nit juguen al joc de les cadires sense cadires. A una llumenera se li va ocòrrer construir una graderia a la plaça, de manera que grups com aquest amb ganes de passar-ho bé, hi troben l'escenari perfecte per fer... el que fan. En baixa un i el públic des de la grada el crida perquè actúi, l'altre es posa una perruca i li canten, l'altre canta i l'aplaudeixen. Un merder, vaja. A més de tenir un sentit de la bellesa molt i molt allunyat del que tinc jo, la llumenera no va pensar en l'acústica de la plaça quan la va dissenyar, de manera que fins i tot una trepitjada amb taló d'agulla ressona als edificis que l'envolten. Així la setantena de joves es converteixen en 300 des de dins de casa, amb les finestres tancades, clar. Obertes deuen semblar 3.000. I dic jo: no podríem arribar a una mena de compatibilitat? que ells s'ho puguin passar bé (suposo que és l'objectiu) i que els veïns puguem dormir. Si anessin a fer això que fan al mig de la devesa o a les ribes del Ter, per exemple, no molestarien ningú i s'ho passarien igual de bé, o millor. Cada principi de juliol han de venir a fer performances a sota de casa meva? I cada vegada els municipals, alertats pels veïns, han d'acabar demanant-los amablement que se'n vagin-cosa que solen aconseguir amb una mica de sort l'últim dia de campament?

El respecte al son dels veïns és un tema que tenim mal resolt a Girona, o almenys al meu barri. Fa uns dies varem sobreviure a una nova edició del sopar-festa de final de curs que celebra l'escola de davant de casa. Aquest any van plegar més d'hora que l'anterior. Després vaig saber que hi havien intervingut els municipals. Jaume, jo no hi vaig tenir res a veure. Em vas dir que plegaríeu d'hora i m'ho vaig creure. Però la resta de veïns no ho sabien. I devien considerar que no cal contractar cada any una disco mòbil i un senyor amb un micro per celebrar el final de curs en una plaça al mig de la ciutat. De la mateixa manera que no cal fer els jocs de campaments d'estiu allà al mig. Penso jo.

UN ALTRE ESTIU

2010-06-29T20:10:00.005+02:00

A casa el Sant Joan marca de manera molt clara un final de període i l'inici d'un altre. D'una banda acaba amb la follia del tancament de curs i de l'altra obre, d'un dia per l'altre, un període de relaxament progressiu que culmina amb les vacances. El mateix dia de la revetlla el ritme maratonià del final de curs arriba al seu punt àlgid per caure l'endemà en picat al vèrtex oposat. Celebracions, notes de l'escola, informes de menjador, entrevistes amb els mestres, inscripcions als casals, malabarismes per endreçar els nens a les tardes durant la jornada intensiva, assemblees escolars, renovacions de carnets de soci, noves propostes d'activitats per al curs vinent, quadraments d'agendes, etc., passen de ser en l'ordre del dia a caure en l'oblit en poques hores.

Amb el Sant Joan arriba la calma. I la calor. Aquest any li ha costat d'arribar. Els canvis d'armari ens han enganxat a mitges. I encara ho estan. Ara, tot amb calma. Poc a poquet hem anat enretirant les vànoves dels llits, canviant les botes per sandàlies, el coll alt pel biquini, el blanc pel bru... I tothom sembla més distès. La gent omple les terrasses, els adolescents (i els que no ho són tant) s'enamoren i es desenamoren amb una facilitat que esparvera, els nens juguen a la plaça fins tard -ja quedarà temps per fer els quaderns d'estiu-, els passejos s'allarguen... No hi ha pressa. És estiu. La calor aplatana una mica, amb ella arriben les mosques i els mosquits, i els canvis de temperatura de dins a fora dels llocs trasbalsen l'organisme, però en general l'estiu, l'allargament del dia, convida a prendre's les coses més relaxadament, les fa més portables, més lleugeres. Com si hi tingués alguna cosa a veure la lleugeresa en el vestir, l'humor ens millora.

Just per Sant Joan els guiris sembla que s'hagin posat d'acord per desembarcar tots alhora i les nostres platges, fins ara tranquil·les, han deixat d'estar-ho. És temps de buscar aquells racons que només els que vivim prop de la costa coneixem i de convertir-los en refugi. L'aigua del mar és força freda encara però entre els guiris i el sol aconseguiran escalfar-la en qüestió de dies. Les barques de passeig, durant tot l'any amarrades, veuen ara el seu moment de fer-se a la mar. Qui sap si fins a Menorca. Tot i que, de Cadaqués estant, jo no em mouria.

I aviat vindran les vacances. Les més esperades. Aquest any, fent cas als meteoròlegs, que s'han aventurat a afirmar que aquest estiu serà poc calorós, hem decidit anar cap al sud. Veurem què ens hi depara. I un any més celebrarem el nostre particular Gran Hermano familiar. Aquest cop a l'Alt Empordà. Prop del mar, per si de cas.

I passades les vacances estarem ja una mica tips d'estiu. Com cada any ens preguntarem per què ens passem els mesos de fred anhelant la calor. I desitjarem que torni a començar l'escola -aquest curs serà una mica més d'hora- i reprendre el ritme "normal" de la resta de l'any.

Sol d'estiu.

EL FUNCIONARI NO HAURIA D'EXISTIR

2010-06-16T22:33:00.007+02:00

No hauria de ser possible tenir un lloc de treball fix. Seria la manera d'assegurar que tothom s'escarrassa al màxim en la feina que fa. Per poder-s'hi mantenir. Sempre amb la por de perdre la feina al clatell, en benefici d'algú que s'hi escarrassi encara més. És un desastre que qualsevol persona que sigui capaç de dedicar centenars d'hores de la seva vida a estudiar-se un temari que sovint tindrà poc a veure amb la feina que haurà de fer cada dia, es col·loqui en un lloc durant uns 40 anys. I que no sigui possible, en cas que fos necessari o recomanable, un relleu en el lloc en tot aquest temps! És un desastre. El procés no garanteix que la persona que el superi serà eficient. I mentrestant es veta aquest lloc a una altra persona que potser és més vàlida però que no té l'oportunitat de demostrar-ho a través d'un sistema tan absurd com aquest. Ho demostra en canvi fent la seva feina tan bé com pot cada dia que passa. I és possible que ho faci millor que aquella que té el lloc assegurat. I és possible també que aquesta última, pel fet de tenir el lloc assegurat, s'apalanqui. Molt possible. De fet això passa. I novament és un desastre. Aquest sistema no només no motiva a qui ja té el lloc sinó que, el que és més greu, pot desmotivar a qui no el té i potser és més vàlid, i probablement s'esforça més en la feina que fa. Per la por al clatell.

També és un desastre el fet que la persona que ha aconseguit el lloc no es mogui mai més quan podria ser que fos més eficient i fins i tot que es sentís més realitzada en un altre lloc, fent una altra feina. Perquè no s'arrisca a perdre un lloc de treball segur. La finalitat no hauria de ser aconseguir un lloc de feina per sempre sinó donar el màxim d'un mateix en allò que sabem fer.

Penso que el sistema de funcionariat està molt mal ideat. D'aquesta manera poca gent desenvolupa les tasques que millor sap fer, molta gent ocupa llocs de treball en què no és eficient i molta altra no podrà fer mai allò que millor sap fer. Òbviament a tot arreu hi ha de tot però entre aquest tot hi ha autèntiques lacres escalfant cadires in eternum mentre s'escapen veritables talents. Un desastre monumental.

Puc semblar agosarada per com estan les coses però... algú ho havia de dir!

MANIES CULINÀRIES

2010-06-09T20:08:00.005+02:00

El meu perruquer diu que no menja fruita perquè li fa mandra pelar-la. Li he dit que hi ha molta fruita que es pot menjar amb pela i que, de fet, és la part més nutritiva de moltes fruites. No l'he convençut.

Es poden encetar les converses més trivials en una perruqueria.

La senyora que es tenyia les arrels al meu costat s'ha sumat al debat. Tant ella com jo tallem a trossets la fruita als nostres fills. El meu perruquer li demana a la seva dona si li pot fer, demanda a la que ella respon amb un contundent "que no tens mans tu o què?". A tot això hem anat a parar a les gambes. Jo fa poquets anys que pelo gambes. Sempre me les havia pelat la meva àvia i em va costar molt posar-m'hi. Això sí, ho faig amb forquilla i ganivet. També menjo el plàtan amb forquilla i ganivet. I el kiwi. I el meló. I la síndria. Aquí hem arribat a un punt d'encontre el meu perruquer i jo. No es tracta de mandra a pelar les fruites o les gambes sinó a embrutar-nos les mans. Quan peles una taronja se't fica allò blanc entre les ungles i l'olor sembla que no ha de marxar mai per més que et rentis les mans. Jo no en menjo de taronges si no és en suc. Les pomes no les pelo. Les peres, tampoc. Menjo cireres. De petita les meves amigues em miraven estranyades perquè menjava magrana. És de bon fer la magrana. De raïm només en menjo per Cap d'Any, perquè l'he de pelar i desgranar, si no no me'l menjo.

I hem tornat a les gambes. La senyora de les arrels ha explicat que les fa flamejades en conyac. Primer les descongela a la nevera, després les sala durant unes hores i després incendia mitja cuina. Però diu que li queden boníssimes. El meu perruquer les descongela en capes de sal gruixuda i després les fa a la planxa. Tots dos les compren congelades al Mercadona. A 13 o 14 euros els dos quilos. Jo no n'he cuinat mai de gambes a casa. Ni sardines. Ni brunyols. Ni res que suposi haver de ventilar la casa durant dies.

A través de les converses més trivials, de perruqueria, pots descobrir que tens les manies més tontes. I t'estalvies de mirar l'Hola o el Lecturas de fa un segle.

VOLIA IGNORAR-LA, SIMPLEMENT

2010-05-31T21:32:00.016+02:00

Jo, com sempre a deshora, vaig començar a veure Lost al principi de tot, llavors quan molt poqueta gent ho veia, no sé si per horari o perquè competia amb algun altre programa interessant perquè no recordo quan ho feien, però el cas és que en voler comentar els capítols que veia em vaig trobar gairebé sola. I vaig abandonar la sèrie. Just quan vaig deixar de veure-la la resta de gent es va posar a seguir-la. Cosa curiosa.

Amb les pel·lícules hipercomercials prenc una actitud voluntària de no-participació. Mai no vaig al cinema a veure una pel·lícula que aixequi molta expectació. Ja la veuré a la tele o on sigui quan hagi deixat d'estar en boca de tothom. Habitualment em deceben les que espero que seran grans pel·lícules, de manera que m'estalvio l'entrada i espero a veure-la més endavant. Tampoc no suporto les aglomeracions, ni les cues, ni les modes, i això hi ajuda.

Però amb Lost no va ser ben bé aquesta l'actitud. Va ser una cosa involuntària. Vaig deixar de veure-la perquè, sincerament, no m'apassionava. I no la vaig veure mai més. Mai més. De fet ignoro quin dia la feien, inclús a quin canal la feien. Pots arribar a ser molt ignorant si t'ho proposes. I com més volada prenia jo més me n'allunyava.

Trobo una bestiesa les dimensions que ha acabat prenent una sèrie de televisió com Lost entre la gent que m'envolta. I encara que l'hagués seguit fins el final, aquesta bogeria que ha desencadenat, em semblaria exactament el mateix. Quanta gent a qui posa de molt mal humor que els fills els despertin de matinada es va llevar per plantar-se davant la tele a les 6h (unes hores abans i tot els que ho seguien en rigorós directe) en punt el dia del capítol final de ja no sé quina temporada?? (i quants no es van emprenyar per l'emissió que en van fer en àmbit estatal?). A quants llocs, fins i tot institucionals, es va fer un passi col·lectiu d'aquell final? Quants debats, fòrums i col·loquis sobre aquella sèrie s'han organitzat? quantes tertúlies hem sentit sobre el tema en emissores de ràdio públiques -que s'adrecen als seguidors de Lost però també als que no ho som- fins i tot amb connexions en directe? Quanta gent no va vessar llàgrimes aquell dia? quants no van parlar d'altra cosa durant una setmana (almenys)? Quants milers de seguidors hi ha a cadascun dels centenars de grups que sobre la sèrie s'han creat al facebook, per exemple? I quanta gent que no seguia la sèrie s'ha enganxat arrel de l'expectació que va aixecar l'emissió de matinada de l'últim capítol, i ara corren a buscar els capítols anteriors de tota la temporada? I quanta ha comprat totes les temporades en DVD per veure-ho només una vegada?

Teràpies de grup.

Aquí un gran devot. No te m'enfadis, Pep.

A mi, la vida dels supervivents d'un accident aeri en una illa deserta on hi passen tot de coses rares, sincerament, no em treu el son. L'argument en si m'atrau ben poc. I la bogeria en què ha desembocat, ha acabat provocant en mi un rebuig similar al que sento per les pel·lis hipercomercials. I no tenia cap intenció que això fos així. Jo simplement ignorava la sèrie. Però no m'han deixat fer-ho tranquil·lament. Ara la detesto. No puc evitar-ho.

INCIVISME IMPUNE

2010-05-25T16:53:00.006+02:00

El nombre de persones amb problemes greus d'alcoholèmia està creixent a la ciutat de Girona. O creix o es deixen veure més. No ho sé. Sense anar més lluny, al meu barri n'hi ha uns quants. En grupet formen unes escenes del tot pintoresques, per no dir res malsonant. Orinen i defequen -hi ha qui diu que també practiquen sexe, afortunadament jo no n'he estat testimoni- en una plaça pública, just al costat d'una escola, sense cap mena de problema i, el que em sembla més greu, ho fan amb total impunitat. Ningú no els diu res. És lamentable. També ho és el fet que un altre grup més jove de persones amb aquest tipus de problemes, ha sabut que als bars de les facultats es pot beure a preus universitaris. I ara en sovintegen alguns. Pel que he sabut, al campus Barri Vell de la Universitat de Girona ja hi ha hagut problemes. Aquesta mateixa setmana han amenaçat una noia amb una navalla per treure-li els diners i han intentat robar a l'aparcament de motos. No dic que siguin els mateixos. És casualitat?

És que ningú no pensa fer-hi res? El primer cas és claríssim: el grup és a la plaça cada dia. El segon potser és més complicat, pel fet que ha de ser difícil restringir l'accés de joves als bars de les facultats ja que costa distingir d'entrada si són o no estudiants. Però alguna cosa s'hi deu poder fer!

El meu fill va portar a casa ahir un joc que l'Ajuntament fa arribar als ciutadans, a través de les escoles, per donar a conèixer la Bústia d'Avisos i ens animen a participar-hi. La gent hi adreça queixes com que hi ha esquerdes en voreres, brutícia a tal carrer, sorolls a tal altre, etc. Provaré d'enviar-hi aquest post. Aviam què passa. Serà el meu segon intent d'aconseguir que posin en marxa alguna actuació. El primer va ser fallit del tot.

RENFE CUTRE

2010-05-18T21:25:00.007+02:00

Es pot ser més cutre?? L'horari de trens de mitja distància de Renfe, vàlid des de l'1 de gener d'aquest any, sembla un joc d'enginy. No només és com un llençol, per la mida del desplegable, sinó que a més va néixer i perviu amb errades. Porta grapat un paperet -originàriament de mida foli, en això han millorat-, de l'inrevés, amb una fe d'errates. Quin és l'error més gran? El més imperdonable. El paperet resa -també en castellà-: "Manca el nom de Barcelona Sants com a primera estació en el sentit Barcelona-Portbou els dies feiners". Increïble! Si hi falta això com és possible que s'hagin imprès i donat per bons els horaris que s'estan repartint? i com és possible que després de gairebé mig any no hagin estat corregits?

Un altre error: "El tren amb sortida de Portbou a les 6:59 -sempre m'han fet gràcia aquests horaris- els dissabtes, diumenges i festius NOMÉS circula els DISSABTES. Manca l'observació: NO circula els diumenges ni festius". Clar, manca, manca!

Ara que s'han decidit a diferenciar els horaris dels dies feiners dels de la resta -cosa que explica la mida del llençol- i evitar així les confusions dels asteriscs, resulta que és tot plegat encara més embolicat.

Això sí, el preu del bitllet sí que el van corregint, a l'alça, clar. No sé com van de puntualitat perquè ara fa temps que no hi pujo, al tren. Sigui com sigui ho realment cutre. I miserable.

NO COMUNICAR ÉS MÉS CAR

2010-05-13T21:15:00.020+02:00

El cap de setmana passat vaig assistir al primer seminari Propaganda sobre comunicació institucional, que es va celebrar a la vila de Roses. En un marc excepcional i amb un programa d'alt nivell, estava convençuda que hi aprendria moltes coses. La majoria de les qüestions sobre la comunicació que s'hi varen plantejar ens poden semblar òbvies quan les sentim però en canvi no hi reflexionem fins que ens en parlen. I és llavors quan ens adonem que, de fet, no les estem tenint en compte.

Apassionant, el món de la comunicació. Apassionant i complex. Com fer arribar a la gent allò que volem fer-li arribar? Sembla fàcil però no ho és. Gens ni mica. Se n'ha de saber. S'ha de saber què es vol fer arribar, a qui, per què, i com. Els ponents ens van proposar un seguit d'estratègies, per aconseguir comunicar -en aquest cas les institucions- amb èxit en el món actual. Vaig prendre poques notes. No volia perdre detall. Les ponències tenien un alt contingut visual. A través de presentacions, imatges, vídeos i, en alguns casos, representacions gairebé teatrals, cadascun dels especialistes que varen trepitjar l'escenari del teatre de Roses ens varen transmetre el seu coneixement, la seva manera de fer. Es varen comunicar perfectament amb nosaltres. Varen captar la nostra atenció. És d'això que es tracta.

Només vaig anotar quatre referències bibliogràfiques que m'interessen, els punts clau en tota comunicació, i quatre frases que, penso, ho resumeixen tot.

Comparteixo aquí aquestes últimes:

- Si m'estimes, et compro (Xavier Oliver).

- William James deia que la funció principal de la memòria és l'oblit. Tendim a percebre i recordar només allò que és nou o important per a nosaltres. Per aconseguir que alguna cosa sigui recordada no s'han de fer sermons sinó fer pensar i reflexionar. Diga'm alguna cosa i l'oblidaré; fes-me partícep d'alguna cosa i l'aprendré, de Confuci, 500 aC (Marçal Moliné).

- La gent només connecta amb allò que és entretingut. S'ha de captar l'atenció. Ens hem criat amb un comandament a distància a la mà i canviem de canal si no ens interessa o no ens sembla entretingut o interessant (Daniel Ureña [a la foto]).

- L'ordre dels factors SÍ que altera el producte: la comunicació ha de ser la inversió primera (Toni Puig).

- La ciutat és ja una realitat híbrida, amb xarxes de persones que es relacionen entre elles on i offline. Cal entendre aquestes xarxes i relacionar-se amb elles des de les institucions (Antoni Gutiérrez-Rubí).

La majoria varen coincidir en què, en comunicació, el model de publicitat tradicional va perdent efectivitat en benefici de les eines 2.0 que, ben utilitzades, estan donant cada cop més bon resultat en aquest terreny.

Malauradament hi ha moltes institucions que no s'han adonat de res d'això i que van fent sense saber que el seu missatge, tal i com intenten transmetre'l -partint de la suposició que estan provant de fer-ho-, mai no arribarà al seu destinatari. Una llàstima. Si es deixessin aconsellar els anirien millor les coses i els sortiria molt més a compte, perquè:

- No comunicar sempre resulta més car (Toni Puig).

UN ATREVIT ENTRE MOBLES

2010-05-01T13:44:00.013+02:00

Traieu per uns dies el cartellet "Aquí publicitat no, gràcies" de les vostres bústies, o millor encara, enganxeu-hi un adhesiu on hi posi "Aquí només volem publicitat d'Hipo Gegant". No us en penedireu. I si no us arriba el catàleg feu per manera d'aconseguir-ne un. És genial. D'un fulletó publicitari sobre mobles a preus barats normalment esperaríem trobar-hi això: mobles a preus barats. Però el fulletó d'Hipo Gegant és molt més que això! Es titula "Fets!!". D'entrada semblaria una propaganda política, però no! És un pou de ciència! Tot i que estranya ciència i de credibilitat més que dubtosa. Veureu...

Obriu el catàleg per qualsevol pàgina, per la última per exemple -jo sempre començo els diaris pel final; els catàlegs, també-, la 70 (sí, en té 70!); hi trobareu taules de televisor de cirerer model Turquia, Anatòlia, Alèxia... varietat, molta varietat. En un raconet de la pàgina hi ha un requadre. Aquí és on es vessa l'expressió artística d'algú a qui qualificaria, com a mínim d'atrevit. "Els estels", es titula l'escrit del requadre de la pàgina 70. I resa (transcric literalment): "Tant els xinesos, com els grecs, segons ells les varen inventar. Son les fonts inspiradores del firmament, les aus, el vent, el so. Elles han estat les percusores de grans invents tecnológics".

Calla, calla, que n'hi ha més. Anem a veure els models de cadires d'oficina de la pàgina 64. Requadre també! Títol: "El Quixot". Text: "L'editor Manuel Rivadeneyra-Argamasilla (Ciutat Real), es diu que va montar a la cova de Medrano una imprenta i va imprimir al 1863 tan rara (per poc divulgada) edició. Segons va informar el heraldo de Madrid el 21 de març de 1905 per el seu periodista Coronado".

Saps què? m'importa ben poc el mobiliari del catàleg. La saviesa del gran escriptor dels requadres em té hipnotitzada. Si se n'arriben a "aprendre" de coses en aquest fulletó! A la pàgina 17 l'atrevit ens explica que "Els licors: amb aquesta denominació es comprenen les begudes alcoholiques que contenen una elevada proporció de sucre. Existeixen que arrivan a contindre més del 60%". Interessantíssim Hipo Gegant!

Segur que no sabíeu que "Any 1999: es troba aigua líquida dintre d'un meteorit de prop de 5.000 milions d'anys. Aquesta va ser la primera mostra, segons diuen els investigadors del H2O extraterrestre". De la pàgina 11, on s'anuncien sofàs llit amb un 49% de descompte.

"Dar sopas con hondas", a la pàgina 34: "Ser els primers. Aclaparadora superioritat en alguna parcel·la de la vida o la feina. Aquesta dita evoca, la difícil qualitat d'un individu en donar de menjar sopes amb onda i no amb cullera". Simplement genial.

Vull anar a l'Hipo Gegant. Però no a mirar o comprar mobles a preus barats, no. Vull conèixer l'atrevit! Quin pou de saviesa. Quin poeta! Quin gran relator de "Fets!!".

I si, per alguna estranya raó, no hagués decidit fullejar el catàleg d'Hipo Gegant! Tot això que m'hauria perdut! A partir d'ara m'ho pensaré dues vegades abans de llençar directament els fulletons publicitaris.

EL NOSTRE UNIVERSAL

2010-04-25T14:06:00.012+02:00

Un amic m'ha demanat que escrigui sobre un espai que va marcar les nostres vides. Li he promès que ho faria, així que: aquí va Raül!

Quan tenia 18 anys vaig començar a sortir amb el que ara és pare del meu fill i me'n vaig anar a viure a Figueres. Allà vaig entrar a formar part de la seva colla d'amics, que va esdevenir també la meva colla d'amics. Un dels llocs que més varem sovintejar tots junts, l'espai de trobada més emblemàtic, va ser el bar Universal de la plaça del Sol. No hi quedàvem a cap hora. Ens hi trobàvem. Com que érem també amics dels dos nois que el portaven, en Quim i en Carlos, no importava si un hi arribava el primer tot sol. Uns venien de casa, d'altres de sopar fora, uns més contents, d'altres no tant. Teníem dies, tots. Nosaltres dos hi anàvem sempre després d'haver sopat al mateix restaurant i haver menjat els mateixos plats de sempre. Érem d'idees fixes. Ho som encara. Això va ser motiu de mofa durant molt temps. No de burla, era amb carinyo. Ens en rèiem junts. Ho fem encara. Tenia gràcia el nostre ritual.

Hi varem passar moltes hores a l'Universal, hi varem creuar moltes converses, moltes riallades, hi varem ballar, hi varem cantar, hi varem vessar llàgrimes, hi varem dipositar secrets i confessar il·lusions. Hi jugàvem, ens hi divertíem. Hi varem arreglar el món. Uns s'hi varen barallar, uns s'hi varen aparellar, d'altres ens hi varem desparellar. Se'ns afegia gent nova, alguns marxaven, d'altres s'hi varen quedar. I són de la mateixa colla encara. Una colla forta que, en part es va anar gestant en aquell bar. I s'ha anat fent gran.

Durant molts anys l'Universal va ser el punt de trobada de tots nosaltres, el punt d'unió. Hi va haver èpoques en què semblava que el bar era nostre. Només nostre. I ens l'en sentíem. Inclús tancaven amb nosaltres dins. I continuàvem fent colla allà, amb el bar tancat. Jo ja feia un temps que havia deixat d'anar-hi quan el van tancar per sempre, però em va saber greu igualment. S'esborrava una part d'aquella colla, de la qual jo m'havia anat separant després de gairebé deu anys.

Ens varem retrobar tots ahir al casament d'una parella que es va gestar allà. En Quim també hi era. En Raül em va dir: "Nadeia, escriu un llibre sobre la nostra època a l'Universal". Potser ja portàvem unes copes de més? "Un post, en faré un post, va".

CURIOSITATS

2010-04-19T21:56:00.008+02:00

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

No sóc lectora habitual de la revista del supermercat on faig la compra setmanal, però aquest cap de setmana l'he fullejat i he après un munt de coses. Curiositats que tenen gràcia, com per exemple que el brownie té el seu origen en un error. Diu la revista que un cuiner nord-americà va oblidar el llevat en l'elaboració d'un pastís de xocolata, i que d'aquesta badada en va néixer el deliciós brownie.

També explica l'origen de la crema catalana al segle XVIII, que es veu que també va ser per accident: unes monges, davant la visita d'un bisbe, preparaven un flam, en el que es veu que eren especialistes, i no van aconseguir que quallés a temps, però van decidir servir-lo igualment i hi van afegir una capa de sucre que van cremar; el senyor bisbe, en tastar-ho va exclamar "crema!", i diu la revista que d'aquí prové el nom de "crema cremada".

També hi diu que la patata cuinada al vapor, bullida o rostida al forn manté les seves propietats nutritives, mentre que si es fregeix o es guisa, el seu contingut calòric es triplica.

L'altre descobriment que he fet és que els espinacs no aporten la quantitat de ferro que jo li vull fer creure al meu fill. De moment cola la història de Popeye, que menjar espinacs fa augmentar la força. Es veu que aquest personatge es va crear el 1929 per promocionar als Estats Units el consum d'aquesta verdura tot reforçant la creença popular que era rica en ferro. Però a finals dels anys 30 es va demostrar que no era així: la secretària d'un científic va cometre un error de transcripció en la col·locació d'una coma, de manera que va apujar deu vegades l'aportació de ferro dels espinacs.

Cada dia s'aprenen coses noves. De vegades, en els llocs més insospitats.

I es veu que dels errors en poden sortir productes finals deliciosos.

LLEVATAPS DEL DIMONI!

2010-04-14T20:38:00.009+02:00

Sempre se m'ha donat malament obrir ampolles de vi. La meva primera feina -fa... mil anys?- va ser com a cambrera en un hotel de Begur. Sempre demanava ajuda als companys a l'hora d'obrir ampolles i servir sopa. Lo de la sopa era perquè el vol metàl·lic d'on se servia pesava massa perquè un sol dels meus petits canells pogués aguantar-lo sense vessar-ne el contingut. Els llevataps eren un malson per a mi. I ho són encara.

Sempre faig entrar el tirabuixó de tort i tot sovint se m'esmicola el suro i la meitat queda dins l'ampolla... i els taps de cautxú sintètic directament no volen sortir. És una lluita inútil. Sóc negada per a això. El meu ex-sogre col·leccionava taps per fer escultures i poc el vaig ajudar, pobre. Un cop em van regalar un llevataps d'aquests tan moderns que només has de fer baixar i pujar un mànec i el tirabuixó es cargola i descargola tot sol. Me'n vaig sortir prou bé fins que un bon dia el mànec va quedar travat. Ara ni puja ni baixa. He tornat al llevataps normal, però res, que no n'aprenc. Sóc totalment inútil a l'hora d'obrir una ampolla de vi.

Res a veure amb el que em passa amb les de cava! La meva segona o tercera feina -fa... 999 anys?- va ser al Museu Dalí. Els de Caves de Peralada, les nits d'estiu en què obren el museu, munten -encara ara- una paradeta en una terrassa perquè els visitants puguin degustar el Rosé de Foc que se suposa que era el preferit de Dalí. Allà me'n vaig fer un fart d'obrir ampolles de cava. Clar, no calia llevataps. Tot i que existeixen llevataps per a ampolles de cava. Però, a qui li calen? Des de llavors a totes les celebracions em toca a mi obrir l'ampolla de cava. Hi tinc la mà trencada.

Aviam quan surt el geni que inventi la manera d'obrir ampolles de vi sense necessitat de llevataps!

RARESES AL BUS

2010-04-13T16:08:00.016+02:00

Una de dues: o el món és ple de gent rara o tota la gent rara puja al mateix autobús que jo. L'agafo poc sovint però sempre sempre m'hi trobo gent rara. Avui havia d'anar a Salt. A les 9.o5h era a la primera parada, inici de recorregut. L'autobús de la línia 4 -un dels exemplars més vells de la flota de busos urbans, que no té ni marcador electrònic exterior sinó que s'identifica com a L4 amb un cartellet al vidre escrit amb bolígraf- anava buit. He estat la primera, de quatre, a pujar. La noia que anava just darrera meu s'ha assegut al seient del meu costat. El bus estava totalment buit! Però ella se m'ha assegut al costat. No era catalana, no sabria dir ben bé d'on era però tenia un castellà estrany, que costava d'entendre. M'ha estat xerrant tota l'estona. L'hi he entès la meitat.

Pel camí ha pujat més gent. Una dona ha passat la targeta multi-viatge pel lector, que ha emès un soroll semblant a un tit-tit-tit. "Està caducada", li ha dit el conductor. "Impossible, em queden tres viatges", li ha respost la dona. El conductor l'hi ha fet tornar a passar pel lector: novament tit-tit-tit. "Està caducada", ha repetit l'home. Han estat discutint durant bona part del trajecte fins que la dona finalment ha accedit a pagar-li 1,25€. S'ha assegut just darrera del conductor, al costat meu i de la noia de vés-a-saber-on, i no ha parat de fer-li preguntes. L'home en tenia la pipa plena perquè havia d'abaixar el volum de la ràdio cada cop que la dona li feia una pregunta. Rares totes. Fins i tot a mi em treia de polleguera aquella dona. I la tartana s'anava movent com si circuléssim per un vell camí de carro, em tremolava fins l'ànima. En una parada baixava una monja i el conductor ha tancat les portes abans d'hora i gairebé l'esclafa. Un grup de dones del darrere li han dedicat a l'home un reguitzell d'adjectius, cap d'agradable. Algú hauria d'haver fet callar aquella dona.

En arribar a l'hospital -la meva parada- la noia del meu costat m'ha preguntat si era la última parada de Salt. Ni idea, mai no he anat més enllà de l'hospital amb la línia 4. Li podia haver preguntat al conductor, érem assegudes al primer seient, al seu costat. Però no. Jo he baixat i ella no. A saber on ha anat a parar.

A la parada de l'hospital, per tornar, he vist passar tres autobusos de la línia 4 que no anaven cap a Girona. El quart sí. Era el mateix, el vell amb el cartellet. El conductor no. El d'abans devia haver anat a buscar trankimazin a la farmàcia. Aquest cop anava gairebé ple. Al costat se m'ha assegut una senyora ben mudada, acabada de sortir de la perruqueria, amb uns morros tipus Marujita Díaz, que feia olor de naftalina. Jo sempre m'assec al costat de la finestra. No sé què li ha agafat a aquella senyora que cada cop se m'anava acostant més, com si tingués por de caure al passadís del bus. I jo m'anava encastant cada cop més al vidre. I s'agafava al seient del davant com si estigués pujada a una atracció de fira d'aquelles que et fan viure emocions fortes -patir, més aviat. Ha baixat al cap de dues parades. Li haurien anat bé un parell de trankimazin a ella també. Mentrestant el conductor mantenia una conversa sobre el partit de dissabte amb una parella: "cuando se vaya Raúl estamos muertos".

MESSI NO ÉS DÉU

2010-04-06T21:56:00.016+02:00

Quantes vegades no hem sentit en els últims temps -i avui especialment- que el blaugrana Leo Messi és Déu, que Déu és argentí i que porta el número 10 a la samarreta? Per què aquest símil? Messi no és Déu. Messi és un boníssim jugador de futbol. I què fa Messi? Messi marca gols.

Déu no és argentí. Ni blaugrana. No juga a futbol. Ni marca gols. I Déu no fa hat tricks, tot i ser tres en un, o un en tres. Deu fer alguna altra cosa, no dic pas que no -no és el lloc ni el moment per debatre això- però és segur que no fa res del que fa Messi.

Si de cas el podrien assimilar a Un déu, aquells que li atribueixen poders sobrenaturals i consideren que l'home li deu culte. I fent referència als déus i deesses de tots els temps. Als mitològics més concretament. Això encara tindria un passi.

D'acord, els quatre gols que ha marcat avui en un partit de quarts de final de la Lliga de Campions potser l'acosten a la condició de "divinitat" del futbol.

Però... per l'amor de Déu! Messi no és Déu ni Déu és Messi! Messi és un boníssim jugador de futbol, potser el millor de tots els temps.

I forma part d'un gran equip.

LA PRIMERA REGLA D'UN GRAN COMUNICADOR: ESTAR PREPARAT

2010-04-01T14:54:00.005+02:00

"Un senador de los Estados Unidos tenía un hombre entre su equipo que era un excelente escritor de discursos. Un día, este escritor de discursos, un joven más que tímido, dijo al senador: Señor, pienso que las cosas han marchado bien. Los discursos que he escrito para usted han sido ampliamente aplaudidos por su estilo y contenido. Así que quiero un aumento". El senador replicó: "Continúa escribiendo discursos". Y le negó el aumento.

Al día siguiente, el senador tenía una importante presentación en la televisión, y empezó a leer la primera página del discurso. "Hoy", dijo, "voy a hablarles sobre los cuatro mayores problemas que afrontamos como nación", y leyó la lista. Después dijo: "Ahora voy a contarles las propuestas que tengo para solucionar estos problemas". Giró la página y leyó: "Ya puedes llorar: ahora estás solo".

Ailes, Roger i Kraushar, Jon; Tú eres el Mensaje. La comunicación a través de los gestos, la imagen y las palabras. Paidós.

ADDICTA AL ZARA

2010-03-16T17:33:00.011+01:00

Ho reconec: sóc addicta al Zara. Però no a l'imperi tèxtil del senyor Ortega. No. A la regalèssia Zara. L'estrep, jo n'he dit sempre. Es veu que existeix des del 1924. Jo la conec de vora 60 anys després. La vaig descobrir ajudant la meva àvia a repartir el correu. Ella era portera d'un edifici de veïns, dels pocs que hi havia a Girona amb porteria fa 25 anys i que crec que encara la manté. Cada dia repartia el correu. De dalt a baix. I jo l'acompanyava sempre que podia. Començàvem pel setè pis i anar baixant. Gairebé sempre hi havia correu per a cada porta. Ens obrien alguns veïns amb bata, uns més joves, uns més grans, esperrucats, ben arreglats, secretàries, filles, néts, etc. No recordo exactament a quina planta era, hi vivien tres germanes que eren perruqueres. Ho devien ser totes tres perquè la meva àvia sempre es referia a "las peluqueras". Potser llavors ja no s'hi dedicaven, perquè sempre que repartíem el correu la meva àvia i jo, elles eren a casa, totes tres. Sortien totes tres a la porta a rebre el correu i sempre, sempre sempre, em deien "espera un moment reina" i sortien amb un parell de Zara per a mi. Només era per aquest moment que volia acompanyar la meva àvia a repartir el correu sempre que podia. Entre el pis de "las peluqueras" i la planta baixa ja m'havia menjat tots dos Zara. Les lletres pel final, sempre m'han semblat més saboroses (quina tonteria). "Mañana te acompañaré también". Quan la meva àvia va deixar de repartir el correu en aquella escala a mi ja em donaven setmanada. Des de llavors en compro cada setmana.

Quan el vaig descobrir no hi posava res a l'embolcall, només la marca. Ara sé des de quan existeix, el pes i els ingredients del Zara. I en sóc addicta. Al cinema, res de crispetes, ni dolces ni salades, jo Zara. Fins fa poc les acompanyava d'un potet de sidral. Anava sucant la regalèssia (més d'una) fins que s'acabava el pot, coincidint amb el final de la peli. Tot estudiat. Ara, d'un temps cap aquí, no trobo sidral enlloc. Però vaja, mentre el Zara vagi complint anys, jo seguiré anant al cinema.

BEN SEVA

2010-03-12T21:29:00.009+01:00

Ja té 82 anys, les ha vist de tots colors, però no ha suavitzat gens ni mica (he buscat la traducció de "ni un ápice" però "ni un àpex" no m'hi quadrava) la seva aspror. Viu sola perquè pot, perquè de tot el que pot arribar a patir la gent a la seva edat, a ella només li ha tocat la duresa d'oïda. Sordeja. Cada dia més. Però res més. És forta com un roure. De vegades penso que viurà per sempre i que ens enterrarà a tots. Però es queixa. S'ha queixat sempre. De tot. De la salut que li falta i de la que no, dels que l'estimem per com ho fem i dels que no. I critica. Molt. De vegades penso que s'ho passa bé ficant-se a la vida dels altres. I sol fer-ho amb la dels que ens l'estimem.

La meva àvia és molt seva. Extremenya de naixement, ha viscut a Girona des de l'adolescència. I continua parlant en castellà. El català l'entén perfectament. No el parla. I ara tampoc no el sent. Des que va morir el meu avi ha fet més excursions que mai. Amb les seves amigues. En té unes quantes d'amigues. Ballen juntes, surten a caminar, van a les festes de barri, i pinten i es diverteixen a la llar d'avis. Té tres fills, quatre nétes i un besnét. Però ella es queixa.

La seva màxima il·lusió és reunir la família al seu voltant. Ho aconsegueix quan organitza dinars familiars o quan fem el Gran Hermano Familiar (la "tancada" d'una setmana que fem tots cada estiu en una casa de turisme rural per fer-la contenta), però llavors no ens fa ni cas. I també es queixa. Jo penso que pateix d'insatisfacció permanent. Hauria d'estar tipificat com a malaltia crònica això. Llàstima que no existeixi un remei per combatre-la.

És veritat que la família la visitem poc. Alguns més, alguns menys. Però poc tots. És veritat que ho podríem fer més. Però no ho fem. També és veritat que la podríem trucar més. Tampoc no ho fem. Ni ella tampoc, tot s'ha de dir. I quan ho fem, o ho fa, la primera frase que deixa anar, fins i tot abans de dir hola, és: "ya está bien, no?".

I jo em pregunto: a 82 anys, cal? Consti que me l'estimo molt i que sé que quan no hi sigui em retrauré no haver-la visitat més ni haver-la trucat més. Però... cal?

PELS LABERINTS DE LA SALUT

2010-03-11T21:42:00.018+01:00

Tinc un problema de salut. No em condiciona la vida, de manera que no es considera greu. Però és un problema. No és de manual, de manera que cap metge -n'he visitat cinc de cinc especialitats diferents- no ha aconseguit posar-li nom. Però continua essent un problema. Un m'envia amb l'altre, aquell amb un altre i anar fent. Paciència. Només fa 8 mesos que el pateixo. L'últim diagnòstic d'un no-metge: sòl pèlvic gandul. Quines coses se senten a dir! Amb aquesta definició demano visita a una fisioterapeuta experta en el tema (n'hi ha!). Me la programen per al cap de quatre mesos. A la Seguretat Social, clar. Mentrestant continuo la ruta per diverses consultes mèdiques, sense èxit. Arriba el dia. Una carta prèvia m'adverteix: la visita durarà 90 minuts. Carai! Sí que farem feina! A les 10h en punt sóc a l'hospital. No està bé fer esperar els metges. Ells a tu et poden fer esperar hores i hores, però és lleig que els facis esperar tu a ells. I sol passar que el dia que et confies i hi vas tard expressament, quan arribes ja t'han cridat i com que no hi eres t'han passat al final de la llista. Jo, com que ja n'he anat aprenent, a les 10h en punt sóc a l'hospital. Pregunto on m'he de dirigir. "A la sala de docència", em diuen. A la sala de docència?? M'indiquen com arribar-hi. Experts en laberints, els dissenyadors d'hospitals! Finalment arribo a lloc. Hi diu "aula 1", però vaja, és la sala de docència. La fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic: la docent. Una vintena d'alumnes. Divuit àvies (àvies àvies) i dues noies amb els respectius nounats en braços. Títol del power point que visualitzen: La incontinència. Què??? Jo no en tinc d'això! La Marta (es diu Marta la fisioterapeuta docent) està passant llista i diu el meu nom. M'assenyala una cadira i m'hi assec. 90 minuts de classe. Ja estic preparadíssima per si mai a la vida pateixo d'incontinència. Si se n'aprenen de coses als hospitals! En acabar la classe la Marta ens diu que a la visita següent ens explorarà internament i que serà individualitzada. Sort! M'ha passat pel cap un instant la imatge de les divuit àvies i les dues mares recents i la Marta anar-les explorant una a una a la sala de docència! "Ara quan baixeu demaneu visita amb mi per d'aquí a una setmana o quinze dies i aneu al lavabo". Jo sóc la més àgil de l'aula -no costa gaire- i em planto la primera a la cua. "Vull demanar una segona visita amb la fisioterapeuta especialista en sòl pèlvic per la setmana que ve". "Haurà de ser pel 23 de març", em diuen. "En què cau?", demano. "En dimarts, la Marta només visita els dimarts". A la pobra àvia que ha arribat última a la cua, la menys àgil de totes, que potser ha hagut de passar primer pel lavabo, amb una mica de sort l'exploraran l'any que ve.

QUIN ENSURT!

2010-03-02T22:02:00.004+01:00

Les 9h del matí. Just darrere del quiosc per on passo cada matí, un senyor de 102 anys -pel cap baix- assegut al banc -un d'aquests centenars de bancs que hi ha a totes les ciutats i que mai no aconsegueixes entendre amb quin criteri els de l'ajuntament han decidit orientar-lo com l'han orientat- mig encorbat. Només li veia el cap i mig cos. Esquifit tot ell. Estava de perfil. Mentre m'hi acostava he pogut apreciar que l'home es movia, cada cop més ràpidament, com espasmòdicament. M'ha envaït de cop una suor freda. La idea de trobar-me davant d'algú que estava patint una mena d'atac que gairebé amb tota seguretat, tenint en compte l'avançada edat de l'home, el conduiria a la mort, m'ha paralitzat. M'he quedat allà dreta, immòbil, durant uns segons mirant-me el pobre home com tremolava com una fulla. Finalment he agafat aire i no sentint altra cosa que els batecs del meu cor accelerat, m'hi he plantat davant. Gairebé em ve un cobriment quan he vist el que feia l'home: estava rascant enèrgicament una butlleta de loteria d'aquesta del rasca i guanya! M'he assegut al seu costat. Al banc mal orientat. Ha alçat la vista i m'ha dedicat un somriure. Recuperant l'alè, m'he posat a pensar per què coi deu jugar a la loteria un senyor de 102 anys!

DE REFRANYS

2010-02-28T21:19:00.007+01:00

Tot buscant l'equivalent català del refrany vísteme despacio que tengo prisa m'he adonat que, en aquest gènere, la nostra llengua és bastant menys il·lustrativa en força casos, bastant més simple -més planera-, més pobra, més buida de sentit metafòric.

Uns exemples:

- vísteme despacio que tengo prisa / qui va depressa plega tard - com més depressa més a poc a poc.

- más vale pájaro en mano que ciento volando / val més un té que dos et daré

- que cada palo aguante su vela / cadascú que carregui amb la seva culpa

- cada oveja con su pareja / cadascú amb els seus

- la avarícia rompe el saco / qui tot ho vol tot ho perd

- por la boca muere el pez / qui té boca s'equivoca

- cría cuervos y te sacarán los ojos / de desagraïts el món n'és ple

- ponerse las botas / afartar-se com un lladre - menjar com una llima

- del dicho al hecho hay un buen trecho / de prometre a complir hi ha molt a dir

- perro ladrador, poco mordedor /com més por té el ca, més lladra

- de mala mata, nunca buena caza / dels dolents no n'esperis bona cosa

- de mal cuervo mal huevo / de dolent arbre no esperis bon fruit

- nadie se alabe hasta que acabe / encara no som allà on anem

- del padre en la vejez, baculo el buen hijo es / dels pares quan són vells, no descuidis un punt d'ells

- del bien al mal no hay más que un canto del real / del bé al mal tan sols hi ha un petit salt - el bé i el mal es toquen

- de hombre arraigado, no te verás vengado / home ric, mal enemic

El meu avi n'usava molts de refranys. Era castellà.

2010-02-22T10:49:00.002+01:00

[Homenatge a Salvador Espriu, avui que fa 25 anys de la seva mort].

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1.

QUIN DESORI

2010-02-15T14:45:00.009+01:00

Oficina Municipal d'Habitatge. Quan hi entres et cau l'ànima (per no dir una altra cosa) als peus. Vaja, ja abans d'entrar-hi, perquè la cua s'allarga fins a fora. Qui és l'últim? D'entre els pocs que t'entenen un te n'assenyala a un altre, aquell el de més enllà. Ningú no és l'últim. Quan has pogut posar cert ordre i has identificat la persona de la qual en principi vas darrera, aquesta desapareix. En el seu lloc, la dona i els fills. Que no van a l'escola els nens? No, aquests es veu que no. Passes una estona entretinguda escoltant unes converses que la majoria de vegades no entens, ja que l'àmplia majoria dels presents són d'origen àrab, però ho agraeixes. Una bona manera d'oblidar-te del fred que estàs patint allà fora. Si tens algun tipus d'incontinència val més que te'n tornis a casa i t'oblidis de sol·licitar res. Mai no podràs esperar-te prou temps per aconseguir-ho. Per fi et fas un lloc dins l'oficina. Divises una cadira. Ja te l'han près. Qui no corre, vola. Resulta que el dia que tu has triat per presentar una documentació sempre és el pitjor dia. Avui coincidia que era l'últim dia per presentar sol·licituds per al lloguer de pisos protegits. Ple a vessar de gent. Famílies senceres. Amb la paperassa per omplir i la documentació a presentar incompleta. No podia ser d'altra manera. I t'adones que en aquella oficina el personal es passa el matí esmorzant. No sé com s'ho fan de manera que, tot i els relleus, sempre hi ha una sola persona per atendre tots els que fem cua. "Cuantos de sus hijos trabajan?", "estan casados ustedes o son pareja de hecho o solo novios?", "por qué marca usted la casilla A si es para menores de 35 años y usted tiene 62?". Santa paciència i en castellà sempre. S'ha de poder entendre. Si pretenguessin que tota aquella gent els entengués en català jo no hauria pogut escriure això ni demà passat. Ja en castellà se'ls fa prou difícil. Si escoltes les llargues -molt llargues- converses entre l'administratiu de torn i cadascun dels seus "clients" ets capaç de fer un estudi sociològic ben acurat. Quan et toca el torn -han passat ja unes hores i unes quantes cares per davant teu- una senyora que acaba d'arribar i ja ha trobat cadira s'aixeca i et diu que li toca a ella: "este señor me ha dado la tanda a mi ahí fuera". Ah no!! "No senyora, me l'ha donada a mi allà a fora quan vostè encara no havia arribat". A mi què m'explica si l'home es dedica a donar tanda a tothom?! I t'asseus davant l'administratiu. La teva gestió triga més o menys 2 minuts. Ara aquella senyora s'asseu gairebé a sobre teu perquè ningú no li prengui la tanda.
La majoria dels que han passat davant meu hauran de tornar-hi aquesta tarda a completar la documentació. A mi no em cal. No ho resistiria.
Mal m'està a mi dir-ho però això de l'Administració és un desori. Ho és per als administradors i per als administrats. Per a tots.

POCA BROMA AMB EL MENJAR

2010-02-10T19:30:00.005+01:00

Quina mania a batejar les coses amb noms d'altres! N'hi ha de ben desafortunats. En el menjar sobretot. Les bategem per l'aspecte, per exemple. "Posa'm un fuet d'aquests prims que tens aquí", li dic al carnisser. "Vols dir una cua de gat o cua de mico?". Quèeeeee?? "saps què? deixa-ho, posa'm un fuet normal". La pobra secallona no hi té cap culpa, però no me la podria menjar si em venia al cap el desgraciat nom amb què l'han batejat.
Igual em passa amb els pets de monja. Què voleu que us digui, també ho trobo desafortunat. Tindrà la seva història -sospito que no es diuen així per similitud d'aspecte- però a mi aquest nom no m'agrada. Ni el de les llengües de gat. El del cabell d'àngel, encara. El pijama, també. I els taps de Cadaqués. Però els Chochos de Salamanca no, si us plau. Al braç de gitano suposo que m'hi he acostumat.
Té gràcia que el croissant es digui així perquè ve de creixent, perquè té forma de lluna creixent. I dic jo, potser té forma de lluna minvant. I en podríem dir décroissant. O no?
Per cert, he descobert que hi ha un aiguardent que es diu Hijoputa.

MOMENTS MUSICALS

2010-02-08T21:27:00.009+01:00

Partint de la creença que la música amanseix les feres, a casa s'escolta de tot. La majoria de les vegades Les choristes, o més conegut aquí com "Los chicos del coro". Aquesta és la d'amansir. Prenent aquesta com a base, tenim un ampli ventall de músiques per a tots els moments. Entre setmana, per començar contents el nou dia: musiquetes per a la bressola. Els caps de setmana ens desmelenem i cridem -literalment- el Toto Cotugno i el seu Lasciatemi cantare. Si estem refredats, pel xarop: Sangtraït. Per "fer país" sintonitzem el Joanjo més tranquil, o Obrint Pas. Però al cap de poc, pobres, els rematem amb el gominola, ja sense fer país, clar. Al cotxe, la ràdio. El meu fill se sap de memòria les sintonies i fins i tot imita l'Aleix Vidal-Quadras i el seu "hem de reaccionar, hem de sortir d'aquesta merda" -he buscat l'arxiu de so però no me n'he sortit- que emet des de fa dos anys ja Rac1. Si estem inspirats, podem escoltar des de la Piaf fins a Banda Bassotti, passant per Paco Ibáñez i Calypso.

Ja es veu que no tenim un estil molt definit. Com en moltes coses, penso, tot depèn del moment.

L'Andreu diu que li agradaria aprendre a tocar la guitarra elèctrica...

DE CAMPANES

2010-02-05T15:44:00.013+01:00

Per coses del seu hobbie tinc un amic que s'ha dedicat a comptar les campanades que una església pot arribar a fer sonar en un sol dia. N'ha comptat cap a 700. La que ell ha près com a referència repeteix les de cada hora un o dos minuts després de l'hora. La que prenc jo, la de just al costat de casa, no ho fa. Així que serien menys de 700. Però aquesta meva en toca noséquantes -no les penso comptar- pocs minuts després de 3/4 de 9h del matí -cada dia de cada dia-, poc abans de les 12h -per "cridar" a missa- almenys els diumenges -els altres dies no hi sóc a prop a aquesta hora per comprovar-ho- i poc abans de les 20h, pel mateix motiu. Les de poc abans de les 9h del matí no les entenc. A mi em recorden que estem fent tard a l'escola, però sospito que volen tenir una altra funció. No hi entenc de litúrgia i no em posaré ara a fer-ne estudi però potser un dia aniré a trobar el rector de la parròquia perquè me'n faci cinc cèntims. Reconec les de morts, les de casaments, les de la "crida" i les de quarts i hores. No més.

No em molesten a mi les campanes. Si de cas als veïns, que a les 21h en punt deuen notar el volum de la meva televisió. Impossible sentir els titulars del TN amb les campanes a tocar de l'orella. És el que té viure al costat d'una església. Ja ho sabia quan em vaig instal·lar aquí. Igual com ho sabien els meus veïns i la resta de gent del barri que, fa uns anys, van aconseguir a través d'una queixa, que el campanar deixés de bellugar-se durant la nit. Per a l'església del costat de casa no passen els quarts ni les hores des de la mitjanit fins les 7h del matí (crec) des de llavors. A mi no em sembla que fos necessari fer callar les campanes. Si algú té l'orella massa fina i les campanes li destorben el son, podia haver-ho tingut en compte abans d'instal·lar-se al barri. Que, altra cosa potser no, però l'església segur que hi era abans que ells.

Desconec si aquesta mesura s'ha pres en algun altre lloc. Jo, sincerament, la trobo fora de lloc.

Mira quina casualitat! Ho passaré als meus veïns...

NO ENS ACABEM D'ENTENDRE

2010-02-03T23:23:00.005+01:00

“Dona, que ja ho sé que quan dieu que NO en realitat voleu dir que SÍ”. Ja ho he sentit més d’un cop. Ara els homes ens volen fer creure que ja ens tenen la mida presa i van de llestos.
És veritat que moltes vegades és així, però no vol dir que totes les vegades sigui així!! De vegades diem NO i realment volem dir que NO. La cosa és més complicada del que sembla. Cal aprendre a veure en quin moment volem dir una cosa o l’altra, cosa que no depèn només del mot. Se us ha de donar temps. Primer enteneu el que voleu entendre, després pregunteu i finalment acabeu entenent el que estem dient. Té gràcia, perquè moltes vegades no cal ni repetir-ho. Vosaltres solets feu aquest procés i ens acabeu entenent. O no. De vegades ni repetint-ho.

No sé si perquè en uns treballa més l’hemisferi tal o qual del cervell, si per qüestions antropològiques, si per funcionament del cicle hormonal... Pel que sigui. El cas és que raonem de diferent manera. I no ens acabem d'entendre del tot en moltes coses. Hi ha homes molt dones i dones molt homes, això també és cert. Però tot i així seguim tenint una sensibilitat diferent i un entendre'ns complicat. Molt han canviat les coses en maneres de fer d'un temps ençà, afortunadament per tots. Però molt em temo que en les coses de l'enteniment, per temps que passi, no acabarem de sortir-nos-en.
Jo sempre he tingut més bons amics que bones amigues. M'hi he portat sempre millor. I ens hem entès mentre érem amics. Després ja no. Abans tampoc. Amb les amigues m'hi he entès sempre, abans, durant i després. Ens hem portat generalment pitjor, però ens hem entès sempre. Sempre hem sapigut per què ens portàvem pitjor.
Perdoneu per la foto. No sempre és així, hi estic d'acord. Però molts cops sí.

RESPIRA FORT

2010-01-31T13:16:00.020+01:00

A mi el camp em recarrega. Se m'oxigena el cervell i així el preparo a consciència per fer front a les envestides del transcórrer de la vida diària. Tot i que tinc al·lèrgia a gairebé totes les coses que s'hi respiren procuro respirar-hi fort cada cop que el trepitjo.
Tan sols hi he passat un dia, un dia sencer, amb totes les hores, i l'he respirat tan i tan profundament que penso que me n'hauré impregnat prou almenys per quinze dies.
El temps passa més lentament al camp, de manera que el pots palpar més intensament. El dia no hi té hores. I s'agraeix. S'ha de provar: enfunda't el xandall i les bambes per tot un dia, envolta't de gossos i de terra, de bona companyia, de foc a terra, de música i de silenci, de paraules i de silencis. Oblida't de la resta, obre bé els ulls i captura-ho tot, i respira fort. Pot ser que passis una nit en blanc: empatx d'aire pur. Però un dia així val per quinze com a mínim, amb totes les seves nits.
Una mica em passa el mateix amb el mar. Quan m'apropo al mar tinc una sensació similar. El respiro profundament també. I el capturo. Res no em fa al·lèrgia prop del mar.
Aquest cap de setmana, des del camp he vist el mar, i això ja no té preu. Quinze dies als pulmons i a la retina per cadascun. Retinc la seva olor i la seva forma. He guanyat un mes de pau, com a mínim.

Sr. Rex

2010-01-27T21:14:00.007+01:00

El meu fill té la teoria que els ninots som nosaltres. Diu que són els dinosaures els que ens fan moure a nosaltres i no a l’inrevés. A mi no em desquadra del tot aquesta seva teoria, així que no m’atreveixo a rebatre-li. Després d’haver-hi pensat amb deteniment i per si de cas, des d’aquí vull fer arribar una petició al tiranosaure Rex que, sospito, és qui em mou.

Benvolgut Sr. Rex,

En primer lloc voldria fer-li saber que per a mi és un plaer trobar-me a les seves mans. No tinc motiu de queixa per la manera com m’està manipulant però m’agradaria fer-li una petició que penso que pot ajudar-nos a tots dos a millorar la nostra relació, cadascú dins del paper que li pertoca.
Si us plau voldria que no em fes moure tan de pressa. Ha de saber que pot fer-me anar un dia a un lloc i un altre a un altre, que no cal ser tots els dies a tots els llocs, que vostès tenen milions d’anys per endavant i no els cal córrer.
Vull demanar-li, si és possible, que a estones em deixi reposar. Deu ser conscient que els ninots han de descansar. És opcional col·locar-nos horitzontalment i tapar-nos amb una manta i tampoc no és imprescindible el petó de bona nit, però haurien de deixar-nos descansar de tant en tant perquè puguem continuar movent-nos.
Li vull demanar també una petita ampliació de la llibertat que ens deixen. Seria possible ser una mica més lliure si us plau? Disposar d’un xic més d’espai per respirar?
Li agrairia que tingués la bona voluntat de fer extensiva aquesta meva petició als seus companys per tal que la tinguin en compte a l’hora de manipular els meus d’aquí a baix. La idea és que juguin amb nosaltres amb més calma, que provin de tractar-nos més amablement i que afavoreixin la bona relació entre nosaltres. Que ja hem participat massa temps als seus jocs bèl·lics i n’estem una mica tips. Penso que ja ens hem trencat prou el cap mirant de solucionar coses que al cap i a la fi solucionen vostès de la manera que els plau. És per això que li demano que intentin comunicar-se amb nosaltres d’alguna manera cada cert temps per veure com estan funcionant les coses i per canviar les que calgui si no van bé. Què li semblaria?

Atentament,

La seva nina.

Sincerament penso que és més difícil que el sr. Rex que em manipula atengui les meves peticions que no pas que la teoria del meu fill sigui real. Ben mirat no la trobo del tot descabellada...

QUÈ ENS PASSA?

2010-01-13T22:13:00.007+01:00

He rebut el fulletó de gener de la Casa de Cultura. L'he fullejat i m'he aturat a la pàgina de cursos nous: Intel·ligència emocional, les emocions que ens fan patir; Programació neurolingüística, PNL i creixement personal; Autoestima i relacions personals, la construcció del jo i les relacions personals. Dic jo que si els programen deu ser perquè hi ha una demanda. Què ens passa? Cursos de la que, en opinió meva, és mal anomenada "autoajuda". Si realment es tractés d'autoajuda no ens apuntaríem a cursos que ens ajudessin, oi?

Fa uns anys, quan treballava en una llibreria, teníem un apartat extensíssim de prestatgeries dedicat a l'autoajuda. Es venien com xurros els llibres d'aquest gènere. Entenc que la cosa segueix igual o que fins i tot ha crescut. Es venien sobretot els llibres de Jorge Bucay, que els publicava com xurros, també. A la Wikipèdia defineixen Jorge Bucay com un psicodramatista, terapeuta gestàltic i escriptor argentí. Psicodramatista?? Segueixo a la Wikipèdia per veure què me'n diu. Diu que el psicodrama és una forma de psicoteràpia ideada per J. L. Moreno (vull pensar que no és el de los muñecos), inspirada en el teatre d'improvisació i concebuda inicialment com a grupal o psicoteràpia profunda de grup. El senyor Moreno diu que "és una nova forma de psicoteràpia que pot ser àmpliament aplicada". D'acord, plego. Autoajuda? No. Qui llegeix Bucay o Eduard Punset -per escombrar cap a casa- i companyia no fa autoajuda, recorre als llibres d'aquesta gent. L'ajuden. No s'autoajuda.

Jo no els he llegit mai res, així que no m'atreviré a opinar sobre el que diuen o deixen de dir, sobre si ajuden o desajuden. No ho sé. Entenc que una mica sí que deuen ajudar, si no no vendrien. Si no no tindrien l'èxit que tenen. Però, com és que tenen tant èxit? I com és que la Casa de Cultura programa cursos de la, per a mi mal anomenada, autoajuda? Per què? Què ens passa? Massa temps lliure? Massa poc? Per què un dia tot de sobte es van començar a consumir com xurros les obres d'aquest gènere? per què un dia tot de sobte els psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, psicodramatistes, es van començar a multiplicar? quan no hi eren, quan no escrivien, les emocions no feien patir la gent? tothom sabia com créixer personalment? les relacions personals eren fantàstiques i el jo de cadascú era complet? Com ens ho fèiem abans que descobríssim que aquesta gent ens pot ajudar mentre ens autoenganyem pensant que ens autoajudem?

ANEM DE REBAIXES

2010-01-10T13:58:00.010+01:00

Rebaixes: període de temps que generalment se celebra bianualment en què hom -bàsicament del gènere femení- es torna boig, gasta compulsivament, oblida la crisi i cau en bona part dels paranys inventats per a l'ocasió.

Diumenge, les botigues de roba, calçat i complements són obertes. Els aparadors atapeïts de cartells que busquen captar l'atenció de les seves potencials víctimes per tal que acabin essent les seves preses. Percentatges de colors vius, amb lletra gran i amb exclamacions i missatges en diferents idiomes -ara es porta molt la varietat idiomàtica- del tipus: gangues, saldos, liquidació, rebentem preus... N'hi ha que comencen amb una mòdica rebaixa del 30%, n'hi ha que el primer dia ja ofereixen el 70%.

"Rebaixa" al diccionari de l'IEC és acció de rebaixar (fer més baix) l'import d'una cosa. És així realment? En principi està prohibit posar a la venda rampoines de l'any passat, de l'altre o l'altre, o d'en fa 15. Ejem, ejem. En principi els descomptes han de ser clars i han de ser reals. Ejem, ejem. Hi ha botigues on no t'expliquen el funcionament -la trampa- del descompte fins que no ets a la caixa, després de fer una cua d'un quart d'hora mínim i amb la cartera a la mà. Ai! Resulta que només feien el 50% si t'enduies 3 peces. Si te n'endus una et fan el 30%. Ja t'han fotut. I aquells guants que has trobat en un cistell que presideix un gran cartell que resa "tot a 6 euros" i resulta que te'n cobren 12. Com és? "Alguien los debe haber cambiado de sitio". Normalment t'ho diuen en castellà. Ja t'han fotut un altre cop. I la venedora que et surt amb frases de l'estil "esto siempre se lleva, es un básico, mire una señora se acaba de llevar uno de cada color". Trola! O "yo me he quedado uno como este (trola també, la majoria de vegades), se pone muy bien y este naranja le va a favorecer mucho". La pobra víctima, rossa supertenyida (d'aquelles que es veuen adinerades i que s'amaguen quan entren a una botiga de roba "barata", com si les dones adinerades no poguessin comprar a bon preu), no vol veure que aquell taronja a ella li quedarà com una patada a l'estòmac. I compra. Comprem.

I després hi ha aquella peça que veus cada any. A mi em passa amb les sabates de la foto. Les de sevillana, vermelles amb topos blancs. Genials! Quan era petita vaig plorar i tot perquè els meus pares no me les van voler comprar. Afortunadament. Aquestes ja les venien quan jo era petita. Parlo de fa almenys 25 anys. Potser hi ha qui les compra i les canvien cada any. Ho dubto. Són del mateix número i les cobreix una pàtina del pas del temps molt sospitosa. Jo diria que són les mateixes. La gràcia és que en aquesta botiga de calçat les tenen a la venda tot l'any, només que per Rebaixes les rebaixen. Com ha de ser. Potser, després de tants anys, haurien d'haver caigut en què si les rebaixessin molt més (com es poden demanar 25€ per aquestes sabates?), algun dia les vendrien a alguna nena hortera com ho vaig ser jo. Fa 25 anys, la meva àvia, extremenya ella, me les hauria comprat.

FINDING CYRANO

2009-12-19T13:32:00.007+01:00

No podem anar bé de cap manera. He anat a la biblioteca pública de Girona amb intenció de llogar la pel·lícula Cyrano de Bergerac. Res massa rebuscat, aparentment. L'he buscat a la prestatgeria i res. He consultat el catàleg i hi apareixia com a disponible. Així que m'he dirigit al taulell de préstec i li he comentat a una de les noies:

- Al catàleg surt com a disponible una pel·lícula i no la trobo a la prestatgeria.
- Quina pel·lícula busques?
- Cyrano de Bergerac.
- Com?
- Cyrano de Bergerac.
Ha teclejat alguna cosa a l'ordinador.
- Has dit Girano, oi?
- No, no Cyrano.
- Ah! aviam Sirano...
- Disculpa, és amb C
- Ah! Cirano.
- No, Cyrano! amb C i Y!
- Ah! D'acord.... doncs no la tenim. Només surt que hi ha un llibre infantil.
- Però jo he vist al catàleg que sí que la teniu.
- No, no, impossible.
- D'acord, doncs res, gràcies. Adéu.

I he marxat reafirmant-me en el convenciment que no podem anar bé de cap manera.

Car-sharing

2009-12-13T21:51:00.011+01:00

E-hitchhiking. Me l'he après de memòria. No sé si la pronuncio correctament, però aquesta paraula se m'ha gravat al cervell des que la vaig llegir per primer cop. Provenia d'un missatge promocional emès fa uns dies juntament per la Universitat de Girona, el Parc Científic i Tecnològic (de la pròpia universitat) i una empresa anomenada Easy Innova SL (fundada per personal investigador de la UdG). Em va cridar l'atenció ja l'assumpte del missatge: E-hitchhiking. Què deu ser això? Vaig obrir-lo. És un projecte que pretén desenvolupar un software per a la gestió d'un sistema dinàmic de carpooling que s'implantarà en fase de prova pilot entre el personal del Campus Montilivi i el Parc Científic i Tecnològic. Què? Vaig continuar llegint, sobretot després de veure que destinen al projecte 215.000 euros. Vaig descobrir que e-hitchhiking significa fer dit electrònicament i que el carpooling consisteix a compartir cotxe. Vaja, que es tracta d'una borsa per compartir cotxe per recòrrer menys d'un quilòmetre dins la ciutat de Girona. Vaig continuar llegint. Introdueixen un element diferenciador, d'acord, no és una simple borsa per compartir cotxe entre el personal de la UdG que té la necessitat de desplaçar-se de Montilivi al Parc i viceversa.

Als usuaris els donaran un telèfon mòbil d'última generació amb GPS. El reclam! Fantàstic. I a més hi haurà premi: s'usarà un sistema de monedes complementàries o hitchies que els usuaris, en funció de la utilització que facin del servei podran bescanviar per més o menys serveis i descomptes diversos que recull un catàleg (material esportiu, tractaments en balnearis, cursos de formació, etc.).

L'objectiu? obtenir dades en línea de temps i de situació dels usuaris i de les seves rutes a través d'un sistema dinàmic en el qual les dades són processades via dispositius GPS mòbils i són accessibles a temps real. Vaja, es tracta que el col·lectiu a qui va adreçat (personal d'administració i serveis, investigador i docent) de la UdG que faci aquest trajecte concret pugui demanar una plaça de cotxe en el moment que la necessiti. Els usuaris posaran al seu telèfon mòbil el lloc d'origen i de destí i l'horari per tal de localitzar quins altres participants a la prova pilot realitzen la mateixa ruta i poder compartir el trajecte. Genial.

Chapó per als promotors de l'experiment! Per com han sabut vendre el producte batejant-lo amb paraules com E-hitchhiking, carpooling i hitchies. Genial. Em trec el barret. Se n'ha de saber.

Es dóna la circumstància que a l'Estat espanyol hi ha molts sistemes estàtics però sembla que no es té constància de cap sistema de carpooling dinàmic o e-hitchhiking que funcioni a l'actualitat. A Girona ja el tenim a punt. Jo m'hi apuntaria, llàstima que no faig aquest trajecte. Chapó.

JA NO HI "TREBALLEN"

2009-11-26T21:54:00.011+01:00

Què vol dir?
Aquesta setmana m'hi he trobat dues vegades. En una perfumeria demanava una barra de llavis igual que la que m'hi vaig comprar fa uns quatre anys -em pinto poc, jo-, de la mateixa casa de cosmètics. "Ja no hi treballem", em va respondre una de les noies. Què vol dir "ja no hi treballem"? Em podia haver dit que ja no tenen productes d'aquella marca o que han deixat de comprar-los pels motius que sigui però, "ja no hi treballem"? Me'n va ensenyar una quinzena més, d'un color similar. No, jo en volia una d'idèntica a la que tenia.
El mateix m'ha passat avui al supermercat. Només vaig a aquell supermercat per un motiu, perquè és l'únic lloc on venen els croissantets integrals que obro cada matí i farceixo amb un gruix considerable -molt considerable, ho confesso- de nutella. Els hi venien, vaja. He preguntat per quin motiu ja fa dies que no els trobo a la prestatgeria on eren. "Ja no hi treballem", m'ha respost la caixera. Aquest cas encara ha estat més estrany. Amb la casa de productes baixos en calories responsable de la fabricació dels meus croissantets encara hi "treballen". Ho sé perquè les prestatgeries eren plenes de galetes, magdalenes i altra rebosteria d'aquella marca. Ja no "treballen" amb els croissants. I ara què esmorzaré?
Vaja. M'he descobert una mica Jack Nicholson a Millor impossible. Espero que les altres botigues on acostumo a comprar no hagin deixat de "treballar" amb els productes que jo acostumo a utilitzar. Si fos així optaria per deixar de "treballar-hi".

"RESCATS" A LA CARTERA

2009-11-21T15:50:00.007+01:00

Avui m'he passat hores remenant caixes i carpetes. Buscava uns escrits que no he trobat, però en canvi he trobat coses que no m'esperava. D'una de les caixes n'ha sortit una cartera vella. Me l'he ben mirada preguntant-me per quin motiu la podia haver guardat. N'he tret les típiques coses que pots trobar en una cartera a part de diners (òbviament no n'hi havia): tiquets de compra mig esborrats pel pas del temps, algunes fotos mida carnet de familiars i amics, la llicència de conducció de ciclomotors (de fa 17 anys). M'han cridat l'atenció dos paperets escrits a mà. L'un de la meva mà, l'altre de la d'un antic amic. Per què els guardava en una cartera aquests papers? Els he llegit i ho he entès. Eren una mena de "rescat" a llegir en determinades situacions. Un suport moral escrit, vaja.

El que vaig escriure jo contenia, en majúscules i subratllats, els motius pels quals vaig decidir deixar de fumar l'última vegada que ho vaig decidir i, en lletra més gran encara, les satisfaccions que m'esperaven un cop ho aconseguís. Del tipus: "no necessites fumar per viure, necessites no fumar per VIURE" o "ja n'hi ha prou de cedir a la trampa del Govern i de les tabacaleres, a ells no els importa si MORS". Lleig, lleig. I "començaràs una NOVA VIDA, estimant-te més i sentint-te més segura". Entenc que ho vaig escriure per poder llegir-ho en cas que tingués algun moment de debilitat. No recordo haver obert la cartera per llegir-lo en cap ocasió.

El que va escriure l'antic amic contenia la voluntat expressa que el portés sempre a sobre: "podries guardar, ben guardadet, aquest regal en algun racó de la cartera o del bolso, o a on et vagi millor". I també tenia l'objectiu de servir-me de suport: "perquè sempre que passis per un mal moment o tinguis un mal dia, o hi hagi alguna cosa que et preocupi especialment, el puguis llegir i saber que hi ha algú que et fa i et farà costat en tot, sigui el què sigui. En certa forma aquest sempre pots comptar amb mi ara queda escrit, saps? I costa molt d'esborrar". I acaba expressant el desig que no l'hagi de llegir gaire vegades "perquè això voldrà dir que ets feliç i que les coses et van molt bé". Tampoc no recordo haver obert la cartera per agafar aquest escrit en cap moment.

De fet no recordava, fins que he trobat la cartera, que mai hagués decidit portar a sobre aquesta mena de "rescats" per si els necessitava per fer front a situacions determinades. Té gràcia. De vegades em sorprenc a mi mateixa.

TIPUS D'ESTRÈS

2009-11-19T20:41:00.004+01:00

A mi, patir cert nivell d'estrès, m'agrada. El diccionari de l'IEC el defineix com "tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia". Per això dic cert nivell. No voldria emmalaltir. Jo distingiria al diccionari dos tipus d'estrès: el malaltís i el saludable. El de l'IEC només parla del primer. Jo els he patit tots dos i tots dos han estat relacionats amb la feina, com li passa, penso, a la majoria de la gent. He patit cert nivell de tots dos. Que els excessos mai no són bons. I evidentment em quedo amb el segon.
Jo definiria l'estrés saludable com aquell estat de tensió mental i corporal controlada provocat per un factor emocional positiu. Aquest el vaig patir quan treballava de periodista. Si la feina t'agrada, aquest tipus d'estrès, més que molestar-te, forma part de l'encant de la feina, la tensió et fa mantenir viu, amb ganes de tot i de més, corres amunt i avall, amb presses, vols abarcar-ho tot i vols fer-ho bé. I s'acaba el dia que encara et tremolen les cames però tanques els ulls i dibuixes un gran somriure. El dia ha estat frenètic però genial. Sense la tensió, la pressió, les presses, sense l'estrès, la feina que t'agrada no té prou encant. Penso. Almenys el meu estrès saludable era aquest.
L'estrès malaltís el definiria com aquell estat de tensió mental o corporal involuntari provocat per un factor emocional negatiu. Aquest l'he patit en una feina que també m'agradava però en què les relacions amb els altres eren del tot perjudicials per a la meva salut. Hi havia també la pressió per abarcar-ho tot i per fer-ho bé, però amb impediments constants per poder fer-ho així. No corria amunt i avall, ni amb presses. No hi havia pressa, en aquest cas. Hi havia malentesos i mal ambient. Aquests factors eren els que em provocaven l'estrès malaltís que, afortunadament mai no va arribar a generar en mi una malaltia, però que en altra gent sí que hi desemboca. És aquest el que, per poc que pugui, no voldria patir mai més. Hi hauré de fer alguna cosa...

2009-11-14T17:07:00.008+01:00

Entrar en un hospital em deprimeix d'allò més. Només d'entrar trobes amics i familiars de pacients -dels que tenen la sort de tenir-ne- amb cara de preocupació. Te'ls trobes a l'ascensor, als passadissos, a les sales de descans, a la cafeteria... Ningú no hi és per gust a l'hospital i això es respira només d'entrar-hi. I s'encomana.

Avui hi he anat a veure el meu avi. Està malalt. Si ja m'angoixa veure'l a casa, visitar-lo a l'hospital em remou i m'entristeix. Pateix. I veure's amb camisola curta d'hospital, estirat al llit i enganxat a uns tubs, el fa patir més encara. I a mi també. El seu company d'habitació és gran, també. I està malalt, també. I no té visites. Tots dos tenen els ulls d'un color indeterminat i la mirada perduda, igual com els nadons els primers dies de vida. Igual com ells transmeten una sensació: por. Se senten indefensos, vulnerables, no saben què els passarà en les properes hores, en els propers dies. Al nadons però, tenim la capacitat de transmetre'ls seguretat. Als avis no. Als nadons se'ls tornaran els ulls d'un color viu. Als avis ja no. No pas al meu. Se sap malalt i té por. I jo no puc transmetre-li seguretat. Només puc visitar-lo i tallar-li la cuixa de pollastre que li han portat per dinar. Res més. Després, sortint de l'hospital encomanaré la cara de preocupació -d'impotència, més aviat- als que hi entrin, me'n tornaré a casa, miraré de continuar transmetent seguretat al meu fill, de mantenir la meva i de no pensar massa en què algun dia la puc perdre i que ningú no m'en podrà oferir. El meu avi no hi devia haver pensat mai.

PREVENIR ÉS COSA DE TOTS. HO SENTO.

2009-11-09T21:56:00.008+01:00

Avui al CAP Güell he vist aquest cartell. Suposo que n'hi ha a tots els CAPs, sinó com aquest, algun de similar. Al Güell no hi havia ningú que portés la mascareta posada. Dubto però que no hi hagués ningú amb febre (38º o més), i fins i tot amb febre, tos o esternuts. Ho dubto. Sobretot perquè pel carrer, a l'escola, a la feina, una de cada tres persones amb qui parlo té algun familiar engripat. Potser al taulell d'admissions no en tenien? Ho dubto. Ningú no portava mascareta. I ho trobo lògic. Al CAP hi vas a què et diguin què tens, no hi vas sabent que tens Grip A (o B o C.... o Z), no saps què tens i l'últim que vols pensar és que tens la que diuen que és la pitjor grip de totes. I encara que algun dels allà presents hagués tingut el convenciment, tot i no tenir-ne diagnòstic, que pateix aquesta grip, la pitjor de totes, dubto que hagués demanat una mascareta com la del cartell. Què hagués passat si algú hagués decidit posar-se-la? d'entrada s'hauria quedat sol al banc d'espera, sinó a la sala sencera, sinó a tot el CAP. La gent hauria sortit corrent. O potser haurien estat discrets, però s'haurien apartat de l'emmascarat igualment. Jo, d'haver anat al CAP amb febre (38º o més) i amb tos o esternuts, que no era el cas, no m'hauria posat la mascareta. Digueu-me insolidària o temerària. Jo no me l'hauria posat. Potser ja no hauria anat al CAP, però d'haver-hi anat, no me l'hauria posat. Ho sento.

A GIRONA SÓN FIRES

2009-10-27T22:25:00.005+01:00

Des que, fa més d'una setmana, van començar a muntar les atraccions, i fins ben bé d'aquí a una setmana més, a Girona són fires. El temps sembla que acompanya aquest any, així que tothom és al carrer. Sents música a per tot, olor de castanyes, sents ambient de fires. Hi ha gent arreu. Impossible aparcar prop de la devesa. Una odissea. Els nens estan esverats, els joves també. I els més granadets... alguns es planyen, altres no deixen d'anar a les barraques i es repeteixen el mateix de cada any: "ens fem grans". No falten els sopars de colla, de joves i de no tan joves.

Els nens volen pujar a totes les atraccions. Els pares ens escurem les butxaques: 3,5 euros cadascuna. A casa hem prohibit els globus. L'Andreu al·lucina amb "el ratón vacilón", una mena de muntanya russa temàtica a la qual ha de pujar acompanyat. De moment jo me n'he salvat. Té una foto (et venen fotos, de qualitat més que discutible, de l'esdeveniment a la sortida) amb el seu avi i una altra amb el seu tiet. El seu pare també l'hi ha acompanyat però no n'ha deixat testimoni gràfic. La pesca d'ànecs, un clàssic. El tokito i aquella dels toros en què els pinten la cara, els posen unes plomes de cartolina al cap i una noia que mai no perd el somriure els va animant: "jau!".

Les cercaviles, els espectacles per a grans i petits, la fira comercial, els castellers, les fires artesanals, els concerts... tots fem vida al carrer.

Els joves esperen ansiosos que arribi la nit. Es troben a les barraques. S'hi troba tothom a les barraques. Els que viuen a Girona, els que ja no hi viuen però venen per fires, els que viuen als voltants, els que hi han estat algun cop... Em consta que els estudiants que fa uns anys van venir d'Erasmus s'hi retroben a cada edició.

Els que ja no som ben bé joves acusem el canvi d'hora, que sempre s'escau per fires. Dies en què anem a dormir més tard de l'habitual, també ens retrobem amb gent a qui fa almenys un any que no veiem... Alguns beuen com no ho fan la resta de l'any. L'ambient els hi porta. I l'endemà recorden que quan eren més joves tot era de més bon portar.

I entre els que ja són més grandets alguns se senten del tot desubicats a les barraques, d'altres se senten com peix a l'aigua i la resta es queda a casa i pensa que aquestes coses ja no van amb ells. Però la majoria continuen gaudint de la resta d'activitats que s'organitzen per fires a la ciutat i hi van amb fills, nebots o néts.

A Girona es viu ambient de fires des de fa dies.

PERQUÈ SÍ, NO

2009-10-18T21:03:00.005+02:00

A mesura que ens anem fent grans ens preguntem menys el per què de les coses i cada cop més sovint ens el responem o ens el responen amb un simple "perquè sí".
De ben petits, després dels "papa" i "mama" de seguida vénen els "per què". Ens preguntem el per què d'absolutament tot. Donem per bones totes les respostes que ens donen, inclosos els "perquè sí". Però ben aviat les posem en qüestió. Ja no ens valen els "perquè sempre ha estat així", els "perquè vull" o els "per què no?". I insistim: "però, per què?". I n'abusem.
A partir d'aquí hi ha qui es resigna més fàcilment, cada cop es qüestiona menys les respostes i es conforma, mentre n'hi ha que no ens donem per vençuts: els tossuts inconformistes. Fins i tot ens preguntem per què ens preguntem tant el per què de les coses. I és un constant no trobar respostes. Un mal viure, segons com. No ens conformem fins als quatre o cinc o cent "perquè sí". I fins i tot després, tot i conformats, ens sentim frustrats. No ens satisfà la resposta, però no ens queda més remei que abandonar.
Tot i que el pas del temps ens ensenya que més val deixar-ho estar, la pregunta revifa en el moment més inesperat. I ens emprenyem un altre cop. Tossuts, inconformistes i emprenyats... i cada cop més grans.

ÀVIES: EMBOLICA QUE FA FORT

2009-10-10T20:24:00.004+02:00

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts. Les meves dues àvies, veïnes de barri, no tenen més en comú que el fet de compartir néta, o sigui jo. No coincideixen gairebé mai tot i que fa dos dies van descobrir que compren a la mateixa carnisseria. S'hi van trobar i, òbviament, el tema de conversa va ser la seva néta, o sigui jo. Van repassar la meva vida (la seva versió de la meva vida) en deu minuts. Com si les sentís: que si per què la nena s'havia de separar, que si no s'entén que es porti tan bé amb el seu ex i en canvi no tornin a estar junts, que si això a la llarga és pitjor per al nen, que si tots dos deuen tenir els seus "amics" però no ens expliquen res perquè ara es porta molt això... Entre que una sordeja i l'altra interpreta el que vol, van acabar resolent que jo m'entenc amb un veí de l'edifici d'una d'elles, la qual opina que és un tarambana. Petons i abraçades i fins la propera.
Tot això ho sé perquè l'endemà em va trucar la meva mare per dir-me que la seva, veïna del tarambana en qüestió, estava ben preocupada perquè creia que havia ficat la pota i que la meva altra àvia es devia haver fet una idea equivocada arran de la conversa que sobre mi havien mantingut. I no s'equivocava, la meva altra àvia m'havia atribuït una relació secreta amb un tarambana del seu barri, veí d'edifici de la seva companya de conversa. Jo tan tranquil·la, sabia que avui (hem fet un dinar familiar) no s'estaria de treure'm el tema. I ho ha fet. I jo li he aclarit: no conec cap tarambana del seu barri, de fet no conec cap persona d'aquell barri tret de les meves dues àvies! Ha callat però m'ha fet una mirada d'aquelles de noséperquèperònoetcrec. Total que se n'ha anat a casa amb la convicció que la seva néta l'enganya. I d'aquí a uns mesos, quan torni a coincidir amb la meva altra àvia a la carnisseria del barri se n'inventaran una altra sobre mi.

Això de tenir àvies és ben entretingut. I més ho deu ser per a elles tenir néts.

EN JOAN I LES DONES

2009-09-23T21:10:00.008+02:00

M'he trobat en Joan al súper. S'ha aprimat i té tot de taques a la cara. L'he vist gran. Ja el veia gran fa 25 anys! El conec des que era petita. La seva tia vivia al mateix bloc de pisos que nosaltres i la visitava tot sovint. Cada dia. Des que ens trobava a l'entrada de l'edifici i durant tot el trajecte de l'ascensor xerrava i xerrava. Ara encara xerra i xerra. Llavors iniciava la conversa amb un "heu anat al cine?" i repetia "al cine, al cine, al cine?". Se sabia tota la cartellera de memòria. I continuava "no portes mitges i faldilles?" i repetia "mitges i faldilles, mitges i faldilles?". Repetia aquesta conversa a tothom qui coneixia. Des de casa seva fins la de la seva tia, uns 300 metres, feia unes 15 parades. No sé ben bé quin tipus de malaltia pateix ni ben bé en quin grau, però té alguna mena de transtorn mental des de sempre. Ja l'havia sentit parlar amb els meus pares d'un cert tipus de dones a qui pagava a canvi de rebre d'elles un tracte més que carinyós. Jo ho entenia així fa 25 anys.

Des de fa uns anys quan me'l trobo ja no em pregunta pel cine ni per les mitges i faldilles, ja directament em parla de les seves relacions amb prostitutes. Ell ho diu així: "he anat amb una dona" i repeteix "una dona, una dona" i afegeix "val molts diners, molts diners". Però ja fa unes setmanes que no hi va. Diu que no té prou diners, que les dones demanen 500 euros! "500 euros, 500 euros". Suposo que qui li dóna els diners s'ha cansat de tants anys de despesa. Ell pensa que és just que demanin tants diners perquè "han de poder menjar aquestes dones". I sobretot pensa que tenen dret a cobrar això les dels voltants del Camp Nou perquè "es despullen pel carrer, clar, ho fan tot per poder menjar, ho fan tot, ho fan tot". M'ho explicava aquesta tarda a la cua de la caixa del súper i es mirava un nen d'uns 9 o 10 anys que tenia al costat i es preocupava "que no ens senti, que no ens senti". M'ha explicat també que en coneix un que va trobar una dona que no li demanava diners i "ho feien cada dia, cada dia, sis vegades, sis vegades"!! L'he deixat passar perquè portava menys coses que jo i mentre pagava m'ha dit que "s'ha d'anar en compte amb la viagra, és molt dolenta!". I abans de marxar encara m'ha demanat: "no li expliquis a la teva mare".

Ja quan m'ha arribat el torn m'he oblidat de donar a la caixera els vals de descompte que portava a la mà. Ja m'havia cobrat però ha entès que "Juan te despistó" i m'ha tornat els diners dels descomptes. El coneix mig Girona en Joan.

EL FRUIT DE L'ETERNA JOVENTUT

2009-09-16T21:21:00.008+02:00

Ara s'han posat de moda. Semblen ser la panacea. Són bones per a tot. Cultivades a l'Himàlaia, al Tíbet i a Mongòlia, diuen que els que en mengen gaudeixen d'una extraordinària salut i que viuen més de 100 anys.
Utilitzades en la medicina tradicional xinesa, a les baies de Goji se'ls atribueixen propietats nutricionals i terapèutiques extraordinàries.
Diuen, els que les venen, que s'han de consumir perquè allarguen la vida, augmenten la força i l'energia, enforteixen el cor i la sang, redueixen el colesterol, prevenen el càncer, milloren la visió, ajuden a perdre pes, milloren la resposta sexual i la fertilitat, protegeixen el fetge, milloren la memòria, redueixen l'ansietat i l'estrés, milloren la digestió, enforteixen el sistema inmunitari, són analgèsiques, antibacterianes, antiinflamatòries, desintoxicants... i no sé quantes coses més! La panacea, ja ho deia.
Se n'han de prendre una quantitat determinada al dia. Jo en prenc des de fa uns dies. Sóc de provar coses, jo. O de comprovar.
Es cultiven des de fa milers d'anys i tot just ara s'estan estenent a casa nostra. Però la varietat autèntica només creix, salvatge, a l'Himàlaia. Aconseguiran els habitants d'aquella zona -a més de 4.000 metres d'alçada, lliure de contaminació, aquells que viuen més de 100 anys, que per cert fan molt exercici, mantenen una alimentació saníssima i a més a més, només a més a més, mengen Goji-, produir per satisfer la creixent demanda que està experimentant aquest fruit? Jo crec que ens acabaran venent gat per llebre. Queda dit.

TANTS CAPS, TANTS CELS

2009-09-12T21:27:00.006+02:00

De vegades m'encanto mirant el cel i penso com n'és de gran. I em pregunto per què la majoria de nosaltres el mirem sempre des del mateix lloc.

Com es deu veure el cel des de Madagascar? i des del Japó? com es deu veure des d'Austràlia? i des del Canadà? des de Xile o des d'Islàndia? Com es deu veure des del Kazakhstan? Com deu ser el cel a tots aquests llocs al llarg de l'any?

I penso que hauríem de poder mirar el cel des d'aquests llocs i des de molts altres i poder decidir amb quin cel ens quedem. Hauríem de poder triar el nostre cel. Hauríem de poder veure el cel durant tot un any a cada lloc i quedar-nos finalment amb un.

Un conegut que és amant del surf va marxar fa uns anys a viure a Fuerteventura, el seu somni. Va aconseguir que la companyia per la qual treballa el destinés allà. Després d'un temps ha comprovat que aquell no és el seu cel. Però no té possibilitats de fer gaire més proves. O es queda amb aquell o torna al cel que mirava des d'aquí. Pocs elements per poder triar. Com la majoria de nosaltres. La companyia no ens destina un any a Madagascar, un altre al Canadà i el següent a Islàndia. I sense companyia a darrera no ens és possible moure'ns. Una llàstima. Tal i com funciona el món actualment no podrem descobrir quin és el nostre cel, tants com n'hi ha!

El que jo miro es veu sempre igual des d'aquí... I si aquest no és el meu cel?

EL REMEI I/O LA MALALTIA?

2009-08-25T14:58:00.007+02:00

El meu fill encara no ha fet sis anys i ja li han posat 24 vacunes!! Ahir ho comptava seguint el calendari de vacunacions sitèmiques del seu carnet de salut. 24 vacunes i 4 d'elles són triples! Això m'ha fet pensar. Hi ha pares que es declaren objectors en aquest sentit i decideixen no vacunar mai els seus fills. Pensen que és pitjor el remei que la malaltia (que sempre és possible, però no segura).

Jo em pregunto: s'ha fet cap estudi que demostri que els qui no es vacunen pateixen les malaties de les que no s'han "protegit"? o que les pateixen amb més gravetat? Hi ha cap estudi sobre els efectes secundaris que poden provocar a la llarga les vacunes? Realment les vacunes eviten que els qui les han rebut passin les malalties? Compensa posar-se-les? No hi entenc gens però són coses que em preocupen.

Aviat vacunaran els nens i els anomenats col·lectius de risc de la nova Grip A. (Confesso que em fa molta por aquesta malaltia, segurament per desconeixement). Qui sap com ens pot afectar aquesta vacuna? Realment evitarà el contagi de la grip entre els qui l'hagin rebut? Serà pitjor el remei que la malaltia? Ara es plantegen vacunar també els nens (amb les nenes ja ho fan) del virus del papil·loma humà. Més vacunes!

Quins avantatges té vacunar els nens de tot? Quins en té no vacunar-los de res? I quins riscos en tots dos casos? Potser existeixen estudis sobre tot això però jo els desconec completament. Sincerament penso que estem molt poc informats sobre aquestes qüestions i molt em temo que això té molt a veure amb els interessos de certes indústries farmacèutiques. Però, tant poder tenen com per permetre la possibilitat que s'estigui posant en risc la salut de les persones?

EL TRESOR DELS ANIMALS

2009-08-18T08:34:00.009+02:00

Presenciar la mort lenta d'un animal és una escena bastant impactant, que pot ser brutal, dolorosa i repugnant sobretot si és a mans d'un altre animal.
Aquest matí he vist una lluita desigual entre un colom i deu o dotze gavines al riu Onyar. M'hi sobren tots dos a la ciutat (almenys uns quants de cada) però la solució no seria que es mengin els uns als altres. El colom ha tingut la mala fortuna de caure a l'aigua (no sé com) i abans que hagués passat ni un segon ja tenia una gavina picotejant-li el cap. I en poc temps se n'hi han afegit unes quantes més. Quina violència. No m'he quedat a veure quant durava l'agonia del pobre animal. He fet una ganyota i prou. No pensava llençar-me a l'aigua per salvar-lo.

Animals matant animals. Això m'ha fet venir al pensament el que m'explicava ahir la meva mare: diumenge va anar a una platja de roques i es va submergir una bona estona perseguint peixos i admirant la vida del fons marí. "Vaig veure dues estrelles de mar precioses!", em va dir.
Satisfeta per les imatges que se li havien gravat a les pupil·les va marxar a dinar. En tornar a la platja va veure dues estrelles de mar sobre una roca, a sol i serena assecant-se! "encara es movien, Nadeia". Agonitzaven just al costat del campament que havia muntat una d'aquestes famílies de vint-i-cinc membres, que ocupen mitja platja, que porten un carregament de cadires, para-sols i neveres i que, aquest cop, duien també arpons. La meva mare s'hi va acostar i els va preguntar què coi estaven fent amb les estrelles de mar. "Tenemos un tesoro en el càmping y las juntaremos con los otros bichos que tenemos allí", li van contestar dos nens ja no tan nens. Ella es va enfilar per les parets i va dir als pares si s'havien begut l'enteniment o què, que què s'havien pensat, que eren éssers vius i que si se'ls carreguen ara per esport els seus fills no els podran admirar mai més. Ni ella tampoc.
Va recollir els trastos i va marxar de la platja enrabiada amb aquella família amb pocs escrúpols i amb ella mateixa per no haver-se atrevit a desafiar-los tornant les estrelles a l'aigua. Ha decidit escriure una carta a l'ajuntament de Colera perquè actui per parar els peus als caça-tresors.
Les gavines mataven el colom per una qüestió de supervivència, per menjar. Els nens volien engrossar el seu tresor. La lluita era desigual en tots dos casos. No sabria dir qui d'ells era més animal.

2009-08-09T22:12:00.010+02:00

Ja s'ha acabat la cinquena edició del meu particular Gran Hermano. Molt bé aquest any. Per a mi ha estat el millor. I per als nens també.

La tornada sempre és dura. Aquesta, per a mi, ho ha estat particularment. Hem estat deu persones convivint i compartint-ho tot durant set dies, perduts enmig de muntanyes. Lògicament quan obres la porta de casa, tot de cop t'hi falta alguna cosa. Deu ser veritat allò que diuen els que participen al Gran Hermano de debó, que tot es magnifica mentre són a la casa. A la nostra tot ha estat molt intens. Tots som de la mateixa família i, en major o menor mesura, sovint en funció del grau de consanguinitat, ens tenim estima. És veritat que sempre hi ha algun moment de tensió, però deu ser normal tenint en compte que som deu persones sota un mateix sostre, que hi ha nens, que ens ha plogut dos dies -cosa que ens ha fet tancar dins la casa durant hores-, que entre nosaltres ens veiem comptades vegades durant la resta de l'any i que no tenim massa coses en comú els uns amb els altres. Mirant-ho així penso que ens mereixeríem un premi i tot.

En només una setmana tots ens hem tornat una mica més salvatges, com els gats, com la guilla que teníem per veïna, com les vespes (ovispas per alguns, avespes per a uns altres) que ens han perseguit a tots cada dia pel voltant de la piscina i que s'han cobrat més d'una víctima...

Les caipirinyes (còctel de la casa) molt bones aquest any. Relax total i cura de son. Poca lectura i poc esport però enfortiment de les relacions familiars, que això no fa mal a ningú. Aviat començarem a buscar casa per a la sisena edició. Amb més exigències, és clar.

ME N'HI VAIG

2009-07-22T20:57:00.013+02:00

Bec llet sense lactosa, menjo pa sense blat, em dutxo amb sabó sense sabó... aquestes vacances me n'aniré a Eivissa i no m'agraden les discoteques ni m'atrau el luxe. Cadascú agafa de cada cosa el que més li convé i prescindeix del que li sobra. És exactament el que penso fer durant les meves vacances.
No he estat mai a Eivissa, ni a Formentera, on penso passar-hi almenys un dia. Vull dir d'entrada que no hi vaig motivada per l'anunci d'Estrella Damm, però... s'ha de reconèixer: quin anunci més ben direccionat. Pam! Al subconscient de tots. El que digui que no, menteix. Qui no s'ha traslladat mentalment a Formentera, en una platja prenent una cerveseta fresca, amb música, envoltat amics, de relax, de vacances, fregant la felicitat pura... cada cop que veu l'anunci, inclús cada cop que sent el Tonight? Qui? Genial, felicito al qui ha pensat aquest anunci. Molt ben trobat, sí senyor. A tocar la fibra. A apel·lar a la imaginació, a l'esperança, als somnis de tothom. Directe a les emocions. Quants no creuran que si van a Formentera viuran mediterràniament alguna història semblant? Genial, l'anunci.

Jo penso viure bocinets d'aquella història tan ben trobada, bocinets i prou. Agafaré el que m'agradi i prescindiré del que em sobri. Me n'hi vaig. I espero no trobar-m'hi mig país!

EL REGAL

2009-07-08T20:13:00.012+02:00

Tinc un amic a qui la pressió del temps cau com un pes immens damunt les espatlles. De la seva veu he sentit més d'un cop una obvietat en la qual massa sovint no pensem: en aquesta vida hi som de passada, tothom neix amb una predeterminació i la finalitat última és morir -ui, que gran i que lluny que ens sembla!-, tot el que ens passa entremig és un regal. I massa poques vegades ens qüestionem de quina manera volem aprofitar-lo. Ens preguntem poc què volem que ens passi i ens deixem portar pel que passa al nostre voltant ajudat pel transcòrrer del temps, sense incidir així en el nostre pervindre. Ens passen les hores, els dies, els anys pel costat i ens els mirem com si no ens afectessin. Però ens afecten. Ens afecta el temps i les coses que ens passen. Massa com per no intervenir-hi, com per no decidir allò que volem per a nosaltres, com per no triar com volem gestionar el nostre regal. És nostre i de ningú més. Som amos i senyors del nostre regal. Sobre cap altra cosa no tindrem tant poder de decisió.

Però el regal s'ha d'amotllar a infinitat de coses, moments i a multitud d'altres regals. El regal evoluciona amb el propi pas del temps. Hi ha moments per a cada cosa i no els podem deixar passar.

En trenta-dos anys jo tot això m'ho he qüestionat massa poques vegades. Algunes coses m'han sortit bé, d'altres no tant. Però no vull deixar que em continuin sortint així sense més, a mercè dels designis. Vull intervenir-hi i vull fer del meu regal EL REGAL. Hi ha coses per les quals ja m'ha passat el moment, és cert. Però vindran més moments -mai no sabré si seran molts o seran pocs, això ningú no ho sap, però seran moments- i vull decidir quines coses vull que em passin mentre els visc.

Al meu amic el pas del temps li pesa molt i té pressa. Jo, entre poc i massa, sóc del parer que ni hem de creure que som eterns ni tampoc no hem de patir com una pressió esgotadora el pes del temps damunt les espatlles.

UN ALTRE ESTIU

2009-06-29T22:22:00.002+02:00

Jo odio els canvis. Però està comprovat que els humans tenim una capacitat extraordinària per adaptar-nos-hi. Almenys als que ens passen al llarg de l'any i any rere any.
Ja hi tornem a ser. S'ha acabat la primavera, s'ha acabat el curs escolar, s'han acabat les activitats extraescolars, els entrenaments... Per al comiat hem tingut Sant Joan, sopar de final de curs a l'escola, festes de final de temporada, pica-pica a la feina... I tot s'ha acabat la mateixa setmana! A mi em costa horrors adaptar-me als canvis però si a més es donen tots alhora ja em col·lapso. Fa dos dies d'això però ara ja ens sentim com si fóssim a ple estiu. No només per la temperatura. Comença l'horari intensiu a la feina, s'acosten les vacances. Els nens al casal o amb els avis, més temps lliure, en el meu cas almenys. Taules i cadires al balcó, com una terrasseta per sopar a la fresca, finestres obertes, riuades de gent pels carrers, les piscines plenes, les platges plenes, tots els dies i tothora... Tot de cop canviem el fons d'armari i anem pel carrer amb xancletes i amb el banyador sota la roba i planyem els que per raons de feina van amb americana i corbata. Sortim a sopar dia sí i dia també, es barregen els dies d'entre setmana i els de cap de setmana, es relaxen els horaris... El meu fill ja fa dies que s'ha plantat! Ni parlar-ne d'anar a dormir a les nou!
En quinze dies o un mes que tenim de vacances pretenem fer realitat tots els nostres somnis, aquells que l'hivern no ens permet ni pensar.
A mi tants canvis així concentradets m'estressen. Però com tothom, m'hi acabo adaptant. I llavors em ve al cap la reflexió que cada any per aquesta època feia un avi que vaig conèixer a Espolla quan hi passava els estius: les vacances s'acaben de seguida, en un tres i no res tornarem a ser setembre i de nou l'hivern. És veritat, és poquet temps i volem fer tantes coses! Però quan torni a ser setembre, quan tot torni a començar, ens hi tornarem a adaptar, tornarem a canviar el fons d'armari, endreçarem les sandàlies i ja pensarem en el Nadal.
A mi particularment l'hivern m'apaga, de manera que vaig a pensar quant suc puc treure d'aquest estiu que tot just comença!

DE RELATS PERSONALS

2009-06-18T21:50:00.011+02:00

El món és ple de persones interessants. Jo he tingut ocasió de conèixer-ne unes quantes, sempre gràcies a una de ben interessant que conec molt bé des de fa una colla d'anys.

Avui he assistit a la presentació del llibre d'Antonio Núñez "¡Será mejor que lo cuentes!". No me l'he llegit però prometo posar-m'hi avui mateix. Penso que és una persona interessantíssima. No sé quin és el seu currículum ni exactament en què treballa, això podria trobar-ho de seguida a Internet però seria per curiositat, perquè no em cal per saber que és interessant. Més que presentar el seu llibre s'ha presentat a sí mateix, ens ha parlat de qui és. Ens ha explicat la seva història, el relat de la seva vida. De fet d'això tracta el seu llibre, d'històries, de relats, de storytelling. Això i els quatre minuts de rellotge (l'esperaven) que he estat parlant amb ell han estat suficients. En aquest temps jo li he relatat la meva d'història. Un segment, clar. Compartim passió: escriure. Li he dit que jo escric des de sempre, sobre coses meves, coses que em passen, una mica com en aquest bloc. I m'ha animat a publicar-ho, a intentar-ho. Crec que les coses que jo escric no interessarien a ningú, li he dit. Per què no? És cert, es publiquen un munt de coses, algunes de bones, d'altres que no ho són tant i d'altres que no ho són gens ni mica. M'he de llançar, li he dit. Això no prometo fer-ho, prometo pensar-m'ho, que venint de mi ja serà molt. Deixa't assessorar, m'ha aconsellat. Ho pensaré, també.

Ja abans que jo li narrés la meva història m'ha fet una dedicatòria al llibre en vermell: "Para Nadeia, contadora de relatos universitarios, para que pronto se pueda dedicar a contar sus propios relatos personales".

GIMNÀSTICA CRANIAL

2009-06-09T21:46:00.022+02:00

Ara a la meva perruqueria s'estilen els massatges cranials. No capil·lars, no. Cranials. Les noies que et renten el cap deuen haver fet un curset de gimnàstica cranial on de segur els han dit "sobretot apreteu fort" i elles, alumnes modèliques, ho apliquen com si els hi anés la vida. Entre el reposacaps que et destrossa l'occipital i els dits d'aquestes noies clavant-se't en els parietals, en el frontal, en tot el crani i fins al cervell, per força surts de la perruqueria amb un pensament renovat.

Dic jo que ha d'anar bé com a remei contra la migranya: els vasos sanguinis s'han de posar a to sí o sí.

Però a mi m'agraden aquests massatges incisius, em sacsegen les idees i em relaxen. I aplaudeixo la iniciativa: massatges al cervell gratuïts i surts de la perruqueria amb la ment en blanc.

Els qui pateixen de migranya o de col·lapse neuronal haurien d'anar a tallar-se els cabells allà.

ESCRIVINT LA MEMÒRIA

2009-06-04T20:49:00.017+02:00

Cada dia quan recullo el meu fill a l'escola li pregunto pel que ha fet a classe, pel que ha dinat, a què ha jugat al pati... i la resposta sempre és la mateixa: no me'n recordo. Evidentment no és una qüestió de falta de memòria, simplement li fa mandra explicar-ho. Ho confirma el fet que de vegades em crida des del llit perquè li treu el son algun record de quan tenia dos o tres anys. Aviat en farà sis. La memòria no li falla. Està clar.

A mi, sí. Em falla des de sempre. Tinc seriosos problemes per recordar tot allò que no he escrit prèviament. Sóc incapaç de fer la compra al supermercat sense una llista. Tinc molt pocs records de la meva infantesa i, en part, és perquè no escrivia les coses que em passaven. A l'institut i durant la carrera era incapaç d'estudiar amb apunts que no hagués pres jo mateixa: els havia de reescriure per tal que es gravessin a la meva memòria. Quan estudiava vaig escriure un diari personal, encara sort, crec que sinó no recordaria la meitat de les coses que vaig viure en aquella època. Em costa recordar els arguments dels llibres que llegeixo perquè no els he escrit jo. El mateix em passa amb les pel·lícules. Les receptes de cuina les oblido si no les he escrit jo.

He tingut agendes però m'han servit de ben poc perquè enlloc no m'escrivia que hi havia d'escriure. Tampoc no em serveixen les agendes amb alarma de recordatori perquè m'oblido d'escriure-hi el que m'han de recordar.

Recordo en canvi la llista de la compra que vaig escriure el mes passat. Recordo amb punts i comes les cròniques que escrivia per la ràdio ja fa més de cinc anys. Recordo poemes que vaig escriure fa quinze anys. Els recordo sencers.

Potser la funció principal d'aquest bloc (i la de tantes altres coses que escric), ara me n'adono, és la d'evitar que m'oblidi de les coses que em passen.

Això o em passo al brain training.

DORMIU, DORMIU NINETES

2009-05-30T16:21:00.004+02:00

No cal que ho digui Bob Dylan: els temps estan canviant. Llavors, ara i demà. El burro malalt n'és una bona metàfora. Sí, el de "dormiu, dormiu ninetes". Continua estant malalt, té mal a la poteta i el ventre li fa mal, pobre. Encara no pot menjar civada, però ja no es conforma amb pinyons pelats, ara vol que a més siguin salats. No pot dormir a l'estable, pobre. Però no es conforma amb un un matalàs, ara necessita coixins daurats.

TANCO EL CERCLE AMB UN ALTRE GRAN HERMANO

2009-05-20T22:58:00.025+02:00

Bellvís (Pla d'Urgell), Vall de Llémena (Gironès), Puig-reig (Berguedà), Pla de Martís (Pla de l'Estany)... ja s'acosta la cinquena edició del Gran Hermano Familiar i ja tenim casa, aquest cop a la Vall de Bianya (Garrotxa). Anem perfeccionant els detalls (com en el Gran Hermano de veritat): aquest cop disposarem de bany a cada habitació. Que la casa sigui aïllada i d'una sola ocupació, que tingui almenys cinc habitacions, res de lliteres, que la piscina tingui diferents fondàries, que no hi hagi gossos pels voltants, que les granges estiguin a prou distància per evitar olors i bestioles diverses, que tot plegat sigui prop d'algun nucli urbà per poder anar a comprar menjar i diaris amb certa facilitat, que hi hagi espai per còrrer però sense possibilitat de riscos, per als nens, que hi hagi alguna sala d'entreteniment (amb futbolí o billar, o el que sigui que distregui), terrassa solàrium (no fos cas que ens marxés el moreno) que a més ens permeti celebrar els sopars a l'aire lliure i complir amb el nostre ritual caipirinya... són exigències de la meva família, que a cada edició puja el llistó. Però cada cop aconseguim trobar casa al nostre gust. I cada cop a un preu més elevat, clar. I ara a més tindrem bany privat cada dos, tres, o un, depenent de la formació de cada nostre particular nucli familiar. Només ens hi falta la Mercedes Milà.

Tot això em fa adonar que ja fa un any que existeix aquest meu bloc. Un dels meus primers temes va ser precisament aquest, el del Gran Hermano Familiar de l'any passat. Hem anat polint detalls respecte de l'edició anterior pel que fa a la casa; els tres nens, l'ànima del Gran Hermano, tenen un any més... i els seus pares i mares també; i en ve un altre en camí, un/a cosinet/a meu/va, encara no ho sabem. A la propera edició ja seran quatre. En un any també hem anat polint detalls sobre nosaltres mateixos. Jo també. Vosaltres també. Un any passa molt de pressa, però ens passen tantes coses...! O no?

"TENGO UNA CARTA PARA TI"

2009-05-19T23:07:00.008+02:00

He estat designada primera suplent de president/a de mesa electoral per al proper 7 de juny. M'ho ha fet saber una noia de no sé exactament quin servei de correu exprés a les 8h d'aquest matí.
- Ostres (crec que no li he dit tan formalment)! A les 8h del matí heu de venir a trucar a casa?!
- Clar, és que si no no us hi trobem!
Tenia raó, ja ho veia, però a mi em sona el despertador a les 8h del matí! I no sabia ben bé què m'estava dient aquella noia ni què hi deia exactament al paper que m'ha plantat al davant i m'ha fet signar. Amb la carpeta en vertical era molt complicat omplir les dades d'entrega i l'he fet passar. No ha volgut seure. Hi hem estat menys de cinc minuts. Hem arribat tard a l'escola (sempre anem amb el temps just). Unes hores després m'he llegit el paperet que m'ha fet signar aquella noia, la cara de la qual no aconsegueixo recordar. Em convoquen (amb caràcter obligatori) a les 8h del matí (maleïda hora) d'un diumenge (d'un diumenge!). Encara sort que el col·legi electoral és just davant de casa. Ja estic resant perquè el/la president/a s'hi presenti.

"VIGILANT" L'AEAT

2009-05-12T16:48:00.011+02:00

Vull donar les gràcies per la seva inestimable col·laboració a tots els vigilants de seguretat que durant la campanya de Renda els toca "vigilar" les dependències habilitades per l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) per tal que els "experts" confeccionin les declaracions d'IRPF dels ciutadans. Sense ells no seria el mateix. Fan una gran tasca. Són d'una ajuda impagable. Tots, absolutament tots, parlen castellà, tenen una edat d'entre 45 i 60 anys, si no més, la dona els ha cosit la vora dels pantalons massa amunt i la de les mànigues de la jaqueta massa avall, o a l'inversa. Ells decideixen formar part del procés. "Señorita dígame su DNI" i tot seguit et donen una combinació de lletres i números que recorda els noms dels robots i et fan seure en una sala entre una multitud de persones que esperen el seu torn. I fan aquella cara de satisfets perquè es consideren així part de l'engranatge de l'Administració. I no s'acaba aquí la seva tasca, no. També es dediquen a calmar els ànims d'aquells que tenen hora a les 10:30h, han arribat a les 9:00h i a les 9:30h es queixen que encara no els han atès, i d'aquells que tenien hora a les 10:30h i es queixen que a les 12h encara no els han atès. El vigilant sempre té respostes que justifiquen els "experts". I sempre té a punt uns quants "por favor", que remata amb uns "muchas gracias". Correctíssims. Què seria de l'Administració pública si no existissin aquests personatges?

FLORS, COLORS i GENT, MOLTA GENT

2009-05-09T21:09:00.016+02:00

Cinquanta-quatre anys fa que se celebra i jo sense haver-la visitat. Fins avui. Avui he participat en una visita guiada al Girona Temps de Flors. Sembla estrany que la gent de Girona ens apuntem a una visita guiada pels carrers de la nostra ciutat quan la temàtica són les flors. Però no ens havien d'explicar quin tipus de flors són les que s'han utilitzat per a les composicions. De ser així no hi hauria anat. La gràcia és que ens han explicat detalls sobre aquells espais on s'han fet les composicions. Sobretot dels patis que només s'obren al públic durant nou dies en motiu de l'exposició i que la resta de l'any no podem visitar. L'activitat d'avui m'ha permès conèixer-ne la història. Aquesta és la gràcia. Les flors eren per a mi l'excusa.
Evidentment no hem visitat tots i cadasun dels espais que alberguen exposicions. Bàsicament degut a l'aglomeració de gent. Girona s'omple de gent i més gent en cada edició de l'exposició. És increïble veure les cues d'hores d'espera que es formen per entrar als Banys Àrabs per exemple, o a les Sarraïnes! He pensat: ja cal que valgui la pena el que hi ha dins! La guia ens ha alertat que vigiléssim les bosses de mà perquè es produeixen robatoris. Unes quantes persones del grup ho han corroborat: en altres edicions han perdut alguna de les seves pertinences. Quanta gent! Una bogeria! És curiós veure com les flors, fora del camp, desperten tant interés!

Pel que fa a l'exposició floral, doncs hi he vist una mica de tot. Composicions harmòniques i d'altres que no he acabat d'entendre per què se les ha inclós a la mostra... He posat les fotos de les tres que més gràcia m'han fet. A la primera no hi ha flors però hi són representades en forma de tambors de rentadora i centenars de llapis de colors (Alpino ha col·laborat en aquesta composició), la segona m'ha fet gràcia pel muntatge i la tercera pel mateix motiu.

Gràcies per la visita (per cert, gratuïta), Rosa (molt en consonància).

DIFERENT

2009-05-06T17:46:00.011+02:00

Sempre he tingut la sensació que faig les coses al revés que l'altra gent. O no ben bé al revés, però de manera diferent sí, gairebé sempre. No és una cosa que jo m'hagi proposat. El cas és que no m'adono d'això quan les faig. Jo estic convençuda que la meva és la manera més natural de fer-les i després, comentant-ho, m'adono que la majoria de gent les fa d'una mateixa manera, que gairebé mai no és ni semblant a la meva.

La meva relació amb els homes és diferent de la que amb ells tenen les altres dones, me n'adono parlant amb elles. La meva relació amb les dones és diferent de la que normalment tenen elles entre sí, me n'adono tota sola d'això. La meva relació amb el meu fill és diferent de la que tenen la majoria de mares amb els seus fills, me n'adono comentant-ho amb elles. La meva relació amb el pare del meu fill és diferent de la que tenen altres mares separades amb els pares dels seus fills o amb les seves exparelles, també me n'adono. Pel que fa a la feina m'adono que no em preocupen les mateixes coses que a les altres persones que treballen en condicions similars a la meva. La crisi, les pandèmies, les coses que passsen i que ens afecten a tots a mi em preocupen d'una manera diferent també.

La gent en general actúa seguint uns patrons semblants. Jo tinc els meus. El que no sé és per què són habitualment tan distants! Jo he crescut i he viscut envoltada d'aquesta gent. Estimo, menjo, dormo (i inclús somio), llegeixo, treballo, miro la televisió (les mateixes notícies, les mateixes pel·lícules que veu l'altra gent), compro, passejo, viatjo... com gairebé tothom. Llavors, per què actúo de manera diferent en tantes coses?

UN CAIXER MOLT BOTIGUER

2009-03-31T19:23:00.009+02:00

Avui al Mercadona hi havia un caixer nou. Bé, nou per a mi, que hi vaig molt de tant en tant perquè no em cau a prop de casa. Jo crec que era a la caixa de manera accidental, fins i tot diria que és accidental el fet que treballi al Mercadona. He pensat que en un supermercat el seu talent estava desaprofitat.

Just després de passar pel lector la caixa de galetes Maria Dorada que he comprat em diu:

- Has tastat les Maria de la casa?

- No.

- Doncs són igual de bones que aquestes i costen la meitat.

- Ah, doncs la veritat és que no les he vist.

- Doncs ja ho saps per la propera vegada... i has vist aquest bacallà?

Hi havia una bacallà sec (o no sabria com dir-n'hi) allà al costat de la caixa (he trobat que el lloc era molt poc apropiat).

- És boníssim, em diu.

- No m'agrada el bacallà, gràcies.

- I has vist les maduixes que maques que les tenim?

- No puc menjar maduixes, em fan al·lèrgia.

- Ostres, una cosa no la veus, l'altra no t'agrada, a l'altra li tens al·lèrgia... (he pensat que tenia raó que sóc una mica aixafaguitarres) què haurem de fer? ...i ha seguit...: també tenim piles i xiclets...

He quedat parada. I la senyora que venia darrera meu a la cua de la caixa, igual: a ella li volia col·locar el lleixiu de la casa. Normalment les caixeres (la majoria són dones) dels supermercats et saluden i et demanen si tens la targeta client, com a molt.

LA BARBÀRIE GENERA BARBÀRIE

2009-03-31T15:40:00.007+02:00

És un fet que l'assassinat de Marta del Castillo com, lamentablement, el de tants altres, menors i no menors, no deixa indiferent ningú. I també ho és que la ràbia, la impotència i la frustració sovint porten l'espècie humana a l'odi i la irracionalitat.

Avui he visitat al Facebook un grup anomenat "CADENA PERPETUA A ESTOS 3 HIJOS DE LA GRAN PUTA!!" en referència als tres individus que tot apunta que van acabar amb la vida de la jove. En el moment en què escric aquestes línies hi ha 3.555 comentaris però de ben segur que, si ho aneu a mirar ara, n'hi hauran molts més, perquè se'n publiquen pràcticament a cada minut. He plegat a la tercera o quarta pàgines de comentaris (de 178) perquè se m'estava encomanant l'agressivitat... La imaginació no té límits. Quanta barbàrie!

Sort que només són comentaris...

N'he triat uns quants a l'atzar. Els transcric:

"Menudos hijos de puta!! Tendrian que lapidarlos o colgarlos boca abajo en una piscina y llenarla poco a poco para que sufrieran".

"pagaria por poder encerrarme en una avitacion con estos hijos de puta y partirles el cuello...que los maten!!! niñatos...".

"ke los traigan a mi casa a estos 3 niñatos de mierda!!!!!!!!!!Me romperia las manos rebentandoles la cabeza a ostias!!!!!!!".

"cabrones niñatos de mierda asco dan les tendrian que cortat los huevos".

"lo q tienen q acr es sacarle toda la documentacion pero con to el sufrimiento del mundo,primero arrancandoles las uñas dlos pies,logo cortarlles dedo a dedo asta llegal al num 21,osease el q cuelga,ya veras como cantan,no entiendo como puede abr gente tan bárbara,pos na,a jugar como ellos,q me los dejen a mi...".

"sois la escoria des este pais una caña rajada os metia yo por el kakas ...".

"CADENA PERPETUA? y que mas... una suite en el palace??? y una polla... PENA DE MUERTE YA OSTIA!Que los dejen a cargo de la familia de la chica que mataron friamente y que ellos decidan si han de vivir o morir como perros que son.MUERTE A ELLOS!".

"O MEJOR, QUE LOS CUELGUEN DE LOS HUEVOS HASTA QUE SE LES DESGARREN. Y CUANDO CAIGAN CLAVOS EN EL SUELO LES ESPEREN. PARA QUE LUEGO LOS PISOTEEMOS ".

"cortarle las cabezas a los tres, eso es lo que tendrian que hacer!".

"directamente un tiro en el estomago.... eso si q es lento y doloroso, no con una 9mm, si no con una del 22... ".

"yo conectaba la silla electrica y los metia ahi a los 3 o la ruleta rusa".

"Alfileres debajo de las uñas para esos Infelices!!!!!!!!o mejor aun, castracion con un cable de 500 voltios!!!!!!".

N'hi ha molts més...

SOM COM SALUDEM?

2009-03-25T19:20:00.013+01:00

A través de les salutacions dels correus electrònics podem saber coses de qui els escriu. N'hi ha de diversos tipus i, juntament amb les seves traduccions al llenguatge oral, jo les dividiria en tres registres.

Hi ha els Apreciat/apreciada, Estimat o Benvolgut, que tanquen amb unes Salutacions cordials, que jo lligaria amb els que parlant saluden amb un Passi-ho bé, un A Déu siau, un A reveure i un Déu vos guard.

Hi ha els més informals del tipus Bones, Ei o Salut! que lligaria amb els Apa siau, Ep nano! o Què passa?!

I finalment hi ha els més extesos Bon dia/Bona tarda, Hola/ Adéu, que lligaria amb aquests mateixos i hi afegiria els Que vagi bé, Com va tot, Cuida't, Ens veiem, Fins ara...

Depenent de a qui ens estem adreçant i per quin motiu ho fem podem arribar a fer servir tots aquests registres. De fet és inevitable utilitzar-los tots (o gairebé) però hem de saber adequar cadascun d'ells a totes les situacions i als nostres interessos. Segons allò que volem comunicar i el tipus de resposta que esperem del nostre interlocutor haurem de triar un o altre registre. Dic això perquè jo he rebut e-mails de persones totes desconegudes, d'edats i condicions similars (la majoria estudiants) i tots pel mateix concepte (demanant informació) i cadascuna ha fet servir diferents registres. Cadascuna ha rebut un tipus diferent de resposta per part meva. És inevitable.

FILLS, NÉTS I BESNÉTS A PARES, AVIS I BESAVIS

2009-03-21T21:48:00.006+01:00

Jo als meus pares sempre els he dit pel nom: Pep i Ioia (Glòria). I als meus avis: iaia i avi.

El meu fill (5 anys) als seus pares ens diu: papa i mama (tot i que el seu pare preferiria: pare i mare), als pares del seu pare: avi i àvia, als meus pares: Pep i Ioia, i als meus avis, els seus besavis: iaia i avi.

El meu pare voldria que la meva germana (2 anys) li digués Pep i la seva mare voldria que li digués mama. Ella, a la seva, els diu: papa i Nuri. Als pares d'ella els diu: avi i àvia, a la mare d'ell, la nostra àvia, li diu: iaia.

LES ALIANCES

2009-03-20T19:48:00.011+01:00

Als dinars de feina, els meus companys i jo aconseguim no parlar tota l'estona de feina. Però com que no tenim massa coses en comú els temes de no-feina solen ser força banals. Avui hem parlat de les aliances de casament. Érem sis dones i un home: quatre casats, una que viu en parella, una soltera i una separada. Per a tots els gustos. La soltera i l'ajuntada portaven anells a totes dues mans. Dues de les casades, les aliances. Els altres dos, res. Jo tampoc.
"La guardo a casa, és que em molesta", deia l'un; "jo no sé ni on la tinc", deia l'altra. "Clar, tu no la portes perquè ja no estàs casada", em deien. No, jo no la porto pel mateix motiu que no porto cap altre anell, perquè no m'agrada portar anells, però sobretot perquè no m'agrada la càrrega simbòlica que té una aliança. No m'agrada la seva funció identificadora. Sóc catalana i no porto la bandera penjada al coll, tinc 31 anys i no porto una placa on ho digui, sóc heterosexual i al meu NIF això (encara) no ho posa... Li he de fer saber a algú si estic o no casada? i si portés l'anell sense estar-ho? Si el volgués portar el portaria, estigués o no casada. Clar que si no ho hagués estat mai no el tindria... però ho he estat i el tinc i ara podria portar-lo perfectament, que és ben maco l'anell! "Avui dia portar l'anell de casat no representa un fre per lligar". Això no em preocupa. A mi no m'agrada portar anells.

Uns parlàvem dels anells, altres de les anells. Sempre m'hi trobo i encara no sé quin és l'article correcte...

I hem tornat a parlar de feina.

QUÈEEEEEEESSSSSSS??¿¿??

2009-03-13T15:44:00.002+01:00

Aquest matí he seguit una conversa entre dues estudiants universitàries que es dirigien a la Facultat de Lletres:

- Aquest cap de semana l'Alba i jo anem a Viladecans.
- Ah si? Què hi aneu a fer?
- A veure un musical sobre... et sona Romeo y Julieta?
- No.

I SI...?

2009-03-10T21:48:00.017+01:00

A classe d'anglès estem repassant el condicional. Hem de preparar una sèrie de redaccions que després haurem de defensar oralment. Tot per demà passat. Avui m'hi he posat i m'he quedat en allò del brainstorming. He fet una llista infinita. Entre les idees, una d'actual: la crisi. L'he relacionat amb el preu dels pisos. El de lloguer, que és el que a mi m'afecta. I si hagués esperat una mica més a llogar casa meva? Els lloguers han baixat des del desembre passat (quan jo m'hi vaig instal·lar) i sembla que la tendència és a que encara ho facin més. Quanta gent no es deu estar fent aquesta mateixa pregunta?! Sobretot els que han comprat un pis o una casa fa uns mesos, fa un any... Però què sabíem? Qui sabia i qui sap quant temps durarà i què passarà amb els preus demà, la setmana que ve, el mes que ve...? Jo no. I em fa ràbia. I deu fer ràbia a molta gent. I si ens haguéssim esperat? Em consolo pensant que potser si m'hagués esperat haurien llogat casa meva a algú altre. I jo volia aquesta. I la tinc. A un preu car pel que es veu que pot acabar essent? Possiblement. Però, què hi farem?

Algú m'explicava avui que, segons un estudi, els nens neixen més intel·ligents com més jove és el pare i com més gran és la mare. Una fòrmula poc fàcil. O una cosa o l'altra, habitualment. Però totes dues alhora? I si jo hagués tingut el meu fill més endavant? El seu pare hauria estat també més gran. I si el seu pare hagués estat més jove? Jo hauria estat més jove també. Difícil combinació en el nostre cas.

I si...? tantíssimes coses...! Podríem fer un repàs de la vida sencera! Si hagués fet, si no hagués fet. Si hagués dit, si no hagués dit. Si hagués pensat, si no hagués pensat... No, no, condicionem el present: i si faig, si no faig? I si dic, si no dic? I si penso, si no penso? Podem condicionar fins desesperar! Però no és d'això que es tracta. Segur que la intenció de la professora d'anglès no era aquesta... I si decidís quines idees utilitzaré per a les redaccions?

...VA DE NENS...

2009-03-03T10:55:00.002+01:00

I amb el número u... la millor de les millors:

- Mama, tu què ets?

Gran invitació a reflexionar sobre un mateix!

Deixa't de psicòlegs, psicoanalistes, Jo-Superjo, Ànima-Cos...

VA DE NENS

2009-02-25T14:48:00.011+01:00

Últimament el meu bloc va de nens. Concretament del meu, però estic convençuda que totes les experiències que explico són familiars a tots els pares i mares del món. Jo només en tinc un de fill i per això cada seva nova etapa és també nova per a mi, cada seu nou descobriment em trasbalsa també a mi. Cada dia em sorprèn el meu fill.
Als matins quan el desperto està d'allò més inspirat. A les vuit del matí jo encara em frego les lleganyes quan em dispara com qui no vol la cosa una de les seves preguntes fulminants i em desperto de cop. La meva resposta sempre sol ser la mateixa: “vinga Andreu acaba d'esmorzar que farem tard a l'escola, a la tarda en parlem”. I després em passo el dia pensant la resposta que li donaré, tot i que normalment a la tarda, quan ens tornem a veure, ja no es recorda de la pregunta i el tema queda enterrat.
He fet una petita compil·lació de les preguntes matineres que més m'han impactat els últims dies:

- Què vol dir jubilar?
- Per què a la tele tot el dia diuen Obama, Obama, Obama...?
- Com és que podem moure les mans i els peus alhora?
- Què és el futur?
- Per què les nenes criden més fort que els nens?
- Per què els superherois són superherois?
- Per què els nens del casal em diuen “nen” si em dic Andreu?
- Què vol dir pau i joia?

No n'hi ha cap de fàcil resposta, sobretot tenint en compte que qui l'espera és un nen de només cinc anys.

ERASMUS

2009-02-16T10:41:00.003+01:00

Quan estudiava mai no hauria aprofitat l'oportunitat d'anar a fer una part de la carrera a un altre país. Sempre he estat molt “de casa” i la idea de viure durant més de quinze dies en un país estranger em feia pànic. L'oportunitat hi era. Existia, com ara, el programa Erasmus d'intercanvi d'estudiants entre universitat europees. Ara em penedeixo de no haver-hi participat. Actualment treballo per mirar de facilitar la vida als estudiants de la Universitat de Girona que volen fer un Erasmus, i confesso em fan enveja. Sana, però enveja. Tot i que en el meu cas el problema era un altre, llavors la beca per anar a fer un període d'estudis a un altre país era molt minsa i això limitava molt la mobilitat dels estudiants. Però, tot i així, n'hi havia que marxaven. En aquest moment els ajuts per fer un Erasmus són força més elevats: cada estudiant pot rebre, en funció de la seva situació econòmica i dels seus resultats acadèmics, 310, 510, 730 o 930€ mensuals per viure la que en molts casos serà la més gran experiència de la seva vida i que, en tots, serà inoblidable. Així ho asseguren tant els estudiants que marxen com els que arriben aquí provinents d'altres països a través del mateix programa, que estarien disposats a repetir l'experiència encara que fos sense beca.
Aquesta setmana he estat fent sessions informatives sobre l'Erasmus a totes les facultats de la UdG amb l'objectiu de “convèncer” els estudiants que hi participin. Els he dit que a la UdG tots els estudiants que sol·liciten una plaça de mobilitat, sense excepció, reben automàticament la beca, cosa que no passa a totes les universitats. Per tant són uns privilegiats. Els he explicat que fa uns anys no hi havia ni la meitat de diners per als Erasmus i que la gent marxava i que ha marxat des dels inicis de l'Erasmus. Tot i això n'hi ha que protesten perquè la beca no cobreix totes les despeses que tindran al país on volen anar. Clar, totes les despeses no les cobrirà mai. Evidentment tot depèn de com vius aquí, del país on vas i de la mena de vida que hi penses portar, però hi ha estudiants a qui la beca ha permès cobrir les despeses d'allotjament i que encara els n'ha sobrat, n'hi ha que asseguren que els surt més a compte marxar que no pas quedar-se i, és clar, també n'hi ha, segurament la majoria, que han d'afegir-hi força diners. No compten que s'estalvien els diners de la matrícula a la universitat on van, que pot arribar a ser infinitament més cara que no pas aquí, no compten que només d'aquesta manera tenen l'oportunitat de cursar part dels seus estudis fora i sobretot no compten que estan rebent diners per viure una gran experiència. Jo em canviava per ells ara mateix i amb els ulls tancats.

EL DESCANS, A LA FLECA

2009-02-06T12:11:00.005+01:00

És veritat que als ascensors no es parla de les reaccions químiques dels hidrocarburs, ni del rendiment de la caldera. S'hi parla del temps i de poca cosa més. Però hi ha certs espais on es debaten temes d'interés general i on hom té la sensació que els que intervenen en la conversa tenen voluntat de salvar el món. Jo hi participo sempre que puc. La cua de la carnisseria o de la peixateria mai no m'han atret però en canvi la fleca m'inspira d'allò més. A la fleca les converses duren poc més de tres minuts. Mai no saps quina és la capacitat intel·lectual dels contertulians ni quin abast té el seu coneixement sobre el tema que tracten, però tant ells com la pròpia flequera, que sol ser dona igual com les clientes, no ens enganyarem ara, parlen amb una seguretat tal que fa pensar que els dominen totalment.
La crisi ara és un dels temes candents. Cadascú deixa anar una sola frase, una sentència lapidària, i es queda tan ample. En tres minuts ningú no rebat ningú. Només es tracta d'anar afegint comentaris i veure qui la diu més grossa. Si vols participar-hi només has de ficar-hi cullerada: “ostres! Encara sort que no puja el preu del pa!”. Amb una frase com aquesta n'hi ha prou per donar peu a que la flequera tingui tema de conversa amb la propera clienta, i amb l'altra i amb l'altra, que es van renovant cada tres minuts. I així es distreu la pobra, que fa més hores que un rellotge i distreure's sembla que li fa passar el temps més depressa. Ho agraeix, se li veu. I si no hi ha més clientes quan hi entres no cal patir que ella ja treu tema, sigui la crisi, el preu del pa, el temps o, si cal, les reaccions químiques dels hidrocarburs. Jo la distrec a ella i ella a mi perquè, ni que sigui durant només tres minuts, centro tota la meva atenció a aportar nimieses a les converses més banals que mantinc al llarg del dia. És com donar un respir al cervell. Em calgui o no pa miro d'entrar a la fleca cada dia.

LA PREGUNTA

2009-02-03T21:48:00.005+01:00

Avui me l'ha fet. El meu fill m'ha fet la pregunta. Però no l'ha formulat a la manera clàssica. Ho ha fet així:
- Qui la fa a la gent?
- Els seus pares i les seves mares.
- I com ho fan?
- Doncs estimant-se molt i molt.
Mentre el responia sabia que per a ell seria encara més complicat que per als altres nens entendre una cosa com aquesta. I per a mi més difícil explicar-li. Ha continuat:
- I per què jo no tinc cap germà?
- Perquè el teu pare i la teva mare ja no s'estimen molt i molt.
- Per què no?
No només li havia d'explicar d'on vénen els nens sinó també per quin motiu el seu pare i jo, quan el vam tenir a ell ens estimàvem i en canvi ara ja no estem junts i, per tant, un germà per part de tots dos no el tindrà.
Just entràvem a la biblioteca i la imposició del silenci en aquella sala m'ha ajudat a tancar el tema.
Però ell continuava donant-hi voltes i un cop a casa ha seguit amb l'interrogatori. Li he posat l'exemple dels meus pares, que ara tenen parelles diferents cadascun i el meu pare té una filla més, germana meva tot i que de mare diferent. Llavors no ha entès per què la meva mare, tot i tenir una parella a qui s'estima, no té més fills... I sense que jo ho hagués pogut preveure això li ha donat peu a fer-me una nova pregunta:
- A tu t'agradaria tenir nòvio?
Crec que ha estat pitjor aquesta que la primera.
I el tema no acabarà aquí, n'estic del tot convençuda.
Ben pensat, allò de la cigonya i de París no estava tan malament...

PIANO PIANO SI VA LONTANO

2009-01-31T12:38:00.005+01:00

- Per què el papa ha anat a Madrid amb l'AVE?
- Per anar més de pressa. Igual com la gent prefereix viajar en avió i no en cotxe, vaixell o tren: per arribar més de pressa als llocs.
- I per què hi volen arribar més de pressa?
Molt bona pregunta.
Per a un nen de cinc anys el pas del temps no és una preocupació. No ho era per a mi quan era petita i anava a Lleó amb els meus avis a visitar la família que tenim allà. Passàvem hores i hores al cotxe i paràvem cada poca estona. Ens hi estàvem tot un dia per arribar a Lleó! El viatge d'anada, com el de tornada, formaven part de les nostres vacances. Hi dedicàvem dos dies sencers. A mi no em preocupava el temps que trigàvem en arribar. Als meus avis tampoc. A ells, com als nens petits, continua sense preocupar-los. Han viscut la vida sense presses, assaborint tots els moments, els bons i els dolents, amb deteniment. I continuen fent-ho. Els admiro en això. A mi el temps se m'escapa, com crec que passa a la major part de la gent més o menys jove que m'envolta. Quantes vegades no ens preguntem com és que ja torna a ser dilluns per tot seguit adonar-nos que s'ha tornat a acabar la setmana? Com és possible? Si el temps passa a la mateixa velocitat per a mi, per al meu fill i per als meus avis! Com és que ells no s'ho pregunten?
Per què ara volem arribar més de pressa als llocs? Per què volem abarcar-ho TOT? Per què ens entestem a ser superhomes i superdones intentant fer moltes coses, més i més coses? Que no és un superhome el meu avi? I una superdona la meva àvia? Més i tot! Que van tenir vuit fills! Mentre ells s'han fet grans tan tranquil·lament jo no paro de sentir “aprofita ara a fer coses que d'aquí a dos dies això s'acaba”. NO! No s'acaba res d'aquí a DOS dies! Per què aquesta pressió? Jo tinc els mateixos anys per endavant que tenien els meus avis quan en comptaven trenta i a ells no els angoixava! He fet coses que molta gent a la meva edat encara té pendents: he tingut un fill, he escrit un llibre i he plantat un arbre. En canvi encara no he fet moltes altres coses que aquesta molta gent sí que ha fet. Però les faré. Puc fer moltíssimes coses -important: no cal que siguin TOTES-, que tinc una pila d'anys per fer-ne, molt temps, per de pressa que em sembli que passa! Només cal que aprengui a mirar-me'l amb ulls de nen. O d'avi.

ENCARA JUGO A NINES

2009-01-26T10:38:00.007+01:00

Conservo pocs records de la meva infantesa. Però n'hi ha un que perdura en la meva memòria d'una manera molt especial i que em fa adonar-me que hi ha actituds que romanen en la nostra manera de ser des que la forgem. Recordo que passava tardes senceres amb un company de classe amb qui compartia afició: jugar al Tente. Passàvem hores i hores fent construccions amb grans pilars de peces del Tente i imaginant un munt d'històries al seu voltant. No ens dèiem res, només construíem i construíem i somiàvem que volàvem en les naus especials i que vivíem als castells que creàvem. Cada tarda construíem un nou món.
Va ser a través d'una veïna que venia a la nostra escola, tot i que feia un curs per sota, que el Lego va entrar a la meva vida. De seguida vaig adonar-me que l'intrús oferia més possibilitats, que tenia més peces i que permetia fer construccions més complexes, més treballades. Però em negava a acceptar-ho. Jo m'havia creat els meus mons al voltant del Tente i res no me'ls desmuntaria! Em vaig alçar com a fervent defensora del Tente davant del nouvingut Lego que em temptava. I m'esforçava a fer costruccions més grans, tot i que per força més senzilles, que la meva veïna.
Va ser just quan vaig tenir clar que havia arribat el moment d'admetre que el Lego era superior en tot al meu Tente, que vaig decidir dedicar-me al que feien la resta de nenes a la meva edat: jugar a nines.
Traslladant això al present m'adono que continuo defensant tentes i que gairebé sempre acabo jugant a nines.

NADEIA

2009-01-23T09:54:00.003+01:00

Nadia, Mireia, Nedella, Nadine, Nereia, Nideia, Naideia, Medeia, Medea... Fa pocs dies un noi que conec des que anava a l'escola em va confessar que tota la vida havia estat convençut que em deia Anna Deia. No, no, no, no i no! Em dic Nadeia!
És una traducció del rus Nadiezhda i, en el meu cas, el va inspirar l'esposa de Lenin: Nadiezhda Krúpskaia. I significa esperança. Aquí no se sent gaire però en d'altres països, en les seves versions convenientment traduides, és més corrent.
Hi ha qui diu que és especial, com jo, estrany, com jo, diferent, com jo, rar, com jo. Però jo no sóc ni especial, ni estranya, ni diferent, ni rara. Sóc com les annes, martes, maries i montserrats, Nadeia simplement és el nom que em van posar els meus pares. I a mi m'agrada. No sé quin dia és el meu sant, però no em preocupa gens ni mica.
És cert que el fet de tenir un nom poc comú m'ha condicionat des de petita. Ara ja hi estem avesats a sentir noms poc corrents, però quan jo era petita això no era tan habitual. He hagut de corregir infinitat de vegades -i ho faig encara- la majoria de gent que repeteix el meu nom quan el sent per primer cop. Normalment ningú no l'entén a la primera. Rebo cartes adreçades a tota mena de noms menys al meu. En part sí que m'ha fet sentir i em fa sentir una mica rara.
Però també té avantatges això de tenir un nom diferent. Quan treballava a la ràdio tothom qui em coneixia o havia sentit a parlar de mi pel que fos, sabia que la Nadeia que sentien parlar era jo. No coneixien ningú més que es digués així. I la gent que no havia sentit mai aquest nom sempre el recordava més que d'altres de més corrents. Unes quantes vegades em vaig trobar botiguers que em preguntaven per notícies que havia tractat a la ràdio en veure el meu nom a la targeta de crèdit. Em reconeixien. També passa que quan he de deixar les dades en algun lloc n'hi ha prou que digui el nom, no em demanen més informació. No em confondran amb cap altra Nadeia.
Però és veritat que sona estrany. I entenc les equivocacions. De vegades, encara ara, jo mateixa em repeteixo el meu nom, Nadeia Nadeia Nadeia Nadeia... I fins i tot a mi em sona estrany.
Suposo que aquests són alguns dels motius pels quals el meu fill es diu Andreu.

SENSE INTERNET

2009-01-02T20:20:00.003+01:00

Fa més de quinze dies que no tinc internet. M'he canviat de pis i encara no he trobat la manera de tenir-ne. Quan ja t'has acostumat a fer-lo servir és bastant dur quedar-te'n sense d'un dia per l'altre! En els últims dies he conegut uns quants locutoris, he visitat més de l'habitual la biblioteca de la UdG i la de la Casa de Cultura i alguns bars també. Però són poques estones i a més en aquests llocs no tens massa intimitat. Si tens un bloc, has après a llegir els diaris digitals, a consultar tot el que necessites a través d'internet, ets present al facebook (per exemple) i consultes diàriament el teu correu personal, es fa difícil haver de mig abandonar aquestes coses tot de cop.
Però em nego a contractar l'internet de Telefònica. Ja fa molts anys que no tinc telèfon fix a casa. No el faig servir. I contractar una línia només per a l'internet em resultaria massa car, i tal i com estan es coses... He investigat pels voltants de casa però de moment no ha quallat res. Rebo fins a vint senyals de wifi des del meu ordinador. Totes protegides. Ja podria viure al costat de l'Ajuntament, que se suposa que dóna servei gratuït en un radi prou ampli! Però no.
He provat de negociar amb uns veïns la possibilitat de compartir el servei però els ha semblat molt complicat. Això és el que han dit. Fins ara ho havia fet, compartia wifi amb les veïnes del pis de sota, i ens sortia prou barat a totes plegades. Però ara tinc nous veïns i la cosa no sembla fàcil de moment.
També he provat de negociar amb el bar de sota de casa però no s'havien ni adonat fins ara que tenen wifi. No entenc molt bé com pot passar una cosa així. Però és. I ara que ho saben estan mirant d'oferir-lo als seus clients i, de passada, als veïns, però crec que no acaben de saber ben bé com ho han de fer... Jo de moment vaig esperant i, una mica, desesperant... No se m'acudeixen altres fòrmules. S'accepten idees. Ja les llegiré quan pugui...

LA TORTUGA I ELS SEUS RECORDS

2008-12-15T13:20:00.007+01:00

Els meus pares es van separar quan jo tenia deu anys. Des de llavors no he parat de canviar de casa. Amb un i amb l'altra vaig viure a sis llocs diferents, que recordi, i des que vaig fer els divuit he viscut en uns altres vuit. Catorze en vint-i-un anys. Crec que no me'n deixo cap. Amb aquest currículum puc dir que tinc la mà trencada en fer trasllats. L'últim l'he fet aquest cap de setmana.
La gràcia és que hi ha una sèrie de caixes que tragino des de fa 21 anys, de casa en casa. I no sé ben bé què hi ha a dins. Records, sí, però quins? De quin moment? Sempre els acabo encabint en un traster o en algun armari de poc ús. Però mai no obro les caixes. Per què? Exactament no ho sé. Suposo que és una barreja de mandra i de por.
En tots els trasllats he anat llençant i donant coses que ja no em feien servei, menys les que hi ha en aquestes caixes. No vull llençar res del que contenen. Si les he anat traginant tot aquest temps imagino que deu ser perquè les coses que hi ha dins són importants per a mi, o ho han estat en algun moment. I no voldria, per la pressa d'un trasllat, per allò de voler-te treure coses de sobre, d'un dia per l'altre, acabar decidint llençar-les. Sé que més tard o més d'hora em sabria greu. Per la consistència m'atreviria a afirmar que, en la seva major part, contenen papers. Escrivia molt jo anys enrere! Però no vull saber què hi diuen. Tinc la curiosa mania de mirar sempre endavant i molt poques vegades em paro a repassar el que he fet fins ara. Suposo que em fa por arribar a pensar que ho he fet malament, i prefereixo no arriscar-me. Els trasllats formen part d'aquesta meva mania. Sempre formen part d'un pas endavant que he decidit fer i sempre prenc la decisió de canviar de casa quan pressenteixo que s'acosta un canvi important a la meva vida. En el moment no en sóc conscient, però al cap de poc temps m'adono que de nou han coincidit una cosa i l'altra. Ara no sé quin canvi m'espera. Potser ho sabré d'aquí a un poc temps. De moment ja he millorat amb el canvi de casa. I això també puc dir que cada cop em passa. Cada cop que em moc vaig a viure a un lloc millor. Vull pensar que aquest és el millor dels millors, i que no m'esperen més trasllats ja! Però no goso posar les mans al foc.
Les caixes velles ja són al fons d'un armari. Potser algun dia les obriré. Si fa uns mesos vaig retrobar una persona que havia estat molt important per a mi fa una colla d'anys i he comprovat que continua essent-ho, per què no pensar que els records que tinc a les caixes podrien ser encara també importants per a mi?

P.S.: Dels divuit cap aquí he comptat, en tots els trasllats, amb el suport inestimable del pare del meu fill. Fins i tot en els que he fet després que ens separéssim. I vull agrair-li així públicament, que s'ho mereix, la paciència que ha tingut sempre i la bona voluntat que hi ha posat en tot moment.

REIS D'ORIENT:

2008-11-29T21:33:00.011+01:00

Transcripció literal de la carta als Reis de l'Andreu:

(sense introducció)

- TIRANOSAURAREX

- ARCA DANUÉ

- TELE DAN LLAMMACUIN

- RUBOT

- LILLA DAL INDIANAJONIES

- UNALAFAN CATIRAPAPALLONAS

- BATARIA

- LLAMACUIN CA PARLA

- ALBOULUT CA PARLA

- AN LLAMACUIN CASADASMONTA

- AN MAC CASADASMONTA

- UNABIÓ DATELADIRIGIT

- 1BOLA DALMON

- UNC ABALL DABROMA

- UN AMASCARA DASTARUORS

- UN SUMARI

- UNCASTELL MALETI

- LILLA DSPIDRMAN

(s'han acabat les línies per escriure)

ELS PAPERETS DE NADAL

2008-11-29T19:44:00.012+01:00

Demà tenim dinar familiar dels Balsalobre i Valsalobre (aquest tema potser el tractaré un altre dia). L'excusa és que ens hem de repartir els "paperets de Nadal". Es tracta que cadascú (dels 8 adults) escrigui en un paperet el/s regal/s que li agradaria rebre tenint en compte que hi ha un pressupost limitat. Ens repartim els paperets i a cadascun de nosaltres li toca el d'algú altre a qui li haurem de fer el regal sense comentar-ho a ningú. No és pas que després fem un joc per endevinar qui ens ha fet el regal, de manera que no sé ben bé quina és la finalitat d'amagar-nos... El que està clar és que l'objectiu és que tots ens gastem el mateix, ni més ni menys, i que l'encertem amb el regal. Som una família molt pragmàtica...

La llista cada any és més curta, perquè el pressupost assignat no augmenta i en canvi sí que ho fan els preus de les coses, de manera que si fa uns anys podíem rebre un parell o tres de regals cadascú, ara la cosa s'ha reduit a un de sol, i així el ritual de donar/rebre/desembolicar/agraïr/etc. s'ha escurçat considerablement. Sortosament ara, des de fa pocs anys, hi ha nens petits a la família, o sigui que en certa manera hem recuperat la màgia del Nadal. Els grans continuem amb la fredor de sempre però per als petits no hi ha ni paperets, ni llistes, ni límit pressupostari.

Tenim encara una altra peculiaritat els Balsalobre/Valsalobre. La data per donar-nos els regals va sempre en funció dels nens, i més concretament del meu. Canvia cada any. L'Andreu és a casa per Reis un any i per Nadal el següent. Aquest any ho hem avançat tot, perquè hi serà per Nadal. Després, per Reis, els nens encara rebran algun altre regal. Els adults ja no.

UN DIA ESTRANY

2008-11-27T21:36:00.006+01:00

La primera hora del matí sol donar-nos pistes de com serà la resta del dia.

La normalitat no se'ns fa evident fins el moment en què deixa de ser-ho. Cada dia em creuo amb les mateixes persones al matí anant a l'escola i a la feina, al migdia anant a dinar a casa, a la tarda tornant a l'escola... Però avui ha estat un dia estrany. Quan m'he llevat, era més fosc que altres dies. Anant a l'escola de l'Andreu no m'he creuat amb cap altre/a pare/mare amb nen/a, que anés cap a l'escola. Amb cap ni un! M'he mirat el rellotge unes quantes vegades per comprovar que no m'hagués equivocat d'hora. Però no. L'escola era oberta i ha sonat el timbre a les 9h, com cada dia, a la mateixa hora. Anant cap a la feina m'ha sobtat no trobar cap estudiant pujant cap a la universitat. Ni un! M'he tornat a mirar el rellotge unes quantes vegades. La mateixa hora que cada dia. He trobat una companya de feina pel camí i li he comentat la meva estranyesa. A ella li ha passat exactament el mateix avui! A ella, com a mi, només el timbre de l'escola on porta els seus fills, li ha donat la seguretat que efectivament estava fent el mateix que fa cada dia a la mateixa hora.

La resta del dia ha sigut ben estranya, també. Per començar he rebut trucades que no esperava. He anat a dinar més tard de l'habitual, de manera que tampoc no m'he creuat amb les cares habituals. He recollit l'Andreu a l'escola abans del compte. He tornat els llibres a la biblioteca el dia que tocava, cosa rara en mi. Després de mesos i mesos de recerca, avui he visitat un pis que m'ha agradat i que possiblement llogaré. Les veïnes m'han passat la factura del wi-fi que compartim i que teniem endarrerida des del mes de febrer passat. He fet i he rebut altres trucades que no esperava... I, estranyament, l'Andreu se n'ha anat al llit sense protestar.

Un dia tot estrany, avui.

CONQUERINT TERRITORI AMB "CARINYO"

2008-11-18T21:08:00.013+01:00

Un òs panda amb la panxa plena de joguines presideix l'entrada de casa. Mitja llibreria del menjador l'ocupa una gran exposició de dinosaures de totes les espècies: uns criden, altres caminen o se'ls il·luminen els ulls... L'habitació de l'Andreu sembla un centre de Toys'R'us. La nevera no es veu, pateix una invasió d'imants de tot tipus. Els preferits de l'ordinador són el Club Súper 3, Bob el Manetes, Nesquick...

Amb només cinc anys, el meu fill és l'amo de la casa. S'ha anat fent amb la major part dels espais sense que ni me n'hagi adonat. I és que els nens tenen la virtud d'aconseguir el que volen posant cara d'angelet. I és que quan em diu "ets la millor mama que ningú pot tenir" sap que em té a la butxaca, que em pot demanar el que vulgui i que no seré capaç de dir-li que no. Coneix perfectament el poder de les seves armes. Quatre abraçades, un "gràcies mama", una carona i quatre mimitus tenen més poder que cap arma química! L'Andreu ha anat fent ús del seu poder de persuassió i, mica en mica, granet a granet, ha anat guanyant territori.

Però té el detall de crear zones temàtiques. El menjador és dels dinosaures, indiscutiblement, tret d'un petit racó per als instruments (guitarra, bateria i flauta). L'entrada és del panda panxut. A l'habitació té una zona dedicada als contes, una altra als vehicles de tot tipus (des de motos fins a retroexcavadores, passant per scalèxtric, hot wheels, camions...), una altra per als animals de granja, que estan separats dels animals salvatges, hi ha una gran part reservada als vaixells pirates i a totes les bèsties marines imaginables i també s'hi ha fet el raconet de l'artista (amb pissarres, blocs, dacs i plastilina).

Arribats a aquest punt, qui seria capaç d'iniciar una guerra de reconquesta?

NUMERETS AL CAP

2008-11-04T20:40:00.006+01:00

Aquest matí tenia hora de visita al CAP. Com que conec de fa temps el ritme amb què visita la meva metgessa de capçalera m'he presentat 20 minuts més tard de l'hora. Encara he hagut d'esperar mitja hora més. Pretenia estalviar-me els numerets que cada vegada que hi vaig, sense excepció, visc a la sala d'espera. Però no he fet sort.

Potser un 30% de les persones que hi havia a la sala eren sudamericans. Tots en silenci esperaven pacientment que els cridessin, vaja, això és el que fèiem tots. Però ai! a la meva metgessa se li ha acudit fer passar a la consulta una jove sudamericana per davant de la senyora, d'uns 70 anys, que anava just davant meu. Tot i que la metgessa ens ha donat una explicació, la senyora s'ha empipat com una mona: "sempre fan el que volen aquests! sempre ens passen a davant els de fora! que se'n vagin al seu país aquests fastigosos de merda!". Cap resposta a la provocació. Ningú no s'ha ofès. Uns han optat per ignorar-la i els altres més aviat hem sentit vergonya aliena. Al cap de només 4 minuts la noia ha sortit de la consulta i ens ha fet un gest d'agraïment.

La senyora ha entrat a la consulta amb una muntanya de retalls de capses de medicaments perquè n'hi fessin receptes, deixant un rastre d'olor de talc que ofenia. No ha sortit de la consulta fins al cap de 25 minuts. I ha sortit amb el mateix posat d'indignació amb el qual havia entrat.

SENSACIONS A MÜNCHEN

2008-10-27T22:29:00.009+01:00

He passat quatre dies a Munich. Poquet temps per poder fer una valoració encertada de com és la ciutat, de com són els seus habitants, però suficient perquè unes quantes coses m'hagin cridat l'atenció. Tinc per costum fixar-me en les petites coses que conformen la quotidianitat d'una societat. I també tinc per costum comparar-les amb la nostra manera de fer.

A Munich m'he fixat en què tots els cotxes que circulen són cotxassos; en què a totes hores els bars i restaurants són plens a vessar, a dins i també a fora a les terrasses on la gent s'asseu desafiant el fred; en què costa trobar una paperera però els carrers són nets; en què els edificis tenen una alçada mitjana que imagino que deu estar regulada, en què no hi ha ni un gratacels, ni cap edifici que desentoni amb la resta. He comprovat que a Munich tot és més car. Hi ha moltíssimes botigues i moltes d'elles són de coses per a la llar, des de mobles de disseny fins al més petit estri de cuina. Costa en canvi trobar botigues de joguines.

La gent de Munich menja moltes amanides -amanides gegants- i molta fruita. Hi ha parades de fruita a totes les cantonades del centre. I també beuen molta cervesa. A totes hores beuen grans gerres plenes de cervesa. Però és una cervesa més suau i menys alcoholitzada.

M'he fixat en què la gent és molt educada, molt civilitzada, en què tothom compra bitllet per pujar al tren o al metro tot i que no hi ha cap mena de control; en què no lliguen amb cadenes les taules i cadires de les terrasses i l'endemà no els en falta cap; en què tothom aparca la bicicleta a qualsevol lloc sense haver de treure el seient ni preocupar-se per si els punxen o els roben les rodes. A Munich la bicicleta és el transport més utilitzat per còrrer per la ciutat i fins i tot hi ha semàfors destinats únicament als ciclistes. I no hi funciona el bicing. La resta de transports són nets, tranquils i puntuals.

L'ETERN TANCAMENT DELS GIRONINS

2008-10-16T22:55:00.011+02:00

Una companya de ioga va preguntar ahir al nostre iogui si era de Girona. Ell va respondre: "no, sóc de Palamós, per què ho preguntes?". "Perquè es nota", va dir ella. Es va explicar. Considerava que en David no és tan tancat com la resta de la gent que ha conegut a Girona. En David no és precisament l' "alegria de la huerta" però ella, que és de Barcelona, s'ha relacionat amb ben pocs gironins des que viu i treballa a la ciutat -ja fa un temps considerable- i s'ha sorprès que amb ell el tracte li resulti fàcil.

No és la primera vegada que ho sento i és que els gironins tenen certa fama de tancats. I dic tenen perquè, tot i haver nascut a Girona, almenys en aquest aspecte, jo no em sento gens d'aquí. De fet a mi m'ha passat una cosa semblant al que explicava aquella noia. He viscut deu anys en una ciutat més petita, a només 36 quilòmetres de Girona, i m'he relacionat amb moltíssima més gent allà en aquest temps que no pas en els 18 anys anteriors que havia viscut a Girona. I ara que en fa quatre que he tornat, em continua passant el mateix. No sé què ho fa que costa moltíssim conèixer la gent aquí.

En David és de Palamós, de ben a prop de Girona, però es nota que no és de Girona. Jo vaig viure deu anys a Figueres i podria dir que em sento més d'allà que no pas d'aquí. I només gràcies a l'actitud de la gent d'allà. Menys tancada, més afable, més senzilla... Potser a mi també se'm nota.

La veritat és que em sento com forània en aquesta ciutat que m'ha vist néixer. M'hi sento estranya. Fa un temps havia pensat que potser la culpa que no em relacionés amb gent aquí era meva. Que potser per algun motiu que desconeixia no congeniava amb la gent. Però llavors, com és que a pocs quilòmetres d'aquí, m'he relacionat amb tanta facilitat i tan senzillament? No, no, la culpa no és meva. I ho corroboro dia rere dia des que he tornat a la meva ciutat. No cal venir de Barcelona per adonar-se'n.

Tenia l'esperança que, amb el creixement de la població, amb la vinguda d'estudiants i altra gent de fora, els gironins s'anirien obrint. Però no. Jo no veig obertura per enlloc.

Parlo en general, de gent n'hi ha de molta mena a tot arreu, per sort! Però en general penso que la postura dels gironins continua i que, tristament continuarà essent, de tancament.

CLIENTS MISTERIOSOS

2008-10-08T20:15:00.009+02:00

Fa uns dies vaig apuntar-me a fer de clienta misteriosa a través d'un web que en recluta a nivell internacional. Em picava la curiositat. A més he de confessar que jo m'apunto al que sigui, mentre no comporti massa complicacions. Això semblava ben senzill. Total es tractava de donar-los quatre detalls sobre mi i, el més important, especificar a quina zona podia dedicar-me a anar de botigues i comprar coses. De seguida m'havia convertit en una clienta misteriosa. Sonava bé i tot.

Segons la informació del web, rebria sobre 10€ per anar a una botiga a fer un encàrrec que em donarien per telèfon. Em donaven un marge de temps raonable per poder complir amb l'encàrrec i no hi havia horaris estrictes. Només havia de poder anar a la botiga i fer el que em diguessin.

Se suposa que hi ha empreses que contracten aquest servei amb l'objectiu de controlar que els seus treballadors compleixen amb la filosofia que els han inculcat. L'intermediari, via web, contacta amb els seus clients misteriosos de la zona i els encarrega la feina.

La mateixa tarda vaig rebre una trucada. Em van mig explicar l'encàrrec i em van dir que m'enviarien les instruccions precises via mail. Total havia d'anar a una botiga que hi ha ben a prop de casa i comprar unes sabates per retornar-les al cap d'una estona i esperar que em tornessin els diners. M'asseguraven que me'ls tornarien a través d'una clàusula de les obligacions de l'empresa, a la qual pertanyia la botiga.

En fi, vaig obrir el correu i vaig descarregar les instruccions. Mare meva!! No les vaig acabar de llegir. Pretenien que els fes una inspecció en tota regla, per 10€! Que no eren 10! A la descripció de l'encàrrec quedava clar que, per ser el primer serien 7, i que després la cosa aniria augmentant.

Des de l'entrada a l'establiment calia observar tots els detalls: la neteja, la quantitat de miralls que hi havia, quants clients, quants treballadors, què feien, quant trigaven a fer-ho, quina actitud hi posaven... Després calia inspeccionar les etiquetes de tots els articles per comprovar que estiguessin penjades segons la descripció del que l'empresa entén com a correctament, i calia mirar si als taulells hi havia fulletons sobre unes promocions concretes. Mentrestant calia estar comptant el temps que trigaven a atendre'm. Quan ho fessin no els podia dir el meu número de peu sinó vacil·lar per forçar que em medissin el peu! No m'ho han fet mai això! Havia de dubtar entre diferents sabates, aprofitar per despistar i mirar la roba que tenien penjada, anar al vestidor (per inspeccionar-lo, clar), tornar, analitzar exhaustivament el/la dependent/a recordant què és el que entén l'empresa per actitud correcta, vestuari adient, etc. Finalment havia de comprar unes sabates, fer una fotografia del tiquet de compra, tornar al cap de mitja hora a la botiga, tornar les sabates amb l'excusa que no em convencien i discutir-me perquè em retornessin els diners. Segons política de l'empresa, només ho feien si el client insistia!

Després de tot això, suposant que hagués aconseguit que em tornessin els diners sense haver hagut d'ensenyar el paper de les normes de l'empresa, calia omplir un informe, penjar la foto i respondre un qüestionari detallat que m'havia de fer arribar l'intermediari de tot aquest sarau. Aquí vaig parar de llegir. Segurament encara hi havia més passos.

Els qui treballin en una botiga podran detectar els clients misteriosos d'una hora lluny, segur, perquè si han de complir fil per randa amb l'encàrrec, deuran portar lupa i almenys s'estaran a l'establiment tres quarts d'hora! I els clients misteriosos, si n'hi ha, pobres! No se m'acut res més per dir-los.

SUPORT A SANTI FARO

2008-10-04T21:42:00.006+02:00

Des d'aquí vull fer una crida en suport de Santi Faro. Vull lloar la valentia que demostra als informatius de TV3. Mentre els presentadors s'entesten a presentar-lo com a Santi Faro, ell insisteix, quan signa les informacions, en destacar que es diu Santi "Faru". En el seu viatge des del món de la música al món del motor, el noi s'ha tornat agosarat. Perquè penso que representa tot un acte d'heroïcitat presentar-se com a Santi "Faru" en uns informatius en què els matalassers han passat a ser colchoneros, en què Angela Merkel és la cancellera alemana, en què ETA consegueix coses, en què ens parlen de la crisis, en què ens diuen que les coses passen dos vegades... i en què, a més, les coses passen i molt.
Ara ric quan recordo una vegada, quan feia poc temps que treballava per Catalunya Ràdio, ja fa força anys, que em van picar la cresta quan en una crònica per als informatius nacionals vaig dir que a l'Alt Empordà hi feia molta fred. En el meu cas no era un castellanisme sinó un "gironisme".
Des d'aquí t'envio tot el meu suport, Santi Faro, en el teu intent de recatalanitzar "la nostra".

ASTÉCAGAFÀNUMBRU

2008-09-23T12:58:00.002+02:00

Feia un any que no m’acostava a una botiga de betes i fils. Només hi vaig un cop l’any, com a màxim, a comprar botons. Sempre vaig a la mateixa, a la més emblemàtica de Girona. I la més plena de gent. Sempre hi ha cues, de manera que un dia van prendre la decisió de fer com a les carnisseries i posar ordre. Només d’entrar-hi una senyora m’adverteix: “astécagafànumbru”.
Vaja, van pel 20, només hi ha tres persones que s’esperen i a mi em surt el 27. No ho entenc. Més tard ho entenc. Els números que hi havia entremig han anat desistint, segur. Una senyora vol comprar una diadema: en té deu a la mà i triga 12 minuts a decidir-se per una d’elles. Una altra demana un parell de metros de goma i no surt de la botiga fins al cap de 20 minuts, almenys.
Dins la botiga tot són senyores. La més jove, amb diferència, és una de les tres dependentes de la botiga. Immediatament després d’ella, la més jove sóc jo. Amb total seguretat. Durant l’espera observo la botiga. Hi venen gomes de cabell d’estètica retro -per no dir totalment passades de moda i que a més semblen de segona mà-, igual com el mobiliari –aquells taulells deuen haver viscut tantes coses... Les caixes de betes i fils tenen segles de vida!
Per fi em toca: entre centenars, milers, milions de botons diferents, a la noia que m’atén, la jove, li costa molt trobar-ne un d’igual al que li porto de mostra i que vaig comprar allà mateix ara fa un any. És el botó més normal i corrent que hi pugui haver entre tots els botons del món: és de la bata de l’escola de l’Andreu. Al final la noia ho aconsegueix. Crec que ha assolit el rècord: ha venut 5 botons en només 7 minuts!!

BARRAQUES PER PALAUS

2008-09-16T20:16:00.004+02:00

Llogar un pis no és com comprar el pa. Que si la barra és més llarga o més curta, més gruixuda o més estreta, més torrada o menys, tampoc no és que ens importi massa. Però un pis?! Un lloga un pis perquè no es pot permetre llogar una casa i, en la majoria dels casos, un lloga perquè no es pot permetre comprar. Però igualment, sobretot a partir d'una certa edat, un busca la que ha de ser la seva llar! Seva i dels seus! Té en compte la situació del pis, el nombre d'habitacions, els metres quadrats, la distribució dels espais, si hi ha sortides, si hi ha mobles, l'estat de conservació, l'orientació... I vol que per 700-800€ -comptant que no caldran més de 2 habitacions-al mes tot això sigui perfecte.
700-800€ -quantitat a la qual haurà de sumar els consums i el menjar del mes almenys, si no té cotxe, ni internet...- al mes!!! Que no és com comprar el pa!
Hi deu haver gent a qui això no li semblen massa diners, perquè s'atreveixen a oferir autèntiques barraques, o bé amaguen alguns desperfectes que tard o d'hora afloren, o deixen d'explicar al llogater que els veïns són problemàtics, que el pis és un congelador... I quan el llogater s'ho troba, després d'haver-ne visitat un centenar, després d'haver-se convençut que aquell pis és el millor d'entre els que es podria permetre, després d'haver pagat el mes d'agència, dos de fiança i el mes en curs (de cop uns 2.800-3.200€), després d'haver fet el trasllat, etc., es vol fondre.
Per 700-800€ al mes, que al cap de l'any, fet i fotut, venen a ser cap a 10.000€, i tenint en compte que aquell piset mai no serà seu ni dels seus i que fins i tot en poden fer fora el llogater, haurien d'oferir palaus!!
És que no s'adonen del que signifiquen aquestes quantitats en el sou d'una persona??
L'alternativa és compartir pis, de manera que el lloguer es reparteixi en més d'un sou. I doncs? Hem de tenir parella per força? O hem de posar-nos gent a casa per permetre'ns tenir casa?
D'acord, hi ha els ajuts al lloguer. L'estatal beneficia el llogater fins el dia en què compleix 30 anys. El català s'estira fins als 35. S'ha d'entendre que a partir d'aquesta edat un es guanya millor la vida que 5-10 anys enrere? o que ha tingut temps de posar més gent -en edat de treballar- a casa seva? I són ajuts, i Hisenda els observa com a tals.

EN GARFIELD ODIA ELS DILLUNS

2008-09-13T10:04:00.003+02:00

"Mama, per què en Garfield odia els dilluns?". El meu fill, gran aficionat al cinema infantil, em feia aquesta pregunta l'altre dia. D'entrada em va semblar obvi. Li vaig explicar per què la gent que treballa entre setmana, odia el moment en què sona el despertador, els dilluns. Però evidentment l'Andreu continuava sense entendre per què en Garfield odia els dilluns. De fet, no és tan obvi que un gat que dedica tots els dies de la setmana a "tocar la pera", trobi que, precisament els dilluns, són odiosos. Vaig donar-hi unes quantes voltes -les justes, tampoc calia trencar-s'hi el cap- i vaig arribar a la conclusió que, de fet, no cal treballar per odiar els dilluns si tot el que t'envolta et fa viure'ls com a una cosa odiosa igualment.
"La setmana que ve entendràs en Garfield", li vaig contestar. Sense anar més lluny, dilluns que ve jo faig "festa". No sé per què en diem dia de "festa" a un dia que pot ser molt més dur que si el treballéssim. Serà el dia de retorn a l'escola de l'Andreu. S'engega una setmana frenètica! Comença P5 amb una mestra nova que no sabem com es diu ni quina cara fa, hem de portar tot el material el primer dia, recollir l'agenda... La mateixa tarda comença la natació. L'endemà Escola Esportiva, igual que els dijous. Entremig el seu pare se l'enduu a Figueres, dia que jo aprofitaré per fer el CAP i anar a ioga. El divendres, útima classe de natació de la setmana. Sort que hem pogut triar quins dies hi anirà... Cal haver pensat prèviament a tenir a punt les bates, el xandall de l'escola, la roba marcada, cal haver equipat la nevera i els armaris de la cuina amb tot allò necessari per fer els esmorzars i berenars...
Puc dir que, com en Garfield, jo també odio els dilluns, fins i tot els de "festa". Segur que l'Andreu ho podrà entendre la setmana vinent.

LA CUA A LES CAIXES

2008-08-17T14:34:00.002+02:00

Tinc la curiosa virtud de triar sempre la caixa equivocada. Al supermercat i a qualsevol superfície comercial amb més d'una caixa per cobrar. Passo ben bé 15 segons intentant analitzar quina de les cues avança més ràpidament. Observo la quantitat de productes que han de passar per la màquina i el número d'operacions pagament-cobrament que s'han de realitzar en funció del nombre de persones que hi ha a la cua. Em decideixo sempre tenint la sensació d'haver fet la millor tria. Però ai! Sempre sempre m'equivoco. La targeta no passa, un codi que la màquina no llegeix, un producte en mal estat, un altre trencat, s'acaba el paper dels tiquets... Les cues de les altres caixes van avançant i la que jo he triat, sempre sempre, resulta ser la més lenta!
Té gràcia que quan ho comento resulta que tothom diu que li passa el mateix! Com pot ser? La conclusió serà que tota la gent que conec tria malament la cua on situar-se? O que totes les caixes tenen problemes? Però llavors per què quan hi sóc jo només és a la que jo he triat que passen coses?

EL NOSTRE SUD

2008-08-12T16:04:00.000+02:00

EL PARA-SOL

2008-08-10T20:13:00.002+02:00

Aquest matí anava per la nacional cap a l'Escala i he vist com un cotxe que anava tres o quatre per davant del meu parava en sec al voral de la carretera. Ens ha fet afluixar la marxa als que anavem darrera seu i hem vist com en baixava un noi, arrencava de terra el parasol que hi havia clavat al costat d'una cadira d'una d'aquestes noies que jo li dic al meu fill que esperen l'autobús, aprofitant que no hi era. Ha carregat l'estri al cotxe i a tota marxa s'ha reincorporat a la carretera. Tot això en qüestió de segons.
Li ha robat el para-sol a una prostituta!
M'ha fet recordar que jo me l'havia deixat a casa i justament anavem cap a la platja. He parat a una botiga de l'entrada de l'Escala i n'he comprat un per 13€.

S'HA ACABAT EL GRAN HERMANO IV

2008-08-09T22:10:00.004+02:00

Ja ha passat una altra edició del meu Gran Hermano Familiar. La quarta. Aquest cop érem molt a propet, al Pla de l'Estany. La casa molt xula, al mig del no res, sense sorolls... això sí, bitxos per donar i per vendre! I la calor tampoc no ens l'hem treta de sobre. Això sí, s'agraïa la piscina.
Entre sis adults ens hem pulit crec que fins a 5 ampolles de cachaça. Clar, el còctel oficial, la caipirinya, no podia faltar cap nit! La meva àvia sempre col·labora en tot excepte en això.
Els nens (3: un de gairebé 5, una 2,5 i una altra d'1,5 anys) s'ho han passat molt bé. Tots tres són únics, de manera que poder barallar-se (el que més han fet) i jugar junts, els ha provat. I als grans, així fent un balanç global, també ens ha provat. Crec.
Han estat vuit dies. Suficients.
I ara a pensar en la cinquena.

LES "NOTÍCIES" A L'ESTIU

2008-07-29T19:36:00.005+02:00

A l'estiu tot es relaxa. És per això que als periodistes els costa trobar temes a tractar. Rescaten coses de sota les pedres. Normal. La política està de vacances i, entre estadístiques i percentatges, imperen els temes de societat. Em va fer gràcia el comentari d'un amic fa uns dies: "ostres, no vull deixar res als vestuaris, que diuen que hi ha robatoris". Érem a la piscina del GEiEG, a Sant Ponç. Jo hi vaig gairebé a diari des de fa quasi un any i des del primer dia hi he vist uns cartells penjats a les portes dels vestuaris que adverteixen del perill de deixar coses al vestuari i informen que s'han donat alguns casos de robatori. D'entrada no és una cosa nova. Des de sempre als vestuaris de tot arreu hem sabut que a algú li ha desaparegut alguna cosa. I tampoc no caldria el cartell d'advertència, en general ningú no acabem de refiar-nos del tot dels altres i mirem de guardar les nostres coses a les caselles tancades amb clau, que per alguna cosa hi són! Algun periodista deu haver començat a anar a la piscina a l'estiu, ha vist els cartells ara i donada l'escassetat de notícies, n'ha creat una que ni és actual ni, entenc jo, noticiable. És veritat que és ara que han col·locat càmeres de vigilància a les instal·lacions, però vaja, la notícia no seria la col·locació dels aparells sinó allò que ha motivat -ja fa un temps- aquesta acció. Digo yo. La gent llegeix el diari i corre la veu. "Ostres, no vull deixar res als vestuaris, que diuen que hi ha robatoris". Clar, la reacció natural és aquesta. Hem llegit la notícia al diari ara i ens sembla que és cosa d'ara. I com aquesta, quantes?

ENS N'ANEM A ANDORRA

2008-07-19T15:17:00.003+02:00

He començat les vacances! De la mateixa manera que el Gran Hermano Familiar, fer una escapada a Andorra és ja un clàssic de l'estiu. Hi passem tres o quatre dies, no més. Som l'Andreu, el seu pare i jo. Cosa estranya per a molts comparteixo part de les meves vacances amb la meva ex-parella. És un bon company de viatge, ens avenim i ens ho passem bé. I el que és més important: l'Andreu ho agraeix. No m'importa que tot darrera la família i els amics facin conjectures. Que imaginin el que vulguin, aquí qui sap el que hi ha i, de fet, qui ha de saber-ho, som nosaltres mateixos. En general és difícil d'entendre per a molts que, després de quatre anys de fer vides separades continuem marxant de vacances junts, sortint a sopar junts i encara compartint coses. La única explicació és que ens portem bé. Hem fet una mena de pacte no explícit. Cadascú fa la seva vida i compartim coses com els bons amics, amb l'afegitó que hi ha un fill en comú. Què millor? Doncs això, que ja estic preparant la maleta. Demà ens n'anem a Andorra.

I TU QUÈ OFEREIXES?

2008-07-08T21:32:00.004+02:00

Una amiga m'explicava fa uns dies que a Barcelona (crec recordar) havia funcionat -i potser encara funciona- una iniciativa per fer la vida quotidiana més fàcil a la gent, ara que cada dia som més els que vivim sols o, si més no, ens hem d'espavilar amb les nostres coses tots sols. Pel que deia vaig entendre que es tractava d'una mena d'organització que coordinava el que venia a ser un intercanvi de serveis. Tu em cuides el nen unes hores, jo li planxo la roba a un altre, un altre necessita que li cuidin la mascota mentre és de viatge i a canvi s'ofereix per corregir o passar a net treballs a qui ho necessiti, un acompanya l'àvia d'un altre al metge i a canvi demana que algú passi pel supermercat a recollir la seva compra setmanal... Per cada servei que feies a algú se suposava que et donaven una mena de xec que et servia per sol·licitar un servei que tu necessitaves i que algú altre s'havia ofert a fer. Sense intercanvi monetari, sense horaris establerts. No sé qui ni com es fixava quina mena de serveis es podien rebre en funció dels que un prestava. Suposo que només seria qüestió de pensar-hi. I suposo que caldria tenir en compte les habilitats de cadascú. A més de la disponibilitat. Penso que la iniciativa, ben pensada i ben organitzada, ha de ser genial. Potser estic donant una idea a algú. Tant de bo. Jo m'hi apuntaria. Segur.

LLUÏSOS BENEJAMS

2008-07-03T22:20:00.005+02:00

Fa uns quants anys, quan exercia de periodista, vaig conèixer un personatge curiós. Curiós perquè n'hi ha pocs. Per mèrit seu però sobretot per demèrit de la resta. Ja llavors vaig pensar que si n'hi hagués força com ell segur que les coses ens anirien millor. A totes les manifestacions, protestes, declaracions i actes en favor d'alguna cosa que tingués a veure amb la defensa del medi ambient i la preservació del territori, ell hi era. N'hi havia d'altres, però ell sempre hi era. Omnipresent i incansable Lluís Benejam. Defensant lo seu i lo nostre. Amb ganes, amb voluntat ferma d'incidir en el transcurs dels esdeveniments. Llavors encapçalava, entre d'altres organitzacions, la plataforma Salvem l'Empordà. Crec que estudiava a la Facultat de Ciències de la UdG, i crec que està encara vinculat a l'Institut d'Ecologia Aquàtica. De fet avui l'he vist novament participant en una protesta. Al rectorat. Crec que aquesta vegada era per les condicions laborals dels becaris. Tot un personatge en Lluís Benejam. Lluitador de mena. Som molts els que ens queixem. Són pocs els que lluiten. Són pocs els que defensen el que creuen, els que es mobilitzen contra el que consideren injust. Som molts els adormits. Un món amb més Lluïsos Benejams batallant amb convenciment pel que creiem de ben segur que seria més just.